3 centes i .

Aquesta és l'entrada que fa 300!

Déu n'hi do! Trobo que són moltes; sobretot perquè quan vaig començar el bloc no podia ni imaginar que en faria tantes. Tenia una idea remota del que hi volia escriure: pensaments. Però el bloc ha anat evolucionant i ha acabat tenint un contingut que no podia ni imaginar.

Des que anava a l'escola (com a alumne!) no havia escrit mai cap més conte. Quan vaig començar el bloc ni sospitava que escriuria relats; amb l'excusa del bloc ho he fet. I m'ha agradat fer-ho.

Encara ara em poso les mans al cap quan m'adono que em vaig atrevir a escriure haikús (no havia escrit mai poesia!). L'altre dia els vaig rellegir. Dels 12 que hi ha (3 per a cada estació) només me n'agrada algun. Poquets. Però a aquí es queden. No en penso renegar.

Hi he parlat de llibres de la manera que m'ha semblat perquè una ressenya típica no la sabria fer. He parlat de cinema, fent veure que hi entenc. I he gosat parlar de música i de futbol com si la meva opinió tingués algun valor. Fins i tot, alguna vegada he escrit sobre política, que a mi no m'agrada.

Però m'ho he passat súper bé, fent tot aixo! Molt i molt bé!!! L'altre dia algú em deia "t'encanta que et llegeixin". I li vaig dir que sí, que oi tant, que molt! No només que em llegiu sinó que a més m'ha encantat cada vegada que em dèieu que us agradava el que escrivia.

Potser perquè vull deixar d'alimentar aquest ego de la vanitat o potser per altres raons que, sincerament no sé, plego el bloc aquí. Si més no, de moment. 300 entrades, que és una xifra rodona, i punt. Si el punt és un punt i a part o un punt i final només el temps ho dirà.

Canvio la cançó que hi a la banda de la dreta i hi deixo Ítaca (de moment, per sempre!). Alguns dels que em llegiu habitualment ja sabeu que és la "meva" cançó. Avui hi haig de penjar, és clar, la versió que Llach va fer en el concert del seu comiat.

En el calaix de les feines pendents hi quedarà alguna entrada que tenia mig embastada i acabar d'etiquetar les entrades ja publicades. Poca cosa.

I ara podríem tancar tots plegats els ulls, demanar un desig i bufar les espelmes...

Que els desitjos se us compleixin!

Mots ben travats_18

La gelosia. Aquest verí.
                         (L'animal moribund - Philip Roth)

Una imatge x una frase 09

"Vull mirar-me el sol

més feliç que captiu dels records"

(Lluís Llach)

Més de 50.000

Aquests dies el bloc ha superat les 50.000 visites i em fa i·lusió, què carai!

Us vull agrair la paciència i el temps que dediqueu a llegir les entrades a tots els que alguna hora l'heu visitat. Tant si hi entreu sovint com si només ho heu fet una vegada, gràcies! Segurament, si no comptés les meves pròpies visites, n'hi hauria la meitat. Però 25.000 també són moltes!!! (hehehehe)

Per celebrar-ho, us deixo un regalet: una versió fantàstica de la cançó Vida que fa Carles Cases, que durant uns quants anys va ser qui va fer els arranjaments de Lluís Llach. Gaudiu-la!!

<

Potser em deixin les paraules 

o potser em deixeu vosaltres 

o només els anys em posin 

a mercè d’alguna onada, 

a mercè d’alguna onada. 

Mentre tot això m’arriba, 

que a la força ha d’arribar-me, 

potser tingui temps encara 

de robar-li a la vida 

i així omplir el meu bagatge. 

Mentre tot això m’arriba... vida, vida! 

Res no és etern

Javier Mascherano m’ha donat el títol d’aquesta entrada en unes declaracions després de l’últim partit de lliga: Res no és etern, ha dit.

Durant la temporada s’ha anat acabant el cicle d’un equip que no només ho ha guanyat tot sinó que, a més, ha fet un futbol  fantàstic. Menys els més joves (aquells que fins ara només havien vist que el Barça guanyava sempre), tots sabíem que això s’acabaria un dia o un altre.

Mantenir-se sempre al capdamunt és impossible, per això és tan important saber fer els canvis que calgui per mantenir-s’hi . I això és el que més costa: canviar quan les coses ja van bé.  I és el que no s’ha sabut fer.

I ara, que aquest equip ja només perd, el més fàcil és oblidar tot el que aquest grup de jugadors han donat al Barça i a aquells que ens agrada que aquest equip guanyi. Per això estaria molt bé que tots plegats fóssim capaços de reconèixer allò que ha estat aquest equip, que sabéssim agrair-los tot el que han guanyat i el com; no només per la manera de guanyar sinó per la quantitat de vegades que han demostrat que eren realment un equip. Un equip en majúscules. Un equip que s’ha hagut de sobreposar a tantes vicissituds que només per això ja el fa especial

La temporada s’ha acabat d’una manera estranya: el porter –l’únic jugador que ha estat al seu màxim nivell durant tota la temporada-  no era ahir al Camp Nou i s’ha acomiadat amb una carta; l’entrenador, tan trist com, n’estic segur, dolgut,  compareix davant la premsa per enunciar una decisió que ja tothom sabia;  els jugadors no han fet cap declaració a la zona mixta – en les derrotes, en els finals, també s’ha de donar la cara-, l’afició cridant “atlético, atlético” al final del partit –res, ni tan sols el fet de voler animar els matalassers per la final de Champions de la setmana que ve no justifica que els jugadors del Barça hagin de marxar als vestidors sentint crits d’ànims cap a l’altre equip. Això no treu que s’ha de saber reconèixer els mèrits de l’equip rival-. Un final trist, massa trist, per un equip que no s’ho mereix.

