Dels Manel (i III): Un directiu em va acomiadar

El directiu no va entendre que aquell treballador que feia més de vint anys que vivia gràcies a l’empresa però que no s’havia mogut mai del lloc i no havia pujat mai cap graó en la cursa que ell sol s’havia imaginat  cap a càrrecs que ell mateix s’havia inventat, s’atrevís a denunciar i a queixar-se d’una situació que aparentment tothom veia. Ningú no es plantejava mai res i ara ¿sortia ell i davant de tothom, en una assemblea de treballadors que només havia de servir per desitjar-se bones vacances, demanava explicacions sobre el seu càrrec? ¿Ell li pretenia desmuntar-li la paradeta que tant li havia costat de muntar? Pobre xicot, va pensar, que innocent! Li havia posat fàcil. Molt fàcil. El va acomiadar.  Decisió fulminant. Ja s’espavilaria per treure els diners de sota les pedres per poder-li pagar la indemnització. Podria fer servir aquella subvenció que la Generalitat s’havia compromès a pagar per enèsima vegada el mes que ve. Al cap i a la fi ell portava els comptes de l’empresa i ningú no li demanava mai explicacions.

Quan l’Enric va saber que estava acomiadat, va pujar fins aquell despatx tan amagat de tothom, va respirar a fons i va entrar sense trucar la porta. El directiu va fer un gest ràpid per amagar la  pantalla de l’ordinador mentre el maleïa perquè estava a punt de passar-se aquell nivell del Candy Crush que tant li costava. Què deu voler aquest ara? L’Enric es va adonar que el directiu el mirava espantat. Hagués pogut ser un bon moment per dir-li tot el que pensava d’ell. Hagués pogut ser el moment. El seu moment. Però no ho va fer. Només se’l va mirar i va tornar a marxar per on havia vingut. Hi ha silencis molt més potents que cap paraula.

Un cop a la setena planta vaig saludar a la secretaria

I hauria pogut fotre amb el peu la porta avall,

Cridar: “he sentit que hem de parlar, doncs parla!”

O dir: “em sap greu, però t’equivoques i del tot,

no has calculat que estic molt boig! En guàrdia, en guàrdia!”

Quan vaig fer d’home respectable

Que entén que són coses que passen...

I un directiu, un directiu, em va acomiadar.

I un directiu, un directiu, em va acomiadar.

I hauria pogut portar un barret ben divertit,

Reptar-lo a un duel i requerir l’espasa.

O estirar-me dels cabells com posseït,

Notar-lo ben acollonit, mirant-me, mirant-me.

Quan acceptava i assentia

El senyor obedient que porto a dintre...

I un directiu, un directiu, em va acomiadar.

I un directiu, un directiu, em va acomiadar.

Jo l’obeïa i em va acomiadar!

I em va acomiadar, i em va acomiadar, i em va acomiadar!

I aquest va ser el punt i final

D’aquest vell conte al•lucinat

Que ensenyarà potser als petits

I distraurà, esperem, als grans.

I aquí s’acaba la funció,

El directiu i el nostre heroi

Us saluden, us saluden.

Dels Manel (II): Boomerang

No n’havia vist mai cap i quan va desembolicar el paquet que els seu tiet vingut de lluny els havia regalat no sabia ni què era.  La cara que va posar el va delatar i a en Xavi li va faltar temps per acostar-se al seu cosí i prendre-li d’una revolada carregada de menyspreu l’estrany objecte que els havien regalat.

En Xavi els va explicar què era com si en fos un expert i van demanar als grans si podien anar a baix al carrer a provar-lo.

Ell va ser el primer, però el boomerang no va tornar. L’enginy va topar amb un arbre del parc i va caure a plom.

L’Ignasi tampoc no se’n va sortir. Aquella andròmina va descriure una paràbola estranya fins que va ensopegar amb la capçada d’un arbre més aviat menut que ja no volia créixer més.

En Xavi es va mirar la Vanessa assaborint amb molta parsimònia el moment en què ell podria demostrar-li que podia aconseguir el que es proposés. Va escopir la clofolla de la pipa que gairebé mastegava i es va aixecar del banc on seia. Amb l’arrogància que li permetien els seus catorze  anys acabats de fer va dir que ja els ensenyaria ell com l’havien de llençar. “Cop de canell sec”, els va assegurar i hi va afegir un insult que a ell i a l’Ignasi encara els ressona a les orelles.

Però el boomerang llençat per en Xavi es va encallar per sempre en l’arbre més alt del parc.

