Ara que sobren les paraules,
ara que el vent bufa tan fort,
avui que no fa falta veure't ni tan sols parlar
per saber que estàs al meu costat.
És Nadal al meu cor
quan somrius content de veure'm,
quan la nit es fa més freda,
quan t'abraçes al meu cos.
I les llums de colors
m'il·lluminen nit i dia.
Les encens amb el somriure
quan em parles amb el cor
És Nadal al teu cor
quan somric content de veure't,
quan la nit es fa mes neta,
quan m'abraço al teu cos.
I les llums de colors
m'i·lluminen nit i dia.
Les encén el teu somriure
quan et parlo amb el cor.
A vegades, les circumstàncies ens posen al davant dels nassos autèntiques lliçons de vida.
Aquesta tarda n’he viscut una. He descobert que la felicitat s'amaga en els gestos més senzills i entranyables.
La capacitat d’estimar no hi entén de discapacitats.
La capacitat per a la tendresa no hi entén de discapacitats.
La capacitat de ser feliç no hi entén de discapacitats.
La capacitat de lluitar no hi entén de discapacitats.
La capacitat d’esforçar-se no hi entén de discapacitats.
També he descobert que hi ha persones que viuen abnegadament pels altres i que farien qualsevol cosa per al benestar dels més febles, dels més indefensos, dels més vulnerables.
Un agraïment sentit i sincer a les persones que m’ho heu fet veure i, sobretot, viure-ho.
Gràcies a la Montse. I també a la seva germana. I, sobretot, gràcies a la Montse i a l’Àngel. Que sigueu moooolt feliços! Una abraçada!
[Ja vaig dir que en el conte “El petó”, K, el personatge dels meus contes, moria per sempre. Avui publico en el bloc el primer conte protagonitzat pel nou personatge; es diu PM. El primer conte que protagonitza es diu “A la cafeteria”. Dono la benvinguda a aquest NOU personatge]
Tot i que la cafeteria no era gaire gran i hi havia força gent, van trobar un racó en el qual podrien parlar apartats del tragí dels cambrers i del neguit de clients impacients.
Devien parlar de tot i de res. De molt i de poc.
Devien fer estones de silenci. D’un silenci potser incòmode, potser màgic.
Devien mirar-se els ulls i devien desviar la mirada per tal que es perdés en un punt qualsevol del bar.
Potser fins i tot van mirar una estona d’un partit de futbol de resultat intranscendent.
PM no recorda gaire res d’aquell vespre. Però sap que quan la boca del metro se’l va empassar, somreia i els ulls li brillaven.
En un dels passadissos del metro va sentir un músic que interpretava una bella cançó:
El CD de la Marató d’aquest any és molt gran. Està ple de bones cançons. De molt bona música i lletres estupendes. En destaco aquestes, tot i que no són les úniques que hi podria haver.
- “Emdónes força”. És una versió de You raise me up de Josh Groban. La canta Sergio Dalma i l’escolania de Montserrat: una combinació excel•lent que fan que la cançó que sigui preciosa.
Jo vull sentir
la força que tu em dónes
i que estem junts
fins que es faci de nit
Sóc tan fort
quan dintre meu et sento...
Em dónes força,
per sempre et vull amb mi.
- “Tot el que tinc”. En Joan Masdéu fa una magnífica versió de Livin’ thing, una cançó dels anys 70 que el cantant català ha recuperat per aquest CD.
Si et deixes caure el corrent s’endurà l’esperança Ho has d’oblidar, que el malson s’ha acabat i aixecar-te. I tu i les teves ganes.
- “Per sempre més”. M’ha sorprès agradablement l’Anna Torroja cantant en català. La que va ser la veu de Mecano fa un esforç en aquest CD per cantar en català i se’n surt amb molt bona nota. Fa una versió d’una cançó del grup Alphaville. No us perdeu la lletra: és molt maca.
No t’ho demano,però ja m’ho has donat, la música ja sona Som matinada, som com un esquitx, Som una nota que ja s’ha repetit. Som un toll d’aigua, som un desig.
- “Em quedo al teu costat”. Teràpia de Shock s’han donat a conèixer per la seva participació musical a la sèrie de TV3 “Polseres vermelles”. Aquí fan una gran versió en català de Por ti de El canto del Loco. M’agrada molt aquesta cançó! Bona música i bona lletra.
I per la teva escalfor. I per tanta màgia em quedo al teu costat. I per la teva escalfor. I pel teu carisma em quedo amb tu. Em quedo al teu costat.
Us poso, també, el vídeo de la versió original. Val moooolt la pena!
Por ti lucharé, por todo el cariño que has puesto conmigo
- “Brilla”. The Pepper Pots és un grup d’11 músics de Girona del qual en destaquen les tres veus femenines. Fan una música que val molt la pena. Aquí versionen Sunny de Bobby Hebb. La lletra és tan maca que no puc fer altra cosa que transcriure-la sencera! Em guardo per a mi una dedicatòria especial d’aquesta cançó. BRILLAAAA!!!!!
Brilla, i és que ahir plovia al meu teulat. Brilla, sé que el teu somriure em va curar. Se n’ha anat la foscor, tot s’ha tornat claror. Brilla tan fort que no sé com dir-ho. I estic convençut que és per tu. Brilla, gràcies per l’aroma i tanta llum. Brilla, gràcies per l’amor que tu m’has dut, i em vols donar tot el que tens. I em sento fort i sóc valent. I estic convençut que és per tu. Brilla, gràcies per mostrar-me la veritat. Brilla, gràcies pel regal del teu costat. La vida m’ha canviat totalment. Vam prendre’ns les mans des d’aquell moment. I estic convençut que és per tu. Brilla, gràcies per tants somriures que m'has fet. Brilla, brilla amb tanta gràcia el teu reflex. Ets l’espurna del foc que ara em crema per dins, i el més dolç i complet desig. Estic convençut que és per tu.
