dimecres, 31 de juliol del 2013

Una imatge x una frase 05


"Detrás, detrás del humo, si lo logras, 
verás todo lo que importa"
(Pedro Guerra)

dilluns, 22 de juliol del 2013

Stabat mater

Stabat Mater dolorosa, –Estava la Mare dolorosa–, aquest és el primer vers d'una composició del segle XII que explica el patiment de Maria durant la crucifixió. Un text que ha estat musicat per moltíssims compositors. Alhora és un títol d’un llibre de Tiziano Scarpa. Però en el llibre és la filla qui pateix l’absència i l’abandó de la mare. Ara bé, què en sabem del dolor de la mare? Impossible jutjar-la. Si més no, jo no ho faria.

Una altra vegada un llibre que m’ha seduït, sobretot, per com està explicada la història. Per l’estil, per la prosa, pel llenguatge...

Una noia de setze anys escriu cada nit des de l’orfenat a la seva mare absent des que va néixer. Sola, emparada per la foscor, escriu paraules a qui no les llegirà mai. Paraules escrites per no ser llegides. Paraules dures, aspres... –“Senyora Mare, em posen el plat a la taula del refectori i hi veig el vostre perfil reflectit, m’empasso la sopa fins a acabar. Després corro al vàter a vomitar-ho tot. No puc tenir-vos dins meu.”– però també clements, bondadoses –“Senyora Mare, us demano perdó, no tinc dret a tractar-vos d’aquesta manera. No sé res de vós”– d’una nena que no entén res i que ho voldria entendre tot.

Una noia que, a més, toca el violí. I tot i que té molt de talent el toca d’esma i amb absoluta desídia. Fins i tot desafina expressament quan toca des de la balustrada de l’església, lluny de les mirades de la gent que assisteix a la Missa. No vol que la música tapi res, que disfressi allò que viu i el com se sent... “La mentida de la música emmascara la nostra aflicció”, diu.

Però tot canvia quan arriba un nou professor de violí a l’orfenat. És Antonio Vivaldi, qui acabarà essent un famós compositor, i un dels qui va fer una versió, per encàrrec, de l’Stabat Mater. Vivaldi, gelós del talent de la noia, li proposa un tracte. La decisió d’ella segurament inesperada, potser  imprevisible, però tanmateix l’única que li quedava. Podia fer una altra cosa?

És un llibre dur, de mal pair, amb una prosa directa i amb un llenguatge i estil que arriba a l’estómac més d’un cop i més de dos, però que val molt la pena. 


divendres, 19 de juliol del 2013

L'únic que ens pertany

Fa quatre dies Pep Guardiola, el millor entrenador del Barça de tota la història, destapava la caixa dels trons i feia unes declaracions duríssimes sobre Tito Vilanova, entre d'altres. Tito Vilanova el contestava amb fermesa i claredat. Lluita d'EGOs. Poca prudència i  molt d'afany de protagonisme per ambdues parts. Ningú no estava disposat que pogués semblar que es deixava trepitjar per l’altre.

Guardiola, que mentre va ser entrenador del Barça va rebre moltíssimes provocacions per part de l’entrenador de l’equip rival, José Mourinho, i va callar gairebé sempre  (només una vegada va fer una roda de premsa clara i contundent parlant d’aquest senyor), va sorprendre tothom  i va fer unes declaracions contundents sobre els dirigents i equip tècnic del Barça actual. Ell que sempre parlava de mirar primer per la Institució, ell que sempre deia que les persones se’n van però que el club es queda, ell que sempre deia que... bla... bla... bla...  Es va oblidar de tot això i va llençar un munt de dards enverinats que van ferir segur a qui els va rebre. Aquells que tant l'idolatraven van saber que Guardiola també sap ferir encara que hagin estat ex-companys i, fins i tot, amics! Per fi algú a qui crèiem un déu es treia la màscara i es mostrava persona. 

