divendres, 20 d’agost del 2010

Camí de l'óssa

El Camí de l’óssa és una travessa circular que comença i acaba al poble andorrà d’Encamp. La distància total que s’ha de recórrer és de 36,1Km i el desnivell, de 1789m. Tot i que es recomana fer la llarga caminada en 2 etapes, amb una certa preparació física també es pot fer en una sola jornada.
El recorregut passa per paratges d’una bellesa extraordinària com la vall del Madriu, declarada Patrimoni de la Humanitat, i per zones d’alta muntanya amb unes vistes espectaculars del Pirineu central. La ruta arriba molt a prop del pic de Pessons i l’Alt del Griu, que, si es vol, es poden incloure dins del recorregut de la travessa.
Al llarg del recorregut hi ha quatre refugis no guardats que es poden utilitzar en cas de preferir fer la travessa en dues jornades. En aquest cas, el més utilitzat és el refugi de l’Illa, punt on hi ha el primer dels check point on s’ha de marcar la targeta de la ruta. Fins a aquest punt haurem fet, aproximadament, 1.200 metres de desnivell. Després del refugi comença la zona més exigent de la travessa: les Crestes de Gargantillar i la pujada fins a la carena de la collada dels Pessons. El desnivell és d’uns 400 metres, que s’han de superar en un tram relativament curt; això vol dir que la pujada és sostinguda i forta i és on es comença a notar el cansament acumulat a les cames. Com sempre que es fa muntanya, la recompensa són les vistes i el paisatge que es pot contemplar i admirar. Aquesta, “tan sols” aquesta, és la grandesa de “perdre’s” per la muntanya: la bellesa del paisatge. No hi ha dubte que qui no valora aquestes vistes, troba inútil l’esforç que cal fer per a arribar a aquestes cotes més altes.
A dalt de la collada dels Pessons s’hi troba el segon punt de control per a marcar la targeta de la ruta. A partir d’aquí comença el llarg descens. Per a mi, aquí és molt important no pensar que com ja es baixa la feina ja està feta. Si es percep l’inici de la baixada com l‘inici del final de la travessa (i perdoneu el joc de paraules), psicològicament es pot pagar car. Encara que siguin de cara avall, queden hores, llargues, de caminada. És evident que altra vegada la bellesa del paisatge és el millor aliat per tirar endavant i caminar i caminar. Permeteu-me una mica de broma: hi ha un altre al•licient, que a partir d’aquí, et fa avançar i és que ja estem més lluny de la meitat del recorregut i, per tant, ja no queda altre remei que mirar endavant. Mirar enrere només serveix per inflar el pit d’orgull de veure el que ja s’ha fet. Descalçar-se les botes, llençar el pals i la motxilla al riu no serveix de res: com sigui s’han de fer les hores que encara queden. Saber que és impossible abandonar és un repte per a les cames i els peus; però també per al cap.
Sigui com sigui, aproximadament després d’onze hores de caminar i de fer la tavessa en una sola jornada, s’arriba altra vegada a Encamp. L’estona és aproximada i depèn, evidentment, de la preparació física de cadascú. En tot cas, la satisfacció no passa per la quantitat d’hores de més o de menys invertides sinó pel regust dolç que et queda d’haver estat capaç de superar un repte important.
La travessa està perfectament ressenyada a la pàgina web del camí (www.camidelossa.com) i molt ben senyalitzada en tot el recorregut o bé per les marques vermelles i blanques pròpies del GR 11 i el GR 7 o bé per les marques circulars de color vermell pròpies del camí de l’óssa.
Des d’aquí un agraïment sentit als companys de ruta: l’Esteve i en Jordi. És obvi que a la muntanya l’esforç físic és individual, però l’ajuda moral i psicològica esdevé bàsica en una caminada d’aquestes característiques.
I una última cosa, i em permeto la llicència de parlar també en nom de l’Esteve i en Jordi perquè sé segur que hi estan d’acord, el nostre reconeixement més sincer a en Lluís, qui va idear i realitzar la travessa i que molt amablement el dia abans de la caminada ens va detallar tots els aspectes sobre el camí que havíem de tenir en compte per tal de poder tenir un “bon camí”. Gràcies Lluís!

