Nit d'estiu en una tarda d'hivern

[Aquesta entrada te la vull dedicar a tu. Perquè com bé dius, les circumstàncies adverses d'ara se t'acabaran convertint en oportunitats. Gràcies per tants grapats de lliçons!]

En ple hivern, aquell estiu semblava més lluny del que realment era. Feia pocs dies que havien coincidit quan van decidir anar a l’Empordà a un concert de Blaumut i de Joan Dausà.

La màgia del lloc, la música i les lletres de les cançons els van captivar de seguida. Sobretot en Dausà; sobretot a ella.  D’aquells dies d’estiu, de platja, de trens i de calor en va quedar una amistat que ni el fred de l’hivern ni la distància ni el poc contacte no han pogut matar.

La data del seu aniversari va coincidir amb la promoció que un diari feia de la BSO de la pel·lícula Barcelona, nit d’estiu basada en una cançó de Joan Dausà. Ho va tenir clar. Aquest cop sabria què regalar: BSO + pel·lícula.

Un regal amb pacte implícit inclòs: la peli l’havien de mirar junts. Amb els caps de setmana de les agendes buits, no va ser complicat trobar un dia.

Una tarda d’un dissabte qualsevol d'hivern van mirar Barcelona, nit d’estiu. Hi van riure i, també, s’hi van emocionar i van discutir la jugada –què carai vol dir exactament la Judit quan diu “jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat"?–. Una pel·lícula que parla d’amor; de sis històries amb final feliç, o no. Vés a saber!

Després, conversa distesa a estones i seriosa en altres. Van decidir que els peixos estaven prou ben cuidats, però que els calia més decoració. Es van fer l’entès sobre calçat de muntanya. Van parlar de la feina i la no feina. Ell va parlar d’ell i ella d’ella. Van brindar pels somriures que els dedica la vida i van compartir les tristeses. Dolor compartit transformat en oportunitats de creixement. Agosarats com són, s’atreveixen a dir-ne "oportunitats" com si  encara n’haguessin de donar gràcies a l’univers o qui sap a qui. Oportunitats que ara fereixen allà on les cicatrius són més tendres encara, però que amb el temps podran haver estat una lliçó indispensable. Oportunitats indiscretes que obren la porta sense trucar abans. Dolor que va a parar allà on  semblava que ja no n’hi cabia més.

Abans de marxar ell va treure del calaix unes cartes dels Àngels, les va posar de cap per avall i li va demanar que en triés una. Ella se’l va mirar amb total escepticisme. La carta,  “Serenidad”. Va  llegir en veu alta –veu greu i clara– l’explicació que diu el llibre sobre aquesta carta mentre a ella la cara li anava canviant. L’atzar –existeix?– havia encertat. El missatge dels Àngels a través de la carta li ressonava com mai –“Tú sola, confiada y serena, debes seguir caminando atenta. (...) Cuando te parece que has aprendido, de pronto vuelves a caer y el cansancio inunda tus huesos” (..) Confía en que la solución aparecerá y será correcta. Atrévete a seguir adelante con paciencia, caminado atenta y confiada”–.

Després, només –només?– una abraçada llarga i sentida com si es pogués repartir coratge des del cor.

Viatge de tornada gairebé en total silenci. Dolor a l’estómac, allà on s’hi amaguen les emocions, i llàgrimes mal dissimulades. Nit de mal dormir per esperar un endemà amb una salutació virtual i una trucada per no dir gaire res, però per arribar allà on els mots mal escrits en una pantalla petita no podran arribar mai. Potser tardarien a tornar-se a veure, però l'amistat ja no la podria esborrar res.

Quan va penjar el telèfon, va encendre una barreta d’encens i es va treure una carta dels Àngels.  Li va sortir “Inocencia – Confianza”. Va llegir que “... los atascos, equivocaciones, tropezones, no son más que aprendizaje, pasos necesarios para seguir adelante...”. PM va sospirar llarg i profund...

Fot-li Pou!

El Barça de bàsquet ha perdut la final a l’últim segon. PM ja sap que hi ha coses que es perden a l’últim moment. Just en aquell instant en què ja no hi ha res a fer. Just quan ja no hi ha volta enrere. Just quan el temps ja no deixa temps per capgirar la situació. Sempre hi ha aquell moment en què el temps no deixa gaire temps. Ni per capgirar un partit de bàsquet ni per cap altra cosa.

