Res no és etern

Javier Mascherano m’ha donat el títol d’aquesta entrada en unes declaracions després de l’últim partit de lliga: Res no és etern, ha dit.

Durant la temporada s’ha anat acabant el cicle d’un equip que no només ho ha guanyat tot sinó que, a més, ha fet un futbol  fantàstic. Menys els més joves (aquells que fins ara només havien vist que el Barça guanyava sempre), tots sabíem que això s’acabaria un dia o un altre.

Mantenir-se sempre al capdamunt és impossible, per això és tan important saber fer els canvis que calgui per mantenir-s’hi . I això és el que més costa: canviar quan les coses ja van bé.  I és el que no s’ha sabut fer.

I ara, que aquest equip ja només perd, el més fàcil és oblidar tot el que aquest grup de jugadors han donat al Barça i a aquells que ens agrada que aquest equip guanyi. Per això estaria molt bé que tots plegats fóssim capaços de reconèixer allò que ha estat aquest equip, que sabéssim agrair-los tot el que han guanyat i el com; no només per la manera de guanyar sinó per la quantitat de vegades que han demostrat que eren realment un equip. Un equip en majúscules. Un equip que s’ha hagut de sobreposar a tantes vicissituds que només per això ja el fa especial

La temporada s’ha acabat d’una manera estranya: el porter –l’únic jugador que ha estat al seu màxim nivell durant tota la temporada-  no era ahir al Camp Nou i s’ha acomiadat amb una carta; l’entrenador, tan trist com, n’estic segur, dolgut,  compareix davant la premsa per enunciar una decisió que ja tothom sabia;  els jugadors no han fet cap declaració a la zona mixta – en les derrotes, en els finals, també s’ha de donar la cara-, l’afició cridant “atlético, atlético” al final del partit –res, ni tan sols el fet de voler animar els matalassers per la final de Champions de la setmana que ve no justifica que els jugadors del Barça hagin de marxar als vestidors sentint crits d’ànims cap a l’altre equip. Això no treu que s’ha de saber reconèixer els mèrits de l’equip rival-. Un final trist, massa trist, per un equip que no s’ho mereix.

L’afició deu un agraïment perpetu a aquest jugadors. Els deu l’ovació més llarga i intensa que mai hagin rebut. A l’agost TOTS aquests jugadors -més aquells que alguna d’aquestes temporades hi han estat i també els diferents equips tècnics que hi ha hagut-, tant els que encara hi haurà al club com els que ja no hi seran, es mereixen ser al mig del camp el dia del Gamper i de la presentació de l’equip i escoltar el darrer aplaudiment. Aquell que encara els devem. Com deia ahir el mosaic que es va desplegar a les graderies: som el Barça. I aquest gest seria una manera de tancar amb dignitat el millor cicle de la història del Barça. 

A Tata Martino

Diuen que a final de temporada marxaràs. “Diuen que has dit que...” Ja ho veus, en aquest país, d’un rumor que ningú no diu d’on ha sortit en fem notícia. I si es tracta del Barça, el rumor, normalment malintencionat, esdevé la notícia que encapçala tots el telenotícies i omple la primera pàgina dels diaris. Riu-te de la crisi (no només econòmica) o del procés d’independència; res no és tan important com el Barça.

L’estiu passat, sense saber ben bé com, et vas trobar ocupant el càrrec més envejat de Catalunya. I ningú no ho va entendre. Com podia ser que un desconegut (és clar que després, abans no arribessis, tothom parlava de tu i dels equips que havies entrenat com si et coneguessin de tota la vida), com podia ser, deia, que un desconegut es convertís en l’entrenador del Barça?  N’hi ha que encara es freguen els ulls de la incredulitat.

Vas anar a parar a la banqueta d’un equip que els darrers anys havia estat el millor de la història del club. Un equip que ja (aquest “ja” hi és imprescindible aquí) ho havia guanyat tot. I que per això mateix, no s’havia renovat gens. Tan comprensible com covard. Quan alguna cosa funciona costa fer-hi canvis; fer-ho és de valents. Però no va ser aquest el  teu pitjor handicap. N’hi havia un altre que t’ha sabotejat encara més: el famós estil de joc del Barça!