L’afició deu un agraïment perpetu a aquest jugadors. Els deu l’ovació més llarga i intensa que mai hagin rebut. A l’agost TOTS aquests jugadors -més aquells que alguna d’aquestes temporades hi han estat i també els diferents equips tècnics que hi ha hagut-, tant els que encara hi haurà al club com els que ja no hi seran, es mereixen ser al mig del camp el dia del Gamper i de la presentació de l’equip i escoltar el darrer aplaudiment. Aquell que encara els devem. Com deia ahir el mosaic que es va desplegar a les graderies: som el Barça. I aquest gest seria una manera de tancar amb dignitat el millor cicle de la història del Barça. 

Micromicrorelats: 11 de maig

U: Aniversari

No té gaire memòria per les dates i sovint s’oblida de les més importants. Però ja fa dies que té ben present que avui és el seu aniversari. I ha tingut ganes de felicitar-la. Les noves tecnologies permeten múltiples possibilitats per fer-ho. N’ha triat una i ha teclejat el missatge sense dubtar. Li deu un agraïment perpetu perquè les millors estones de la setmana les viu allà on ella el va portar.

Fa dies va llegir en un bloc que el passat es pot canviar. Ell en pot donar fe.

Dos: Abans anàvem a caminar

S’ha llevat molt d’hora. Com si hagués d’anar a caminar. S’ha vestit amb xandall i forro polar. Com si hagués d’anar a caminar. S’ha calçat les trekking. Com si hagués d’anar a caminar. Ha agafat la motxilla petita. Com si hagués d’anar a caminar. Però només hi ha posat quatre coses: cartera, claus de casa, clau del cotxe i mòbil. Ni cantimplora –al cap i a la fi ja fa dies que li vessa i encara no n’ha comprat una altra-  ni cangur, tot i que el dia s’ha llevat enlleganyat. 

Pressentia que ni es plantejarien la possibilitat d’arribar caminant al restaurant on havien decidit que esmorzarien. Pa amb tomàquet amb cansalada, vi amb gasosa i cafè.  Els cims queden tan amunt que ja només són projectes que quedaran pendents. Sempre els queda fer l’esforç de quadrar de tant en tant les agendes per mirar quatre fotos que guarden en un llapis de memòria de quan encara estenien l’estelada per alguna muntanya del país.

Tres: Futbol

Ja ho té tot a punt: el portàtil, el cable HDMI i la contrasenya apuntada en un paper per poder entrar a la plataforma digital que transmetrà el partit. La lliga s’ha reactivat i el Barça encara té la possibilitat de guanyar-la. És una oportunitat que aquest equip no pot desaprofitar. Al cap i a la fi, a la vida gairebé sempre hi ha una segona oportunitat perquè mai res no és per sempre. Mentre busca en una hemeroteca el nom d’algun jugador de l’Elx, l’equip de qui ningú no en sap ben bé res,  pensa que aquest 11 de maig es mereix acabar-lo amb una victòria.

Ànima

Ho diu un ximpanzé: Els humans tenen el do de l’absència: diuen en Tal està trist, però en Tal no hi és. Diuen Un dia tindré temps, però el temps no hi és. (...).  Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa. (...). El que tenen a les mans els absorbeix i, quan no hi tenen res, se les posen a la cara i ploren. Son així. (...). Havia d’anar-se’n, havia de llançar-se en una persecució desenfrenada per mirar d’atrapar una ombra com qui mira d’atrapar-se a ell mateix.

Ho diu un gavià argentat: Ha vist el meu vol i jo he vist la seva follia. Ja n’he tingut prou.

Ho diu un gos: El món és vast, però els humans s’encaparren a anar allà on se’ls esqueixa l’ànima.

Ho diu una rata: M’ha robat el cor l’esquerda que tenia a la veu, la seva estranya fredor, la bretxa dels seus greus, impotents per trobar la profunditat. (...). La veu d’un home desproveït de tota ambició, descoratjat d’ell mateix, deslliurat dels seus desitjos i de les seves pretensions i que cap il·lusió no pot alterar. Un home sol. En la tonalitat de cada vocal, en l’esclat moll de cada consonant, he entrevist el freu fangós de la seva ànima, braç de mar que separa la pèrdua de l’alegria, esmicolades recentment l’una de l’altra. El cor se m’ha commogut. Alguna vegada he posat la meva vida en perill per ajudar un congènere atrapat en un parany. Totes sabem el valor de les companyes i ens podem sacrificar per tal que sobrevisquin, però encara no havia sentit mai aquest impuls per una espècie animal que no fos la meva, i encara menys per un humà.

Ho diu aquesta mateixa rata: S’ha inclinat i m’ha vist. S’ha ajupit, m’ha mirat, l’he mirat, he esgüellat, ha allargat una mà cap a mi i ha dit Jo també! Jo també!, sota terra, sota terra i tot sol!, i s’ha posat a sanglotar. Commoguda per la seva amistat, pel seu profund afecte gratuït i generós no he pogut oferir-li res a canvi. (...). No tots els humans són trampes, no tots són verins, amb això vull dir que no tots són humans, n’hi ha que no els ha infestat la gangrena.

Ho diu un porc: El seu dolor atroç, la solitud infame en què es troba m’han envaït amb una força tan brutal que he tingut la sensació que el meu destí era envejable comparat amb el seu.

Ho diu un gat: Els humans viuen sota el jou d’una maledicció que els exilia constantment de la felicitat.