I immediatament després del final del partit, ha posat la ràdio. Quedava 1h perquè el partit de futbol del Barça comencés i els de RAC1 han connectat amb els seus periodistes desplaçats a Sevilla. La primera veu que s'ha sentit ha estat la Joan Maria Pou. La veu, aparentment, no li tremolava gens i això que havia perdut aquella mateixa setmana la seva dona, la Tatiana Sisquella. En Pou només ha agraït les mostres de suport que ha rebut tots aquests dies i amb una serenitat impressionant ha dit que ell també li vol fer el seu particular homenatge, però que ho faria al final del partit. Ara tocava el de sempre: repassar i valorar alineacions...

A PM se li ha encongit el cor quan ha sentit  aquella enteresa i no ha pogut, ni ha volgut, reprimir les llàgrimes. Un cop més la sensibilitat li ha causat una mala passada. L’ha tornat a trair. En Pou serè, tranquil... i ell plorant per algú que ni coneix ni coneixia. Les llàgrimes, vives, indiscretes... l’han tocat tant que s’ha aixecat d’una revolada, ha agafat el telèfon i m’ha trucat. M’ha explicat què li havia passat i m’ha demanat que en fes un conte.

I aquí el teniu. Un conte que no he pensat gens. Un conte fet a raig. Un conte de  poca qualitat  –és clar!-, però fet amb tant de cor! Un cor no tan gran com el de PM perquè el seu és capaç d’estimar molt encara que no sempre sàpiga expressar-ho ni canalitzar-ho com deuria. Un conte que acabo d’escriure just en el moment que en Pou agraeix l’abraçada que els de l’equip d’en Puyal, de Catalunya Ràdio, li han enviat. Els dos periodistes que es disputen l’audiència d’aquest país quant als partits de futbol abraçant-se des de la distància per allò que ho transcendeix tot i va més allà de tot.

Mentre PM espera impacient el final del partit per sentir l’homenatge de Joan Maria Pou a la Tati, cal que avui, més que mai, com diuen sempre els de RAC1: Fot-li Pou!!!!

Castanyada

Aquell dia tothom li desitjava Bona Castanyada, preàmbul d'un Bon Nadal i un Feliç Any Nou que no tardarien a arribar.

El que ningú no sabia era que a PM les castanyes l'embafen, que els turrons els troba massa dolços i que el raïm feia temps que aquell metge tan dolent li havia prohibit.

Deu ser per això que PM s'estima més un Bon Dia Qualsevol que les dates assenyalades obligatòriament per tothom en el calendari.

Males llengües

Diuen les males llengües que PM té un bloc on, de tant en tant, hi escriu alguna cosa.

Diuen les males llengües que PM va  presentar el seu bloc als Premis Blocs Catalunya.

Diuen les males llengües que PM va superar el primer filtre: el de la votació popular.

Diuen les males llengües que PM es va apuntar a la gala pensant que “potser guanyo, tu!”; però que també va pensar que no hi tenia res a fer perquè “hi ha un bloc sobre el càncer que agradarà més perquè aquest tema ja se sap...".

Diuen les males llengües que PM el dia abans va anar a la barberia a arreglar-se la llarga cabellera que té i la barba espessíssima que sol lluir.

Diuen les males llengües que PM es va comprar roba (sabates i caçadora) per anar ben mudat a la gala.

Diuen les males llengües que PM fins i tot va rentar el cotxe, no fos cas que hagués d’aparcar a la zona VIP de l’aparcament de l’auditori de Granollers.

Diuen les males llengües que PM al matí va conduir fins al Gironès i va anar a caminar fins al castell de Sant Miquel per fer-se passar els nervis i que havent dinat es va mig adormir mirant un concert d’Ismael Serrano mentre un gat se’l mirava amb cara de no entendre res.

Diuen les males llengües que PM dues hores abans de la gala ja era a Granollers i va comprar un llibre que es diu Perduda de Gillian Flynn en una llibreria que també era finalista als Premis Blocs. (El títol del llibre acabaria essent una premonició sobre el resultat final tant per l’establiment com pel client).

Diuen les males llengües que PM està content d’haver-hi participat encara que no hagi guanyat i que està molt satisfet del seu bloc. Es veu que li agrada el que hi publica. També diuen que no ho hauria d’explicar que el seu bloc li agrada perquè és “considerar-se" massa i això no està gens ben vist.  

Diuen les males llengües que PM no es tornarà a presentar més. No vol que li passi com a Madrid amb la seva candidatura olímpica Madrid 2000-no-sé-quants.

Diuen les males llengües que PM no vol dir a ningú quin és el seu bloc. Si algun dia ho descobreixo, us ho diré! 

Detalls

El conseller delegat de la seva zona va creure oportú fer unes jornades de cohesió de grup per fomentar el treball en equip per tal d’encarar una tardor que es preveia mogudeta. La injecció de diners que el banc pensava que rebria per part de l’estat no havia arribat i l’entitat hauria de fer mans i mànigues per intentar sobreviure. 