Aquell dia, en Xavi hagués pogut aprendre que hi ha coses que no tornen mai més; però només tenia catorze anys i es pensava que es menjaria el món.

Al cap dels anys sabria que tard o d’hora només queda una veritat.

Va arribar el tiet amb barba llarga, els avis feien dinar especial,

i va dir "nens, esteu morenos", i va dir "almenys, heu crescut un pam".

I l'Ignasi i jo li escoltàvem mil aventures de països llunyans

i estaven bé, i eren distretes, però era difícil treure's del cap

el fer volar per damunt del barri aquell regal estrany.

Per fi a baix, vam situar-nos a una distància prudencial

de les senyores que es bronzejaven i dels cotxes aparcats,

vam estudiar els corrents de l'aire, vam assecar-nos la suor de les mans.

Però el boomerang s'encallava entre les branques i no tornava mai.

Però el boomerang reclamava la perícia d'un professional.

I van baixar els altres amb la Vanessa -ai la Vanessa, com li deu 'nar?-,

menjaven pipes amb arrogància, se'n fotien des del banc,

fins que avorrit d'aquell espectacle va venir el Xavi, que era més gran,

"deixeu-me un tir, feu-vos enrere, deixeu-me un tir, colla de matats,

que això és canell, que això el que vol és un bon joc de braç!".

I, senyors, tan bo és insistir com saber-se retirar

i, no sé l'Ignasi, però, en el meu cas, puc reconèixer que em va

fer mal veure en els ulls de la Vanessa que la cosa es posava interessant.

Però el boomerang va encallar-se entre les branques i no va tornar

mai. Però el boomerang reclamava la perícia d'un professional.

Però parlo de temps, crec que era el juliol en què es va fondre l'Indurain

i vam maleir el danès i les rampes d'Hautacam.

Els anys, en fi, ens han fet com homes i, malgrat que ningú ha procreat,

vaig pensant alternatives, per si mai es dóna el cas.

I en aquest món entre els meus forts no hi haurà mai els detalls

però m'esforçaré i una cosa m'abstindré de regalar,

que la infantesa serà divertida, màgica, lliure, d'acord, acceptat,

però no hi ha tant temps per perdre i, tard o d'hora, només queda una veritat:

El boomerang s'encallava entre les branques i no tornava mai.

El boomerang reclamava la perícia d'un professional.

"Ei Vanesa si sents això una abraçada molt gran"

Dels Manel (I): Nit freda per ser abril

[L'altre dia, mentre taral·larejava les cançons de Manel en el concert que van fer a l'Stroika de Manresa em va venir al cap una idea: triar una cançó de cadascun del CD del grup i fer-ne una versió en forma de conte. La idea era fer-ne micromicrorelats i publicar-los tots tres en una mateixa entrada (sempre publico els micromicrorelats de tres en tres); però m'han quedat un pèl més llargs del que em pensava i per això els publicaré de manera successiva però en entrades diferents. Al final del conte, la lletra i un vídeo de la cançó.

Aquí teniu el primer. Un contre basat en  la cançó Nit freda per ser abril del seu primer CD]

Amb el pas dels anys, aquella inseguretat que se’l menjava viu i que el feia sentir-se ben petit ha anat desapareixent, però encara en queda alguna cosa. Avui, assegut a la barra d’aquell bar de mala mort, es recorda d’aquella carta que va traginar durant mesos a la carpeta entremig dels apunts de la carrera que estudiava. Una carta que mai no va donar a qui l’havia de llegir. Una carta que va estripar a trossets menuts i que va llençar per la finestra del tren just quan passava pel pont que salvava el llit d’un riu que aquell any en prou feines sabia què era l’aigua.

Manté aquella escena tan viva en la seva memòria que encara veu voleiar els trossets de paper que va llençar fa més de trenta anys, mentre es mira de reüll la dona que s’ha assegut al seu costat. A en Marcel li agradaria ser capaç d’encetar una conversa. Se li acut un “Hola. Com estàs?”. Però s’imagina un aspre “I tu què n’has de fer?”. Té comprovat que la terra no se l’empassaria. La terra mai no se l’ha empassat quan ho ha necessitat. Se li acut un “Fa fred avui”. Però una barra de bar no és un ascensor ni aquella dona és la veïna amb qui fa uns anys que només s’intercanvien frases sobre el temps. No pot ser, pensa, que aquesta vegada la por també el venci. Ja fa dies que coincideix en aquell bar amb aquella dona que ni sap com se diu. Sempre a la mateixa hora. Sempre les mateixes consumicions. Sap que hauria de llançar-se encara que no hi hagi xarxa. Sap que hauria d’arriscar-se a fracassar. Sap que fa trenta anys no hagués fracassat. Sap que ara ja no li hauria d’importar si fracassa o no.   