Ho diu un gos: Detesto l’agitació que de vegades subjuga els humans i em deixa sense cap esperança d’entendre’ls i estimar-los tal com m’agrada estimar-los.

Tot això ho diu Wajdi Mouawad.

Ho dic jo: Una novel·la brutal. Un autor imprescindible. Us arribarà a l’ànima!!!

[A l'entrada que vaig fer el 23 d'abril ja vaig copiar fragments de crítiques que havia rebut el llibre. Ara que l'he llegit, les comparteixo al 100%]

Petons de diumenge

Va viure sempre al poble que la veure néixer. Es va casar amb el seu primer amor i fins i tot va ser feliç. Va dedicar tota la seva vida a criar i pujar els quatre fills que va tenir...

No sembla que qui hagi viscut així pugui ser la protagonista d’una novel·la. Però la Sílvia Soler sap convertir la  vida de la Valèria en una vida digna de ser novel·lada. De fet, la Valèria és una de les moltes dones que van viure durant el franquisme i que haurien pogut protagonitzar aquesta història.

Per tant, torno a parlar d’un llibre en què el més important no és el que s’explica sinó el com ho fa: converses amb la protagonista (fins al final del llibre no sabrem qui és que hi parla i el perquè), fragments del diari escrit per la Valèria, converses amb els seus fills, cartes d’una amiga que viu lluny i a qui, a ella sí!, li passen moltes coses... peces d’un puzle que encaixen a la perfecció. 

Tot plegat explicat amb molta simplicitat, però també tendresa. Amb fragments i capítols que són una autèntica meravella. Que maco el que dedica a la seva filla Martina! (“La mare i jo no tenim por de la veritat. La mare i jo parlem de la seva mort, de quan no hi sigui, i això la tranquil·litza. Li he dit que em fa por que, quan ella no hi sigui, tothom creurà que jo seré la roca que sostindrà la família. L’he advertida que jo no podré consolar-los que només he après a consolar-me a mi mateix i amb prou feines. (...) Això del càncer és una autèntica merda... sort que has tingut una vida tan plena, que has estimat tant, que t’han estimat tant. Ben mirat, què més vols?)

M’ha agradat el que explica i el com. M’ha agradat la sensibilitat que conté. M’ha agradat llegir-lo. A vosaltres també us agradaria. 

- El viure, però, va aclarint els dubtes i els misteris, sovint amb cruesa.

- La vida està plena de coses incomprensibles que tothom accepta.

- La memòria traeix el record centenars de vegades, en petits detalls 

o fins i tot en sentiments que, passat el temps, volem maquillar.

- És terrible estar esperant que passi allò que més tems que passi.

Els d'aquest Sant Jordi

Els dies sense fam – Delphine de Vigan

Per l’autora:
Perquè vaig llegir  Res no s'oposa a la nit i em va encantar. I perquè té molt talent. I perquè torna a ser un llibre que explica una vivència personal i segur que em tornarà a commoure.

Per la contraportada:
Perquè diu coses com “Tres mesos per intentar esbrinar els motius que l’han portat fins a aquest punt, enterrats en el més profund d’una infantesa en la qual mai no va poder plorar”.

Per les crítiques:
Llibre valent, que afronta sense masses embuts la malaltia i també l’esperança de qui s’hi enfronta lluitant , amb dubtes, però finalment amb la convicció que la vida val la pena malgrat a voltes no ho sembli. http://www.eixdiari.cat/

Els dies sense fam és un testimoni escruixidor i demolidor que posa de manifest, un cop més, el pes que tenen les accions dels adults sobre els nostres infants. Haver-lo llegit després de conèixer la història familiar de l'autora crec que l'omple de matisos i el fa més ric als ulls del lector.
És un cant a l'optimisme, l'autora se'n surt i amb nota, després de lluitar contra una malaltia que se't menja a poc a poc i després de vèncer els dimonis familiars. Hauria de ser lectura en els instituts i jo el regalaria als caps de publicitat d'algunes marques que aquests dies envairan els anuncis de la campanya de Nadal.  http://lespolsadallibres.blogspot.com.es


Ànima – Wajdi Mouawad

Per l’autor:
Perquè és l’autor d'Incendis una obra de teatre fantàstica amb una història i un text que em va encantar i commoure. I perquè també va escriure Litoral un altre gran text convertit en obra de teatre. I perquè tinc ganes de llegir-lo en prosa després d’haver arribat a ell per les adaptacions que s’han fet de les seves novel•les al teatre.

Per la portada:
Perquè diu coses com “Sol i abandonat per l’esperança, s’embarca en una odissea furiosa a través d’Amèrica (...) Els records infernals que carrega, submergits dins dels replecs de la seva infància, es desperten de nord a sud, amb el contacte de la humanitat dels uns i de la bestialitat dels altres.”

Per les crítiques:
Quin mal que fa l’Ànima de Wajdi Mouawad. L’obra vessa de dolor, horror, cruesa i devastació, però està narrada amb tantíssima sensibilitat que trasbalsa com un malson gravat amb foc a la memòria.  http://www.nuvol.com

No és un llibre de suspens, és un llibre important i seriós que explica una història colpidora que et fa encongir l’estómac i et manté en tensió al llarg de totes les seves pàgines
La seva lectura ràpida, absorbent, reflexiva, captivadora i seductora també et fa adonar que al món sempre trobem persones bones en els moments que més les necessitem (potser ens troben). Els personatges que el protagonista es trobarà són excepcionals davant la solitud i la recerca d’identitat de Wahhch.
Respirareu emocions diverses, veureu les  clarors i foscors i els límits humans que, de manera inexorable, us acostaran a un final que us deixarà emmudits i gairebé sense respiració. http://llibrerialaltell.wordpress.com

