U: Ferran
Quan en Ferran es
va casar amb la Fina, no s’hagués imaginat mai que algun dia es pensaria que
era un home tan poderós.
Havia aconseguit
convertir una trista i vella espardenyeria de barri en una cadena de sabateries
de luxe. De moment en tenia quatre, però això era, segons ell, només l’inici d’un
imperi que havia de convertir-lo en l’home més respectat i admirat del sector.
El primers anys
de casat se’ls havia passat rere el taulell de la botiga convencent les
clientes de tota la vida que aquell
model que s’emprovaven els esqueia com anell al dit.
A poc a poc i amb
la mateixa paciència amb què un animal a l’aguait espera la seva presa, havia
aconseguit que la sra. Montserrat li donés el vist-i-plau per convertir-se en l’amo
del negoci i el beneplàcit per a ampliar-lo.
Ara, lluny de l’arena
on anys enrere havia de saltar cada dia per guanyar-se el sou, es mira els
treballadors per sobre l’espatlla mentre encara no s’acaba de creure que hagi
aconseguit vendre tant de fum a tanta gent.
Dos: Senyora Montserrat
Era tan atent,
tan educat i vestia tan bé que la senyora Montserrat va creure que era el
gendre ideal. Amb ell darrere el taulell, l’espardenyeria guanyaria clientela
i, sobretot, distinció.
La salut cada
vegada la respectava menys i la mort del marit l’havia condemnada a una pena
tan gran que la rosegava com un si fos un corc. El gendre ho va aprofitar per
convèncer-la que fos ell qui passés a encapçalar el negoci i així hi hauria
algú preparat al capdavant de l’empresa si a ella algun dia li passava “alguna
cosa”. S’ho va creure i gairebé sense
adonar-se’n li va deixar via lliure per satisfer les seves ànsies de
protagonisme i poder.
Si el seu metge
de capçalera en l’última visita havia encertat la dosi justa del medicament
potser encara seria a temps de veure que tot era fum. Llavors ja seria tard.
Tres: Elisenda
Cada vegada que l’Elisenda
apuja les persianes del sabateria on treballa no pot evitar de pensar que no
entén com la senyora Montserrat havia permès que en Ferran s’hagués fet amo i senyor
de la botiga; una botiga d’aquells de “tota la vida”, deia l’Elisenda, on els
clients hi eren tractats com si fossin de la família i els treballadors es
podien sentir l’empresa com a seva.
A l’Elisenda se
li remou l’estómac cada vegada que coincideixen que per sort, pensa, no són
gaires perquè està tan enfeinat que viatja molt i tot el dia se’l passa reunit
en un quartet de mala mort que hi ha a la rebotiga.
Ja fa massa temps
que la perplexitat de la situació permesa per molta gent (i creu que potser la senyora Montserrat n’és la menys culpable)
encén l’Elisenda. Se li fa difícil respirar en un ambient tan carregat de
fatxenderia i hipocresia i cada vegada té menys ganes de sentir-se còmplice d’aquesta
situació. Si no fos perquè perdria la seguretat laboral que ara té, es
plantejaria deixar de vendre sabates i es dedicaria a vendre fum.