Als alts executius de l’entitat, que es devien  embutxacar cada mes un sou inversament proporcional a la feina que feien, els va semblar que dotar els treballadors d’una formació intensiva sobre lideratge de grup i estratègies comercials agressives els permetrien millorar el posicionament de l’entitat respecte la competència. 

Tot i que PM, era del tot escèptic a aquest tipus de formació intensiva i obligatòria  en segons quins temes, se la va prendre amb seriositat i va seguir les instruccions del formador fil per randa. 

Encara no havien tingut ni temps de situar-se en l’espai que pels altaveus de la sala va sonar una cançó d’un grup que a PM li agrada molt. La música de Chambao li va entrar bé. Quan va sentir allò de “abriendo bien los ojos, fijarme en los detalles...” ell es va estimar més tancar-los. Hi havia detalls que preferia no veure.

Paraules

Aquella nit no va dormir gens. Com les parets d'un pantà que rebenten per l’excessiva pressió de l’aigua, aquella nit va buidar-se del tot. No va veure res, però va sentir molt i no només paraules. Les paraules van ser molt importants aquell dia, però al cap dels anys ja no les recorda.

Ara PM sap que les paraules un cop dites ja només pertanyen a qui les ha sentides, que és qui les interpreta i qui en fa el que vol, hi juga i les rebrega i les llença a les escombraries o les mima i les guarda en una capseta per sempre. Paraules.

Al matí, més paraules. Algú altre va sentir paraules. No se les acabava de creure. No se les volia creure o potser és que no se les havia de creure.

Ara PM sap que hi ha paraules que val més no creure-se-les i que cal considerar-les. Hi ha paraules que val més fer veure que no hi són i deixar-les marxar com si fossin bombolles de sabó que explotaran suaument al cap de poc de ser creades. Paraules.

Més paraules al cap d’una estona. Ara eren dues persones qui les sentien just en aquell llit on ningú no havia dormit aquella nit. Un per “molts anys” que va sonar tristíssim. Unes abraçades que van ser més sentides que mai. Llàgrimes el dia que es feia més gran. Aquell dia tots es feien una mica més grans.

Ara PM sap que hi ha paraules que fan créixer, que són com vitamines, encara que a vegades siguin tan amargues com un cafè sense sucre. Paraules.

Després, molts silencis. Moltes paraules que s’han quedat just a la comissura dels llavis, sense atrevir-se a sortir. Paraules que PM s’ha empassat i li han cremat l’estómac com un àcid corrosiu. Però paraules que s’han acabat desfent just a la boca de l’estómac, allà on hi ha els sentiments i on més mal poden fer si s’hi queden per sempre.

Ara, que ja fa uns anys, PM sap que hi ha paraules que encara no s’han dit, però que ja no es diran mai. No cal. Paraules.

A ritme de tango

Feia més de tres anys que en els seus prestatges plens de CDs n’hi havia un que no era seu. Un de tangos. Li havien deixat, però no havia tingut temps de tornar-lo. A vegades, com diu la cançó d’en Serrat, “el temps no deixa gaire temps”. Aquell llunyà novembre del 2009, no havia tingut més temps. El rellotge impecable havia marcat l’hora del comiat. Però mai no hi ha res definitiu. Això és el que ara sap PM.

Un correu, ple d’ironia. Una trucada, gairebé nomes riallades. I una frase feta: roda el món i torna al Born.

Aquella vegada va encertar la porta principal de l’església que presideix el barri antic de la ciutat.  Ni un ni dos. Una. Cap petó. Però una abraçada sentida va servir per il·lustrar un retrobament merescut.

Feia fred, però van preferir asseure’s a la terrassa del bar encara que cap dels dos ja no gastava tabac. Primera cervesa. Conversa divertida i distesa sobre anècdotes que havien viscut.  També es van posar al dia sobre els canvis que hi havia hagut a la feina. PM ja no treballava en aquella oficina freda del banc  rescatat ni ella en aquell edifici modern de l’altra punta de la ciutat que acollia els despatxos d’un Departament endeutat de la Generalitat. Un cambrer malcarat els va fer fora de la terrassa perquè era hora de tancar. Però quedaven més bars oberts.

Aquest cop es van estimar més entrar a dins. Un racó d’un bar de decoració barroca on poder continuar la conversa. Segona cervesa. Havia de ser “Estrella”, però el cambrer va decidir que seria “Stella”.  Encara que el gust era molt diferent, les copes es van buidar de seguida i van ser testimoni de com la conversa els portava a discorre sobre les vicissituds de l’amistat, de l’amor i del pas temps. De la vida, al cap i a la fi. Conclusió, cap; però acord en gairebé en tot.

