diumenge, 26 de febrer del 2012

Present

PRESENT:
L’únic temps que existeix.
L’únic moment que podem viure.
L’únic que hauria de ser important perquè, de fet, no hi ha res més.
El passat ja no hi és i el futur no hi ha set mai.

PRESENT:
Regal. Ofrena.
Alguna cosa que donem perquè volem.
Alguna cosa de què ens desprenem per donar-ho a algú que estimem.

Tant de bo tots tinguéssim un temps PRESENT per a convertir-lo en un PRESENT.

Això ho explica molt bé Feliu Ventura en aquesta fantàstica cançó:

Tinc, per a tu, un present
i no és d'aniversari
ni de cap dia assenyalat.
Tinc, per a tu, un present
que t'acompanye sempre
com el teu amulet ocult.
Tinc, per a tu, un present
que no cap en cap capsa.
Mai no és igual ni s'està quiet.
Tinc, per a tu, un present
perquè t'acotxe en somnis
i el taral·leges de matí.
Tinc, per a tu, un present.
En un instant te'l done.
El pots cantar també si vols.
Tinc, per a tu, un present
perquè no et sentes sola
els dies que fa mal el món.
Tinc, per a tu, un present
-i tot i que voldria-
no et puc donar un altre temps.
Tinc, per a tu, un present
per fer els primers passos
vers un demà ple de camins.
I per si un dia ho necessites
pensa que jo et done el meu present,
transforma'l en futur.
Tinc, per a tu, un present
i és perquè el faces créixer
a l'ombra d'un cel mariner.
Tinc, per a tu, un present
no intentes retenir-lo,
tot va millor si ho tens present.
Tinc, per a tu, un present
només per compartir-lo.
Sumar presents per al demà.
Tinc, per a tu, un present.
En nom de molts te'l done.
Recorda que no és de ningú.



"Adona't profundament que el moment actual és l'únic que tens mai" (El poder de l'Ara - Eckhart Tolle)


"No mires hacia atrás a menos que puedas sonreír, no mires hacia el futuro a menos que puedas soñar". ("Robat", amb permís, d’un mur del Facebook)

[Aquest (...) és un REGAL. De M a L. De L a C. De C a Q. Per a Q, la CdD]

dimecres, 22 de febrer del 2012

Sobre la llibertat

Què és la llibertat? Realment volem ser lliures?
Què en penseu? Us deixo un fragment d'una novel·la d'Haruki Murakami:


No ets lliure. Però, ¿realment vols ser-ho?
-   Aquesta motxilla és com un símbol de llibertat, ¿oi? – em diu.
-  Potser sí.
-  De fet, un objecte que simbolitza la llibertat pot fer més feliç que la llibertat mateixa.
-  (...)
-  Kafka, pensa que potser la majoria de gent no vol ser lliure. Només s’ho pensen. Tenen la il·lusió que volen ser-ho, però si realment els donessin al llibertat no sabrien què fer-ne. Recorda-ho en general, la gent s’estima més no ser lliure.
-  ¿I tu?
-   Sí, jo també m’estimo més no ser-ho. Fins a un cert punt, és clar. Rousseau va dir que la civilització va néixer en el moment en què l’home va començar a alçar barreres. És una observació molt profunda. I de fet és així: tota civilització és el producte d’unes barreres que limiten la llibertat. L’única excepció són els aborígens australians, que van poder mantenir una civilització sense tanques fins al segle XVII. Eren radicalment lliures. Podien anar on volien i fer el que més els plagués. La seva vida era un trànsit continu. La metàfora del viatge s’esqueia perfectament al seu estil de vida. Però quan van aparèixer els britànics i van fer tanques per tenir-hi el bestiar, els aborígens van quedar desconcertats. I com que no entenien aquell principi, els van confinar al desert, considerant-los una presència antisocial i perillosa. Per tant, val  més que vigilis Kafka. Al capdavall, al món qui sobreviu és qui alça unes barreres més altes i més fortes. I si no ho tens en compte, també et confinaran.

[Kafka a la platja – Haruki Murakami]

diumenge, 19 de febrer del 2012

La terra blanca

Dura com un cop de puny inesperat als morros.

Inquietant com una primera vegada d’alguna cosa qualsevol.

Tensa com un cable d’un funàmbul.

Roent com un ferro preparat per a ser forjat.

Salvatge com un llop famolenc.

Absorbent com una esponja acabada d’estrenar.

La terra blanca: una novel·la fantàstica! Llegiu-la.

Ningú no pot fugir mai del que ha fet. (…) No hi ha cap secret que no deixi rastre. (…) Dur i sense compassió, amb uns personatges que s’enfonsen en les seves pors i en els seus desitjos. [De la contraportada del llibre editat per Columna edicions.]


Per què hauria de morir-me si ja sóc morta?

diumenge, 12 de febrer del 2012

Cercles que es tanquen

PM ja havia anat a algun concert a Mataró. Però cap havia estat com el d’aquest dia tan especial.

PM ja havia anat a algun concert de Feliu Ventura. Però cap havia estat com el d’aquest dia tan especial.