El Barça de Guardiola ha jugat d’una determinada manera que ha omplert el club de títols. És cert. Amb Cruyff, amb Rijkaard... ja es jugava, més o menys, així. És cert també. I és amb aquesta manera de jugar que el Barça ha aconseguit més èxits. Deu venir d’aquí el corrent d’opinió majoritari que afirma i pontifica que el Barça no  pot jugar d’una altra manera! Però ningú no ha explicat mai per què és obligatori imposar aquest estil de joc. Ningú no ho sap contestar. Es dóna per fet. Voler-ho canviar equival a cometre heretgia. I ja saps què passava amb els heretges a l’Edat Mitjana:anaven a parar  a la foguera. Ara ja no es crema gent a les places dels pobles, però se’ls continua condemnant abans de ser jutjats. I a tu, mentre feies les maletes a l’Argentina, aquí ja se t’havia jutjat i condemnat. Mentre a la maleta hi posaves il·lusió, treball, professionalitat, “saber estar”... aquí l’entorn escrivia ratlles carregades de dubtes, d’escepticisme, de por... Resumint: No vas ser ben rebut. O si  més no, no se’t va rebre amb la confiança que et mereixies.

A partir d’aquí els resultats eren el de menys. O el Barça jugava com ho havia fet el de Guardiola (del Barça de Tito Vilanova ningú no en parla, com si no hagués existit: es va guanyar la lliga, però es van perdre les semis de la Champions per 7 a 0!!!) o la temporada se’t faria molt i molt llarga. De res no va servir guanyar la Supercopa, ni anar primers bona part de la lliga... la conclusió era sempre la mateixa: es guanya, però no es juga bé. I mentrestant ningú no semblava adonar-se d’un mèrit enorme: has aconseguit que l’equip no perdi el famós “estil de joc”, però que en canvi tingui altres recursos com el joc més directe. I això ho has fet possible en un equip que ja està de tornada, que ja no té gaire (o gens) recorregut, un equip que directiva i director tècnic, carregats de valentia haurien hagut de renovar encara que es guanyés. Deu ser aquesta la feina d’un director tècnic. També cal dir que si això s’hagués fet, jo crec que Guardiola encara seria aquí.

Entenc que vulguis marxar. Entenc que no vulguis passar per aquesta pressió, incomprensió. A ningú no li agrada ser jutjat a tothora i a més de manera injusta. Jo de tu marxaria. I ho faria després d’haver guanyat demà al Bernabéu, de guanyar la lliga vencent l’últim dia a l’Atlético de Madrid, de guanyar la Copa del Rei al Madrid, i de guanyar la Champions  després d’eliminar el Bayern a semifinals i la final a Mourinho. Després marxa. Els deixaries amb un pam de nas. No es mereixen altra cosa!

El valor de tenir valors

En la celebració de la lliga d’aquest any, els jugadors del Barça portaven una samarreta on es llegia: “El valor de tenir valors”. D’entrada ja sorprèn que en un món, el del futbol, en què la cultura sembla que hi estigui més aviat renyida, hi hagi frases, idees, pensaments... que diguin “alguna cosa” interessant, lluny dels tòpics tan típics d’aquest món tan ple, massa sovint, de paraules buides.

No hi ha dubte que avui al dia, tenir segons quins valors és un valor per si mateix. El valor d’apreciar la feina ben feta; el valor d’apreciar l’esforç, el treball, la constància; el valor d’apreciar el treball en equip; el valor d’apreciar la feina feta des la generositat, l’honestedat, el rigor...; el valor d’apreciar el respecte als altres (adversaris, rivals, però mai enemics)... Tot això, avui al dia, no és gens habitual i menys en un món, el de l’esport professional, on el culte al diner, a la fama fàcil i ràpida hi són prioritaris.

En canvi, el Barça actual representa tot això. I això fet des del coratge, la prudència, el respecte... en una temporada en què s’han hagut d’aguantar insinuacions, provocacions, crispació, denúncies... Aquest equip hauria de ser un model per a tots; però, especialment, per als joves que tenen el seu futur personal i professional per a construir.

I ahir, en la final de la Champions, hi va haver una mostra més, i ja en són moltes, de tot això.

En Carles Puyol, capità d’aquest fantàstic equip, va cedir el moment més esperat per a qualsevol capità, el d’aixecar la copa de campions, a l’Eric Abidal, que aquest any ha hagut de ser operat d’un tumor al fetge. Té molt de mèrit que en aquests moments d’eufòria, algú tingui la fantàstica iniciativa de poder regalar un gest tan maco, tan agraït, a una persona que seguríssim que s’ho mereixia.

Amb gent així, amb jugadors així, amb un equip així, això del futbol es desbanalitza bastant i l’esport pren una dimensió fins ara desconeguda i impossible de pensar que podia existir.

Actualment el Barça és un EQUIP i això es nota! VISCA EL BARÇA!