dimecres, 28 de maig del 2014

Una imatge x una frase 09


"Vull mirar-me el sol
més feliç que captiu dels records"
(Lluís Llach)

dimecres, 21 de maig del 2014

Més de 50.000

Aquests dies el bloc ha superat les 50.000 visites i em fa i·lusió, què carai!

Us vull agrair la paciència i el temps que dediqueu a llegir les entrades a tots els que alguna hora l'heu visitat. Tant si hi entreu sovint com si només ho heu fet una vegada, gràcies! Segurament, si no comptés les meves pròpies visites, n'hi hauria la meitat. Però 25.000 també són moltes!!! (hehehehe)

Per celebrar-ho, us deixo un regalet: una versió fantàstica de la cançó Vida que fa Carles Cases, que durant uns quants anys va ser qui va fer els arranjaments de Lluís Llach. Gaudiu-la!!

<

Potser em deixin les paraules 
o potser em deixeu vosaltres 
o només els anys em posin 
a mercè d’alguna onada, 
a mercè d’alguna onada. 
Mentre tot això m’arriba, 
que a la força ha d’arribar-me, 
potser tingui temps encara 
de robar-li a la vida 
i així omplir el meu bagatge. 
Mentre tot això m’arriba... vida, vida! 


diumenge, 18 de maig del 2014

Res no és etern

Javier Mascherano m’ha donat el títol d’aquesta entrada en unes declaracions després de l’últim partit de lliga: Res no és etern, ha dit.

Durant la temporada s’ha anat acabant el cicle d’un equip que no només ho ha guanyat tot sinó que, a més, ha fet un futbol  fantàstic. Menys els més joves (aquells que fins ara només havien vist que el Barça guanyava sempre), tots sabíem que això s’acabaria un dia o un altre.

Mantenir-se sempre al capdamunt és impossible, per això és tan important saber fer els canvis que calgui per mantenir-s’hi . I això és el que més costa: canviar quan les coses ja van bé.  I és el que no s’ha sabut fer.

I ara, que aquest equip ja només perd, el més fàcil és oblidar tot el que aquest grup de jugadors han donat al Barça i a aquells que ens agrada que aquest equip guanyi. Per això estaria molt bé que tots plegats fóssim capaços de reconèixer allò que ha estat aquest equip, que sabéssim agrair-los tot el que han guanyat i el com; no només per la manera de guanyar sinó per la quantitat de vegades que han demostrat que eren realment un equip. Un equip en majúscules. Un equip que s’ha hagut de sobreposar a tantes vicissituds que només per això ja el fa especial

La temporada s’ha acabat d’una manera estranya: el porter –l’únic jugador que ha estat al seu màxim nivell durant tota la temporada-  no era ahir al Camp Nou i s’ha acomiadat amb una carta; l’entrenador, tan trist com, n’estic segur, dolgut,  compareix davant la premsa per enunciar una decisió que ja tothom sabia;  els jugadors no han fet cap declaració a la zona mixta – en les derrotes, en els finals, també s’ha de donar la cara-, l’afició cridant “atlético, atlético” al final del partit –res, ni tan sols el fet de voler animar els matalassers per la final de Champions de la setmana que ve no justifica que els jugadors del Barça hagin de marxar als vestidors sentint crits d’ànims cap a l’altre equip. Això no treu que s’ha de saber reconèixer els mèrits de l’equip rival-. Un final trist, massa trist, per un equip que no s’ho mereix.

L’afició deu un agraïment perpetu a aquest jugadors. Els deu l’ovació més llarga i intensa que mai hagin rebut. A l’agost TOTS aquests jugadors -més aquells que alguna d’aquestes temporades hi han estat i també els diferents equips tècnics que hi ha hagut-, tant els que encara hi haurà al club com els que ja no hi seran, es mereixen ser al mig del camp el dia del Gamper i de la presentació de l’equip i escoltar el darrer aplaudiment. Aquell que encara els devem. Com deia ahir el mosaic que es va desplegar a les graderies: som el Barça. I aquest gest seria una manera de tancar amb dignitat el millor cicle de la història del Barça. 

diumenge, 11 de maig del 2014

Micromicrorelats: 11 de maig

U: Aniversari
No té gaire memòria per les dates i sovint s’oblida de les més importants. Però ja fa dies que té ben present que avui és el seu aniversari. I ha tingut ganes de felicitar-la. Les noves tecnologies permeten múltiples possibilitats per fer-ho. N’ha triat una i ha teclejat el missatge sense dubtar. Li deu un agraïment perpetu perquè les millors estones de la setmana les viu allà on ella el va portar.
Fa dies va llegir en un bloc que el passat es pot canviar. Ell en pot donar fe.


