Ànima

Ho diu un ximpanzé: Els humans tenen el do de l’absència: diuen en Tal està trist, però en Tal no hi és. Diuen Un dia tindré temps, però el temps no hi és. (...).  Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa. (...). El que tenen a les mans els absorbeix i, quan no hi tenen res, se les posen a la cara i ploren. Son així. (...). Havia d’anar-se’n, havia de llançar-se en una persecució desenfrenada per mirar d’atrapar una ombra com qui mira d’atrapar-se a ell mateix.

Ho diu un gavià argentat: Ha vist el meu vol i jo he vist la seva follia. Ja n’he tingut prou.

Ho diu un gos: El món és vast, però els humans s’encaparren a anar allà on se’ls esqueixa l’ànima.

Ho diu una rata: M’ha robat el cor l’esquerda que tenia a la veu, la seva estranya fredor, la bretxa dels seus greus, impotents per trobar la profunditat. (...). La veu d’un home desproveït de tota ambició, descoratjat d’ell mateix, deslliurat dels seus desitjos i de les seves pretensions i que cap il·lusió no pot alterar. Un home sol. En la tonalitat de cada vocal, en l’esclat moll de cada consonant, he entrevist el freu fangós de la seva ànima, braç de mar que separa la pèrdua de l’alegria, esmicolades recentment l’una de l’altra. El cor se m’ha commogut. Alguna vegada he posat la meva vida en perill per ajudar un congènere atrapat en un parany. Totes sabem el valor de les companyes i ens podem sacrificar per tal que sobrevisquin, però encara no havia sentit mai aquest impuls per una espècie animal que no fos la meva, i encara menys per un humà.

Ho diu aquesta mateixa rata: S’ha inclinat i m’ha vist. S’ha ajupit, m’ha mirat, l’he mirat, he esgüellat, ha allargat una mà cap a mi i ha dit Jo també! Jo també!, sota terra, sota terra i tot sol!, i s’ha posat a sanglotar. Commoguda per la seva amistat, pel seu profund afecte gratuït i generós no he pogut oferir-li res a canvi. (...). No tots els humans són trampes, no tots són verins, amb això vull dir que no tots són humans, n’hi ha que no els ha infestat la gangrena.

Ho diu un porc: El seu dolor atroç, la solitud infame en què es troba m’han envaït amb una força tan brutal que he tingut la sensació que el meu destí era envejable comparat amb el seu.

Ho diu un gat: Els humans viuen sota el jou d’una maledicció que els exilia constantment de la felicitat.

Ho diu un gos: Detesto l’agitació que de vegades subjuga els humans i em deixa sense cap esperança d’entendre’ls i estimar-los tal com m’agrada estimar-los.

Tot això ho diu Wajdi Mouawad.

Ho dic jo: Una novel·la brutal. Un autor imprescindible. Us arribarà a l’ànima!!!

[A l'entrada que vaig fer el 23 d'abril ja vaig copiar fragments de crítiques que havia rebut el llibre. Ara que l'he llegit, les comparteixo al 100%]

Petons de diumenge

Va viure sempre al poble que la veure néixer. Es va casar amb el seu primer amor i fins i tot va ser feliç. Va dedicar tota la seva vida a criar i pujar els quatre fills que va tenir...

No sembla que qui hagi viscut així pugui ser la protagonista d’una novel·la. Però la Sílvia Soler sap convertir la  vida de la Valèria en una vida digna de ser novel·lada. De fet, la Valèria és una de les moltes dones que van viure durant el franquisme i que haurien pogut protagonitzar aquesta història.

Per tant, torno a parlar d’un llibre en què el més important no és el que s’explica sinó el com ho fa: converses amb la protagonista (fins al final del llibre no sabrem qui és que hi parla i el perquè), fragments del diari escrit per la Valèria, converses amb els seus fills, cartes d’una amiga que viu lluny i a qui, a ella sí!, li passen moltes coses... peces d’un puzle que encaixen a la perfecció. 

Tot plegat explicat amb molta simplicitat, però també tendresa. Amb fragments i capítols que són una autèntica meravella. Que maco el que dedica a la seva filla Martina! (“La mare i jo no tenim por de la veritat. La mare i jo parlem de la seva mort, de quan no hi sigui, i això la tranquil·litza. Li he dit que em fa por que, quan ella no hi sigui, tothom creurà que jo seré la roca que sostindrà la família. L’he advertida que jo no podré consolar-los que només he après a consolar-me a mi mateix i amb prou feines. (...) Això del càncer és una autèntica merda... sort que has tingut una vida tan plena, que has estimat tant, que t’han estimat tant. Ben mirat, què més vols?)

M’ha agradat el que explica i el com. M’ha agradat la sensibilitat que conté. M’ha agradat llegir-lo. A vosaltres també us agradaria. 

- El viure, però, va aclarint els dubtes i els misteris, sovint amb cruesa.

- La vida està plena de coses incomprensibles que tothom accepta.

- La memòria traeix el record centenars de vegades, en petits detalls 

o fins i tot en sentiments que, passat el temps, volem maquillar.

- És terrible estar esperant que passi allò que més tems que passi.

Els d'aquest Sant Jordi

Els dies sense fam – Delphine de Vigan

Per l’autora:
Perquè vaig llegir  Res no s'oposa a la nit i em va encantar. I perquè té molt talent. I perquè torna a ser un llibre que explica una vivència personal i segur que em tornarà a commoure.