L’he acabat fa cinc minuts: Ànima, de Wajdi Mouawad. Bestial, immensa, rodona. Us l’heu de llegir. Si us reserveu per a Sant Jordi, aquesta és la primera candidata.  http://lilladeserta.wordpress.com


Quan jo tenia cinc anys em vaig matar – Howard Buten

Per l’autor:
Perquè no em sonava de res i quan en vaig buscar informació vaig descobrir  que és psicòleg, pallasso i violinista. I perquè es dedica a tractar a nens amb autisme en una clínica que ell mateix va fundar a París el 1997. I perquè també és escriptor. I perquè vaig saber que quan va publicar aquesta novel•la l’any 1981 a EEUU gairebé ningú no el va llegir i quan al cap d’uns anys es va publicar a França es va convertit en un best-seller. I perquè aquesta història em va recordar la de la peli-reportatge Seaerching for sugar man.

Per la contraportada:
Perquè diu coses com “En Burt té vuit anys, però el seu petit cor ja ha viscut grans sentiments. Massa grans. Massa forts. Ara viu en un Centre d’Internament Infantil pel que va fer a la Jessica. Sol, contra l’estupidesa dels adults que converteixen els seus sonis en símptomes clínics i el seu amor en un delicte. Sol , en una fortalesa d silenci. Qui el traurà d’aquí? Pura emoció en una prosa meravellosa."

Per les crítiques:
Con un impactante y violento título se nos presenta Cuando yo tenía cinco años, me maté, una interesante novela que, os lo puedo asegurar, no dejará indiferente a nadie. http://hechizodelibros.blogspot.com.es

La novel•la és tan senzilla com ho són els infants a l’hora de justificar allò que no saben d’on ve. En Burt es refugia en un univers on els llums del carrer mai es veu com s’encenen i els caramels, abans d’esmorzar fan mal de panxa, i Buten ensenya així com el prisma dels nens és tan vàlid com qualsevol.
Malgrat el títol esfereïdor que dóna nom a l’obra, la història d’en Burt resulta un relat agredolç que culmina amb un esclat de tendresa. http://racoperllegir.wordpress.com/2014/01/14/quan-jo-tenia-cinc-anys-em-vaig-matar/

Dels Manel (i III): Un directiu em va acomiadar

El directiu no va entendre que aquell treballador que feia més de vint anys que vivia gràcies a l’empresa però que no s’havia mogut mai del lloc i no havia pujat mai cap graó en la cursa que ell sol s’havia imaginat  cap a càrrecs que ell mateix s’havia inventat, s’atrevís a denunciar i a queixar-se d’una situació que aparentment tothom veia. Ningú no es plantejava mai res i ara ¿sortia ell i davant de tothom, en una assemblea de treballadors que només havia de servir per desitjar-se bones vacances, demanava explicacions sobre el seu càrrec? ¿Ell li pretenia desmuntar-li la paradeta que tant li havia costat de muntar? Pobre xicot, va pensar, que innocent! Li havia posat fàcil. Molt fàcil. El va acomiadar.  Decisió fulminant. Ja s’espavilaria per treure els diners de sota les pedres per poder-li pagar la indemnització. Podria fer servir aquella subvenció que la Generalitat s’havia compromès a pagar per enèsima vegada el mes que ve. Al cap i a la fi ell portava els comptes de l’empresa i ningú no li demanava mai explicacions.

Quan l’Enric va saber que estava acomiadat, va pujar fins aquell despatx tan amagat de tothom, va respirar a fons i va entrar sense trucar la porta. El directiu va fer un gest ràpid per amagar la  pantalla de l’ordinador mentre el maleïa perquè estava a punt de passar-se aquell nivell del Candy Crush que tant li costava. Què deu voler aquest ara? L’Enric es va adonar que el directiu el mirava espantat. Hagués pogut ser un bon moment per dir-li tot el que pensava d’ell. Hagués pogut ser el moment. El seu moment. Però no ho va fer. Només se’l va mirar i va tornar a marxar per on havia vingut. Hi ha silencis molt més potents que cap paraula.

Un cop a la setena planta vaig saludar a la secretaria

I hauria pogut fotre amb el peu la porta avall,

Cridar: “he sentit que hem de parlar, doncs parla!”

O dir: “em sap greu, però t’equivoques i del tot,

no has calculat que estic molt boig! En guàrdia, en guàrdia!”

Quan vaig fer d’home respectable

Que entén que són coses que passen...

I un directiu, un directiu, em va acomiadar.

I un directiu, un directiu, em va acomiadar.

I hauria pogut portar un barret ben divertit,

Reptar-lo a un duel i requerir l’espasa.

O estirar-me dels cabells com posseït,

Notar-lo ben acollonit, mirant-me, mirant-me.

Quan acceptava i assentia

El senyor obedient que porto a dintre...

I un directiu, un directiu, em va acomiadar.

I un directiu, un directiu, em va acomiadar.

Jo l’obeïa i em va acomiadar!

I em va acomiadar, i em va acomiadar, i em va acomiadar!

I aquest va ser el punt i final

D’aquest vell conte al•lucinat

Que ensenyarà potser als petits

I distraurà, esperem, als grans.

I aquí s’acaba la funció,

El directiu i el nostre heroi

Us saluden, us saluden.

Dels Manel (II): Boomerang

No n’havia vist mai cap i quan va desembolicar el paquet que els seu tiet vingut de lluny els havia regalat no sabia ni què era.  La cara que va posar el va delatar i a en Xavi li va faltar temps per acostar-se al seu cosí i prendre-li d’una revolada carregada de menyspreu l’estrany objecte que els havien regalat.

