dijous, 31 de desembre del 2009

Bon any 2010

Aprendre, gaudir, escoltar, sentir, imaginar, compartir, viure, comunicar... Aquestes són algunes de les coses (i no són poques!) que es poden fer amb la música. QUE GRAN!

Extret del llibret de lletres del CD "Tot de mi" de Cris Juanico

Que tingueu un bon 2010. Si podeu, ompliu-lo de música i llibres!

dissabte, 26 de desembre del 2009

El disc de la Marató - 2009

Ja vaig dir en l'entrada "El disc de la Marató (I)" que era difícil, molt difícil, que el d'aquest any tingués la mateixa qualitat que el de l'any passat. Des del meu punt de vista, no em vaig equivocar. No cal dir, és clar, que més enllà de la qualitat del CD, la finalitat a la qual van destinats els diners que es recullen amb al seva venta justifiquen del tot la seva compra. Tanmateix, aquí el que faig és parlar de les cançons del CD, i el resultat és fluixot. En l'altre CD no sabia quines cançons no destacar, ara la feina és saber quines mereixen ser destacades:

- "Navegant". Una versió que Pep Sala fa d'una cançó molt maca de Rod Stewart. M'agrada molt Pep Sala i, en general, faci el que faci m'agrada. Aquesta versió també. Però no us perdeu la de Rod Stewart. Sailing. Una altra gran veu!
“Mira’m: volo, ara volo entre núvols dalt del cel.
I en la lluita jo vull viure”.

- “Noia, no ploris més”. Interessant versió en flamenc de la cançó més coneguda del rei del reggae, Bob Marley No, woman, no cry. És una aposta arriscada: fer el pas del reggae al flamenc és com un triple salt mortal sense xarxa, però José Mercé se’n surt bé i fa una versió que enganxa.
“I jo et dic: tu vas voler marxar per suportar el dolor amb soledat. I ara et dic: No, no ploris més”.

- “Ets la millor”. Tina Turner era un tro dalt de l’escenari. Amb la seva veu potent i greu es feia escoltar i... mirar: The best. Versionar-la no sembla gens fàcil, però Lorena aconsegueix fer una versió més que acceptable d’una cançó que és preciosa. Lorena és una cantant que va guanyar el concurs Operación Triunfo el 2006. Té una veu molt interessant, Lorena, "Sin medida".
“Que tu ets la millor. Sempre m’has fet costat. Que gràcies al teu suport vaig poder seguir lluitant”

I, des del meu punt de vista, no gaire res més per destacar positivament. En canvi, hi ha algunes peces que m’han decebut:

- La versió que Luis Eduardo Aute fa de la magnífica cançó de Bruce Springsteen “Streets of Philadelphia”. Filadèlfia. Aquesta cançó en Bruce la va compondre per la gran pel•lícula protagonitzada per Tom Hanks Philadelphia. Aute la interpreta en català, però li manca la força i el sentiment que Springsteen va abocar en aquest cançó.
"Aqúí no i ha cap àngel salvador, aquí només hi som tu i jo"

- No em desagrada Jarabe de Palo. Però en al cançó d’aquest CD, la veu que cantava allò de “Por un beso de la Flaca daria lo que fuera; por un beso de ella, aunque solo uno fuera" ni es reconeix. Voleu dir que és ell qui canta en aquest CD?
"Com si fos ocell, em sento així. El sol al cel, em sento així. Fulles que mou el vent em sento així".

- Em sembla lamentable la versió que Marina Rossell fa d’una de les millors cançons d’Elvis Presley, Love me tender. Marina Rossell converteix una magnífica balada en una mena d’havanera que no té res a veure amb el que canta el rei del rock. M’imagino Elvis Presley, “gran” com era, en una barqueta a la platja de Calella cantant aquesta cançó i només em surt un somriure irònic. Fem-ho al revés: us imagineu Marina Rosell al costat d’Elvis Presley cantant aquest cançó a la pel•lícula del mateix nom “Love me tender”. Que “fort”!
"A poc a poc i tendrament acosta'm al teu cor".