Per la contraportada:
Perquè diu coses com “Tres mesos per intentar esbrinar els motius que l’han portat fins a aquest punt, enterrats en el més profund d’una infantesa en la qual mai no va poder plorar”.

Per les crítiques:
Llibre valent, que afronta sense masses embuts la malaltia i també l’esperança de qui s’hi enfronta lluitant , amb dubtes, però finalment amb la convicció que la vida val la pena malgrat a voltes no ho sembli. http://www.eixdiari.cat/

Els dies sense fam és un testimoni escruixidor i demolidor que posa de manifest, un cop més, el pes que tenen les accions dels adults sobre els nostres infants. Haver-lo llegit després de conèixer la història familiar de l'autora crec que l'omple de matisos i el fa més ric als ulls del lector.
És un cant a l'optimisme, l'autora se'n surt i amb nota, després de lluitar contra una malaltia que se't menja a poc a poc i després de vèncer els dimonis familiars. Hauria de ser lectura en els instituts i jo el regalaria als caps de publicitat d'algunes marques que aquests dies envairan els anuncis de la campanya de Nadal.  http://lespolsadallibres.blogspot.com.es


Ànima – Wajdi Mouawad

Per l’autor:
Perquè és l’autor d'Incendis una obra de teatre fantàstica amb una història i un text que em va encantar i commoure. I perquè també va escriure Litoral un altre gran text convertit en obra de teatre. I perquè tinc ganes de llegir-lo en prosa després d’haver arribat a ell per les adaptacions que s’han fet de les seves novel•les al teatre.

Per la portada:
Perquè diu coses com “Sol i abandonat per l’esperança, s’embarca en una odissea furiosa a través d’Amèrica (...) Els records infernals que carrega, submergits dins dels replecs de la seva infància, es desperten de nord a sud, amb el contacte de la humanitat dels uns i de la bestialitat dels altres.”

Per les crítiques:
Quin mal que fa l’Ànima de Wajdi Mouawad. L’obra vessa de dolor, horror, cruesa i devastació, però està narrada amb tantíssima sensibilitat que trasbalsa com un malson gravat amb foc a la memòria.  http://www.nuvol.com

No és un llibre de suspens, és un llibre important i seriós que explica una història colpidora que et fa encongir l’estómac i et manté en tensió al llarg de totes les seves pàgines
La seva lectura ràpida, absorbent, reflexiva, captivadora i seductora també et fa adonar que al món sempre trobem persones bones en els moments que més les necessitem (potser ens troben). Els personatges que el protagonista es trobarà són excepcionals davant la solitud i la recerca d’identitat de Wahhch.
Respirareu emocions diverses, veureu les  clarors i foscors i els límits humans que, de manera inexorable, us acostaran a un final que us deixarà emmudits i gairebé sense respiració. http://llibrerialaltell.wordpress.com

L’he acabat fa cinc minuts: Ànima, de Wajdi Mouawad. Bestial, immensa, rodona. Us l’heu de llegir. Si us reserveu per a Sant Jordi, aquesta és la primera candidata.  http://lilladeserta.wordpress.com


Quan jo tenia cinc anys em vaig matar – Howard Buten

Per l’autor:
Perquè no em sonava de res i quan en vaig buscar informació vaig descobrir  que és psicòleg, pallasso i violinista. I perquè es dedica a tractar a nens amb autisme en una clínica que ell mateix va fundar a París el 1997. I perquè també és escriptor. I perquè vaig saber que quan va publicar aquesta novel•la l’any 1981 a EEUU gairebé ningú no el va llegir i quan al cap d’uns anys es va publicar a França es va convertit en un best-seller. I perquè aquesta història em va recordar la de la peli-reportatge Seaerching for sugar man.

Per la contraportada:
Perquè diu coses com “En Burt té vuit anys, però el seu petit cor ja ha viscut grans sentiments. Massa grans. Massa forts. Ara viu en un Centre d’Internament Infantil pel que va fer a la Jessica. Sol, contra l’estupidesa dels adults que converteixen els seus sonis en símptomes clínics i el seu amor en un delicte. Sol , en una fortalesa d silenci. Qui el traurà d’aquí? Pura emoció en una prosa meravellosa."

Per les crítiques:
Con un impactante y violento título se nos presenta Cuando yo tenía cinco años, me maté, una interesante novela que, os lo puedo asegurar, no dejará indiferente a nadie. http://hechizodelibros.blogspot.com.es

La novel•la és tan senzilla com ho són els infants a l’hora de justificar allò que no saben d’on ve. En Burt es refugia en un univers on els llums del carrer mai es veu com s’encenen i els caramels, abans d’esmorzar fan mal de panxa, i Buten ensenya així com el prisma dels nens és tan vàlid com qualsevol.
Malgrat el títol esfereïdor que dóna nom a l’obra, la història d’en Burt resulta un relat agredolç que culmina amb un esclat de tendresa. http://racoperllegir.wordpress.com/2014/01/14/quan-jo-tenia-cinc-anys-em-vaig-matar/

Res no s'oposa a la nit

Agafeu el diccionari de sinònims i busqueu, per exemple, la paraula impactant; o bé pertorbador. I totes les paraules que hi trobeu les podreu aplicar a Res no s’oposa a la nit.