Tercera cervesa. Ara ja, més riures que paraules. Al cap i a la fi, tres anys es resumeixen ràpid perquè allò important que ens passa és menys del que ens pensem. Devia ser hora de tancar perquè al bar hi quedaven molt pocs clients i el cambrer ja intentava fer quadrar la caixa i no servia cap més beguda. Van entendre que era hora d’acabar el retrobament. Qui sap si mai més es tornarien a veure. Potser d’aquí uns anys...

La Ronda litoral va expulsar a PM de la ciutat més ràpid del que no es pensava, mentre un taxi amb la llumeta vermella “d’ocupat” encesa enfilava la Via Laietana.

Quan va PM va arribar a casa es va adonar que a la butxaca de l’abric encara hi duia el CD que hauria hagut de tornar-li. Demà li trucaria per trobar un dia per poder-li tornar.

"La vida es un tango y la tienes que mirar de frente, de frente y erguidos cual bailarines, pero flexibles a los movimientos del camino, si viene un fuerte aire es mejor balancearse, como un junco que se deja abrazar por el aire. Bailemos pues al ritmo de la vida ¿le concedes este baile?"

Portes

PM va tancar per sempre la porta amb dues voltes de clau.

Mai més no hi tornaria a entrar. Amb el cop de porta deixava enrere uns anys que no havien estat gens fàcils; però que eren plens de vivències que, n’estava segur, acabarien essent només positives.

                  *     *     *

PM va obrir la porta amb les noves claus i va entrar a casa seva. Es va deixar caure al sofà, va respirar profundament i va demanar a l’univers que aquell fos un veritable començar.

*     *     *

Amb aquell cop de porta no es tancava només un pis. Es tancaven altres ferides que costarien de cicatritzar; però era fort i s’ho tornaria a demostrar un cop més.

*     *     *

Amb aquella porta que obria, segur que se n’obririen d’altres que ara ni tan sols podia imaginar.

Conversa escrita

Cada cop que la llegia, PM tenia llàgrimes als ulls; però no per això podia deixar de fer-ho una i altra vegada. Com un flagell, aquella conversa escrita li feia a cada fuetada, a cada lectura, més mal.

Nadal al cim amb amics i Julius Evola

PM no havia sentit a parlar mai de Julius Evola fins que es va asseure en una pedra incòmoda a recer del vent fred que bufava dalt del cim.

Va escoltar el text, mentre en seguia la lectura amb la còpia que li havien fet arribar.

“Diuen que Nadal és il·lusió. Mes no n’hi ha prou que sigui Nadal. En aquests temps plens de dificultats, necessitem un antídot que ens obri una porta a l’alegria i a la il·lusió”

Totalment d’acord  amb aquest primer paràgraf: Nadal no és raó suficient per a res. En tot cas, pot servir per enganyar-nos amb una teranyina de falsa felicitat. Manca quelcom més que un 25 de desembre cada any al calendari per saber que tenim el dret a ser feliços i l’obligació d’intentar-ho cada dia. PM va mirar al seu voltant i en un moment es va omplir de raons per ser feliç: els amics amb qui estava, la muntanya i, sobretot... ELL! Sí, ell era, és, una raó suficient per a ser feliç! De fet ningú no en té cap altra que un mateix. Cadascú no és una raó més per ser feliç; és LA raó!

Mentrestant la lectura del text havia continuat i va poder sentir com el lector proclamava amb veu forta i clara:

“Segons Évola, «la muntanya ensenya el silenci, aparta de la xerrameca i s’endú les paraules inútils.»

Aquell matí de Nadal al cim no hi havia gaire silenci, tanmateix valia la pena perquè eren paraules sàvies qui el trencaven, perquè allò que es deia estava escrit des del cor d’algú que està enamorat de la muntanya i, sobretot, dels valors que s’hi poden aprendre.

“Som al cim, escriu Evola, la mirada es fa cíclica i solar, desapareix el record de les petites preocupacions, dels petits homes de la petita lluita de la vida (...) Aquest és l’antídot que necessitem en aquests temps plens de dificultats. Aquesta és la poció que ens ha d’obrir la porta de l’alegria i de la il·lusió”

Acabada la lectura del text, PM va celebrar el Nadal envoltat d’amics i va veure amb goig com any rere any la colla anava creixent. El glop de cava que va fer després de brindar, va ser com un elixir amb gust a alegria. 

Xiulant

Sovint xiula mentre camina pel carrer o bé sol taral·lejar una cançó entre els passadissos del supermercat mentre empeny el carro ple de productes de marca blanca en oferta.