- I ja només faltava en Quico Pi de la Serra cantant una cançó de Frank Sinatra, My way, com si fos una sardana! Uf, quina pena!
"L'amor no ha estat res més que uns bons moments
que he pogut viure"


divendres, 11 de desembre del 2009

Alma mía - Pedro Guerra

Pedro Guerra és un gran artista. És un gran compositor i lletrista. Senzill i d’aspecte fràgil, sembla tímid i dóna la sensació que quasi demana perdó quan és a dalt de l’escenari, com si tingués por de molestar els qui l’han anat a escoltar. Tinc el DVD de la gira “Vidas en vivo” i m’ha transmès aquesta sensació. Quan acaba una cançó i agraeix els aplaudiments, ho fa amb un “gracias” que sembla que no s’acabi de creure que la gent l’aplaudeix a ell.

Aquest enllaç és d’una actuació en directe d’una de les seves primeres cançons Deseo

Avui volia parlar del darrer disc que ha publicat: “Alma mía (versiones vol.1)”. Un disc meravellós en el qual interpreta cançons d’altres autors acompanyat només de la seva pròpia guitarra. És un disc de 15 cançons que formen part d’una època en què triomfava la copla, el bolero, el tango... Algunes cançons són força conegudes –El día  que  me quieras, La bien pagá, Nostalgias, Esta  tarde vi llover...-, però Pedro Guerra les fa seves, les adapta a la seva guitarra i a la a seva manera de cantar i les fa arribar directament al cor de qui les escolta.

Aquest enllaç us farà arribar al vídeo de la cançó que dóna el nom al CD Alma mía.

dimarts, 1 de desembre del 2009

El disc de la Marató - 2008

Aquest diumenge, 6 de desembre, amb la majoria de diaris vendran "El disc de la marató".
Vull recomanar-vos, fervorosament, que el compreu. Per només 9€, contribuireu a una bona causa i us omplireu les orelles i, sobretot, el cor de música excel·lent.
És cert que del CD d'aquest any encara se'n poden dir poques coses. De moment, només es pot veure la llista d'artistes i cançons i escoltar-ne uns segons de cada una al web de tv3. Per valorar-lo de manera justa l'haurem d'escoltar sencer i, probablement, més d'una vegada. Ara bé, crec que és difícil, molt difícil, que superi en qualitat al de l'any passat. Per mi, "El disc de la Marató" de l'any 2008 és un treball excel·lent del qual se'm faria difícil descartar-ne cap cançó. Ni una! L'he escoltat molt i encara no me n'he cansat mai.
Ja sabeu que en aquests discos (el d'aquest any és la 5a edició), diversos artistes, catalans o no, canten en català versions d'altres cantant i grups.
Com que no us vull cansar parlant-vos de cada cançó del de l'any passat, faig una tria, tot i que em costa molt fer-la:

- "El meu carrer". Una versió que Lolita fa de la cançó de Serrat. Poesia. Senzilla i assequible, però poesia pura!
"El meu carrer és fosc i tort, té gust de port i nom de poeta"

- "Has vist la pluja?". Cantada per Ivette Nadal, és una versió de Have you ever seen the rain de la banda Creedence Clearwater Revival. Cançó enganxosa, però molt maca.
"Ja fa temps algú em va dir: si hi ha calma vol dir que... ja no, no pot trigar a ploure avui. Quan s'acabi tot això el sol tornarà brillar i no, no ens deixarà a les foques".

- "Corazón partío". La súper-coneguda cançó d'Alejandro Sanz amb arrenjaments de flamenc cantada per Duquende. Fantàstica!
"¿Quién llenará de primaveras este enero, y bajará la luna para qué juguemos?"

- El quarto dels trastos". A l'Albert Pla li agrada provocar. Els Estopa li segueiexen el joc i canten en català una de les seves cançons més conegudes, però segurament més maques, encara que no deixi de ser irreverent. Els Estopa en català sonen... diferent!
"Hi ha una ràdio en blanc i negre somiant ser tele en colors, també hi ha un quadro , un bodegó, el temps li ha podrit els fruits"

- "No estàs sol". Impressionant cançó! I impressionant versió! És una versió que Chenoa fa de la cançó de Michael Jackson You are not alone (bé, de fet la cançó és de R. Kyelly). No sóc cap fan de la Chenoa ni d'en Michael Jackson, però només queda treure's el barret en una cançó així i interpretada d'aquesta manera. Pell de gallina!
"Un altre dia més encara estic sol. No sé com pot ser. Tu no estàs aquí. Mai vas dir-me adéu. Vull saber perqè vas marxar de cop i em vas deixar tot sol. Em pregunto cada dia com l'amor se'n va i una veu em diu això... Mai estaràs sol".

