diumenge, 28 de novembre del 2010

Tot ple

Avui tinc un conte per a vosaltres. Es diu "Tot ple" i fa així:

Els llums de la sala s’han obert. El públic, dret, aplaudeix entusiasmat. El cantant saluda la gent i, emocionat, els dóna les gràcies per aquesta ovació llarga i sentida. Sembla que dóna el concert per acabat. Els ulls del cantant es creuen un moment amb els d’algú del públic (a qui a partir d’ara anomenarem K.) que, des de les primeres files, més que mirar-lo, l’admira; però tanmateix no aplaudeix. La sala és plena de gom a gom, totes les butaques són plenes. No hi ha cap ningú més. Ningú! El cantant es mira K. Li veu un rostre de goig, d’esperança... Instintivament, mira la persona que K. té al seu costat. La mira als ulls. I hi veu uns ulls que espurnegen, que brillen. Se’ls mira a tots dos i els fa una aclucada d’ull.

El cantant recula un parell de passes fins al faristol on hi té els papers amb les lletres i els acords. Busca una cançó. Se’ls mira, agafa la guitarra acústica i canta:

Sucede que a veces la vida mata y el amor
te echa silicona en los cerrojos de tu casa,
o te abre un expediente de regulación,
y te expulsa del Edén, hacia tierras extrañas.


Sucede que a veces sales de un bar y la luz
quema la piel de este vampiro que te ama,
te llena la frente de fino polvo marrón-sur,
bostezas y te queman agujetas en las alas.

Pero sucede también
que, sin saber cómo ni cuándo,
algo te eriza la piel
y te rescata del naufragio.

Y siempre es viernes, siesta de verano,
verbena en la aldea, guirnaldas en mayo,
tormentas que apagan el televisor.
Teléfonos que arden, me nombra tu voz,
hoy ceno contigo, hoy revolución,
reyes que pierden sus coronas,
verte entre la multitud,
abrazos que incendian la aurora
en las playas del sur.


Sucede que a veces la vida mata y te encuentras
solo y en este corazón no reciclable
se hunden petroleros desahuciados y sospechas
que provocan miopía en lanzadores de puñales.


Sucede que a veces la vida mata y el invierno
saca su revólver, te encañona en las costillas,
te aterran los álbumes de fotos y el espejo,
huele a pino el coche y el mar a gasolina.


Pero sucede también
que, sin saber cómo ni cuándo,
algo te eriza la piel
y te rescata del naufragio.


Y siempre es viernes, siesta de verano,
verbena en la aldea, guirnaldas en mayo,
tormentas que apagan el televisor.
Teléfonos que arden, me nombra tu voz,
hoy ceno contigo, hoy revolución,
reyes que pierden sus coronas,
verte entre la multitud,
abrazos que incendian la aurora
en las playas del sur.


Sucede que a veces la vida mata...
Y siempre es viernes, siesta de verano...
Hoy ceno contigo, hoy revolución...



La gent, que ha emmudit de cop així que ha sentit el començament de la cançó, torna a aplaudir. Des de l’escenari el cantant veu com somriuen. Agafa el full, en fa un avió de paper i els el llença. El fràgil avió va a parar directe a les seves mans.

K. i la persona que l'acompanya surten de la sala. Caminen a poc a poc, sense presses, com si volguessin aturar el temps. Surten a fora i es miren la lluna, després els ulls. No hi ha fum aquest cop. Fumar, com l’amor, pot matar!


[Us transcric la introducció que fa Ismael Serrano a la cançó en quest vídeo que us adjunto

"El pobre Sísifo fue condenado a llevar una piedra a lo alto de una montaña, para justo, cuando estaba llegando a la cima, ver cómo se le resbalaba de las manos y rodaba ladera abajo, de forma que tenía que empezar de nuevo, así, eternamente. Esa era su condena.
Y a veces, el amor, se nos antoja una tarea casi tan ardua como la que le fue encomendada al viejo Sísifo. Nos parece que ciertos fracasos son ineludibles y nos parece que estamos condenados a repetir, una y otra vez el mismo error, a tropezar con la misma piedra y pensamos muy a menudo que esa piedra inevitable. Pero no es así, no existe el destino, nada está escrito. Es más, la excusa más cobarde suele ser culpar al destino, porque es una forma de eludir la responsabilidad que nos toca a la hora de transformar la realidad.
A veces, la vida nos exige dejar la piedra en lo alto y poder disfrutar de las hermosas vistas que nos ofrece la posibilidad de haber llegado hasta ahí.
A veces, un destello de felicidad se cruza con tu camino, hace que cambien tus planes, te hace entender que no estás solo. Te reconcilias con el mundo. Y suceda a menudo.
Sucede que a veces algo te eriza la piel y te rescata del naufragio."]

dissabte, 20 de novembre del 2010

Bebe

La Bebe és una cantant i actriu extremenya. Defensora dels drets de la dona, té cançons que són autèntics himnes a la igualtat entre els dos gèneres.

