El petó

Els que seguiu de fa temps el bloc, sabeu que hi ha alguns contes que protagonitza un personatge que es diu K. El primer va ser “Una butaca buida”. Avui penjo l’últim d’aquest personatge. El conte es diu “El petó”. Amb la mort de K. moren moltes altres coses. Descansin en Pau!

Com sempre que va a casa els seus pares, K. repassa el diari mentre bada per la finestra. Ella ho sap. I per això ha baixat amb el seu cotxe i ha trencat cap al carrer de l’esquerra, carrer en "diagonal" a la casa dels seus pares. És un carrer on els diumenges no hi ha gaire aparcament, i tot i que hi ha un pàrquing a prop que no es veu des de la finestra, ella ha pensat que allà era on havia d’aparcar. Ha aparcat el cotxe i n’han baixat ella i la seva parella. Han anat a comprar alguna cosa per dinar i en tornar, abans de pujar al cotxe, ella s’ha acostat al seu nou amor i allà, al mig del carrer, i just en aquell, moment ha tingut ganes de fer-li un petó. Sabia que K. els veia.


Com era aquell petó? Us proposo dos finals pel conte. Trieu el que us agradi més i el que més verídic us sembli:

1. Ha set un petó dolç, tendre. Un petó d’afecte, d’amor. Un petó espontani.

2. Ha set un petó fet per fer mal. Un petó preparat des de feia estona. Un petó fet pensant en l’espectador i no en qui el rebia. Un petó d’exhibicionista. Un petó patètic. Un petó de teatre. Un petó de “cartró-pedra”, de decorat. Un petó amb els llavis xops de verí. Però ella ja hauria de saber que el verí pres en dosis elevades acaba matant.


A K. li ha fet mal aquest petó. Objectiu acomplert. Com que encara guardava el seu número de telèfon mòbil s’ha pogut desfogar. Ella ha rebut uns quants sms que la deuen haver fet disfrutar al comprovar que havia aconseguit el que volia. Però al cap d’una estona i sense saber ben bé per què, K ha somrigut, ha aixecat el cap i s’ha dit: Jo no em quedo aquí encallat; jo haig d’anar més lluny, més lluny...


[Avui he vist a K. Ja és gran, un vellet venerable. Assegut en un banc prenia el poc sol que li quedava a la tarda. L’he vist absent, repassant la seva vida en imatges i a la boca se li dibuixava un somriure que més que sortir enfora semblava que anés cap a dins; un somriure fet per a ell mateix, sense cap altra pretensió]

Petjades a la sorra

El primer que va fer K quan va arribar a la platja, va ser treure’s les sabates i els mitjons. El sol tot just es llevava i a la platja no hi havia ningú més.

K va anar fins arran de l’aigua, deixant que li mullés els peus i començà a caminar. Passejà poc a poc, molt a poc a poc, i durant una bona estona, molta estona.

De sobte, va voler mirar el camí que havia recorregut. Es va girar per mirar les petjades, però no va veure res: l’aigua havia esborrat totes les marques. Ja no quedava res del camí fet.

Aleshores K va fer una inspiració profunda i una expiració lenta, va aixecar el cap, va mirar l’horitzó i es va posar a caminar amb pas ferm: encara quedava molt camí per fer!

He mirat enrere i m'he vist molt lluny

anant descalç, sentint-me perdut
fent petjades a la sorra.
(...)
He mirat enrere i m'he vist a prop
buscant pedres dins el meu cor
fent petjades a la sorra.
(...)
Mentrestant, jo potser seguiré
fent el camí més llarg
llençant pedres a la mar.

(Petjades a la sorra – Pep Sala)

A les golfes

Va pensar que aquell era un bon moment per pujar a les golfes d’aquella casa on havia viscut tota la vida fins feia uns anys. Feia molt de temps que no hi anava. Molts anys. L’última vegada que hi havia estat era un nen i la seva mare s’havia enfadat molt: “aquí no hi has de fer res”, li havia dit.