El llibre tracta sobre la història real de la família de l’autora i es centra en la figura de la seva mare Lucile a qui l’autora va trobar morta al llit després que aquesta se suïcidés.

L’autora, que va patir una anorèxia que relata en un altre llibre –Els dies sense fam, que ha anat a parar sense dilacions al prestatge dels pendents–, escriu sobre una família –la seva– plena de vida i de morts, d’il·lusions i de desenganys, de bogeria i de bogeries, de dolors que no tenen antídot.

Delphine de Vigan és una gran autora que explica una història colpidora i que, a més, és real!

“N’hi ha prou amb la por per callar?”

“Encara mantinc vius els sentiments per les meves filles, però no ho puc expressar. Ja no expresso res. M’he tornat lletja, tant me fa, no m’interessa res tret d’arribar per fi a l’hora d’adormir-me amb la medicació. El despertador és horrible, El moment que passo de l’estat inconscient al conscient és com una fiblada.”

“Conservo el record d’altres escenes de la Lucile, encara més violentes, que segurament no escriuré mai.”

“Però novament, atrapada per la ressaca del seu dolor i de la seva culpabilitat, la Lucile va fer esclatar en mil bocins les primícies d’un després, els indicis d’una reconstrucció possible.”

“Independentment del que digui fanfarronegi, és dolorós reviure els records, fer ressorgir el que es va diluir, el que es va esborrar, el que estava tapat. (...) L’escriptura em despulla, em destrueix d’una en una les barreres de protecció, desfà en silenci el meu propi perímetre de seguretat.”

“Durant anys havia tingut vergonya de la meva mare davant dels altres, i m’avergonyia de tenir vergonya.”

“Ara,, quan la llegeixo, tinc la impressió que a la Lucile res no li va agradar tant com beure, fumar i malmetre’s.”

“L’exasperació i l’avorriment li havien deformat el rostre i la boca no es podia desfer d’una ganyota de fàstic.”

“Per més que creixéssim i féssim el nostre camí i construíssim la nostra vida i la nostra pròpia família, no hi havia res a fer, veníem d’allà, d’aquella dona; el seu dolor no ens seria mai aliè.”

“Vaig llegir la carta de la Lucile a la Manon, una carta d’amor i d’esgotament.”

El bolígrafo de gel verde

De llibres, en el bloc, només parlo d’aquells que m’han atrapat i que tinc ganes de recomanar-vos. Dit d’una altra manera, només explico alguna cosa dels llibres que llegeixo i que no em deixen indiferent, però sempre per raons positives.

Amb aquest, El bolígrafo de gel verde, m’ha passat una cosa curiosa: m’ha atrapat molt, però hi ha alguna cosa que fa que no el recomanaria; m’ha agradat, però m’ha decebut alhora; m’ha encantat, però no deixa de ser un llibre més, un de tants. Contradictori, ho sé; però no ho sé dir d’una altra manera. Tampoc no ho voldria dir de cap altra manera. És per això, per aquesta contradicció que ara intentaré explicar a la meva manera –més original que convincent–, que parlo d’aquest llibre en el bloc.

A la portada, el títol: El bolígrafo de gel verde. Un boli, protagonista d’un llibre? Sí, més o menys sí. Més aviat menys que més; però protagonista al cap i a la fi. ¿Contradictori, també, el que acabo de dir? No, però les coses no són mai ni blanques ni negres del tot. Mai

A la contraportada, una frase: Esta novela no ha sido galardonada con ningún premio literario conocido; ni siquiera con uno desconocido. M’agrada que un llibre s’anunciï no pel que ha guanyat sinó pel que no ha guanyat. Original. Diferent. Això sol ja fa que el llibre em cridi l’atenció. Només aquesta frase ja fa que el llibre es mereixi cert crèdit per part meva.

A l’interior, frases i més frases d’aquelles que estan formades per mots ben travats. Moltes frases,  paràgrafs sencers d’aquells que es fan llegir dues vegades, d’aquelles que si llegeixes el llibre en companyia li dius a qui sigui que està enfeinat amb les seves coses: “Mira, mira...  que t’ho llegeixo...” I li llegeixes aquella frase que a tu tant t’ha ressonat i que a l’altre el deixa més aviat indiferent. Què hi farem! Hi ha coses que no es poden compartir perquè parlen d’alguna cosa que està molt endins, allà on només en prou feines un mateix s’hi arriba i encara no sempre.

Algunes d'aquestes frases. Poquetes:

- A veces, sólo es necesario que algo cambie, para bien o para mal es secundario

- Abriría la puerta para encontrarse a la rutina sentada en la mesa como ese invitado que nunca acaba de irse.

- Nos miramos tanto que en ese momento nos conocimos, nos acabábamos de ver por dentro.

- Él aportó su semen y ella todo lo demás: las caricias, el amor, la educación y la venda para que no fuera consciente de lo que pasaba en su ausencia.

- Durante unos segundos que se me antojaron minutos nadie dijo nada: los niños dejaron de llorar, los ancianos no se atrevieron a toser, incluso me pareció ver a Cristo bajar la cabeza avergonzado.

– Te quiero, pero…–

Un "te quiero" real, pero con miedo.

Un "pero" también real que lo paró todo.              

- Hay relaciones especiales con personas y también hay relaciones con personas especiales. No hay diferencias, ambas te dejan huella, ambas te dejan un recuerdo para toda la vida”.