Una altra prova que aquell a qui teòricament estimes és qui realment t'importa i qui no et deixa mai indiferent. Indiferència respecte a Mourinho, però amor i odi cap al Barça. Una mescla explosiva que va provocar que la prudència i el "saber estar" de Guardiola es desfés com un terrós de sucre. Altra vegada una prova fefaent que la ratlla entre l'amor i l'odi sovint és massa prima i que la traspassem fàcilment. Deu ser que de qualsevol cosa en diem "estimar". 

Pep Guardiola i Tito Vilanova van intercanviar-se acusacions sobre si s’havien vist mentre Tito era a Nueva York per tractar-se del càncer. Quantes vegades s’havien vist,  per culpa de qui no s’havien vist més... Patètic!

Aquests dies els mitjans de comunicació ja parlaven de si Pep Guardiola i Tito Vilanova s’abraçarien o només encaixarien les mans el proper dimecres quan Barça i Bayern han de jugar un partit AMISTÓS. Com seria l’abraçada, si cordial o freda, qui aniria a buscar a qui per fer-la si la feien... Patètic! Les abraçades no poden ser fredes i s’han de fer amb el cor! 

I de cop la vida ens dona una altra lliçó: no hi haurà abraçada el dimecres que ve perquè Tito ha de deixar la banqueta del Barça perquè el càncer se li ha reproduït. Tantes expectatives i especulacions i  ben bé per res! Ai les expectatives! Potser algun dia aprendrem a viure sense?  

Algun dia ens adonarem que més enllà de les lluites d'EGOS, dels estúpids afanys de protagonisme, de les enveges i de les ganes de fotre "cops de colze" a l'altre hi ha alguna cosa més important: la VIDA. De fet, l’únic que ens pertany.

diumenge, 14 de juliol del 2013

Paraules

Aquella nit no va dormir gens. Com les parets d'un pantà que rebenten per l’excessiva pressió de l’aigua, aquella nit va buidar-se del tot. No va veure res, però va sentir molt i no només paraules. Les paraules van ser molt importants aquell dia, però al cap dels anys ja no les recorda.

Ara PM sap que les paraules un cop dites ja només pertanyen a qui les ha sentides, que és qui les interpreta i qui en fa el que vol, hi juga i les rebrega i les llença a les escombraries o les mima i les guarda en una capseta per sempre. Paraules.

Al matí, més paraules. Algú altre va sentir paraules. No se les acabava de creure. No se les volia creure o potser és que no se les havia de creure.

Ara PM sap que hi ha paraules que val més no creure-se-les i que cal considerar-les. Hi ha paraules que val més fer veure que no hi són i deixar-les marxar com si fossin bombolles de sabó que explotaran suaument al cap de poc de ser creades. Paraules.

Més paraules al cap d’una estona. Ara eren dues persones qui les sentien just en aquell llit on ningú no havia dormit aquella nit. Un per “molts anys” que va sonar tristíssim. Unes abraçades que van ser més sentides que mai. Llàgrimes el dia que es feia més gran. Aquell dia tots es feien una mica més grans.

Ara PM sap que hi ha paraules que fan créixer, que són com vitamines, encara que a vegades siguin tan amargues com un cafè sense sucre. Paraules.

Després, molts silencis. Moltes paraules que s’han quedat just a la comissura dels llavis, sense atrevir-se a sortir. Paraules que PM s’ha empassat i li han cremat l’estómac com un àcid corrosiu. Però paraules que s’han acabat desfent just a la boca de l’estómac, allà on hi ha els sentiments i on més mal poden fer si s’hi queden per sempre.

Ara, que ja fa uns anys, PM sap que hi ha paraules que encara no s’han dit, però que ja no es diran mai. No cal. Paraules.

dilluns, 8 de juliol del 2013

Mots ben travats_14

A vegades penso que el cor de les persones és com un pou molt fondo. Ningú no sap què hi ha al fons. Només t’ho pots imaginar per les coses que de tant en tant pugen surant fins a la superfície.

                                                          Haruki Murakami - El salze cec i la dona adormida