Aquell vespre de tardor ja feia anys que la seva mare havia mort i va voler pujar a les golfes.

Quan va obrir la porta una bafarada d’humitat li va colpejar la cara. Va buscar l’interruptor de la llum i una bombeta nua de pocs watts va mal il•luminar l’estança.

El primer que va veure van ser tot d’objectes plens de pols: llibres vells, plats, una bicicleta, roba... Estava tot mal posat i desendreçat. Va pensar que devia ser que les golfes són precisament per això: per deixar-ho tot de qualsevol manera i esperar que el temps les ompli d’oblits.

Però K no havia oblidat. No havia volgut oblidar res del que havia viscut en aquella casa i sabia que era el record podia ser encara més viu. Però estava decidit que això ara no li fes mal.

Al fons de tot va veure un armari. El va obrir i hi va trobar el que buscava: els àlbums de fotos que havia anat regalant als seus pares.

Se’ls va mirar tots. Desenes de fotos. Records i més records li van anar venint al cap. Bons records i de no tan bons. Però les fotos eren un testimoni d’allò que havia viscut: excursions pel Pirineu, concerts, festes d’aniversari... Com ja s’imaginava, el que va veure li va fer mal. Els bons records, els bons moments, se li van fer presents; dolorosament presents. I, per molt estrany que pugui semblar, eren, precisament, aquests bons records els que ara li feien mal. Va sentir sobre seu un pes massa feixuc que l’oprimia i que el feia sentir-se cada cop més petit.

No va tardar a començar a fer allò pel que havia pujat aquell dia a les golfes. Va fer una pila amb els àlbums de fotos i es va treure l’encenedor de la butxaca. Les flames van envoltar ràpidament els àlbums i les cendres aviat es van escampar per l’estança degut a un cop de vent que va entrar per la finestra amb el vidre trencat.

K va anar cap a la porta i es va mirar amb llàgrimes als ulls les cendres escampades arreu. Sabia que cremar les fotos era només un gest, potser inútil, perquè els records el duia encara gravats a la memòria; però  aquelles fotos ja no serien mai més testimoni dels bons moments viscuts.

Dormir (o no)

Va posar el despertador perquè toqués com cada dia a les 7 del matí; però aquell dia no hagués calgut: la melodia de Manu Guix versionant LLuís Llach –“obrir el finestrons i esperar un nou dia...”– que li sona cada dia com alarma del mòbil, el va trobar despert.

Aquella nit, K no havia dormit gens. Ni un minut. Ni un segon. Havia aclucat els ulls una estona, però no havia agafat el son.

Aquella nit no era per dormir.

Aquella era una nit per plorar i per riure.

Per fer l’amor i per deixar-se emportar per la ràbia.

Per besar i per mossegar.

Per acariciar i per esgarrapar.

Per fumar i per estossegar.

Per parlar i per callar.

Per escoltar música i per sentir el silenci.

Per preguntar i per respondre.

Per demanar i per donar.

Quan a les vuit del matí van començar a entrar els primers clients al banc, a K li pesaven els ulls i li feia mal el cap, però no li sabia gens de greu: la nit havia valgut la pena!

Com aquests meus ulls, que sovint obliden
que encara hi ha llum per a adreçar la vida.

(...)

He d'esborrar les nits de ràbia i de feblesa.
He d'esborrar el pensar que sempre ens toca perdre,

(...)

Per això m'aixeco ara que puc encara.

                                             (Vida - Lluís Llach)

Vendrán días en que el peso
que hoy te abruma se hará liviano.

Vendrán días en que ese peso
ya no será carga sino bagaje.

Vendrán días, han de venir.


                                             (Vendrán días - Manolo García)

Des del cim

S’ha hagut de llevar d’hora, massa d’hora pel seu gust.

Ha hagut de conduir per una carretera estreta i plena de revolts tancats, unes esses que el feien guanyar alçada ràpidament.

Ha hagut de caminar durant hores, una forta pujada que no s’acabava mai.