- "Parasiempre", cuando no sabíamos lo que duraba un "parasiempre".

Així doncs, què no m’ha agradat d’aquest llibre?

- El  final. Tant de sucre, tanta mel, després de tanta amargor... no m’ha convençut. Gens

- El missatge que s’hi amaga. De fet no s’hi amaga, hi és ben explícit: canviant l’escenari dels fets canvien els fets encara que sigui amb els mateixos personatges. No va així això

- Tampoc no penso que la resposta estigui sempre en el canell esquerre. Calen més coses per a trobar respostes adequades. Bastantes coses més!.

Malgrat “tot” o precisament gràcies a “tot” això, quan al setembre aquest autor, Eloy Moreno, publiqui el segon llibre, Lo que encontré bajo el sofá, la novel·la anirà a parar al prestatge dels llibres pendents.

En resum:

No us el recomano de manera entusiasta, però si el llegiu us atrapàrà

Stabat mater

Stabat Mater dolorosa, –Estava la Mare dolorosa–, aquest és el primer vers d'una composició del segle XII que explica el patiment de Maria durant la crucifixió. Un text que ha estat musicat per moltíssims compositors. Alhora és un títol d’un llibre de Tiziano Scarpa. Però en el llibre és la filla qui pateix l’absència i l’abandó de la mare. Ara bé, què en sabem del dolor de la mare? Impossible jutjar-la. Si més no, jo no ho faria.

Una altra vegada un llibre que m’ha seduït, sobretot, per com està explicada la història. Per l’estil, per la prosa, pel llenguatge...

Una noia de setze anys escriu cada nit des de l’orfenat a la seva mare absent des que va néixer. Sola, emparada per la foscor, escriu paraules a qui no les llegirà mai. Paraules escrites per no ser llegides. Paraules dures, aspres... –“Senyora Mare, em posen el plat a la taula del refectori i hi veig el vostre perfil reflectit, m’empasso la sopa fins a acabar. Després corro al vàter a vomitar-ho tot. No puc tenir-vos dins meu.”– però també clements, bondadoses –“Senyora Mare, us demano perdó, no tinc dret a tractar-vos d’aquesta manera. No sé res de vós”– d’una nena que no entén res i que ho voldria entendre tot.

Una noia que, a més, toca el violí. I tot i que té molt de talent el toca d’esma i amb absoluta desídia. Fins i tot desafina expressament quan toca des de la balustrada de l’església, lluny de les mirades de la gent que assisteix a la Missa. No vol que la música tapi res, que disfressi allò que viu i el com se sent... “La mentida de la música emmascara la nostra aflicció”, diu.

Però tot canvia quan arriba un nou professor de violí a l’orfenat. És Antonio Vivaldi, qui acabarà essent un famós compositor, i un dels qui va fer una versió, per encàrrec, de l’Stabat Mater. Vivaldi, gelós del talent de la noia, li proposa un tracte. La decisió d’ella segurament inesperada, potser  imprevisible, però tanmateix l’única que li quedava. Podia fer una altra cosa?

És un llibre dur, de mal pair, amb una prosa directa i amb un llenguatge i estil que arriba a l’estómac més d’un cop i més de dos, però que val molt la pena. 

Brúixoles que busquen somriures perduts

Ara mateix he acabat Brúixoles que busquen somriures perduts i tinc ganes de fer-ne una entrada, però no sé gaire què dir-ne. Millor dit, no en vull dir gaire res. Ja sabeu que la meva intenció no és fer ressenyes sinó que em conformo que escrivint allò que escric dels llibres hi hagi algú que vulgui llegir-lo.

Massa sovint confonem sensibilitat amb carrincloneria. Sobretot els homes. Alguns. La majoria. Quina llàstima! I l’Albert Espinosa és un home sensible, que no carrincló. I a mi m’agrada que sigui així. Potser qui escriu aquesta entrada s’hi sent reflectit. I qui escriu aquesta entrada reivindica el dret dels homes a ser sensibles i, sobretot, sobretot, a mostrar-ho sense por, sense tabús, sense tòpics que diuen que els homes...

Em sembla que mai havia escrit una entrada sobre un llibre sense parlar gairebé gens del llibre. Però, avui, ara, que l’acabo d’acabar (i no diré allò de “valgui la redundància”) m’ha sortit així. És una entrada escrita a raig!!!

En tot cas, que no hi falti l’imperatiu amb valor de suggerència: Llegiu-lo!

“El dolor uneix molt. Després d’un temps en aquest món, diria que és el que més uneix.”

“I els mons personals solen ser tan personals que necessites que l’exterior no els esquitxi.”

“En aquest món hi ha gent especialista a destrossar somnis.”

“Sempre he cregut que els indicis dels malentesos comencen amb un fet inesperat, una emoció que no se sap ubicar...”

"De vegades a la vida les peces només es col·loquen quan estem preparats per entendre-les."