El que en Marcel mai no sabrà és que també fa uns trenta anys que la Maria va esperar que algú trobés les paraules encertades i vencés una timidesa que en el fons li agradava. Des de llavors, la Maria s’ha arriscat tantes vegades i ha fracassat tants cops que s’ha jurat no començar mai més una conversa amb un home per molt que el cor li ho demani. Té ganes de parlar amb aquell home que sap que se la mira de reüll, però no ho farà. Mai més no es llançarà  sense xarxa. 

Aquella nit quan la Maria surti del local, s’apujarà el coll de la jaqueta i pensarà que fa massa fred per ser abril. Maleirà el mal temps i es tancarà a casa durant una bona temporada.

Ni l’un ni l’altre tornaran mai més en aquell bar. Es pensen que canviant els hàbits canviarà allò que senten.

La Maria i el Marcel

de costat en una barra

es miren i fan glopets

a les respectives canyes

Ell vesteix tot de vermell

ella ha omplert un "crucigrama"

Ai Maria, Ai Marcel

qui s'acosta a parlar amb l'altre

qui s'arrisca a fracassar

qui salta ara sense xarxa

Ell la vol treure a ballar

ella se'l vol endur a casa

Et convidaria a vi

seria dolç, seria amable

si volguessis seure amb mi

quin moment més agradable

Tan que dir amb el meu pal

la nit seria tan llarga

i marxaríem els dos junts

d'aquesta ciutat tan rara

I tindríem fills ben forts

i una casa amb balconada

El Marcel allarga un braç

la Maria somriu a l'aire

Però l'estona ha anat passant

i no han trobat les paraules

ell demà serà capaç

ella demà estarà més guapa

És nit freda per ser abril,

no s'està enlloc com a casa

Ismael Serrano

M’agradaria parlar sobre Ismael Serrano avui que fa 40 anys, però no en sabria.

M’agradaria escriure sobre les seves lletres, però no encertaria les paraules adequades.

M’agradaria opinar sobre la seva música, però no sé ni tan sols definir compàs o melodia.

M’agradaria ser prou capaç per explicar que a dalt de l’escenari es dóna del tot en concerts que duren molt més del que és habitual, però no sé si aconseguria que m'entenguéssiu.

M’agradaria parlar-vos de la seva veu, però no conec cap adjectiu que s’hi adigui.

M’agradaria fer-vos arribar la seva tendresa, però la virtualitat no en sap gaire de tendresa.

M’agradaria saber fer una entrada sobre Ismael Serrano, però sóc prudent i no m’atreveixo ni a intentar-ho. 

Fer-la, seria una manera de dir-vos que Ismael Serrano m’agrada molt; però el trobo tan bo que no sabria fer-vos-ho arribar prou bé.

El que sí podria fer seria deixar-vos tot d'enllaços de les seves cançons. N'hi ha tantes...!!!! Però només deixo aquesta. De pell de gallina!!!

Te busca madre mientras su cuerpo es mecido

por el mar en el que se sumerge dormido.

Sueña tu abrazo, busca recuerdos,

a los que aferrarse para no conciliar el sueño.

El mar se inquieta, es tempestad, lamento.

¿Quién pudo lanzar mil ángeles desde el cielo?

Y oye tus gritos, blancos pañuelos,

cubren sus aguas, los trajo el viento.

Manda una ola para que se lleve

a los traidores que sembraron tanta muerte.

Barcos y náufragos oyen sus voces.

Les dicen "Nunca, nunca, olviden nuestros nombres".

Díle a las madres que en algún lado,

donde hace falta, seguimos luchando.

Madre, tu hijo no ha desaparecido.

Madre, que yo lo encontré andando contigo.

Lo veo en tus ojos, lo oígo en tu boca,

y en cada gesto tuyo me nombra.

Lo veo en mis luchas y me acompaña

entre las llamas de cada nueva batalla.

Guían mis manos sus manos fuertes,

hacia el futuro, hasta la victoria siempre.

Guían mis manos sus manos fuertes,

hacia el futuro, hasta la victoria siempre.

La única lucha que se pierde es la que se abandona

1979

1979 és una cançó de Joan Dausà (músic, actor, locutor, animador infantil...) que té un disc fantàstic que es diu "Jo mai mai".