En Xavi els va explicar què era com si en fos un expert i van demanar als grans si podien anar a baix al carrer a provar-lo.

Ell va ser el primer, però el boomerang no va tornar. L’enginy va topar amb un arbre del parc i va caure a plom.

L’Ignasi tampoc no se’n va sortir. Aquella andròmina va descriure una paràbola estranya fins que va ensopegar amb la capçada d’un arbre més aviat menut que ja no volia créixer més.

En Xavi es va mirar la Vanessa assaborint amb molta parsimònia el moment en què ell podria demostrar-li que podia aconseguir el que es proposés. Va escopir la clofolla de la pipa que gairebé mastegava i es va aixecar del banc on seia. Amb l’arrogància que li permetien els seus catorze  anys acabats de fer va dir que ja els ensenyaria ell com l’havien de llençar. “Cop de canell sec”, els va assegurar i hi va afegir un insult que a ell i a l’Ignasi encara els ressona a les orelles.

Però el boomerang llençat per en Xavi es va encallar per sempre en l’arbre més alt del parc.

Aquell dia, en Xavi hagués pogut aprendre que hi ha coses que no tornen mai més; però només tenia catorze anys i es pensava que es menjaria el món.

Al cap dels anys sabria que tard o d’hora només queda una veritat.

Va arribar el tiet amb barba llarga, els avis feien dinar especial,

i va dir "nens, esteu morenos", i va dir "almenys, heu crescut un pam".

I l'Ignasi i jo li escoltàvem mil aventures de països llunyans

i estaven bé, i eren distretes, però era difícil treure's del cap

el fer volar per damunt del barri aquell regal estrany.

Per fi a baix, vam situar-nos a una distància prudencial

de les senyores que es bronzejaven i dels cotxes aparcats,

vam estudiar els corrents de l'aire, vam assecar-nos la suor de les mans.

Però el boomerang s'encallava entre les branques i no tornava mai.

Però el boomerang reclamava la perícia d'un professional.

I van baixar els altres amb la Vanessa -ai la Vanessa, com li deu 'nar?-,

menjaven pipes amb arrogància, se'n fotien des del banc,

fins que avorrit d'aquell espectacle va venir el Xavi, que era més gran,

"deixeu-me un tir, feu-vos enrere, deixeu-me un tir, colla de matats,

que això és canell, que això el que vol és un bon joc de braç!".

I, senyors, tan bo és insistir com saber-se retirar

i, no sé l'Ignasi, però, en el meu cas, puc reconèixer que em va

fer mal veure en els ulls de la Vanessa que la cosa es posava interessant.

Però el boomerang va encallar-se entre les branques i no va tornar

mai. Però el boomerang reclamava la perícia d'un professional.

Però parlo de temps, crec que era el juliol en què es va fondre l'Indurain

i vam maleir el danès i les rampes d'Hautacam.

Els anys, en fi, ens han fet com homes i, malgrat que ningú ha procreat,

vaig pensant alternatives, per si mai es dóna el cas.

I en aquest món entre els meus forts no hi haurà mai els detalls

però m'esforçaré i una cosa m'abstindré de regalar,

que la infantesa serà divertida, màgica, lliure, d'acord, acceptat,

però no hi ha tant temps per perdre i, tard o d'hora, només queda una veritat:

El boomerang s'encallava entre les branques i no tornava mai.

El boomerang reclamava la perícia d'un professional.

"Ei Vanesa si sents això una abraçada molt gran"

Dels Manel (I): Nit freda per ser abril

[L'altre dia, mentre taral·larejava les cançons de Manel en el concert que van fer a l'Stroika de Manresa em va venir al cap una idea: triar una cançó de cadascun del CD del grup i fer-ne una versió en forma de conte. La idea era fer-ne micromicrorelats i publicar-los tots tres en una mateixa entrada (sempre publico els micromicrorelats de tres en tres); però m'han quedat un pèl més llargs del que em pensava i per això els publicaré de manera successiva però en entrades diferents. Al final del conte, la lletra i un vídeo de la cançó.

Aquí teniu el primer. Un contre basat en  la cançó Nit freda per ser abril del seu primer CD]

Amb el pas dels anys, aquella inseguretat que se’l menjava viu i que el feia sentir-se ben petit ha anat desapareixent, però encara en queda alguna cosa. Avui, assegut a la barra d’aquell bar de mala mort, es recorda d’aquella carta que va traginar durant mesos a la carpeta entremig dels apunts de la carrera que estudiava. Una carta que mai no va donar a qui l’havia de llegir. Una carta que va estripar a trossets menuts i que va llençar per la finestra del tren just quan passava pel pont que salvava el llit d’un riu que aquell any en prou feines sabia què era l’aigua.

Manté aquella escena tan viva en la seva memòria que encara veu voleiar els trossets de paper que va llençar fa més de trenta anys, mentre es mira de reüll la dona que s’ha assegut al seu costat. A en Marcel li agradaria ser capaç d’encetar una conversa. Se li acut un “Hola. Com estàs?”. Però s’imagina un aspre “I tu què n’has de fer?”. Té comprovat que la terra no se l’empassaria. La terra mai no se l’ha empassat quan ho ha necessitat. Se li acut un “Fa fred avui”. Però una barra de bar no és un ascensor ni aquella dona és la veïna amb qui fa uns anys que només s’intercanvien frases sobre el temps. No pot ser, pensa, que aquesta vegada la por també el venci. Ja fa dies que coincideix en aquell bar amb aquella dona que ni sap com se diu. Sempre a la mateixa hora. Sempre les mateixes consumicions. Sap que hauria de llançar-se encara que no hi hagi xarxa. Sap que hauria d’arriscar-se a fracassar. Sap que fa trenta anys no hagués fracassat. Sap que ara ja no li hauria d’importar si fracassa o no.   