- "Somriu". Per interpretar aquesta peça de Charles Chaplin [Smile. Charles Chaplin] es van ajuntar dos grups de pop actuals Sidonie i Love of Lesbian i en van fer una versió "fresca" i que entra molt bé. Per cert, aquesta cançó també la va versionar, ja fa mols anys, Eric Clapton.
"Somriu, si el teu cor es trenca. Somriu, si et fa mal quan batega (...) No et serveix plorar. Veuràs la vida amb molta llum si tu somrius".

- "I resisitiré". Uns "jovenets" de la cançó moderna espanyola s'uneixen en aquesta cançó. Uns, El Dúo Dinámico, la composen; l'altre, Manolo Escobar, la versiona en català. Tampoc sóc un fan ni del Dúo Dinámico ni de Manolo Escobar, però què carai, aquesta versió els va quedar molt xul·la!
"I encara que els vents de la vida bufin sempre, sóc com un arbre que es doblega, però no es trenca i segueix dret".

- "Farà un dia clar". Té alguna cosa especial la veu d'en Tomeu Penya! Aquí fa una versió única de la fabulosa cançó de Johnny Nash: I can ee clearly now.
"Ara ho veig clar, la pluja ja ha parat. Ara veig molt més clar el meu camí. Ara surt l'arc de Sant Martí allà al cel."

Si podeu, escolteu aquest CD. Us encantarà! I diumenge penseu a comprar el d'aquest any.

dimecres, 25 de novembre del 2009

ITACA

Tinc un munt de cançons que m'encanten, que m'emocionen, que són, per mi, especials. Però cap no serà mai com Itaca. Fa molts anys, molts, que és la MEVA cançó!

Sobre aquesta cançó, una vegada vaig escriure això que m'ha semblat que podria compartir amb els qui em llegiu.

Ítaca és una illa de Grècia. Era la pàtria d’Ulisses, un heroi grec que era el rei d’aquesta illa. Ulisses va participar a la guerra de Troia. Quan va acabar la guerra, Ulisses va tornar cap a al seva pàtria (Ítaca). El viatge de retorn va estar ple d’aventures i entrebancs i va durar deu anys.

Kavafis, un poeta grec, de finals del XIX i començaments del XX, inspirat en aquesta història va escriure un poema que Carles Riba (un poeta català) va traduir. Llach el va musicar i hi va afegir alguna altra part.

Sempre m’ha agradat molt aquesta cançó, des d’adolescent!!

Kavafis, Llach, ens conviden a fer-nos savis. A aprendre de la vida. A aprendre “coses” de les experiències que ens brinda la vida. A fer bagatge. A adonar-nos que de tot en podem treure un profit i que tot el que ens passa serveix per créixer, per aprendre. Hem de voler que aquest camí sigui llarg (potser no en el sentit de molts anys) sinó llarg en quant a ple de “coses” perquè aprendrem, creixerem... I hem de voler aprendre dels que saben, dels que ja han fet camí (i no cal que sigui de gent mes gran que nosaltres)

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben


Ulisses, malgrat els inconvenients, sempre va saber, sempre va voler, arribar fins a Ítaca. Hem de tenir projectes, aspiracions (després amb l’edat es fonen, però jo l’escoltava d’adolescent!), hem de tenir una Ítaca!! Una meta, un “alguna cosa” per a què lluitar... Però, no s’ha de forçar quant més anys duri, més savis serem, més haurem après. I quan arribem al nostre objectiu, si ens decep (que sol passar!!), com que serem Savis entendrem bé on hem arribat, què hem aconseguit i sabrem valorar-bé on haurem arribat, sabrem valorar bé el que haurem après...


Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.