1979 no és la cançó més coneguda del disc, però, per a mi, és una de les més maques. I des d'ahir, que en conec el significat, encara m'agrada més.

Joan Dausà va quedar orfe de mare quan ell només tenia 20 dies i li dedica aquesta cançó. És cert que és una cançó trista, melancòlica, però... taaaant maca!

A més, m'agrada molt el que Joan Dausà diu en en una entrevista:

"... 1979 està dedicada a la meva mare que va morir quan jo tenia vint dies de vida. Vaig tenir la sort de tenir una segona mare, per tant aquesta cançó no neix d'un trauma sinó d'un agraïment a algú que va permetre que jo visqués"

Agraïment sentit a qui t'ha "permès viure"! Agrair des del cor i, sobretot, agrair "malgrat les circumstàncies". Gens fàcil, però fantàstic i, diria, necessari, alhora.

És una cançó maquíssima amb una lletra de "pell de gallina". D'acompanyament musical, tan sols un piano tímid que en prou feines gosa sonar i sembla, més que res, un testimoni privilegiat de l'emoció que es desprèn de la lletra.

Amb por va deixar aquest món

complint un acord pactat amb la mort:
viuria per tenir el nadó,
omplir-lo a petons
i abraçar-lo suau i fort. 

Per ell va cosir un llençol
que parla de contes de petits herois.
D'acord. Un pacte amb la mort,
arriba el moment de marxar amb el vent.
Que el sol em cuidi el petit

i la lluna aprengui aquella cançó de bressol

que cantaria jo per ell cada nit

però sé que està escrit.

D'acord.

Jo sóc el petit heroi que ha cuidat el sol

i dorm a la nit amb cançons de bressol.

I tinc un pacte amb el vent que em parla de tu

i em diu que estàs bé.

I sé que sents la cançó des d'aquell racó

on s'abracen la vida i la mort.

El meu vaixell

Quants cops, per Déu!!!, he escoltat seguit avui aquesta cançó? 20? 30? Potser més. El perquè serà un retall que guardaré secret amb mi per sempre.

No hi ets

i no hi ha res:

només records teus dalt del cel.

Jo navego

agafat al timó,

dins un mar

que s'ha fet dels meus plors.

Vaig viatjant

a dalt del meu vaixell,

ell aguanta els cops que fa el vent

quan bufa del nord.

Hi ha tormenta,

el mar està embogit.

Criden les veles,

se'm menja la nit.

Jo tremolo,

no sé navegar.

L'horitzó

és la meva presó.

Però segueixo dempeus

a dalt del meu vaixell,

ell aguanta els cops que fa el vent

quan bufa del nord.

I em portarà

cap a un altre port.

I després, després de tot,

quan surti el sol

i es calmi el cel

i vegi gavines volar se m'emporten mar enllà.

Hi ha el teu rostre a l'horitzó

i un silenci em farà callar.

M'adonaré que encara queden

molts mars per travessar.

Jo i el meu vaixell,

ell aguanta els cops que fa el vent

quan bufa del nord.

I em portarà cap a un altre port.

La iaia

Sóc l’administrador d’una pàgina del facebook que es diu “Refugi de cançons”. En aquesta pàgina hi penjo vídeos de cançons que m’agraden i també totes les propostes que els seguidors de la pàgina em fan. El mes de desembre la Mireia em va demanar que pengés una cançó de La iaia. Era un grup que no coneixia i em va encantar. Gràcies Mireia!!!

Evidentment, vaig comprar el CD  – sóc dels que encara compren música –  i des d'aleshores l'escolto sovint. En directe els he vist només un cop, però en un marc incomparable: el monestir de Sant Pere de Casserres. Va ser un concert fantàstic  – amb una versió de pell de gallina d'Ella cus– i en el qual vaig acabar de descobrir encara més el grup.

No sóc crític musical i per tant no faré cap comentari sobre la seva música. Millor que ho faci Carles B Fagen amb aquestes paraules: No et matis buscant referents a la seva música ni col·locant estúpides etiquetes de gènere:  La iaia només sona a La iaia. I quan un grup aconsegueix això i, de retruc, enfila un llarg reguitzell de cançons taral·lejables, és que estem viatjant al cor del pop.

Diria que m’agrada tot de “La iaia”: la música, les lletres –que maca la d'El meu vaixell – i el seu directe ja que amb només tres components i alguns instruments musicals –guitarra, bateria, contrabaix, baix, làmines,  teclats i flauta travessera – aconsegueixen uns arranjaments musicals que, diria,  s’acosten al virtuosisme. En resum: són bons, molt, bons; tenen talent, molt talent.