El que en Marcel mai no sabrà és que també fa uns trenta anys que la Maria va esperar que algú trobés les paraules encertades i vencés una timidesa que en el fons li agradava. Des de llavors, la Maria s’ha arriscat tantes vegades i ha fracassat tants cops que s’ha jurat no començar mai més una conversa amb un home per molt que el cor li ho demani. Té ganes de parlar amb aquell home que sap que se la mira de reüll, però no ho farà. Mai més no es llançarà  sense xarxa. 

Aquella nit quan la Maria surti del local, s’apujarà el coll de la jaqueta i pensarà que fa massa fred per ser abril. Maleirà el mal temps i es tancarà a casa durant una bona temporada.

Ni l’un ni l’altre tornaran mai més en aquell bar. Es pensen que canviant els hàbits canviarà allò que senten.

La Maria i el Marcel

de costat en una barra

es miren i fan glopets

a les respectives canyes

Ell vesteix tot de vermell

ella ha omplert un "crucigrama"

Ai Maria, Ai Marcel

qui s'acosta a parlar amb l'altre

qui s'arrisca a fracassar

qui salta ara sense xarxa

Ell la vol treure a ballar

ella se'l vol endur a casa

Et convidaria a vi

seria dolç, seria amable

si volguessis seure amb mi

quin moment més agradable

Tan que dir amb el meu pal

la nit seria tan llarga

i marxaríem els dos junts

d'aquesta ciutat tan rara

I tindríem fills ben forts

i una casa amb balconada

El Marcel allarga un braç

la Maria somriu a l'aire

Però l'estona ha anat passant

i no han trobat les paraules

ell demà serà capaç

ella demà estarà més guapa

És nit freda per ser abril,

no s'està enlloc com a casa

Aforisme_04

El passat es pot canviar. 

No puc deixar d'escoltar-la_06

Ja m'ha passat alguna altra vegada amb Peor para el sol de Sabina: a la que sona una vegada ja no puc deixar d'escoltar-la.

Aquests dies em té ben enganxat. Potser la cançó només té el mèrit que és enganxosa, però a mi m'agrada tot: la lletra -el que diu i el com-, la melodia...

La cançó està plantejada com un diàleg i segons explicava Pancho Varona (autor de la música junt amb Sabina) en un concert, Sabina l'havia de gravar amb Christina Rosenvinge, però per diverses raons ho van descartar i el mateix Sabina va fer les dues suposades veus.

No sé... m'agrada!!

- ¿Qué adelantas sabiendo mi nombre?
cada noche tengo uno distinto
y, siguiendo la voz del instinto,
me lanzo a buscar…-
-imagino- preciosa -que un hombre-
-algo más, un amante discreto
que se atreva a perderme el respeto…
¿no quieres probar?
vivo justo detrás de la esquina,
no me acuerdo si tengo marido,
si me quitas con arte el vestido
te invito a champán-
le solté al barman mil de propina,
apuré la cerveza de un sorbo
(acertó quien “el templo del morbo”
le puso a este bar)
peor para el sol
que se mete a las siete en la cuna
del mar a roncar
mientras un servidor
le levanta la falda a la luna
al llegar al portal nos buscamos
como dos estudiantes en celo,
un piso antes del séptimo cielo
se abrió el ascensor…
nos sirvió para el último gramo
el cristal de su foto de boda
no faltó ni el desfile de moda
de ropa interior.
-”en mi casa no hay nada prohibido
pero no vayas a enamorarte,
con el alba tendrás que marcharte,
para no volver
olvidando que me has conocido
que una vez estuviste en mi cama…
hay caprichos de amor que una dama
no debe tener”-
peor para el sol
que se mete a las siete en la cuna
del mar a roncar
mientras un servidor
le levanta la falda a la luna.
-es mejor- le pedí -que te calles,
no me gusta invertir en quimeras,
me han traído hasta aquí tus caderas…
no tu corazón-
y después… ¿para que mas detalles?
ya sabéis… copas, risas, excesos,
¿como van a caber tantos besos
en una canción?
volví al bar a la noche siguiente
a brindar con su silla vacía,
me pedí una cerveza bien fría
y entonces no sé
si soñé o era suya la ardiente
voz que me iba diciendo al oído:
-”me moría de ganas, querido
de verte otra vez”
peor para el sol
que se mete a las siete en la cuna
del mar a roncar
mientras un servidor
le levanta la falda a la luna.

y entonces no sé si soñé o era suya la ardiente voz 

que me iba diciendo al oído:

-me moría de ganas, querido, de verte otra vez

A Tata Martino

Diuen que a final de temporada marxaràs. “Diuen que has dit que...” Ja ho veus, en aquest país, d’un rumor que ningú no diu d’on ha sortit en fem notícia. I si es tracta del Barça, el rumor, normalment malintencionat, esdevé la notícia que encapçala tots el telenotícies i omple la primera pàgina dels diaris. Riu-te de la crisi (no només econòmica) o del procés d’independència; res no és tan important com el Barça.

L’estiu passat, sense saber ben bé com, et vas trobar ocupant el càrrec més envejat de Catalunya. I ningú no ho va entendre. Com podia ser que un desconegut (és clar que després, abans no arribessis, tothom parlava de tu i dels equips que havies entrenat com si et coneguessin de tota la vida), com podia ser, deia, que un desconegut es convertís en l’entrenador del Barça?  N’hi ha que encara es freguen els ulls de la incredulitat.