Tot això ho escoltava i ho “aprenia” d’adolescent. Ho escoltava i ho aprenia sol. I pensava que la vida no m'hauria de guanyar, que hauria de ser savi i aprendre de les dificultats, de la solitud, dels complexes... El sentit de tenir objectius, de tenir quelcom per què lluitar, amb paciència, volent aprendre de les experiències viscudes. Jo he procurat aprendre de tot el que he viscut. Han passat els anys, però la cançó em continua agradant.

dimarts, 24 de novembre del 2009

Caín

Fa uns dies us parlava de Saramago. Llavors la meva intenció no era fer referència a la seva obra sinó que em vaig fixar en algunes opinions seves sobre la religió i la fe a partir d'una entrevista que vaig llegir al diari i que li van fer arran de la publicació del seu darrer llibre: Caín. Ja us vaig dir que el llibre feia bona pinta i que tenia ganes de llegir-lo.
Bé, ja he llegit Caín. Ho diré curt i ràpid: si voleu passar bones estones, llegiu-lo!
Deu ser que la ironia de Saramago s'acosta al meu sentit de l'humor (devem coincidir en això; en res més ja que, per exemple, ell és més gran que jo: en té 87 i jo encara no, jejeje), però hi vaig riure i somriure molt llegint la història de Caín.
Pobre home aquest en Caín! Al cap i a la fi, no va fer gaire res: només va matar el seu germà i ja va ser castigat durament per Déu. Quina injustícia! Saramago ens presenta un Déu totalment injust amb la humanitat a qui no demostra que estimi gaire. És un Déu que comet molts errors i que no fa un bon ús de les seves, suposades, virtuts. Bé, no us explicaré el llibre, però te fragments i diàlegs d'una ionia i humor fantàstics. En transcric algun exemple, certament triat a l'atzar. Poso aquests, però n'hi podria haver molts més; no vol dir que aquests siguin els millors:
" Les serps no parlen, com a màxim xiulen, va dir el senyor, La del meu somni parlava, I què més et va dir, si es pot saber, va preguntar el senyor, esforçant-se per imprimir a les seves paraules un to burleta que no s'adeia gens amb la dignitat celestial de la seva indumentària, La serp va dir que no ens moriríem, Ah, vaja, la ironia del senyor era cada vegada més evident, pel que sembla, aquesta serp es creu que en sap més que jo".
"Clama al cel la falta de previsió del senyor, que si realment no volia que se li mengessin el fruit en qüestió ho hauria tingut ben fàcil, simplement podia no haver plantat aquell arbre, o haver-lo plantat en un altre lloc, o encerclar-lo amb una tanca de filferro".
"Quina mena de senyor és aquest que ordena a un pare que mati el seu propi fill, És el senyor que tenim  (...) I si aquest senyor tingués un fill, també el faria matar, pregunta isaac, Això ens ho dirà el futur".

En fi... no us vull cansar. Val més que llegiu el llibre. Per cert, les cites estan copiades textualment i he procurat no fer cap errada i és que una de les característiques de l'estil de Saramago és aquesta manera de puntuar els textos.

Llegir fa venir ganes de llegir: L'any 2000 Saramago va publicar "L'Evangeli segons Jesucrist". Tinc ganes de llegir-lo!

dimarts, 17 de novembre del 2009

Muntanyes

A més dels llibres i la música, també m'agrada anar a caminar. Disfruto trepitjant els camins i cims, normalment, del Pirineu. L'esforç que suposa la pujada queda plenament recompensat per la bellesa del paisatge i la tranquil·litat de la qual se sol gaudir. Cap cim va cara avall! Tots suposen un esforç que val la pena de fer.
L'altre dia vaig anar al Coma d'Or. És un cim assequible i de bon fer. Jo feia temps que no anava a caminar i el vaig poder gaudir sense massa entrebancs. Tanmateix, tinc la impressió que hi ha altres èpoques de l'any que encara és millor per anar-hi. Una, la primavera; l'altra, l'hivern. A la primavera perquè es veu que les faldes de la muntanya queden cobertes de ginesta (d'aquí el nom de Coma d'Or). Diuen que l'espectacle és fabulós. L'altre bon moment deu ser a l'hivern. La suau pujada fins el cim ha de ser espectacular plena de neu. Ganes de tornar-hi!
L'últim cim que he fet és el Pic de la dona, a la zona de Vallter. Aquest ja el coneixia. També es un cim assequible i de bon fer. La idea era fer també el Bastiments, però el fort vent ens ho va impedir.
Gairebé sempre vaig a fer aquestes excursions amb l'Esteve. Un bon amic, lector i col·laborador d'aquest blog.

