dijous, 26 de juliol del 2012

Crec

Com que avui és el meu Sant, em regalo aquesta lletra, fragment d'una cançó de Joan Masdéu:

Crec en mi i en el meu pas
i en la pols del meu camí
Crec en les nits d'estiu al ras
i en els hiverns que han de venir

Tinc fe cega en tants moments d'atacs febrils
Sóc quasi fidel 
al bon costum de confiar en nous abrils 

(...)


Crec no deure res 
Crec en la mà d'uns pocs amics als mals moments

Crec en el que veig
Crec en vós si vós creieu en mi
I en un passeig pel teu cos
sota els llençols d'un nou matí 

Crec en poder-me aixecar
i en tornar a enganxar-me els dits

dimecres, 25 de juliol del 2012

El meu vaixell

Quants cops, per Déu!!!, he escoltat seguit avui aquesta cançó? 20? 30? Potser més. El perquè serà un retall que guardaré secret amb mi per sempre.


No hi ets
i no hi ha res:
només records teus dalt del cel.

Jo navego
agafat al timó,
dins un mar
que s'ha fet dels meus plors.

Vaig viatjant
a dalt del meu vaixell,
ell aguanta els cops que fa el vent
quan bufa del nord.

Hi ha tormenta,
el mar està embogit.
Criden les veles,
se'm menja la nit.

Jo tremolo,
no sé navegar.
L'horitzó
és la meva presó.

Però segueixo dempeus
a dalt del meu vaixell,
ell aguanta els cops que fa el vent
quan bufa del nord.
I em portarà
cap a un altre port.

I després, després de tot,
quan surti el sol
i es calmi el cel
i vegi gavines volar se m'emporten mar enllà.
Hi ha el teu rostre a l'horitzó
i un silenci em farà callar.
M'adonaré que encara queden
molts mars per travessar.

Jo i el meu vaixell,
ell aguanta els cops que fa el vent
quan bufa del nord.
I em portarà cap a un altre port.

diumenge, 22 de juliol del 2012

Contigo

Que maca.
Que maco.
Que macos.

La cançó.
Aquell moment.
Aquells dos.



Yo no quiero...

Lo que yo quiero...

dijous, 19 de juliol del 2012

La iaia


Sóc l’administrador d’una pàgina del facebook que es diu “Refugi de cançons”. En aquesta pàgina hi penjo vídeos de cançons que m’agraden i també totes les propostes que els seguidors de la pàgina em fan. El mes de desembre la Mireia em va demanar que pengés una cançó de La iaia. Era un grup que no coneixia i em va encantar. Gràcies Mireia!!!

Evidentment, vaig comprar el CD  – sóc dels que encara compren música –  i des d'aleshores l'escolto sovint. En directe els he vist només un cop, però en un marc incomparable: el monestir de Sant Pere de Casserres. Va ser un concert fantàstic  – amb una versió de pell de gallina d'Ella cus– i en el qual vaig acabar de descobrir encara més el grup.

No sóc crític musical i per tant no faré cap comentari sobre la seva música. Millor que ho faci Carles B Fagen amb aquestes paraules: No et matis buscant referents a la seva música ni col·locant estúpides etiquetes de gènere:  La iaia només sona a La iaia. I quan un grup aconsegueix això i, de retruc, enfila un llarg reguitzell de cançons taral·lejables, és que estem viatjant al cor del pop.

Diria que m’agrada tot de “La iaia”: la música, les lletres –que maca la d'El meu vaixell – i el seu directe ja que amb només tres components i alguns instruments musicals –guitarra, bateria, contrabaix, baix, làmines,  teclats i flauta travessera – aconsegueixen uns arranjaments musicals que, diria,  s’acosten al virtuosisme. En resum: són bons, molt, bons; tenen talent, molt talent.

I també m’encanta la impressió de bon rotllo i de bondat molt fonda que transmeten.


A més, La iaia és molt jove i té un futur esplèndid per endavant. Llarga vida a La iaia!!

“En aquesta ciutat vas ensenyar el que és plorar, a anar endavant.” (L'última nit)

“Les ones van esborrant passes que vas deixant.” (La platja)

“I enmig d’un petó m’has dit que era jo el que et protegia quan tot va pitjor.” (Explosió)

“I en silencia cus, amaga els forats de tants anys estripats.” (Ella cus)

“Jo i el meu vaixell, sort que aguanta els cops que fa el vent quan bufa del nord. I em portarà cap a un altre port.” (El meu vaixell)

diumenge, 8 de juliol del 2012

Dubte


Dubte és una obra de teatre que es pot veure aquests dies al Poliorama dins el marc del Festival Grec. És genial! Els actors són molt i molt bons: Rosa Maria Sardà –que bé que ho fa!-, Ramon Madaula –gran interpretació!-, Mar Ulldemolins –em va encantar- i Nora Navas –premi Goya 2011 a la millor actriu pel seu paper a Pa Negre i que a l’obra hi té poca presència, però en té prou per fer un gran paper- I tots quatre dirigits per Sílvia Munt. Un luxe de cartell!

Ara bé, el que no té preu és el text. Un text que parla del dubte, de la veritat, del que sabem o no del cert, del que es pot arribar a saber o del que no se sabrà mai...

I ara, permeteu-me que recomani l’obra a un col·lectiu, malauradament, massa extens:

Gent de poble xafardera i mesquina correu al teatre a veure-la! Ompliu autocars, aneu tots junts rambla avall i entreu al Poliorama! Arribeu-hi una estoneta abans que tingueu temps de llegir el programa de mà. Podreu veure que la Sílvia Munt diu que l’obra parla “sobre la naturalesa mateixa de la veritat, les mil cares de la veritat que sovint es construeixen sobre la còmoda base dels prejudicis”. S’entén oi?

Després asseieu-vos còmodament a la butaca i disposeu-vos a disfrutar de 90 minuts d’excel·lent teatre. Quan l’obra acabi, si heu entès alguna cosa, com a mínim... dubtareu!!!!


“La veritat té mil cares”

“Un ha de ser un mateix i ha d’entendre l’ésser humà. L’ésser humà és incommensurable, és polièdric i és molt complicat. En el moment que deixes de tenir idees preconcebudes, en el moment que deixes la intolerància en una banda, en el moment que comences a dubtar, a somriure, a no creure que tot el que fas és la veritat, potser comences a ser una mica savi, potser, no vol dir que ho siguis eh!”

(Sílvia Munt, directora de l’obra, en una  entrevista a Catalunya Ràdio el 4 de juliol de 2012)

dimarts, 3 de juliol del 2012

Mots ben travats 06

"No vull dir que menystinguis les normes de la teva comunitat. Jo no em passejo despullat, per exemple. No em salto els semàfors en vermell. Les petites coses, les puc respectar. Però les grans qüestions –com pensem, què valorem– les has d’escollir tu mateix. No pots deixar que ningú –o cap societat– les decideixi per tu." 
(Els dimarts amb Morrie - Mitch Albom)