[Hi ha més frases que ressonen quan les has llegides, però millor que les descobriu vosaltres; cadascú les seves]

23 pel 23

Dels de tota la vida

1. Pedra de tartera – Maria Barbal

2. Cròniques de la veritat oculta – Pere Calders

3. Solitud – Víctor Català

4. La Plaça del diamant – Mercè Rodoreda

Dels que he llegit ja fa cert temps

5. Primavera, estiu, etcètera... – Maria Rojals

6. La terra blanca – Xavier Cortadellas

7. Memòria d’uns ulls pintats – Lluís Llach

8. La nevada del cucut – Blanca Busquets

Dels que han escrit autors del país del costat

9. La sonrisa etrusca – Jose Luis Sampedro

10. El hereje – Miguel Delibes

Dels que han escrit autors de països de més lluny

11. Sukkwan Island – David Vann

12.  Nèmesi – Philip Roth

13.  L’elegància de l’eriçó – Muriel Barbery

14.  La lladre de llibres – Markus Zusak

Dels que s’han de llegir de mica en mica i sovint 

15.  El poder de l’ara – Eckhart Tolle

16.  Ara jo – Mario Alonso

Dels llegits de fa poc

17.  Habitacions tancades – Care Santos

18.  La pedra de paciència -  Atiq Rahimi

19.  Que ningú no et salvi la vida – Flavia Company

20.  Contra el viento del norte – Daniel Glattauer

Dels pendents i que fan bona pinta

21.  A dalt tot està tranquil – Gerbrand Bakker

22.  Carretera secundària – Joan Carreras

23.  El quadern de les vides perdudes – Silvestre Vilaplana

La pedra de paciència

Primer. El títol.
La pedra de paciència o Sangué sabur és, segons la mitologia persa, una pedra màgica a qui se li expliquen les desgràcies, patiments, dolors.... La pedra escolta i absorbeix aquest patiment i es va inflant fins que esclata en mil bocins.

  

Segon. L’argument.

Un home. Mal ferit a la guerra ja només pot jeure al llit esperant la mort. Respiració feble, lenta i adormida.

Una dona. A punt de quedar-se vídua ja només li queda vetllar el cos exànime del seu marit i repassar el que ha viscut amb la família, amb ell...
El mateix home. Moribund, ni parla ni mira ni es mou.
La mateixa dona. Viva, ben viva. Tan viva com ressentida. Parla molt. Monòleg en veu alta que ningú no deu sentir. Sembla que la dona ha confós el seu marit moribund amb la “pedra de paciència”.

Tercer. L’atmosfera.

Una habitació tancada, fosca, com un confessionari. Olor a mort i a ressentiment.

Quart. L’estil

Frases despullades, sense res que hi sobri.  Frases curtes que tallen el ritme de la lectura com un ganivet tallaria aquell aire irrespirable.

Cinquè. Conclusió.

Una novel·la dura i impactant que és impossible que us deixi indiferents. Llegiu-la!

Germans, gairebé bessons

Un problema que ha de ser solucionat en molt poc temps. Tres persones molt interessades a resoldre’l. Tres maneres diferents de fer-ho. Tothom tira pel seu cantó. Conseqüència: a cadascun d’ells la solució que han trobat els provocarà que la seva vida canviï del tot. Del TOOOOT!!!

Un llibre on es palesa que tots ens necessitem i que els esforços per a un mateix objectiu sumen en lloc de restar. Si més no, hauria de ser així.

Potser no és un gran llibre (tot i que va ser premi Llibreter 2012 i aquests solen encertar), però val la pena llegir-lo: passareu una bona estona.

“... com es detesta de vegades a qui s’estima només perquè no fa el que voldríem.”

Que ningú no et salvi la vida

Ostres, m’ha deixat amb la boca oberta! 

Que ningú no et salvi la vida és un llibre totalment absorbent, impossible de deixar-lo fins que no l’acabes. 217 pàgines llegides d’una tirada! Un dels millors llibres que he llegit últimament, sense cap dubte.

La novel·la està estructura en quatre parts perfectament equilibrades com si fossin les potes d’una taula que no pot bellugar-se gens perquè allò que s’hi ha deixat al damunt és d’una fragilitat extrema.

Segurament que a algun lector li decebrà el final perquè... acaba com acaba (és que no vull donar pistes, ni una!), però aquest final inesperat encara la fa més gran a la novel·la. Què carai, quan la literatura té aquesta capacitat de sorprendre és més fascinant encara!

En Víctor va salvar la vida a l’Enzo. Ara en Víctor li’n demana comptes. Vint anys després, algú llegirà una carta amb una petició molt concreta. Un altre favor.

Més enllà de l’argument, la novel·la parla de la vida i la mort, de l’amistat, de l’amor, de la culpa, de la compassió, de situacions límit, de cruïlles on has de triar (el dret i el deure de triar constantment!)...

A més, és un llibre ple d’aquelles frases impactants, que tenen molt de suc, que diuen “coses”, encara que a cadascú li diguin coses diferents. Ja m’enteneu.

Un home existeix perquè existeixen els altres és la primera frase del llibre. I partir d’aquí ja no podreu parar de llegir.

Llegiu-lo, de veritat!

Per cert, si un dia algú us salva la vida, què estareu disposats a fer per recompensar-li?

* Sempre havia dit que valia més penedir-se del que s’havia fet que del que no s’havia arribat a fer.

* La vida sempre es torna una cosa inesperada.

* L'atzar no és pas un joc amb regles definides i moltes vegades es disfressa de destí

- Canviaries alguna cosa de la teva vida?
- Del que ja he viscut vols dir? El problema és que si canvies una sola cosa, moltes de les que no canviaries desapareixen; la vida no és una suma, és una equació.

* Tots dos escolten el silenci de l’altre.