Quan aquell dia va entrar a l’oficina del banc rescatat on treballa, un company de feina li va dir amb un somriure que “deus estar molt content que de bon matí ja xiulis”; però no es va adonar que PM xiulava una melodia trista.

Sé de un lugar

Quan PM va trucar per reservar les entrades  es va sorprendre que no fossin numerades. 

A l’arribar al teatre es va trobar tancades les portes que donen accés a platea. Al vestíbul, unes quantes cadires, un sofà, una taula i alguna tauleta de nit. Era allí on es representava l’obra. Ja no quedaven gaires llocs buits i es va asseure en una cadira just al davant d’una columna i va pensar que potser no ho veuria gaire bé. 

Al cap d’una estona va començar l’obra. Un monòleg del protagonista que de seguida es va convertir en un diàleg amb un interlocutor sorgit d’un lloc inesperat. I a partir d’aquí, una lluita dialèctica sense treva entre els dos personatges. 

Gairebé de manera instantània, PM es va quedar atrapat pel text i per la interpretació genial dels actors. A més l’obra tenia un encant especial: actors i públic formaven part d’un tot en què l’espai que ocupaven una i altres era totalment compartit. Aquella columna davant seu no feia gens de nosa.

La fascinació de PM per allò que deien, feien i, sobretot, sentien els personatges creixia al mateix ritme que el duel entre ells dos.

Al final de l’obra, PM va veure que ALGÚ del públic tenia llàgrimes als ulls. Que just en aquell moment es tombés l’ampolla de cervesa que li havien regalat amb l’entrada i i que se’n vessés per terra va ser el de menys.

[Un avís mooooolt important: Si teniu intenció d'anar a veure l'obra SOBRETOT (!!!!) no mireu aquest video. Us espatllaré TOTAAAALMENT l'obra i res no em sabria més greu. Si sabeu segur que no hi anireu, no us el perdeu!]

I una merda!

- Et sents culpable de no saps ben bé què.
- I una merda! - va contestar PM.

[La intervenció del primer interlocutor és una frase lleument modificada que apareix a Jo confesso de Jaume Cabré, pàgina 731. Aquesta frase em va inspirar aquest conte tan breu]

Aquella carta del tarot...

Diuen les males llengües que no hi casualitats sinó que hi ha causalitats. Aquell dia ALGÚ va agafar les cartes del tarot Osho Zen i es va fer una tirada per consultar sobre les seves relacions, una tirada que ofereix una "mirada ràpida sobre la teva relació amb l'altre, ja sigui el teu cap, amant, amic, germà, pare...". A la tercera carta, que és la de “les energies compostes”, li va sortir la de l’“amigabilitat". Quan ALGÚ va agafar el llibret per saber ben bé què volia dir aquesta carta, hi va llegir el següent.

“Las ramas de estos dos árboles en flor están entrelazadas, y los pétalos que caen se mezclan en el suelo formando un tapiz de bellos colores. Es como si el cielo y la tierra estuvieran unidos por el amor. Pero ambos permanecen como individuos, cada uno enraizado en el suelo, con su propia conexión con la tierra. De esta forma representan la esencia de los verdaderos amigos, maduros, a gusto el uno con el otro, naturales. En su relación no existe prisa ni necesidad de ningún tipo ni deseos de cambiar al otro en algo diferente. Esta carta indica una buena disposición de tu parte para entrar en una amistad de esta clase. Entretanto puede que te des cuenta de que ya no te interesa más meterte en todo tipo de dramas y romances en los cuales los otros están ocupados. Esto no es una pérdida, es el nacimiento de una cualidad mayor y más amorosa, fruto de la experiencia de la plenitud. Es el nacimiento de un amor que es verdaderamente incondicional, sin expectativas ni demandas.

Primero medita, sé dichoso; luego, el amor sucederá por sí mismo. Luego, estar con otros es hermoso, y también lo es estar solo. Por tanto, asimismo, es simple. No dependas de otro y no haces que otros dependan de ti. En este caso siempre existe una amistad, una amigabilidad. Nunca acaba en una relación; siempre en un “relacionarse”. Te relacionas pero no creas un matrimonio. El matrimonio surge del miedo, el relacionarse surge del amor. Te relacionas mientras las cosas se dan bien, compartes; y si ves que ha llegado el momento de partir porque los caminos se separan en una encrucijada, dices adiós con mucha gratitud por lo que el otro ha significado para ti, por todos los gozos y todos los placeres y todos los hermosos momentos que has compartido con él, sin sufrimiento, sin dolor; simplemente te separas.” (Osho, the White lotus, cap. 10)

A mesura que anava llegint, la cara d’ ALGÚ s’anava transmutant en un gest d’incredulitat. Com podia que hagués sortit aquesta carta? Era això el que feia dies intentava explicar-li? Sí, ho devia de ser. Ara ho entenia. Ara sabia què li havia volgut dir. I en llegir-ho, ALGÚ fins i tot hi estava d’acord i entenia que la relació havia de ser així. 