Tot i que les seves cançons entren fàcilment per les seves lletres directes, sense embuts ni metàfores, segurament, quan se sent per primera vegada pot semblar que la musica que interpreta és “avorrida”, monòtona, trista. Però en directe sorprèn per la seva energia dalt de l’escenari. Acompanyada d’un parell de guitarres elèctriques potents, un baix contundent, una bateria que porta el ritme de la majoria de les seves cançons cap al rock més pur, unes percusions excel·lents i una taula de mescles i un parell de plats per als sons “enllaunats”, Bebe s’acompanya a l’escenari d’una banda magnífica amb uns arranjaments instrumentals molt cuidats.
Per a les cançons més melòdiques, una guitarra acústica o un parell de guitarres espanyoles li donen un contrapunt fantàstic.

Us deixo un vídeo d’una de les seves millors cançons.



Como quien tira de una cuerda que se romperá,
tirar, tirar, tirar, tirar, tirar...
Como sin darse cuenta rozar un poco más,
los ojos han cerrado para no afrontar
que el aire es de cristal,
que puede estallar.

Ahora no estás aquí,
ahora no estoy aquí,
pero el silenció es la más elocuente forma de mentir.
                                          (Tu silencio - Bebe)



dilluns, 15 de novembre del 2010

Una butaca buida

Avui tinc un conte per a vosaltres. Es diu “Una butaca buida” i fa així:

Els llums de la sala s’han obert. El públic, dret, aplaudeix entusiasmat. El cantant saluda la gent i, emocionat, els dóna les gràcies per aquesta ovació llarga i sentida. Sembla que dóna el concert per acabat. Els ulls del cantant es creuen un moment amb els d’algú del públic (a qui a partir d’ara anomenarem K.) que, des de les primeres files, més que mirar-lo, l’admira; però tanmateix no aplaudeix. La sala és plena de gom a gom, però el cantant s’adona que al costat de K, hi ha l’única butaca buida de tota la platea. El posat del cos i la mirada denoten que el seu pensament ha quedat atrapat per alguna de les cançons que han sonat durant el concert. Si ara a K li demanessin en quins versos pensa, ni ell sabria dir-ho. Però versos i més versos ressonen en el seu cap emboirat.

El cantant recula un parell de passes fins al faristol on hi té els papers amb les lletres i els acords. D’entre tots el fulls, n’agafa un i s’acosta al micro. El cantant mira no se sap ben bé si la butaca buida o en K i llegeix:

CARTA DEL BANCO
Estimado Cliente
Por la presente sepa que esta institución ha bloqueado su cuenta de caricias y de besos, a partir del recibo de esta carta, cheques de afecto al portador, que usted endose, no serán atendidos en ninguna ventanilla de cuerpos y de almas.
Quedara sin efecto cualquier letra que se presente al cobro de unos labios, también aprovechamos esta nota para comunicarle, téngalo presente, que su hipoteca de amor esta vencida y se le cobraran los intereses de soledad que consta en el contrato.
Las inversiones que hicimos en la bolsa han fracasado, todas por completo, cuando hicimos del hombre nuestro aval, y hasta los versos, la poesía y los libros se han hundido al escribirlas con letras protestadas. Lamentamos sin dudas estas medidas pero, a partir de ahora la sonrisa de un niño y la esperanza dejaran de cotizar en el mercado y dejaremos con carácter de inmediato de pagar intereses por los sueños.
La situación ya se hacía insostenible, estará usted de acuerdo en que inversiones como una noche de luna o una puesta de sol, eran muy caras y no daban beneficios y nos les digo nada si se hablaba de traer al Principito a que nos diera una conferencia sobre “zorros y rosas”, por no hablarle a usted de lo que ha sido el empeño de algunos de inversiones en la paz, en los hombres y el futuro , total que tiene usted números rojos en su cuenta y en su pobre corazón desesperado
Sin embargo no todo está perdido, ponemos en su conocimiento que nuestros asesores aconsejan entrar en el mercado de los odios, de guerras y egoísmo, donde el crédito es prácticamente infinito y sin medida.
En fin, que muy atentamente y siempre a su servicio.”

La gent, que ha emmudit de cop així que ha sentit el començament de la carta, torna a aplaudir. Des de l’escenari el cantant veu que un parell de llàgrimes s’escolen cara avall de K. Agafa el full, en fa un avió de paper i li llença. El fràgil avió va a parar directe a les seves mans.

K surt de la sala, camina a poc a poc, amb les mans a les butxaques com una vegada que va ser un primer dia d’una història que va viure no fa gaire. Surt a fora i es mira la lluna. Encén un cigarret. El fum que surt del cigarret encès dibuixa unes “S” allargassades que, a poc a poc, es perden en l’aire fred de la tardor.

[El text "Carta del banco" es d'Ismael Serrano]

dijous, 11 de novembre del 2010

Cassandra

Cassandra era filla dels reis de Troia i havia rebut el poder de predir el futur de mans del propi Apol•lo perquè aquest déu es va enamorar d’ella i li va prometre casar-se amb ell si li concedia aquest do. Quan li fou atorgat aquest do, Cassandra va refusar casar-se amb Apol•lo i el déu, enfadadíssim, la va castigar a no ser escoltada ni creguda per ningú. Per tant, encara que coneixia el futur, ningú no li feia cas. Per això, tot i que Cassandra va predir la destrucció de Troia, no va poder evitar-la.