Ha hagut de patir el vent intens habitual en aquell coll de muntanya, aquell vent que és el que més el molesta perquè es fica per tot arreu i augmenta molt la sensació de fred i l’esforç esdevé encara més feixuc.

Però tot això ha valgut la pena.

Ara que és dalt del cim, mira l’horitzó, cap a les muntanyes que té al davant. El silenci és absolut.

Però K el trenca de cop.

Crida molt fort. Un crit que li surt de ben endins i que sembla que l’alliberi d’alguna cosa.

Crida

crida ben fort

fins que tothom et senti

fins que la por se’n vagi del teu cos

                      (Miquel Abras, Crida)

La nit del 31

Us faig arribar un altre conte protagonitzat per K. Es diu “La nit del 31”.

Aquesta nit de 31 de desembre, K. estarà sol. Serà la primera vegada que viurà un canvi d’any tot sol. Però serà així perquè ell ho vol així. Estarà sol, però no s’hi sentirà i això és el que realment l’importa.

“Allò que toca fer en cada moment” diu que aquesta nit s’ha d’estar amb gent amb qui compartir el moment en què s’acaba un any i en comença un altre. Aquesta nit s’ha d’estar envoltat d’amics i coneguts i celebrar que les campanes han tocat 12 vegades. S’han de menjar 12 grans raïm al ritme dels tocs de campana, beure cava i repartir abraçades i petons a tot aquell que estigui a prop celebrant aquest ritual tan assenyalat en el calendari.

Ell no ho farà. No ho vol fer. Prefereix viure aquesta nit com una més. No hi haurà raïm ni abraçades. Segurament no es podrà estar d’un bon tall de coca amb llonganissa i una copa de cava perquè li agrada i no vol renunciar a aquest petit plaer; però no abraçarà ningú ni cridarà “Bon any nou!”.

Tanmateix, no viurà aquesta nit amb melancolia ni amb tristesa. Ni molt menys.

Pocs minuts després de les 12 de la nit, es posarà algun DVD d’algun concert dels seus cantants preferits i el disfrutarà mentre anirà buidant la copa de cava fresc.

Més aviat d’hora que tard, se n’anirà a dormir. I quan l’endemà es desperti s’adonarà d’allò que ja sap: el sol ha tornat a sortir, continua fent fred i, com que és festa, els carrers són buits –matí de son i de ressaca–.

K agafarà la motxilla i, aquesta vegada, a més de la cantimplora d’aigua hi posarà una espelma d’aquestes que aquests dies venen la gent de Mans Unides. Una d’aquestes espelmes “solidàries” que al comprar-les ens pensem que som molt i molt solidaris –Ai, que fàcil és netejar-nos així la consciència pensant que, amb gestos com aquests, som més solidaris. Que malament entenem què és la solidaritat!–

Amb la motxilla a l’esquena agafarà el cotxe i disfrutarà conduint per alguna carretera comarcal buida. Deixarà el cotxe en algun poblet més o menys lluny d’on viu. Travessarà el bosc i s’enfilarà per algun corriol fins arribar a alguna ermita abandonada.

S’asseurà sota una alzina o un roure i farà un glop d’aigua. Tancarà els ulls i escoltarà el silenci. Potser se li escaparà alguna llàgrima si recorda coses que ha viscut el 2010, però també algun somriure si sap veure amb esperança allò que potser li depara el 2011.

Agafarà l’espelma, l’encendrà a recer del vent i la deixarà prop de la porta de l’ermita. A sota hi deixarà un paper escrit a mà per ell mateix. No sé què dirà aquest full. Ningú no ho sabrà mai. La pluja que caurà algun dia esborrarà la tinta i desfarà el paper. La terra humida s’emportarà l’escrit per sempre.