* Què devia permetre que dues persones continuessin juntes després de tant de temps? L’amor? La por? Es tocaven en algun punt, l’amor i la por?

Habitacions tancades

Deixareu de llegir un llibre que té frases com aquestes?

* El dia que jo expliqui tot el que recordo, els morts es regiraran a les seves tombes.

* Restar muda era la seva única defensa contra allò que no coneixia.

* Li va semblar que li veia un secret amagat al fons dels ulls i es va fer el propòsit ferm de no aturar-se fins a saber què era.

* Que els records acumulin pols.

* Els morts tenen molt de temps i una paciència infinita.

*  - Canviarà alguna cosa la veritat?

   - El passat es pot canviar.

*   - Al cel sigui. 

      - Sí, sí, i que no se’n mogui.

* Crec que mai hauríem hagut de deixar de mirar aquestes fotos, mare. Contenen una veritat capaç de canviar-ho tot.

* Hi ha coses que les mares no volem entendre, encara que en siguem capaces.

* Deixa créixer un silenci que és un misteri. Un silenci farcit de paraules que mai no es diran.

* Finalment, els principis han guanyat la batalla al desig.

* Sap que la manera com ara el turmenten aquestes paraules maleïdes és només un aperitiu de la seva vida.

  

* Un cementiri no és un bon lloc per retrobar-se. Sobretot quan ets el mort.

Llegiu Habitacions tancades. Us atraparà, enganxarà, i així ajudareu a Violeta Lax a obrir les portes que s'han tancat. 

Memòria d'uns ulls pintats

Els qui em llegiu habitualment ja sabeu que dedico algunes entrades a parlar de llibres que he llegit i que m'han agradat. Avui vull fer-ho del d'en Llach -Memòria d'un ulls pintats-. El llibre m'ha agradat molt i us el vull recomanar. Però ho vull fer d'una manera diferent i,  potser, "estranya": amb la lletra d'una cançó del mateix Llach i que pot servir per explicar una miiiica el llibre. Llegiu-lo!

Si un adéu d'amor fos encara amor

Oh, si un adéu d'amor fos només el gest
del dolor compartit
per no haver sabut volar junts més alt.
Oh, si un adéu d'amor fos encara amor.

Oh, si un adéu d'amor fos pols d'un camí
sense espai pels retrets,
sols un pas més pel bell do de seguir en l'intent,
en l'antic intent d'estimar i somiar
de sempre, per sempre i sempre lliurament.

Oh, que no acabi mai el teu pas per mi
ni aquest joc dels sentits
que ara ens fan senyals d'un amor tan dens,
rar entramat de por i desig d'enllà...

Oh, si un adéu d'amor fos encara amor,
per sempre, de sempre i sempre lliurament.

La nevada del cucut

Dues dones separades per un grapat anys, però unides perquè són família.

Dues dones que senten la mateixa necessitat: la d’escriure allò que viuen.

Dues dones que han callat moltes coses.

Dues dones fascinades per un mateix quadre.

Dues dones que han viscut la vida amb intensitat.

Dues dones que han patit.

Dues dones amb un enorme coratge i una gran valentia.

Dues dones inconformistes.

Dues dones que acabaràs estimant.

No us perdeu La nevada del cucut.

Ja no plorava, ja no en tenia cap ganes, les llàgrimes se li havien assecat feia anys, es veu que quan en vesses moltes, se t’acaben. 

El temps és l’únic que ho aconsegueix tot. 

Maleïda sia aquesta vida de poble, de secrets i de misèries, maleïda sia aquesta impunitat, maleït sigui tot el silenci, el meu i el de tothom, tot i tot. 

A hores d’ara ja sap que hi ha trens que s’agafen i trens que s’escapen abans que els puguis atrapar, i que cadascun dels trens que s’agafen et porta a un lloc que no t’esperaves, on segur que hi ha un altre tren que s’espera perquè hi puguis pujar

Primavera, estiu, etcètera

Si no teniu temps per llegir, no la comenceu perquè quan ho feu ja no la podreu deixar.

Primavera, estiu, etcètera és una novel·la àgil (els trets dialectals no hi són cap inconvenient) i viva que, senzillament, enganxa.

Aparentment, quan la comences a llegir pot semblar una novel·la sense massa pretensions, simple, però res més lluny de la realitat.

Així, per exemple, l’estructura és un exercici literari molt interessant. Malgrat el títol de la novel·la, l’acció transcorre a la tardor i a l’hivern, si bé és cert que també es recorden coses que passaven a la primavera i a l’estiu. El present i el record del passat s’hi combinen de manera magistral. El nom del darrer capítol sí s’adiu amb el títol del llibre. Permeteu-me una contradicció: és un capítol fantàstic que podria no ser-hi i, en canvi, alhora, hi és imprescindible. Si llegiu la novel·la, podreu saber el perquè.

A més, els personatges estan dibuixats amb gran mestria. Queden perfectament ben retratats amb els diàlegs i amb quatre pinzellades més que  afegeix l’autora. L’Èlia és un personatge molt entranyable potser perquè hi acabem descobrint un punt d’ingenuïtat que l’ha portada a ser on és. En Bernat, el pare, la tieta... no són els protagonistes de la novel·la, però tampoc no són, en cap cas, personatges secundaris.

I el final... magnífic! Obert? Evidentment. Voleu dir que hi ha novel·les amb el final tancat?