Vas anar a parar a la banqueta d’un equip que els darrers anys havia estat el millor de la història del club. Un equip que ja (aquest “ja” hi és imprescindible aquí) ho havia guanyat tot. I que per això mateix, no s’havia renovat gens. Tan comprensible com covard. Quan alguna cosa funciona costa fer-hi canvis; fer-ho és de valents. Però no va ser aquest el  teu pitjor handicap. N’hi havia un altre que t’ha sabotejat encara més: el famós estil de joc del Barça!

El Barça de Guardiola ha jugat d’una determinada manera que ha omplert el club de títols. És cert. Amb Cruyff, amb Rijkaard... ja es jugava, més o menys, així. És cert també. I és amb aquesta manera de jugar que el Barça ha aconseguit més èxits. Deu venir d’aquí el corrent d’opinió majoritari que afirma i pontifica que el Barça no  pot jugar d’una altra manera! Però ningú no ha explicat mai per què és obligatori imposar aquest estil de joc. Ningú no ho sap contestar. Es dóna per fet. Voler-ho canviar equival a cometre heretgia. I ja saps què passava amb els heretges a l’Edat Mitjana:anaven a parar  a la foguera. Ara ja no es crema gent a les places dels pobles, però se’ls continua condemnant abans de ser jutjats. I a tu, mentre feies les maletes a l’Argentina, aquí ja se t’havia jutjat i condemnat. Mentre a la maleta hi posaves il·lusió, treball, professionalitat, “saber estar”... aquí l’entorn escrivia ratlles carregades de dubtes, d’escepticisme, de por... Resumint: No vas ser ben rebut. O si  més no, no se’t va rebre amb la confiança que et mereixies.

A partir d’aquí els resultats eren el de menys. O el Barça jugava com ho havia fet el de Guardiola (del Barça de Tito Vilanova ningú no en parla, com si no hagués existit: es va guanyar la lliga, però es van perdre les semis de la Champions per 7 a 0!!!) o la temporada se’t faria molt i molt llarga. De res no va servir guanyar la Supercopa, ni anar primers bona part de la lliga... la conclusió era sempre la mateixa: es guanya, però no es juga bé. I mentrestant ningú no semblava adonar-se d’un mèrit enorme: has aconseguit que l’equip no perdi el famós “estil de joc”, però que en canvi tingui altres recursos com el joc més directe. I això ho has fet possible en un equip que ja està de tornada, que ja no té gaire (o gens) recorregut, un equip que directiva i director tècnic, carregats de valentia haurien hagut de renovar encara que es guanyés. Deu ser aquesta la feina d’un director tècnic. També cal dir que si això s’hagués fet, jo crec que Guardiola encara seria aquí.

Entenc que vulguis marxar. Entenc que no vulguis passar per aquesta pressió, incomprensió. A ningú no li agrada ser jutjat a tothora i a més de manera injusta. Jo de tu marxaria. I ho faria després d’haver guanyat demà al Bernabéu, de guanyar la lliga vencent l’últim dia a l’Atlético de Madrid, de guanyar la Copa del Rei al Madrid, i de guanyar la Champions  després d’eliminar el Bayern a semifinals i la final a Mourinho. Després marxa. Els deixaries amb un pam de nas. No es mereixen altra cosa!

Aforisme_03

Amb sentit de l'humor, la vida es veu d'un altre color.

Ismael Serrano

M’agradaria parlar sobre Ismael Serrano avui que fa 40 anys, però no en sabria.

M’agradaria escriure sobre les seves lletres, però no encertaria les paraules adequades.

M’agradaria opinar sobre la seva música, però no sé ni tan sols definir compàs o melodia.

M’agradaria ser prou capaç per explicar que a dalt de l’escenari es dóna del tot en concerts que duren molt més del que és habitual, però no sé si aconseguria que m'entenguéssiu.

M’agradaria parlar-vos de la seva veu, però no conec cap adjectiu que s’hi adigui.

M’agradaria fer-vos arribar la seva tendresa, però la virtualitat no en sap gaire de tendresa.

M’agradaria saber fer una entrada sobre Ismael Serrano, però sóc prudent i no m’atreveixo ni a intentar-ho. 

Fer-la, seria una manera de dir-vos que Ismael Serrano m’agrada molt; però el trobo tan bo que no sabria fer-vos-ho arribar prou bé.

El que sí podria fer seria deixar-vos tot d'enllaços de les seves cançons. N'hi ha tantes...!!!! Però només deixo aquesta. De pell de gallina!!!

Te busca madre mientras su cuerpo es mecido

por el mar en el que se sumerge dormido.

Sueña tu abrazo, busca recuerdos,

a los que aferrarse para no conciliar el sueño.

El mar se inquieta, es tempestad, lamento.

¿Quién pudo lanzar mil ángeles desde el cielo?

Y oye tus gritos, blancos pañuelos,

cubren sus aguas, los trajo el viento.

Manda una ola para que se lleve

a los traidores que sembraron tanta muerte.

Barcos y náufragos oyen sus voces.

Les dicen "Nunca, nunca, olviden nuestros nombres".

Díle a las madres que en algún lado,

donde hace falta, seguimos luchando.

Madre, tu hijo no ha desaparecido.

Madre, que yo lo encontré andando contigo.

Lo veo en tus ojos, lo oígo en tu boca,

y en cada gesto tuyo me nombra.

Lo veo en mis luchas y me acompaña

entre las llamas de cada nueva batalla.

Guían mis manos sus manos fuertes,

hacia el futuro, hasta la victoria siempre.

Guían mis manos sus manos fuertes,

hacia el futuro, hasta la victoria siempre.