Tot ple

Avui tinc un conte per a vosaltres. Es diu "Tot ple" i fa així:

Els llums de la sala s’han obert. El públic, dret, aplaudeix entusiasmat. El cantant saluda la gent i, emocionat, els dóna les gràcies per aquesta ovació llarga i sentida. Sembla que dóna el concert per acabat. Els ulls del cantant es creuen un moment amb els d’algú del públic (a qui a partir d’ara anomenarem K.) que, des de les primeres files, més que mirar-lo, l’admira; però tanmateix no aplaudeix. La sala és plena de gom a gom, totes les butaques són plenes. No hi ha cap ningú més. Ningú! El cantant es mira K. Li veu un rostre de goig, d’esperança... Instintivament, mira la persona que K. té al seu costat. La mira als ulls. I hi veu uns ulls que espurnegen, que brillen. Se’ls mira a tots dos i els fa una aclucada d’ull.

El cantant recula un parell de passes fins al faristol on hi té els papers amb les lletres i els acords. Busca una cançó. Se’ls mira, agafa la guitarra acústica i canta:

Sucede que a veces la vida mata y el amor
te echa silicona en los cerrojos de tu casa,
o te abre un expediente de regulación,
y te expulsa del Edén, hacia tierras extrañas.


Sucede que a veces sales de un bar y la luz
quema la piel de este vampiro que te ama,
te llena la frente de fino polvo marrón-sur,
bostezas y te queman agujetas en las alas.

Pero sucede también
que, sin saber cómo ni cuándo,
algo te eriza la piel
y te rescata del naufragio.

Y siempre es viernes, siesta de verano,
verbena en la aldea, guirnaldas en mayo,
tormentas que apagan el televisor.
Teléfonos que arden, me nombra tu voz,
hoy ceno contigo, hoy revolución,
reyes que pierden sus coronas,
verte entre la multitud,
abrazos que incendian la aurora
en las playas del sur.


Sucede que a veces la vida mata y te encuentras
solo y en este corazón no reciclable
se hunden petroleros desahuciados y sospechas
que provocan miopía en lanzadores de puñales.


Sucede que a veces la vida mata y el invierno
saca su revólver, te encañona en las costillas,
te aterran los álbumes de fotos y el espejo,
huele a pino el coche y el mar a gasolina.


Pero sucede también
que, sin saber cómo ni cuándo,
algo te eriza la piel
y te rescata del naufragio.


Y siempre es viernes, siesta de verano,
verbena en la aldea, guirnaldas en mayo,
tormentas que apagan el televisor.
Teléfonos que arden, me nombra tu voz,
hoy ceno contigo, hoy revolución,
reyes que pierden sus coronas,
verte entre la multitud,
abrazos que incendian la aurora
en las playas del sur.


Sucede que a veces la vida mata...
Y siempre es viernes, siesta de verano...
Hoy ceno contigo, hoy revolución...



La gent, que ha emmudit de cop així que ha sentit el començament de la cançó, torna a aplaudir. Des de l’escenari el cantant veu com somriuen. Agafa el full, en fa un avió de paper i els el llença. El fràgil avió va a parar directe a les seves mans.

K. i la persona que l'acompanya surten de la sala. Caminen a poc a poc, sense presses, com si volguessin aturar el temps. Surten a fora i es miren la lluna, després els ulls. No hi ha fum aquest cop. Fumar, com l’amor, pot matar!


[Us transcric la introducció que fa Ismael Serrano a la cançó en quest vídeo que us adjunto

"El pobre Sísifo fue condenado a llevar una piedra a lo alto de una montaña, para justo, cuando estaba llegando a la cima, ver cómo se le resbalaba de las manos y rodaba ladera abajo, de forma que tenía que empezar de nuevo, así, eternamente. Esa era su condena.
Y a veces, el amor, se nos antoja una tarea casi tan ardua como la que le fue encomendada al viejo Sísifo. Nos parece que ciertos fracasos son ineludibles y nos parece que estamos condenados a repetir, una y otra vez el mismo error, a tropezar con la misma piedra y pensamos muy a menudo que esa piedra inevitable. Pero no es así, no existe el destino, nada está escrito. Es más, la excusa más cobarde suele ser culpar al destino, porque es una forma de eludir la responsabilidad que nos toca a la hora de transformar la realidad.
A veces, la vida nos exige dejar la piedra en lo alto y poder disfrutar de las hermosas vistas que nos ofrece la posibilidad de haber llegado hasta ahí.
A veces, un destello de felicidad se cruza con tu camino, hace que cambien tus planes, te hace entender que no estás solo. Te reconcilias con el mundo. Y suceda a menudo.
Sucede que a veces algo te eriza la piel y te rescata del naufragio."]

