U: A la feina
Quan va entrar a sala
on se solia reunir el Consell Assessor (què diantres devia voler dir “Consell
Assessor”?) es va trobar tres taules que formaven una gran U. Al voltant, gent
asseguda. Homes i dones seriosos que amb la mirada amenaçaven qualsevol gest de
cordialitat, qualsevol somriure.
Es va asseure a l’única
cadira que quedava lliure i va mal dissimular un badall abans de sentir el
President que demanava silenci. No li va costar gens aconseguir un silenci
sepulcral i va poder començar el seu discurs. Un discurs ple de paraules
buides. Plenitud i buidor compartint el
mateix espai: una atmosfera carregada de fingiment.
Quan es va obrir
el torn de rèpliques, ell, un cop més, va preferir tornar a callar.
Dos: En aquell racó
Va acudir puntual
a la cita en aquell racó de la ciutat oblidat de tothom. No li agradava fer
tard i aquesta vegada, a més, tenia certa impaciència per saber què hi anava a
fer.
De seguida es va
recordar del que hi feia sempre: escoltar i... callar. Aquell cop també ho va fer.
Hi ha gent a qui els agrada que el seu interlocutor calli. Així es pensen que
tenen raó.
Tres: A l’hora d’esmorzar
Prenien llet de civada tenyida amb unes gotes de cafè endolcit amb sucre morè i uns cereals
per esmorzar. No feia ni deu minuts que s’havien llevat i ja estava xerrant pel
descosits. Se’n va adonar i va callar de cop. Ella va somriure, se’l va mirar i
li va tornar a dir que no es creia que no li agradés parlar.