dimecres, 11 de novembre del 2009

Concha Buika

Concha Buika és una cantant nascuda a Mallorca, però d'origen Guineà. Penso que té una molt bona veu i que interpreta cançons de soul, jazz i boleros amb una brillant mestria.
Fa poc, ha tret un CD que és un autèntica joia. Fixeu-vos-hi bé: Concha Buika interpreta cançons de la gran Chavela Vargas; al piano, Chucho Valdés (fill del veterà pianista Bebo Valdés que va editar "Lágrimas negras" amb "El Cigala"); i a la producció i a la guitarra flamenca, Javier Limón (el productor espanyol de moda en aquest moments i que ha produït treballs, entre d'altres, d'Ana Belén, Andrés Calamaro, Luz Casal i El Cigala, com l'esmentat "Lágrimas negras").
El CD, que es diu El último trago, és un fantàstic homenatge a Chavela Vargas. A la presentació del CD, Pedro Almodóvar diu: "No concibo un homenaje más certero a Chavela que el que le hace la cantante afro mallorquina «en el último trago», que es como decir en el último suspiro."
Un àlbum de 12 cançons que parlen d'amor i de desamor que us recomano. Escolteu-lo i deixeu-vos seduir per la veu de Concha Buika.

"Tómate esta botella conmigo, en el último trago me besas, esperemos que no haya testigos por si acaso nos diera vergüenza".

Fa pocs dies li feien l'entrevista de La contra de La vanguardia. Hi ha unes quantes frases que són autèntiques perles:
"Si lo que necesitas es una historia maravillosa, fabrícala, píntala, cántala, cuéntala."
"Separarnos fue la mejor manera de querdarnos juntos para siempre."
"Lo importante es estar en paz, abrir la boca sólo para decir lo que piensas realmente."
I aquesta, que m'agrada molt:
"Y al hablarnos desde ahí descubrimos que aunque no seamos iguales, somos lo mismo"


divendres, 30 d’octubre del 2009

José Saramago

No sé  si us  agrada  Saramago. Jo n'he llegit un  parell de  llibres i un –La  caverna– em  va  agradar;  l'altre  –Assaig sobre la ceguesa–, no.
Fa uns dies en el suplement del dissabte Babelia de El país hi havia una entrevista-reportatge a l'escriptor molt interessant arran de la publicació del seu darrer llibre Caín en el qual es veu que revisa la història del personatge bíblic i la seva relació amb Déu. Fa bona pinta el llibre, tinc ganes de llegir-lo. Però en tot cas, avui us volia parlar d'un parell de frases que diu en l'entrevista. L'una és la que el redactor va triar com a  tittular: "La muerte es la inventora de Dios". En el text, la frase la completa aquesta altra: "Si fuéramos inmortales no tendríamos ningún motivo para inventar un Dios". No us sembla que té força raó?. I l'altre  fragment de l'entrevista que volia destacar és una idea a la qual m'hi avinc del tot: "Ateo es sólo una palabra. En el fondo, estoy empapado de valores cristianos, y es verdad que algunos de estos valores coinciden con valores de humanismo. Los acepto". Es pot no ser creient en cap religió i, en canvi, aprofitar, per anar pel món, els valors propossats pel cristianisme: són profundament humans.

Aquest enllaç us portarà a l'entrevista-reportatge. És interessant, de veritat!
Entrevista-reportatge Saramago

dimarts, 27 d’octubre del 2009

Tears in heaven

Hi ha cançons que estan dotades d'una personalitat tan extraordinària que em fan posar la pell de gallina cada vegada que les escolto. Una de les que ocupa un lloc més alt en aquesta llista és "Tears in heaven" d'Eric Clapton.
Em sembla que encara que no sabés ni la història de la cançó ni el que diu, em commouria igualment; però saber que Eric Clapton la va fer per recordar el seu fill de quatre anys mort per una caiguda accidental d'un gratacels fa que aquesta peça tingui una dimensió que la fa especial. A més, està publicada en el que per mi és el millor disc del guitarrita anglès: Unplugged, publicat el 1992. En el CD, a més de Tears in heaven, hi ha altres cançons magníficament interpretades com Nobody knows you when you're down & out, Layla o Sant Francisco bay blues.