Al cap d'unes hores, PM va poder comprovar que entre la teoria i la pràctica a vegades encara hi ha un solc massa profund.

Quatre taules

Quan PM va entrar al restaurant es va adonar que la crisi feia estralls en aquell poble de muntanya. Només una taula ocupada d’un menjador de més de vint.

A la taula ocupada hi havia una parella d’uns cinquanta anys. Els dos comensals es miraven la carta i la comentaven. Tu què demanaràs? Potser l’amanida catalana. Jo potser... Un cop decidit el menú a PM li va semblar que parlaven de les bones vistes que hi havia des de la finestra del restaurant. Una conversa banal, d’algú que ja no sap què dir-se, però que aparentment són un model de família feliç. PM va somriure. Irònicament, és clar.

La taula on va seure PM estava parada per a quatre persones, però la cambrera de seguida va treure els tres plats i els tres coberts que sobraven. Més valia un client que res, devia pensar la cambrera.

PM també va inspeccionar minuciosament la carta, tot i que no la va poder comentar amb ningú. No li calia. Arribava cansat de l’excursió que havia fet després de pujar dos cims i no tenia ganes de parlar, encara sentia el silenci del qual havia gaudit en les seves ascensions. Va demanar qualsevol cosa per menjar. Tenia més set que gana i el vi amb gasosa es va convertir en el seu millor aliat.

Al cap d’una estona va entrar una altra família al menjador. Una taula per a set, varen demanar a la responsable del menjador. I un per un van anar passant davant de PM mentre li desitjaven amb educació un “que aprofiti”. Una família educada, que tenia molt present que hi ha formes que s’han de guardar. No li va ser difícil a PM saber l’estructura d’aquella família: un matrimoni jove amb un nen d’uns tres anys i els pares i sogres respectius. Un model de família. Tots molt ben avinguts. Ja passa això: el matrimoni entre dos joves fa que els pares de cadascun d’ells s’avinguin d’allò més; i, sobretot, si hi ha un nét pel mig. I, és clar, l’avinença és tan gran que anar un dia a l’estiu a un poble turístic de muntanya tots junts és gairebé obligat. PM va somriure. Irònicament, és clar.

Encara no havia tingut temps de demanar les postres que una tercera família va entrar al restaurant: un parella amb els seus tres fills. PM en va calcular l’edat: 11,7 i 4. Nen, nen i nena. L’accent de Barcelona els va delatar. Venien de la capital, calçats amb botes de muntanya per fer els tres-cents metres que hi havia entre l’aparcament i la porta del restaurant. No se sap mai si aquests pobles estan asfaltats devien pensar el dia abans en el seu pis de la zona de Pedralbes. Però no hi havia dubte que eren també una família ideal. Els nens es van asseure a la taula, van treure el plat del tovalló, se’l van posar a la falda no fos cas que es taquessin aquella roba esportiva tan cara i es van mirar la carta. El fill gran li va llegir a la més petita. Ja se sap, en una família nombrosa hi ha tanta feina que tothom ha de col·laborar. PM va somriure. Irònicament, és clar.

PM es va menjar les postres distret amb algun contacte del whatsApp o repassant les últimes xafarderies del facebook. Però abans de pagar, va aixecar la vista i va obrir bé les orelles. A la taula de dos, ja no es deien res i cadascú es menjava un gelat amb una desídia que glaçava. No semblava que s’ho haguessin passat gaire bé. A la taula de set, un dels avis discutia acaloradament amb l’altre sobre algun tema polític, mentre les iaies no sabien on mirar i els joves feien cara de circumstàncies. I a la taula de cinc, els dos nens es pegaven mentre el pare intentava imposar-se en va i la mare cridava a la nena que voltava pel menjador que tornés a seure. Evidentment, quan més cridava, la nena més lluny anava.

PM es va aixecar, va pensar en allò que diuen que les aparences enganyen i va somriure. Irònicament, és clar.

Al vestíbul

PM i ALGÚ passejaven tranquil·lament per l’ampli  vestíbul del teatre durant el primer entreacte de la genial obra de la qual tant gaudien. Comentaven el treball dels actors, l’escenografia, el text... Potser fins i tot es van abraçar i es van fer un petó. No se’n recorden.