I també m’encanta la impressió de bon rotllo i de bondat molt fonda que transmeten.


A més, La iaia és molt jove i té un futur esplèndid per endavant. Llarga vida a La iaia!!

“En aquesta ciutat vas ensenyar el que és plorar, a anar endavant.” (L'última nit)

“Les ones van esborrant passes que vas deixant.” (La platja)

“I enmig d’un petó m’has dit que era jo el que et protegia quan tot va pitjor.” (Explosió)

“I en silencia cus, amaga els forats de tants anys estripats.” (Ella cus)

“Jo i el meu vaixell, sort que aguanta els cops que fa el vent quan bufa del nord. I em portarà cap a un altre port.” (El meu vaixell)

Macaco

Fa uns mesos ja vaig parlar de Macaco en aquest bloc:

http://retallsdepensaments-quim.blogspot.com.es/2011/01/puerto-presente.html

Però avui hi vull tornar perquè acaba de treure un CD -El murmullo del fuego- que val molt la pena.

Macaco m’agrada perquè diu coses molt interessants. Parla sempre de la unitat, de la força del grup, de comunicació, de cooperació, de la diversitat dins la semblances (“Gotas diferentes, pero gotas todas iguales”), de les semblances dins la diversitat (“Somos una marea de gente, todos diferentes remando al mismo compás”)... De veritat que són molt interessants les lletres de Macaco.

A més, té una veu molt especial i sobre l’escenari té un enorme magnetisme que atrapa i que transmet molta energia positiva i “molt bon rotllo”.

Fantàstic Macaco!

Una sola voz seremos si tu corazón y el mío canta al mismo tiempo.

Love is the only way.

Sol, allá arriba el Sol, aunque la tormenta suene, detrás siempre estará el Sol. 

Dicen que la tormenta está por llegar, dicen que la lluvia va a comenzar, 

pero yo miro en el reflejo de tus ojos 

y veo que detrás está el Sol.

 Con la mano levantá, al pasado le digo adiós,

y el futuro que vendrá dicen que pende de un hilo,

y el presente aquí contigo mano a mano.

Oye mi hermano, disfruta el camino.

Pues siiiii!!!!!!!!! ayer fue un gran día!!!!!, emocionanteeeeee!!!, disfruté como un enano!!!! Gracias Barcelona por llenar la sala Razzmatazz!!, gracias por vuestra energía, vuestros saltos, vuestros cantos!!!!! se rompió el suelo!!! El mundo de los sueños no tiene techooooooooooo!!!!!! Graciassssssssss!!!!!!!  (Robat del mur del facebook de Macaco)

Quan somrius

Una cançó per aquest Nadal.

Qui havia de dir que avui estaries esperant

que ens trobéssim junts al teu costat.

Ara que sobren les paraules,
ara que el vent bufa tan fort,
avui que no fa falta veure't ni tan sols parlar
per saber que estàs al meu costat.

És Nadal al meu cor
quan somrius content de veure'm,
quan la nit es fa més freda,
quan t'abraçes al meu cos.
I les llums de colors
m'il·lluminen nit i dia.
Les encens amb el somriure
quan em parles amb el cor

És Nadal al teu cor
quan somric content de veure't,
quan la nit es fa mes neta,
quan m'abraço al teu cos.
I les llums de colors
m'i·lluminen nit i dia.
Les encén el teu somriure
quan et parlo amb el cor.

Dedicada al fill (i V)

L’última entrada que dedico a aquesta sèrie de cançons que m’agraden dedicades als fills és una cançó que d’entre d’altres ha cantat Paco Ibañez, però la lletra és de José Agustín Goytisolo.

José Agustín Goytisolo va ser un poeta que va patir profundes i intenses depressions. Li va afectar molt la mort de la seva mare en un bombardeig de la guerra civil. La seva mare es deia Julia y José Agustín va posar aquest mateix nom a la seva filla. El poema està dedicat a totes dues. Al final les depressions el van vèncer i el poeta es va llençar al buit des del balcó de casa seva.

Palabras para Julia, es un poema preciós que a mi em fa posar la pell de gallina cada vegada que l’escolto o llegeixo. Fins i tot, com reconeix ell mateix, Ismael Serrano s’hi va inspirar quan va fer la cançó de la qual us parlava en l’entrada anterior. Diu en una entrevista: “Quise hacer una canción como Palabras para Julia, de Paco Ibáñez”.

Emociona llegir com Goytisolo li diu a la seva filla que la vida és bella, que no es rendeixi mai.... Que ho digui ell que va patir tant... impressiona!