"El camino hacia la cima es, como el viaje hacia uno mismo, una ruta en solitario." (Alessandro Gogna)

dimarts, 3 d’agost del 2010

La revolta permanent

La revolta permanentés el títol d’una pel•lícula que el 2005 es va fer sobre Lluís Llach i, més concretament, sobre els fets que van ocórrer a Vitòria el març de 1976 i que va motivar que Llach composés una de les seves obres més ambicioses: Campanades a morts.
El març de 1976, quatre mesos després de la mort de Franco, una de les empreses més importants de Vitòria va declarar una vaga indefinida. La vaga es va estendre a altres empreses de la ciutat fins que la protesta de la classe obrera va ser generalitzada. La protesta tan sols reclamava una millora en les condicions laborals. El que va començar essent una reivindicació dels obrers es va acabar convertint en un assumpte, sobretot, polític. Els fets van acabar amb un final tràgic i lamentable: la mort de cinc joves i centenars de ferits a mans de la policia espanyola amb el beneplàcit del govern d’aleshores, presidit per Arias Navarro (aquell personatge fosc que, amb els ulls plorosos, va anunciar davant les pantalles de l’única televisió del moment la mort del dictador). Al govern d’aleshores hi havia ministres com Martín Villa (que també va ser ministre del primer govern democràtic presidit per Adolfo Suarez) i Fraga Iribarne (durant 15 anys, president de la comunitat autònoma de Galícia). Dos personatges sinistres que van ser dos dels caps més visibles de la transició cap a la democràcia a Espanya. Certament, amb tipus com aquests la transició a Espanya va ser més lenta del que hauria estat desitjable.
El 3 de març de 1976 es va convocar una assemblea de treballadors a l’església de San Francisco a Vitòria. La policia va rodejar l’església amb la intenció d’evacuar-la i evitar així la reunió i les reivindicacions dels obrers. Per a desallotjar-la, a dins hi havia unes deu mil persones, van tirar pots de fum i gasos lacrimògens. Quan la gent anava sortint, els colpejaven amb les porres, els trepitjaven... La gent que sortia es va poder anar defensant a cops de pedra. La policia es va refugiar a les furgonetes i van disparar. El resultat: cinc morts (de 17 anys el més jove i de 32 el més gran).
Aquella mateixa nit, Llach va començar a compondre Campanades a morts. En aquell moment, li va arribar la notícia que eren tres els morts pels fets de l’església de San Francisco; per això, a la cançó hi diu “els tres fills que han perdut les tres campanes negres”. És un cant ple de ràbia; però, com diu Llach a La revolta permanent, no havia de ser d’impotència. Ans al contrari, volia ser un crit d’ànim a no deixar-se vèncer pel dolor i el desànim. No podia ser que el pas cap a la democràcia quedés en un no-res per culpa de governants encara feixistes. Mireu si n’eren de sinistres i miserables aquests dos ministres, que l’endemà dels fets van anar a Vitòria a visitar els ferits. I és molt greu, que mai, mai, han reconegut els fets. A la pel•lícula, Martín Villa afirma que el problema va ser que hi havia poca policia (quina barra!). I Fraga, en unes declaracions a la televisió, va dir que “l’actuació no havia estat excessiva” (desgraciat!).
El 2006 es va commemorar el 30è aniversari d’aquest fets amb una interpretació de Llach de Campanades a morts acompanyat per l’Orquestra Simfònica de Bilbao i l’Orfeó Donostiarra al pavelló de Vitòria. Amb el vídeo d’aquesta interpretació, i del qual en teniu un fragment al final d’aquets escrit, acaba la pel•lícula La revolta permanent. Doncs bé, aquest mateix dia en una manifestació de protesta per aquests fets va acabar amb noves detencions i ferits ara ja a mans de la policia autònoma basca. Andoni Txasco, portaveu de l’Associació de Víctimes del 3 de març, que 30 anys enrere havia quedat gairebé cec, ara va ser detingut i els cops de la policia li van trencar el nas. 30 anys després!
Abans de començar el recital, Llach va dir als milers d’assistents que omplien el pavelló de Vitòria: “Les perseguirán nuestras memorias para siempre.”
La pel•lícula acaba amb aquestes paraules de Llach que es poden aplicar a tantes i tantes situacions de la vida, a totes!: “Només podem construir el futur des de l’aprenentatge de les lliçons, dels errors”.
Veure com Llach canta, crida, allò d'“Assassins!” fa posar la pell de gallina, de veritat! La mirada de Llach plena de ràbia, la seva veu profunda.... Pèls de punta!
No us perdeu el vídeo, dura quasi 10 minuts, però val la pena.