Nit màgica a Mataró amb Feliu Ventura, Borja Penalba i Sara Chordà a l’escenari. A la sala, ben plena, el públic entregat.

La veu i la sensibilitat de Feliu Ventura, excel•lentment acompanyades per dos grans músics:

Borja Penalba, que toca la guitarra com els àngels. Ulls tancats, amb la consciència plena en allò que està fent. Se’n pot dir “meditació”, d’això? I Sara Chordà, una gran violoncel•lista que acompanya les cançons de Feliu Ventura amb una gran mestria.

Feliu Ventura va voler acabar el concert amb la cançó “Adéu”, però PM va cridar ben fort “Que no s’apague la llum” quan el grup va tornar a sortir a l’escenari i el cantant de Xàtiva, la va cantar. El millor final, per un concert especial.

Cançons com “Present”, “Finalment” i la mateixa “Que no s’apague la llum”, van REssonar aquest dissabte a Mataró amb més força que mai.

- "Vine-te'n amb mi" (Història d'un sofà)

- "Les nostres preguntes són incendis que les vostres respostes no saben apagar" (Torn de preguntes)

- “Tinc, per a tu, un present per fer els primers passos vers un demà ple de camins” (Present)

- “Vull escriure a pèl sobre els dies que corren” (Els guants de la metàfora)

- “No digues res, només acosta’t i dóna’m la mà” (Finalment)

- “No podran apagar una estrella” (País de carretera)

- "Em vaig perdre de nit en els seus ulls plorats com una lluna de safrà” (Lluna de safrà)

- "Pensa que l’únic que em salva és notar que em notes i buidar-me per omplir-me sols de tu” (Adéu)

- "Passe el que passe, recorda respirar. Passe el que passe, recorda imaginar” (Recorda respirar)

- “Hem de fer més, per a avançar més” (El que diuen els arbres)

- “No hi ha demà si no ets amb mi, acaronant-me; potser besant-me i tot a plena llum” (No sé què sent)

- “Salpar per començar, trobar-nos en un punt i aprendre a navegar” (Si ens queda la cançó)

- “Pren ben fort els punys i a caminar, nodreix les teues ales i a volar” (Ales curtes)

- "Oblidem el passat, no pensem el futur i deixem que el demà comence ara" (Que no s'apague la llum)




"Però avui sembla irrepetible, avui sembla diferent;
cada cop sembla l´últim cop, però aquesta nit la màgia ens ha agafat.
Però la màgia del solstici avui ens ha captivat,
enmig del cercle ha entrat la llum
i res no tornarà a ser com abans.
Enmig del cicle, al mateix punt,
el món sembla haver-se aturat."
                                                                                                          (Cercles - Sau)

dimecres, 8 de febrer del 2012

Senyors de la guerra (Masters of War)

Veniu senyors de la guerra
els que fabriqueu armes
els avions de la mort
els que fabriqueu bombes,
i no doneu la cara
amagats al despatx
només vull que sabeu
que ja us he vist la màscara.

No heu fet res a la vida
tan sols destruir
jugueu amb el meu món
com amb una joguina més
em feu amo d´una arma
feu la volta i correu
just desapareixeu
quan volen las bales.

Com Judes el vell
mentiu i enganyeu
una guerra mundial
ningú la pot guanyar mai
veig en els vostres ulls
i en els vostres cervells
com entre l´aigua bruta
que embruta el carrer,

Poseu bé els gallets
perque els altres disparin
aneu lluny i observeu
mentre els morts van creixent
sou als vostres palaus
mentre la sang dels joves
s´escapa dels seus cossos
i s´enfonsa en el fang.

Heu dut la pitjor por
que es pugui imaginar
heu volgut dur la por
a portar fills al món
per amenaçar el fill
que no és nat ni té nom
no mereixeu la sang
que us corre pel cos.

Què més em cal saber
per poder opinar
em dieu que sóc jove
i que sóc ignorant
però una cosa sí sé
tot i ser un inexpert
ni Jesús no podria
perdonar-vos mai.

Deixeu-me preguntar-vos
tan bons són els calers
us compren el perdó
de veritat ho creieu
quan sigui el moment
sé que us n´adonareu
tots els vostres diners
no us serviran de res.

Espero que us moriu
que així sigui aviat
Aniré darrera el bagul
en la pàlida tarda
estaré vigilant
que us posin al forat
trepitjaré la tomba
fins saber-vos ben morts.

(Cançó de Bob Dylan, versionada per Gerard Quintana i Jordi Batiste )

divendres, 3 de febrer del 2012

Botons

PM va prémer el botó del comandament que accionava el tancament automàtic de les portes del cotxe.

PM va prémer el botó “enviar”.

ALGÚ va rebre un sms.

ALGÚ va prémer el botó de l’intèrfon

PM va obrir la porta.

PM va prémer el botó de l’ascensor.

PM va entrar al pis.

ALGÚ va prémer el botó que apagava la televisió.

PM i ALGÚ van prémer el botó de la tendresa.

PM i ALGÚ van prémer el botó del desig.

PM i ALGÚ van prémer el botó de l’AMOR.

Ja no hi havia més botons per prémer; però en quedaven uns quants per descordar.