Dos: Abans anàvem a caminar
S’ha llevat molt d’hora. Com si hagués d’anar a caminar. S’ha vestit amb xandall i forro polar. Com si hagués d’anar a caminar. S’ha calçat les trekking. Com si hagués d’anar a caminar. Ha agafat la motxilla petita. Com si hagués d’anar a caminar. Però només hi ha posat quatre coses: cartera, claus de casa, clau del cotxe i mòbil. Ni cantimplora –al cap i a la fi ja fa dies que li vessa i encara no n’ha comprat una altra-  ni cangur, tot i que el dia s’ha llevat enlleganyat. 
Pressentia que ni es plantejarien la possibilitat d’arribar caminant al restaurant on havien decidit que esmorzarien. Pa amb tomàquet amb cansalada, vi amb gasosa i cafè.  Els cims queden tan amunt que ja només són projectes que quedaran pendents. Sempre els queda fer l’esforç de quadrar de tant en tant les agendes per mirar quatre fotos que guarden en un llapis de memòria de quan encara estenien l’estelada per alguna muntanya del país.


Tres: Futbol
Ja ho té tot a punt: el portàtil, el cable HDMI i la contrasenya apuntada en un paper per poder entrar a la plataforma digital que transmetrà el partit. La lliga s’ha reactivat i el Barça encara té la possibilitat de guanyar-la. És una oportunitat que aquest equip no pot desaprofitar. Al cap i a la fi, a la vida gairebé sempre hi ha una segona oportunitat perquè mai res no és per sempre. Mentre busca en una hemeroteca el nom d’algun jugador de l’Elx, l’equip de qui ningú no en sap ben bé res,  pensa que aquest 11 de maig es mereix acabar-lo amb una victòria.

divendres, 2 de maig del 2014

Ànima

Ho diu un ximpanzé: Els humans tenen el do de l’absència: diuen en Tal està trist, però en Tal no hi és. Diuen Un dia tindré temps, però el temps no hi és. (...).  Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa. (...). El que tenen a les mans els absorbeix i, quan no hi tenen res, se les posen a la cara i ploren. Son així. (...). Havia d’anar-se’n, havia de llançar-se en una persecució desenfrenada per mirar d’atrapar una ombra com qui mira d’atrapar-se a ell mateix.

Ho diu un gavià argentat: Ha vist el meu vol i jo he vist la seva follia. Ja n’he tingut prou.

Ho diu un gos: El món és vast, però els humans s’encaparren a anar allà on se’ls esqueixa l’ànima.

Ho diu una rata: M’ha robat el cor l’esquerda que tenia a la veu, la seva estranya fredor, la bretxa dels seus greus, impotents per trobar la profunditat. (...). La veu d’un home desproveït de tota ambició, descoratjat d’ell mateix, deslliurat dels seus desitjos i de les seves pretensions i que cap il·lusió no pot alterar. Un home sol. En la tonalitat de cada vocal, en l’esclat moll de cada consonant, he entrevist el freu fangós de la seva ànima, braç de mar que separa la pèrdua de l’alegria, esmicolades recentment l’una de l’altra. El cor se m’ha commogut. Alguna vegada he posat la meva vida en perill per ajudar un congènere atrapat en un parany. Totes sabem el valor de les companyes i ens podem sacrificar per tal que sobrevisquin, però encara no havia sentit mai aquest impuls per una espècie animal que no fos la meva, i encara menys per un humà.

Ho diu aquesta mateixa rata: S’ha inclinat i m’ha vist. S’ha ajupit, m’ha mirat, l’he mirat, he esgüellat, ha allargat una mà cap a mi i ha dit Jo també! Jo també!, sota terra, sota terra i tot sol!, i s’ha posat a sanglotar. Commoguda per la seva amistat, pel seu profund afecte gratuït i generós no he pogut oferir-li res a canvi. (...). No tots els humans són trampes, no tots són verins, amb això vull dir que no tots són humans, n’hi ha que no els ha infestat la gangrena.

Ho diu un porc: El seu dolor atroç, la solitud infame en què es troba m’han envaït amb una força tan brutal que he tingut la sensació que el meu destí era envejable comparat amb el seu.

Ho diu un gat: Els humans viuen sota el jou d’una maledicció que els exilia constantment de la felicitat.

Ho diu un gos: Detesto l’agitació que de vegades subjuga els humans i em deixa sense cap esperança d’entendre’ls i estimar-los tal com m’agrada estimar-los.

Tot això ho diu Wajdi Mouawad.

Ho dic jo: Una novel·la brutal. Un autor imprescindible. Us arribarà a l’ànima!!!

[A l'entrada que vaig fer el 23 d'abril ja vaig copiar fragments de crítiques que havia rebut el llibre. Ara que l'he llegit, les comparteixo al 100%]