La veritat és que prefereixo no dir gaire res més sobre el poema. El trobo tan gran que les meves paraules el tacarien. Millor que l’escolteu cantat per Paco Ibañez –quina veu! Quina gran versió d’aquest poema, només amb una guitarra i un contrabaix!–

PALABRAS PARA JULIA

Tú no puedes volver atrás

porque la vida ya te empuja

como un aullido interminable.

Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.


Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.


Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.


La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.


Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.


Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.


Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.


Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.


Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.


Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.


La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.


Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.


Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.


Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

Dedicada al fill (IV)

Aquí faig trampa! Aquesta cançó, Ismael Serrano no la dedica a cap fill sinó al seu nebot. Però m’agrada tant que la incloc en aquesta sèrie d’entrades.

És una cançó amb una lletra preciosa. Ismael Serrano la dedica a un nen petit, però diu coses que ens les podria dir a nosaltres, als adults.

Ens anima a viure, ens convida a l’esperança d’un món millor i ens obliga a estimar.

Escolteu-la: val molt la pena! Poesia pura!

Creerás que el tiempo pasa rápido,

que el buen recuerdo puede doler,

pero has venido a recordarnos

que no es tan malo crecer.

Verás que hay días con espinas

y que puede doler vivir,

pero recuerda que cada día

el mundo amanece en ti.

Vendrá el futuro a verte cualquiera de estos días.

Y tendrás en las manos lo que nunca tuvimos:

la esperanza de un mundo con los mares azules,

sin fieros huracanes o desbordados ríos.

No habrá hombres que mueran sin panes ni milagros.

Y en la pared de enfrente leerás que alguien ha escrito

un saludo de paz, un buenos días, un pájaro

con las alas abiertas para volar sin tino.

Cuando las sombras se alarguen

y te toquen con su manos

recuerda que siempre hay alguien,

alguien que te anda buscando

para pintar el futuro,

ya ves, alguien como tú

con quien compartir el vuelo

y emborracharte de luz.

Vendrá el presente a verte con hambre de futuro,

ese mañana incierto que algún día intuimos

que tú harás cercano, más humano y abierto,

más real, más igual, más justo y más limpio.

Será obligatorio escribir poesía

y la palabra amor, como si fuera vino,

tendremos que beberla obligatoriamente

con cada trozo de pan partido y compartido.

Quise escribirte una canción

para enseñarte a vivir,

eres un recién llegado

y yo ya soy tu aprendiz.



Dedicada al fill (III)

L’altra cançó que Pedro Guerra té dedicada a un fill és “Cuando Pedro llegó”. Aquesta està dedicada al seu fill petit i la va compondre quan feia foc que havia nascut. També resumeix d’una manera meravellosa l’embaràs. Però el que m’agrada més és el que Pedro Guerra diu passa quan neix el nen. És molt bonic!

Hubo fiesta en las flores,
se inundaron los cauces
de todos los ríos
y al unísono todas las voces
hablaron de amor,


Se brindó en las tabernas,
se encendieron farolas
en pueblos perdidos
y las musas brindaron canciones
cuando Pedro llegó.

És una cançó preciosa tant per la lletra com per la senzilla però esplèndida melodia. No hi ha dubte que en aquesta cançó Pedro Guerra hi transmet perfectament una tendresa extraordinària. Diria que s’hi nota una persona gairebé trasbalsada pel magnífic esdeveniment que suposa el naixement d’un fill.

Tanqueu els ulls i escolteu-la. No us estranyi si us fa emocionar; sobretot si sou pares i recordeu aquest moment tan màgic que representa que neixi un fill.

Dedicada al fill (II)

En Pedro Guerra té dues cançons dedicades als seus dos fills. Aquesta d’avui és la que va dedicar a la seva filla adolescent. Parla de la seva filla i de l’adolescència en general.

La sensibilitat de Pedro Guerra és fa palesa en aquesta cançó en la qual tracta amb molta tendresa aquesta etapa tan complicada d’entendre, d’acceptar....

Parla de la confusió en què solen viure els adolescents, de la rapidesa amb la qual volen viure, dels consells que no volen escoltar...

Una cançó molt maca!

Lara atravesando el túnel de la confusión
Lara que no sabe lo que es bueno y lo que no


Lara pretendiendo
ser más rápida que el viento
y escogiendo sólo aquello
que la vida nos regala con placer


Lara que se siente triste que se siente rara

Lara discutiendo
lo sencillo y lo complejo
ignorando los consejos
inventando por sí misma el devenir

Dedicada al fill (I)

Hi ha alguns cantants dels que m’agraden que quan tenen un fill els dediquen una cançó. Avui enceto unes quantes entrades que dedicaré a aquestes cançons.