Una molt bona novel·la que us farà  riure, que us farà pensar... que us farà disfrutar!

La decisió de Brandes

La decisió de Brandes és un llibre d’Eduard Márquez que val molt la pena de ser llegit. Basat en un fet real, narra el xantatge a què Göring, un polític i militar nazi obsessionat pels quadres de Cranach, sotmet a Brandes, un pintor. Si el pintor li dóna un quadre que té del famós pintor Lucas Cranach, a ell li tornaran tots els seus propis quadres, que han estat “intervinguts” per les autoritats nazis.

Però més enllà de l’argument, Márquez parla de la memòria, dels records, d’allò que ens queda del que hem viscut, del que perdura, del que es perd... El protagonista, Brandes, –de qui només se’n diu el nom al títol del llibre– és ja un senyor gran que veu com el càncer el va matant a poc a poc, després que hagi sobreviscut a la mort de les persones que més ha estimat. Brandes repassa la seva vida o, millor dit, fa unes pinzellades pels records que li queden d’allò més important que ha viscut.

El final, genial!

Fantàsticament ben escrit, Márquez ens torna a regalar un gran llibre.

El silenci dels arbres, L'últim dia abans de demà i ara La decisió de Brandes. Tot el que llegeixo d’Eduard Márquez m’encanta. Ja tinc Cinc nits de febrer a la llista dels pendents!

“Tard o d’hora, tot encaixa. Les peces del trencaclosques, com atretes per un imant, ocupen el lloc que els correspon.”

“Hauria estat bé tenir altres professors Müller que m’ensenyessin a oblidar, a perdre, a resignar-me... O a morir. Perquè cap de les morts que he viscut no em serveix per afrontar la meva. La mort dels altres no compta. (...) O, quan ja no pots més, la pitjor de totes: la mort que pasa de llarg i et deixa viu entre cadàvers.”

“No sempre som capaços de preveure les conseqüències de les nostres decisions. I, encara menys, de les decisions que es prenen al nostre voltant.”

“Al capdavall, a la vida, passen poques coses importants, i suposo que cal pensar-hi sovint per entendre-les del tot, si és que això és possible.”

La terra blanca

Dura com un cop de puny inesperat als morros.

Inquietant com una primera vegada d’alguna cosa qualsevol.

Tensa com un cable d’un funàmbul.

Roent com un ferro preparat per a ser forjat.

Salvatge com un llop famolenc.

Absorbent com una esponja acabada d’estrenar.

La terra blanca: una novel·la fantàstica! Llegiu-la.

Ningú no pot fugir mai del que ha fet. (…) No hi ha cap secret que no deixi rastre. (…) Dur i sense compassió, amb uns personatges que s’enfonsen en les seves pors i en els seus desitjos. [De la contraportada del llibre editat per Columna edicions.]

Per què hauria de morir-me si ja sóc morta?

La sinfonía del tiempo breve

La sinfonía del tiempo breve és un llibre de l’escriptor italià Mattia Signorini. És un llibre força curt que fa una apologia de la curiositat com a motor per a viure. Escrit en un estil senzill, és com un conte per a joves i adults. Green Talbot, el protagonista de la història emprèn un viatge cap al desconegut perquè la vida al seu poble li resulta monòtona i sense sentit. En aquest viatge viurà un seguit de petites (o grans) aventures que el portaran a descobrir la màgia de viure en plenitud, a disfrutar de petits detalls i a estimar la gent que es trobarà pel camí. Tot el llibre és com una gran metàfora que ens ensenya que podem viure més feliços si ens deixem endur per la curiositat i no permetem que la monotonia i la rutina se’ns mengi.

Jo em quedo amb l’episodi on arriba a una illa que no apareix a cap mapa on en les seves platges hi van a parar totes aquelles ampolles amb un missatge a dins que un cop llençades al mar no han arribat mai al seu destinatari.

“Abandonó a sus espaldas una vida hecha de certezas y de caminos conocidos. Pero era precisamente eso lo que le hacía sentirse vivo. No saber qué le sucedería a partir de ese día.”

“Pronto aprendió que toda maravilla trae consigo algún inconveniente”.

“Incluso cuando las cosas suceden delante de tus narices debes prestar atención para percibirlas”.

Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants

Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants és un llibre preciós del francès Mathias Enard. Tracta de l’encàrrec que rep Miquel Àngel, l’extraordinari artista del Renaixement, de construir un pont sobre el Corn d’Or, a l’actual Istanbul (Turquia). Però més enllà de l’argument, el llibre val molt la pena per com està escrit. Amb una gran mestria, l’autor ens transporta directament al segle XVI, a aquella època tan esplèndida artísticament i cultural. Les descripcions són fantàstiques i sembla talment que et passeges agafadet de la mà de l’escriptor i acompanyat de Miquel Àngel pels carrers de la ciutat principal de l’imperi otomà d’aleshores.

En copio un capítol sencer. És el capítol on apareix la idea que dóna títol al llibre i és una autèntica delícia.