Un tros de la lletra de Tears in heaven diu, més o menys, això:

Sabries el meu nom
si et veiés aquí al cel?
Seria el mateix
si et veiés aquí al cel?
Haig de ser fort i seguir el meu camí
perquè sé que no pertanyo al cel.

M'agafaries de la mà
si et veiés en el cel?
M'ajudaries a aixecar-me
si et veiés en el cel?
Trobaré el meu camí de dia i de nit
perquè sé que no em puc quedar aquí en el cel.


Aquest enllaç us portarà a una versió fantàstica que hi ha penjada al youtube i que va fer en un concert a Nova York el 1999. Les veus femenines, un complement fantàstic per aquesta balada. Entreu-hi, ja ho veureu: pell de gallina!

Abans he dit "Cançons que estan dotades d'una personalitat..." Ai... vaig bé? Tenen personalitat les cançons?

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Viure per res o morir per alguna cosa

Fa uns quants dies em van enviar aquest text. Em va agradar molt i per això el vull compartir amb tots els qui llegiu el blog.

Sol passar que textos o cançons que en un moment donat no ens diuen res o no ens fan "ni fred ni calor", en altres èpoques ens els fem nostres com si allò ho haguésim escrit o composat nosaltres mateixos. Almenys a mi em passa. Quan vaig rebre aquest text em vaig emocionar perquè em van venir al cap moments que he viscut i que estava vivint. Llegir el text em va ajudar a veure que les coses que ens passen o que vivim no són cap exclussiva. En el fons, els éssers humans ens assemblem tant!

Qui me'l va enviar no sabia que l'encertava tant! I això m'ha fet pensar en el que dic en la presentació: compartir els pensaments ens pot fer més savis, més rics.


VIURE PER RES o MORIR PER ALGUNA COSA...

He après que ningú
no és perfecte...
fins que t'enamores.

 He après que la
vida es dura...
però jo ho sóc més!

He après que les
oportunitats no es perden mai...
les que tu deixes escapar
les aprofita un altre.

He après que quan sembres
rancúnia i amargura...
la felicitat se'n va a
un altre lloc.

He après que hauria d'utilitzar
sempre bones paraules...
perquè demà potser
me les hauré d'empassar.

He après que un somriure
és un mètode econòmic...
per millorar el teu aspecte.

He après que no
puc escollir com em sento...
però sempre hi puc fer
alguna cosa.

He après que quan el teu nadó
t'agafa el dit amb la seva maneta...
et té enganxat a la vida.

He après que tots volen
viure al cim de la muntanya....
però tota la felicitat
esdevé mentre hi puges.

He après que cal
gaudir del viatge...
i no pensar només en la
meta.

He après que és millor donar consells
només en dues circumstàncies...
quan són demanats i
quan en depèn la vida.

He après que com
menys temps malgasto...
més coses faig.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Salutació

Hola a tothom!

Primer de tot, et vull agrair que hagis esgarrapat una mica del teu temps per arribar fins aquí i tenir la paciència de llegir-me.

He creat aquest blog per poder penjar-hi pensaments, comentaris sobre diversos interessos i dèries que tinc.

En el blog hi vull parlar de música, de literatura... però en cap cas per fer-ne de crític sinó només per comentar i explicar llibres que m'agraden, cançons que em sacsegen el cor... O tan sols pensaments que en algun moment em vingun el cap i tingui ganes d'escriure'ls per aclarir-los i, alhora, compartir-los. Penso que, a vegades, explicitar allò que pensem, sentim... ens ajuda a ordenar les idees i a entendre el que ens passa pel cap.

M'agradaria, és clar, que els qui em llegiu hi digueu la vostra, si us ve de gust. Si el que us ve al cap quan em llegiu, ho compartiu amb mi em fareu més savi.

Fins ara!