La primera és de “Els pets”. Quan en Lluís Gavaldà –cantant de "Els pets"– va tenir el seu fill, li va dedicar aquesta cançó que va publicar en el seu penúltim disc Com anar al cel i tornar. Com el seu nom indica és un “valset”.

Està escrita amb molta tendresa, però amb un punt d’ironia que la fa molt sincera. Sembla que Gavaldà no volia fer cap cançó dedicada al seu fill per por de ser carrincló, però no ho va poder evitar. Un cop escrita, li agradaria que el seu fill, quan sigui més gran, faci saber a la persona que estimi que el seu pare li va compondre una cançó. Orgull de pare!

Gary Moore

Avui han trobat mort, en un hotel d’Estepona (Málaga) a Gary Moore, de 58 anys. Guitarrista britànic de blues i rock, Gary  Moore té cançons molt interessants. Us vull recomanar el CD: Ballads & Blues, un recopilatori de les seves millors cançons entre el 1982 i el 1994, on hi ha cançons tan maques com  aquesta que podeu escoltar en aquest vídeo. Preciosa balada!

Descansi en pau un mestre en aquest art que és tocar bé la guitarra.

Solía ser muy fácil
Entregar mi corazón
Pero he encontrado una manera difícil
Encontré que el amor no era mi amigo
Debería haberlo sabido una y otra vez

Hace tanto, fue hace tanto tiempo
Pero aún tengo los blues para ti

Solía ser muy fácil enamorarse nuevamente
Pero encontré el camino difícil
Es un camino que lleva al dolor
Encontré que el amor era más que un simple juego
Estás jugando para ganar, pero simplemente pierdes lo mismo

Hace tanto, fue hace tanto tiempo
Pero aún tengo los blues para ti

Hace tantos años desde que he visto tu cara
Aquí en mi corazón hay un espacio vacío
Donde tu solías estar

Hace tanto, fue hace tanto tiempo
Pero aún tengo los blues para ti

Los días vienen y se van
Hay solo una cosa que yo sé
Yo aún tengo los blues para ti

                             (Gary Moore, Still Got de Blues)

Aquellas pequeñas cosas

En Serrat és un cantautor que m’agrada força i que escolto sovint. Avui vull destacar aquesta cançó que parla de la importància que tenen les coses aparentment poc transcendents i que, en canvi, deixen en el nostre dia a dia un pòsit que fa que acabin esdevenint molt importants pel bagatge de cadascú. Coses viscudes que ens pot semblar que ja no hi són, que són passat, però que en canvi retornen a cadascú per dir-nos que allò va ser important per a qui les va viure i per com les va viure.


Uno se cree
que las mató
el tiempo y la ausencia.
Pero su tren
vendió boleto
de ida y vuelta.

Son aquellas pequeñas cosas,
que nos dejó un tiempo de rosas
en un rincón,
en un papel
o en un cajón.

Como un ladrón
te acechan detrás
de la puerta.
Te tienen tan
a su merced
como hojas muertas

que el viento arrastra allá o aquí,
que te sonríen tristes y
nos hacen que
lloremos cuando
nadie nos ve.

Puerto presente

Macaco és el nom d’un grup, el líder del qual és Daniel 'Mono Loco' Carbonell, conegut amb el sobrenom que dóna nom al grup: Macaco. El grup va néixer al carrer, a les Rambles de Barcelona.

El grup representa millor que ningú el que s’anomena mestissatge i multiculturalitat portades al món de la música.

La música, però, sobretot, les lletres i la veu del Mono Loco m’agraden molt i us el recomano moltíssim.

De totes les seves cançons, avui en vull destacar aquesta: Puerto presente.

Ja sabeu que no faig “comentaris de text” en aquest bloc, per tant que cadascú llegeixi la lletra com li vingui de gust; però no us la perdeu: diu coses molt interessants!