La teva embriaguesa em sembla tan dolça que m’atordeix.
Respires suaument. Estàs viu. M’agradaria esmunyir-me al teu costat del món, veure els teus somnis per dins. Somies un amor blanc, fràgil, allà baix, tan lluny? Una infància, un palau perdut? Sé que jo no hi tinc un lloc. Que cap de nosaltres no hi tindrà un lloc. Ets tancat com una petxina. Tot i així, et seria fàcil obrir-te, una escletxa minúscula on la vida penetraria. Endevino el teu destí. Restaràs en la llum, et lloaran, seràs ric. El teu nom immens com una fortalesa ens amagarà en la seva ombra. La gent oblidarà el que has vist aquí. Aquests instants desapareixeran. Tu mateix oblidaràs la meva veu, el cos que has desitjat, els estremiments i les vacil•lacions que experimentaves. M’agradaria tant que conservessis alguna cosa. Que t’emportessis una part de mi. Que el meu país llunyà es transmetés, no pas com un record vague, com una imatge, sinó com l’energia d’una estrella, la seva vibració dins la fosca. Com una veritat. Sé que els homes són nens que amaguen la desesperació en la còlera, la por en l’amor, que responen el buit construint castells i temples. S’aferren a relats, que empenyen davant seu com estendards; cadascun fa seva una història per vincular-se a la multitud que la comparteix. Se’ls conquereix parlant-los de batalles, de reis, d’elefants i d’éssers meravellosos; parlant-los de la felicitat que trobaran després de la mort, dels àngels que aletegen al seu voltant, dels dimonis que els amenacen, i d’amor, de l’amor, aquesta promesa d’oblit i de sacietat. Parla’ls de tot això i t’estimaran; faran de tu l’igual d’un Déu. Però tu sabràs, perquè ets aquí estirat al meu costat, tu, el franc pudent que l’atzar m’ha posat entre les mans, sabràs que tot això no és més que un vel perfumat que amaga l’etern dolor de la nit.

La casa cantonera

Una atmosfera irrespirable. Un aire que de tan carregat gairebé es pot mastegar.

Pocs personatges. Només quatre. Dues germanes. Un marit. Una veïna.

Una mare que ha mort. Una casa. Un final.

Unes veritats que se saben ara, al cap del anys.

Molt de ressentiment. Massa coses callades. Massa coses tapades. Massa coses ignorades, però finalment sabudes.

Preguntes sense resposta. Preguntes que val més no fer-se. Respostes que val més no saber.

Una novel·la curta, però molt intensa.

Tot això i molt més és La casa cantonera, el segon llibre de Sílvia Alcàntara. Llegiu-lo!

- La culpa és com l’aigua podrida de la puja: ningú no la vol.

- Els records estimbats la portaven davant del mirall cada dia. Obria la ratlla enfonsada que li feia de boca. Qui ets? I somreia a la cara sense dents. Qui ets? El nas eixamplat per culpa d‘una ganyota. Qui ets? La mirada plena d’absències, de temps perdut. Ningú. No ets ningú! I es passava la pinta amb la calma d’un rellotge aturat.

- Es va mirar les parets. Quantes converses com aquella havien absorbit? Quantes s’havien amagat darrere la pintura d’aquell sostre que ara estava escrostonat i queia a trossos? Quantes havien regalimat pel gruix i s’havien quedat atrapades entremig del bastiment de la finestra mentre intentaven fugir? Potser si parava bé l’orella encara es podrien tornar a sentir.

- Costa tan poc de dir mentides quan t’escolten amb ganes de creure-se-les.
I amb les petites mentides de cada dia, es va anar fent gran. Li agradava tant creure-se-les!

- Ara ja havia après a mesurar la felicitat amb el temps que dura una abraçada.

- Sóc una dona dolenta, i Déu m’ha castigat. Tot esbandint el vestit de topos verd. Ja m’està bé, el que em passa. Amb el picador, l’estomacava amb fúria. I tant que m’està bé! I l’estenia de mala manera al damunt d’un filferro que travessava el cobert. No tinc perdó (...) I vinga plorar. Com si plorar servís per alguna cosa. Es premia el cap ben fort. Si ho pogués esborrar tot!

- De què estava fet aquell home?, d’una pasta que ja no en corria. D’això estava fet. I ella havia après a estimar-lo d’aquella manera que s’estima quan fa tant de temps que viu l’un al costat de l’altre. Però no n’hi havia prou. Ara ho sabia. Si ho hagués sabut abans! Si hagués sabut que estimar vol dir fondre’s, glatir, tremolar (...) I ara... ara ja era massa tard... Un somriure agre se li dibuixà a la boca resseca. Guaità el pendent dels anys; només s’hi podia veure la barreja d’una mica de veritat i moltes mentides.

- Aquella fiblada, que mai no havia volgut admetre que fos gelosia, la tornà a travessar. S’hi sentia lligada per una corda de neguit tan tensa, que vibrava segons la seva densitat. Fins feia ben poc, encara hauria jurat que ja havia après a estar-se amb ella mateixa. En aquell moment, ho dubtava. I obrí i tancà la boca sense que en sortís ni un so. Era com si mastegués cendra. El seu pensament corria com un riu sense sentit que no sap aturar-se.

- La crosta. La crosta s’estovava. Es desprenia. I queia. Queia i lliscava. I d’aquells llagrimals, fins ara embussats, li rajaven llàgrimes. Llàgrimes que li regalimaven dels ulls cap a terra, un terra xop de pluja, i s’hi barrejaven. Llàgrimes de tristesa, de dolor, de penediment. Llàgrimes per tots aquells anys de rancúnia, d’amor, i de mort.