Una butaca buida

Avui tinc un conte per a vosaltres. Es diu “Una butaca buida” i fa així:

Els llums de la sala s’han obert. El públic, dret, aplaudeix entusiasmat. El cantant saluda la gent i, emocionat, els dóna les gràcies per aquesta ovació llarga i sentida. Sembla que dóna el concert per acabat. Els ulls del cantant es creuen un moment amb els d’algú del públic (a qui a partir d’ara anomenarem K.) que, des de les primeres files, més que mirar-lo, l’admira; però tanmateix no aplaudeix. La sala és plena de gom a gom, però el cantant s’adona que al costat de K, hi ha l’única butaca buida de tota la platea. El posat del cos i la mirada denoten que el seu pensament ha quedat atrapat per alguna de les cançons que han sonat durant el concert. Si ara a K li demanessin en quins versos pensa, ni ell sabria dir-ho. Però versos i més versos ressonen en el seu cap emboirat.

El cantant recula un parell de passes fins al faristol on hi té els papers amb les lletres i els acords. D’entre tots el fulls, n’agafa un i s’acosta al micro. El cantant mira no se sap ben bé si la butaca buida o en K i llegeix:

CARTA DEL BANCO
Estimado Cliente
Por la presente sepa que esta institución ha bloqueado su cuenta de caricias y de besos, a partir del recibo de esta carta, cheques de afecto al portador, que usted endose, no serán atendidos en ninguna ventanilla de cuerpos y de almas.
Quedara sin efecto cualquier letra que se presente al cobro de unos labios, también aprovechamos esta nota para comunicarle, téngalo presente, que su hipoteca de amor esta vencida y se le cobraran los intereses de soledad que consta en el contrato.
Las inversiones que hicimos en la bolsa han fracasado, todas por completo, cuando hicimos del hombre nuestro aval, y hasta los versos, la poesía y los libros se han hundido al escribirlas con letras protestadas. Lamentamos sin dudas estas medidas pero, a partir de ahora la sonrisa de un niño y la esperanza dejaran de cotizar en el mercado y dejaremos con carácter de inmediato de pagar intereses por los sueños.
La situación ya se hacía insostenible, estará usted de acuerdo en que inversiones como una noche de luna o una puesta de sol, eran muy caras y no daban beneficios y nos les digo nada si se hablaba de traer al Principito a que nos diera una conferencia sobre “zorros y rosas”, por no hablarle a usted de lo que ha sido el empeño de algunos de inversiones en la paz, en los hombres y el futuro , total que tiene usted números rojos en su cuenta y en su pobre corazón desesperado
Sin embargo no todo está perdido, ponemos en su conocimiento que nuestros asesores aconsejan entrar en el mercado de los odios, de guerras y egoísmo, donde el crédito es prácticamente infinito y sin medida.
En fin, que muy atentamente y siempre a su servicio.”

La gent, que ha emmudit de cop així que ha sentit el començament de la carta, torna a aplaudir. Des de l’escenari el cantant veu que un parell de llàgrimes s’escolen cara avall de K. Agafa el full, en fa un avió de paper i li llença. El fràgil avió va a parar directe a les seves mans.

K surt de la sala, camina a poc a poc, amb les mans a les butxaques com una vegada que va ser un primer dia d’una història que va viure no fa gaire. Surt a fora i es mira la lluna. Encén un cigarret. El fum que surt del cigarret encès dibuixa unes “S” allargassades que, a poc a poc, es perden en l’aire fred de la tardor.

[El text "Carta del banco" es d'Ismael Serrano]