- “L’aire és ple d’amor”. Una rumbeta que interpreta La pegatina i que atrapa des dels primers acords. Optimisme que desborda per tot arreu.
L’aire és ple d’amor, allà on miris ho veuràs. (...) I no sé si em passo de voltes. No sé si és exagerat. Però és això en tot el que vull creure, i ho puc veure quan t’estic mirant.
- “Més que paraules”. Preciosa balada que interpreta una veu que per a mi ha estat un descobriment més que agradable: Andrea Motis. La versió original és More han words del grup de rock Extreme.
Més enllà de les paraules és on m'has de dur.
Poso, també, el vídeo de la versió original perquè és fantàstica.
- “Sentir l’eternitat”. Una altra veu que desconeixia i que m’ha seduït: la de la mallorquina Nia. Interpreta una peça brillant de John Hammond.i que canta Whitney Houston. Una altra lletra preciosa.
Com cada matí surto del llit pensant en donar el millor de mi. Seré molt fort Ja no estic sol. El meu destí l’ha fet venir. (...) I és que ara sé que el moment ja m’ha arribat.
Els que seguiu de fa temps el bloc, sabeu que hi ha alguns contes que protagonitza un personatge que es diu K. El primer va ser “Una butaca buida”. Avui penjo l’últim d’aquest personatge. El conte es diu “El petó”. Amb la mort de K. moren moltes altres coses. Descansin en Pau!
Com sempre que va a casa els seus pares, K. repassa el diari mentre bada per la finestra. Ella ho sap. I per això ha baixat amb el seu cotxe i ha trencat cap al carrer de l’esquerra, carrer en "diagonal" a la casa dels seus pares. És un carrer on els diumenges no hi ha gaire aparcament, i tot i que hi ha un pàrquing a prop que no es veu des de la finestra, ella ha pensat que allà era on havia d’aparcar. Ha aparcat el cotxe i n’han baixat ella i la seva parella. Han anat a comprar alguna cosa per dinar i en tornar, abans de pujar al cotxe, ella s’ha acostat al seu nou amor i allà, al mig del carrer, i just en aquell, moment ha tingut ganes de fer-li un petó. Sabia que K. els veia.
Com era aquell petó? Us proposo dos finals pel conte. Trieu el que us agradi més i el que més verídic us sembli:
1. Ha set un petó dolç, tendre. Un petó d’afecte, d’amor. Un petó espontani.
2. Ha set un petó fet per fer mal. Un petó preparat des de feia estona. Un petó fet pensant en l’espectador i no en qui el rebia. Un petó d’exhibicionista. Un petó patètic. Un petó de teatre. Un petó de “cartró-pedra”, de decorat. Un petó amb els llavis xops de verí. Però ella ja hauria de saber que el verí pres en dosis elevades acaba matant.
A K. li ha fet mal aquest petó. Objectiu acomplert. Com que encara guardava el seu número de telèfon mòbil s’ha pogut desfogar. Ella ha rebut uns quants sms que la deuen haver fet disfrutar al comprovar que havia aconseguit el que volia. Però al cap d’una estona i sense saber ben bé per què, K ha somrigut, ha aixecat el cap i s’ha dit: Jo no em quedo aquí encallat; jo haig d’anar més lluny, més lluny...
[Avui he vist a K. Ja és gran, un vellet venerable. Assegut en un banc prenia el poc sol que li quedava a la tarda. L’he vist absent, repassant la seva vida en imatges i a la boca se li dibuixava un somriure que més que sortir enfora semblava que anés cap a dins; un somriure fet per a ell mateix, sense cap altra pretensió]
Acabo de llegir aquest text al facebook. M'ha encantat i me l'he fet meu. És per això que l'he "robat" i el penjo en el bloc:
Tal vez hoy yo me sienta débil. Pero mañana recomenzaré de nuevo, aún si es de una manera diferente. Tal vez yo no aprenda todas las lecciones necesarias. Pero tendré la conciencia que las verdaderas enseñanzas ya están grabadas en mi alma. Tal vez yo no sea exactamente quien me gustaría ser, pero pasaré a admirar quien soy.
Porque al final sabré que, aún con incontables dudas, soy capaz de construir una vida mejor. Porque al final no habrá ningún “tal vez”, pero sí la certeza de que mi vida valió la pena y que yo hice lo mejor que podía. Y si aún no me convencí de eso, es porque como dice aquel dicho : TODAVIA NO LLEGA EL FIN...
El primer que va fer K quan va arribar a la platja, va ser treure’s les sabates i els mitjons. El sol tot just es llevava i a la platja no hi havia ningú més.
K va anar fins arran de l’aigua, deixant que li mullés els peus i començà a caminar. Passejà poc a poc, molt a poc a poc, i durant una bona estona, molta estona.
De sobte, va voler mirar el camí que havia recorregut. Es va girar per mirar les petjades, però no va veure res: l’aigua havia esborrat totes les marques. Ja no quedava res del camí fet.
Aleshores K va fer una inspiració profunda i una expiració lenta, va aixecar el cap, va mirar l’horitzó i es va posar a caminar amb pas ferm: encara quedava molt camí per fer!
He mirat enrere i m'he vist molt lluny
anant descalç, sentint-me perdut fent petjades a la sorra. (...) He mirat enrere i m'he vist a prop buscant pedres dins el meu cor fent petjades a la sorra. (...) Mentrestant, jo potser seguiré fent el camí més llarg llençant pedres a la mar.