PM es va adonar que algú els mirava i quan es van creuar la mirada, aquesta persona va abaixar els ulls i va fer veure que no els veia. Ho va entendre de seguida: qui els mirava era una persona del mateix poble. Algú que normalment saludava a PM quan es creuaven pel carrer perquè, ja se sap, "en un poble ens coneixem tots”. Aleshores per què abaixava el cap ara aquesta persona a qui anomenarem M? Alguna cosa per amagar? Alguna cosa de què avergonyir-se? PM va intentar trobar una explicació i va formular aquesta hipòtesi: 

M s’ha pensat que PM no volia ser vist.  

Si és així, M s’ha equivocat: PM no té res a proclamar, però tampoc res a amagar. Només faltaria! Probablement M ha sentit rumors pel poble (que òbviament deixen malparat a PM), se’ls ha cregut i els ha jutjat. I la conclusió que n’ha tret és que PM s’ha d’amagar d’alguna cosa.

I com que la literatura és molt gran, ara em permeto la llicència de canviar la veu narrativa a mig conte i passar de la 3a a la 1a. Ara qui parla és PM:

M, jo no m’haig d’amagar de res. Que no et faci vergonya veure’m. Faig la meva vida procurant no fer mal a ningú, però també intento que ningú no me’n faci a mi. En els darrers anys he hagut de prendre unes decisions que la gent jutgeu des d’una mena de moral hipòcrita i falsa. I, a més, us  feu una idea dels fets des del desconeixement, partint només d’allò que heu pogut sentir per aquí o per allà, però sempre essent una visió parcial i esbiaixada de la realitat; al cap i a la fi, xafarderies de poble. Saps, a vegades, s’ha de ser valent, agafar el toro per les banyes i dir prou a segons què, a segons quines situacions que l’únic que et fan és mal. Jo ho he hagut de fer i no me’n penedeixo.

Ja que no puc evitar que em jutgis, almenys fes-ho amb tots els elements sobre la taula: el dia que vulguis quedem per fer un cafè i t’explico tot allò que encara ningú no t’ha explicat.

Per cert, si algun dia ens creuem pel carrer espero que no em saludis: ser coherent és una virtut.

 [Totes  les històries de PM són contes que no s’assemblen de res a la realitat. Queda dit]

Escuma d'avellana

Quan el timbre de casa seva va sonar, les flames ja consumien els troncs d’alzina que havia posat a la llar de foc.

A la televisió explicaven que un membre de la casa reial estava acusat de corrupció i gairebé amb sarcasme enllaçaven la notícia amb l’augment del nombre d’aturats degut a la crisi.

Al forn, el tomàquet de les pizzes ja semblava cuit i el formatge començava a enrossir-se. Van mig omplir les copes amb un lambrusco ben fresc.  De postres, escuma d’avellana.

Aquell vespre plovia. La manta a penes els podia tapar a tots dos, però ajudava a alleujar la sensació de fred.

La televisió va anunciar que en uns grans magatzems ja havia arribat la primavera i tot seguit va començar l’emissió del concert de la cantant canària.

***

L’endemà, PM només recordava que la primera cançó havia estat Llueve i que havia sentit Te debo este sueño just abans d’adormir-se.

Cercles que es tanquen

PM ja havia anat a algun concert a Mataró. Però cap havia estat com el d’aquest dia tan especial.

PM ja havia anat a algun concert de Feliu Ventura. Però cap havia estat com el d’aquest dia tan especial.

Nit màgica a Mataró amb Feliu Ventura, Borja Penalba i Sara Chordà a l’escenari. A la sala, ben plena, el públic entregat.

La veu i la sensibilitat de Feliu Ventura, excel•lentment acompanyades per dos grans músics:

Borja Penalba, que toca la guitarra com els àngels. Ulls tancats, amb la consciència plena en allò que està fent. Se’n pot dir “meditació”, d’això? I Sara Chordà, una gran violoncel•lista que acompanya les cançons de Feliu Ventura amb una gran mestria.

Feliu Ventura va voler acabar el concert amb la cançó “Adéu”, però PM va cridar ben fort “Que no s’apague la llum” quan el grup va tornar a sortir a l’escenari i el cantant de Xàtiva, la va cantar. El millor final, per un concert especial.

Cançons com “Present”, “Finalment” i la mateixa “Que no s’apague la llum”, van REssonar aquest dissabte a Mataró amb més força que mai.