En el penúltim disc del gran Ismael Serrano, el cantautor hi té una cançó que es diu mateix “Casandra”. En el llibret de les lletres, Ismael Serrano la dedica “a la gente que sale a la calle condenando la guerra, a los que sueñan con un mundo mejor” . La cançó és preciosa i val la pena que l’escolteu.

És un cant optimista: ningú s’ha cregut a Cassandra tot i haver predit guerres i fam, però també ha vist la llum de l’albada, l’esperança. Finalment, al cap dels anys algú la troba i se l’escolta. Aquest xicot buscava esperança i futur. La creu i no pensa que estigui boja! Aleshores tot canvia i el demà ja és més dolç!

Una gran metàfora en una fantàstica cançó!



Casandra vio en sueños el futuro. (…) Supo del hambre y de las guerras de siempre (…) Mas también vio la luz del alba asomar por la cancela que nadie jamás abrió. Supo que aún quedaban esperanzas . (…). Abandonada tras los años la encontró un muchacho que andaba buscando esperanza y respuestas. (…). Creo en ti Casandra. No estás loca.

dijous, 4 de novembre del 2010

Malabars

Ja fa força anys vaig rebre aquest text. I a mi, que sóc força "desastrillu" per això de les "relacions personals", em va agradar molt. Avui, de fet "ara mateix", endreçant arxius del disc dur de l'ordinador l'he trobat i el vull compartir amb vosatres.
El text es comenta sol! Espero que us agradi,

Un filòsof xinès deia que les relacions personals són com els jocs malabars del rodador de plats.

Aquest malabarista utilitza una llarga vareta metàl•lica de la mida d’una persona. A sobre hi col•loca un plat i el fa girar sobre si mateix mantenint-lo en equilibri sobre un extrem de la vareta. La vareta queda recolzada al terra sobre l’altre extrem i el mateix girar del plat la manté en posició vertical. La proesa malabar consisteix en mantenir el mateix nombre de varetes amb plats girant sobre seu.

La metàfora del filòsof xinès és molt útil per entendre el “treball” en les relacions personals. Cada persona ha d’atendre els seus plats i mantenir-los rodant sobre les varetes. Les relacions necessiten ser “impulsades” cada cert temps, perquè sinó s’alenteixen, s’estanquen i finalment cauen.

En el camp de les relacions personals també tenim les nostres varetes amb plats que giren. A mesura que anem creixent i desenvolupant la nostra vida personal i social, augmenta el nombre de varetes. I hem d’anar de les unes a les altres donant impuls als diferents plats perquè segueixin girant.

Arriba un moment en què les curses i les ganes no són suficients per mantenir tots els plats girant alhora. Això no ens ha de preocupar, és normal, li passa a tothom. Hi ha relacions que amb el temps deixen de “girar” i no és un problema greu.

Situem-nos al mig de la pista. Sempre tindrem properes aquelles varetes que tinguin a sobre els nostres plats preferits. D’aquesta manera no haurem de recórrer molta distància per impulsar-les una altra vegada.

Algunes vegades mirem més lluny i veiem un plat que està a punt de caure. Amb un moviment ràpid ens apropem i l’impulsem una altra vegada. Li donem força perquè continuï girant un temps.

En altres ocasions, ens despistem i un plat cau a terra. No s’ha trencat. Amb compte, el recol•loquem una altra vegada i l’impulsem per fer-lo girar. Al començament, molt a poc a poc, després més de pressa. Altres vegades, el plat s’ha trencat i ja no podrem utilitzar-lo més.

Haurem de buscar un altre plat per fer-lo girar. No sabem si el nou plat girarà bé o malament, de pressa o a poc a poc. Després de provar-lo i decidir que ens interessa, el deixem girant i tornem al centre.

Així són les nostres relacions personals: necessiten impuls i treball constant. No per tenir acord i convenciment amb una amistat, un amor o un afecte aquest es manté per si mateix. S’ha de fer-lo girar. El nombre de varetes i plats depèn de nosaltres mateixos.

Els plats que són més a prop, als quals els donem impuls, gairebé sense esforç, són la nostra parella, els nostres familiars propers, els nostres fills i filles, els nostres millors amics i amigues, etc. Altres de més llunyans són els nostres companys de treball o la nostra veïna del costat. Els altres veïns o els parents llunyans queden més separats.

A vegades, atenem massa altres plats més propers, ens entretenim massa en el seu gir. Quan volem adonar-nos-en, la resta de la vaixella és a terra i alguns estan trencats, altres no. L’esforç que ens pot suposar posar altra vegada tants plats a girar ens espanta i ens fa tirar enrera. No obstant això, es pot fer. A poc a poc, tots els plats poden ser al seu lloc.

Els plats segueixen girant (més o menys a poc a poc), malgrat no atendre’ls, i ho fan tots alhora. Les nostres relacions tampoc no necessiten la nostra presència permanent per seguir vives. I totes existeixen en el mateix moment, encara que no podem atendre-les simultàniament.