El pasado ya se fue y el presente camina de tu lao
(...)
Seguiré cantando por los caminos nunca andados
(…)
El ayer ya lo guarde en cajoncillos de papel
El mañana no lo recuerdo, lo olvide

Ismael Lo

No puc pas dir que conegui la música africana. A més, Àfrica és un continent tan ric culturalment parlant que seria massa pretensiós per part meva voler “conèixer-ne” la seva música; tot i que m’agradaria saber-ne molt més del que en sé. També cal dir que segons quina música africana (la berber, per exemple) no m’acaba de fer el pes. La veritat és que escolto poca música africana. Però hi ha músics africans que m’agraden molt. Un d’ells és Ismael Lo

Ismael Lo és un músic del Senegal, de pare senegalès i mare nigeriana, nascut el 1956. A Europa es va donar a conèixer el 1990 gràcies a la cançó Tajabone, que més tard, el 1999, va ser inclosa en la pel•lícula de Pedro Almodóvar Todo sobre mi madre.

La cançó està cantada en wolof que és la llengua originària del Senegal. Tajabone és una festa musulmana que posa el punt i final a la festa del ramadà. En aquesta festa, els nens surten al carrer i intercanvien diversos productes (arròs, roba, begudes...) i canten. A més, els nens es disfressen de nenes i les nenes de nens.

Els islamistes han de pregar cinc cops al dia i dejunar durant el mes del ramadà. Es diu, que quan moren, els àngels els pregunten si ho han fet. Això és el que explica la cançó. He trobat una traducció de la cançó al castellà. En català, vindria a ser:

Ell diu:
“Tajabone, nosaltres anem a Tajabone
Abdou Jabar és un àngel que ve del cel fins a la teva ànima.
Ell et demanarà si has pregat.
Ell et demanarà si has dejunat.
Ell ve fins a al teva ànima
Ell ve fins a la teva ànima a demanar-te si has pregat, si has dejunat”

Ismael Lo té una veu preciosa i en aquesta cançó, amb la guitarra i l’harmònica, emociona. Pèls de punta!

The ghost of Tom Joad

A mi m’agrada tant que em sembla impossible que a algú no li pugui agradar la veu de Bruce Springsteen. Quina veu! I sobretot quan canta les seves fantàstiques balades.

Per mi, un dels seus millors treballs és The ghost of Tom Joad, publicat el 1995. No és, ni molt menys, un dels CDs més valorats ni més conegut, però és fantàstic. És un CD de 12 balades. Només balades. És un treball molt acústic en què gairebé només se sent la guitarra acústica i, en alguna de les cançons, l’harmònica; i en el qual hi predomina la seva veu greu. Totes les cançons són fantàstiques. Totes!

Us recomano una manera d’escoltar-lo: Una nit qualsevol. Al cotxe. Una autopista mig deserta. Conduïu al límit de la velocitat permesa. El volum ben alt, molt alt. Deixeu el pensament en blanc, no penseu res. Només escolteu la veu de Bruce.

Escolteu-lo, us agradarà segur.

Sea

Ja fa anys, algú em va regalar un CD de Jorge Drexler. El regal, del tot insesperat, va ser d’un gran valor per a mi; sobretot per qui me’l va fer i el perquè. Des d’aleshores, Drexler és un cantant que escolto de tant en tant. Des de fa uns dies el torno a escoltar i, sobretot, aquesta cançó que algú m’ha fet recordar que existia. M’agrada molt i la vull compartir amb vosaltres. Parla de com en el nostre camí sovint arribem en una cruïlla. Aleshores no ens toca més remei què decidir cap a on ha de seguir la nostra ruta. Segurament molts cops escollim a l’atzar sense saber ben bé si seguir per un corriol costerut o per un camí que, aparentment, se’ns presenta més ample i planer. És igual, el que importa és que a partir d’allà, “lo que tenga que ser, que sea”.

Gran cantant, gran cançó i magnífic missatge!

No us perdeu el vídeo i les frases i els missatges que van apareixent mentre sona aquesta magnífica cançó i alguns dels quals us transcric al final.



Ya estoy en la mitad de esta carretera
tantas encrucijadas quedan detrás...
Ya está en el aire girando mi moneda
y que sea lo que sea
Todos los altibajos de la marea
todos los sarampiones que ya pasé...

Lo que tenga que ser, que sea
y lo que no por algo será
No creo en la eternidad de las peleas
ni en las recetas de la felicidad

- En la obsesión de llegar, muchas veces olvidamos lo más importante: es preciso caminar.

- Elegir un sendero implica abandonar otros.

- Es mejor perder algunos combates en la lucha por nuestros sueños, que ser derrotados sin siquiera saber por qué se está luchando

- Sólo una cosa vuelve un sueño imposible: el miedo a fracasar.

- Siempre hay que saber cuándo una etapa llega a su fin. Cerrando ciclos, cerrando puertas, terminando capítulos, no importa el nombre que le demos.

- Lo importante es dejar en el pasado los momentos de la vida que se han acabado.