- "Vine-te'n amb mi" (Història d'un sofà)

- "Les nostres preguntes són incendis que les vostres respostes no saben apagar" (Torn de preguntes)

- “Tinc, per a tu, un present per fer els primers passos vers un demà ple de camins” (Present)

- “Vull escriure a pèl sobre els dies que corren” (Els guants de la metàfora)

- “No digues res, només acosta’t i dóna’m la mà” (Finalment)

- “No podran apagar una estrella” (País de carretera)

- "Em vaig perdre de nit en els seus ulls plorats com una lluna de safrà” (Lluna de safrà)

- "Pensa que l’únic que em salva és notar que em notes i buidar-me per omplir-me sols de tu” (Adéu)

- "Passe el que passe, recorda respirar. Passe el que passe, recorda imaginar” (Recorda respirar)

- “Hem de fer més, per a avançar més” (El que diuen els arbres)

- “No hi ha demà si no ets amb mi, acaronant-me; potser besant-me i tot a plena llum” (No sé què sent)

- “Salpar per començar, trobar-nos en un punt i aprendre a navegar” (Si ens queda la cançó)

- “Pren ben fort els punys i a caminar, nodreix les teues ales i a volar” (Ales curtes)

- "Oblidem el passat, no pensem el futur i deixem que el demà comence ara" (Que no s'apague la llum)

"Però avui sembla irrepetible, avui sembla diferent;

cada cop sembla l´últim cop, però aquesta nit la màgia ens ha agafat.

Però la màgia del solstici avui ens ha captivat,

enmig del cercle ha entrat la llum

i res no tornarà a ser com abans.

Enmig del cicle, al mateix punt,

el món sembla haver-se aturat."

                                                                                                          (Cercles - Sau)

Botons

PM va prémer el botó del comandament que accionava el tancament automàtic de les portes del cotxe.

PM va prémer el botó “enviar”.

ALGÚ va rebre un sms.

ALGÚ va prémer el botó de l’intèrfon

PM va obrir la porta.

PM va prémer el botó de l’ascensor.

PM va entrar al pis.

ALGÚ va prémer el botó que apagava la televisió.

PM i ALGÚ van prémer el botó de la tendresa.

PM i ALGÚ van prémer el botó del desig.

PM i ALGÚ van prémer el botó de l’AMOR.

Ja no hi havia més botons per prémer; però en quedaven uns quants per descordar.

Que no s'apagui la llum

Els qui seguiu el bloc ja sabeu que fa uns dies, K, el primer personatge dels meus contes, va morir per sempre. Tanmateix, abans de morir em va deixar una nota que deia així:

“El dia 1 de gener del 2011 vaig anar a una ermita enmig del bosc. Allà vaig encendre una espelma i en un paper hi vaig escriure alguna cosa que mai ningú no ha sabut què deia. El primer dia de l’any 2012, m’agradaria que algú tornés a anar al mateix lloc i que tornés a fer el mateix que jo vaig fer. És un favor que et demano, benvolgut narrador de les meves històries durant aquest temps. Jo, des d’on estigui, ho miraré content de saber que la flama que vaig encendre l’any passat es renova amb nous anhels i il•lusions. Sempre teu, K”

Òbviament, no podia decebre a K. i li he fet cas. Aquest any hi anat el nou personatge, PM. I aquest n’és el conte:

Encara que sigui 1 de gener i ahir anés a dormir tard, PM s’ha llevat d’hora i amb la son encara enganxada als ulls, ha convidat a CDM a sortir del llit malgrat el fred i li ha xiuxiuejat a cau d’orella si el volia acompanyar.

A la motxilla hi ha posat un parell d’espelmes. PM ha conduït el cotxe traçant els revolts a poc a poc, mentre escoltaven com Feliu Ventura i Lluís Llach cantaven “Que no s’apague la llum”.

Han enfilat el corriol cap a l’ermita. No feia gens de fred i el sol els escalfava el cos i el cor, malgrat la boira que es veia a la Plana de Vic. Han arribat a l’ermita, han encès les dues espelmes i han deixat un paper a sota de cadascuna. Ni PM sap què deia el paper de CDM, ni CDM sap què deia el de PM.

Al voltant només se sentia silenci i, de tant en tant, el cant dolç i tímid d’un pit-roig. Han meditat una estona. No s’ho han dit, però deuen haver repassat el 2011 –amb tot allò de bo i de dolent que han viscut– i deuen haver visualitzat un 2012 ple de llum – “Oblidem el passat, no pensem el futur i deixem que el demà comenci ara”–. Un glop d’aigua, una mica de fruita i un petó han posat punt i final a l’estada en aquest lloc que tan sedueix quan s’hi arriba.

Segur que ara tots dos esperen que el 2012 sigui un any ple de llum. Saben que s’ho mereixen i que només depèn d’ells aconseguir-ho.