La única lucha que se pierde es la que se abandona

Nit d'estiu en una tarda d'hivern

[Aquesta entrada te la vull dedicar a tu. Perquè com bé dius, les circumstàncies adverses d'ara se t'acabaran convertint en oportunitats. Gràcies per tants grapats de lliçons!]

En ple hivern, aquell estiu semblava més lluny del que realment era. Feia pocs dies que havien coincidit quan van decidir anar a l’Empordà a un concert de Blaumut i de Joan Dausà.

La màgia del lloc, la música i les lletres de les cançons els van captivar de seguida. Sobretot en Dausà; sobretot a ella.  D’aquells dies d’estiu, de platja, de trens i de calor en va quedar una amistat que ni el fred de l’hivern ni la distància ni el poc contacte no han pogut matar.

La data del seu aniversari va coincidir amb la promoció que un diari feia de la BSO de la pel·lícula Barcelona, nit d’estiu basada en una cançó de Joan Dausà. Ho va tenir clar. Aquest cop sabria què regalar: BSO + pel·lícula.

Un regal amb pacte implícit inclòs: la peli l’havien de mirar junts. Amb els caps de setmana de les agendes buits, no va ser complicat trobar un dia.

Una tarda d’un dissabte qualsevol d'hivern van mirar Barcelona, nit d’estiu. Hi van riure i, també, s’hi van emocionar i van discutir la jugada –què carai vol dir exactament la Judit quan diu “jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat"?–. Una pel·lícula que parla d’amor; de sis històries amb final feliç, o no. Vés a saber!

Després, conversa distesa a estones i seriosa en altres. Van decidir que els peixos estaven prou ben cuidats, però que els calia més decoració. Es van fer l’entès sobre calçat de muntanya. Van parlar de la feina i la no feina. Ell va parlar d’ell i ella d’ella. Van brindar pels somriures que els dedica la vida i van compartir les tristeses. Dolor compartit transformat en oportunitats de creixement. Agosarats com són, s’atreveixen a dir-ne "oportunitats" com si  encara n’haguessin de donar gràcies a l’univers o qui sap a qui. Oportunitats que ara fereixen allà on les cicatrius són més tendres encara, però que amb el temps podran haver estat una lliçó indispensable. Oportunitats indiscretes que obren la porta sense trucar abans. Dolor que va a parar allà on  semblava que ja no n’hi cabia més.

Abans de marxar ell va treure del calaix unes cartes dels Àngels, les va posar de cap per avall i li va demanar que en triés una. Ella se’l va mirar amb total escepticisme. La carta,  “Serenidad”. Va  llegir en veu alta –veu greu i clara– l’explicació que diu el llibre sobre aquesta carta mentre a ella la cara li anava canviant. L’atzar –existeix?– havia encertat. El missatge dels Àngels a través de la carta li ressonava com mai –“Tú sola, confiada y serena, debes seguir caminando atenta. (...) Cuando te parece que has aprendido, de pronto vuelves a caer y el cansancio inunda tus huesos” (..) Confía en que la solución aparecerá y será correcta. Atrévete a seguir adelante con paciencia, caminado atenta y confiada”–.

Després, només –només?– una abraçada llarga i sentida com si es pogués repartir coratge des del cor.

Viatge de tornada gairebé en total silenci. Dolor a l’estómac, allà on s’hi amaguen les emocions, i llàgrimes mal dissimulades. Nit de mal dormir per esperar un endemà amb una salutació virtual i una trucada per no dir gaire res, però per arribar allà on els mots mal escrits en una pantalla petita no podran arribar mai. Potser tardarien a tornar-se a veure, però l'amistat ja no la podria esborrar res.

Quan va penjar el telèfon, va encendre una barreta d’encens i es va treure una carta dels Àngels.  Li va sortir “Inocencia – Confianza”. Va llegir que “... los atascos, equivocaciones, tropezones, no son más que aprendizaje, pasos necesarios para seguir adelante...”. PM va sospirar llarg i profund...

Una imatge x una frase 08

"I en el camí no hi ha parades

quan un pas sempre alimenta el següent"

(Feliu Ventura)

Micromicrorelats: Preguntes

U: Culpes
Va repartir culpes a tort i a dret, a discreció. Quan va acabar, li va demanar què podien fer d'ara endavant.
Es va produir un silenci espès que es podia mestegar: comptava fins a deu per no errar la resposta

Dos: Respostes
Mentre el savi deia que "ara que sabíem les respostes va i ens canvien les preguntes", ell pensava que mai no havia sabut les respostes i que ja li estava bé que canviessin les preguntes.

Tres: Ignorant
Quantes més coses li demanaven, meys respostes tenia.

Fot-li Pou!

El Barça de bàsquet ha perdut la final a l’últim segon. PM ja sap que hi ha coses que es perden a l’últim moment. Just en aquell instant en què ja no hi ha res a fer. Just quan ja no hi ha volta enrere. Just quan el temps ja no deixa temps per capgirar la situació. Sempre hi ha aquell moment en què el temps no deixa gaire temps. Ni per capgirar un partit de bàsquet ni per cap altra cosa.

I immediatament després del final del partit, ha posat la ràdio. Quedava 1h perquè el partit de futbol del Barça comencés i els de RAC1 han connectat amb els seus periodistes desplaçats a Sevilla. La primera veu que s'ha sentit ha estat la Joan Maria Pou. La veu, aparentment, no li tremolava gens i això que havia perdut aquella mateixa setmana la seva dona, la Tatiana Sisquella. En Pou només ha agraït les mostres de suport que ha rebut tots aquests dies i amb una serenitat impressionant ha dit que ell també li vol fer el seu particular homenatge, però que ho faria al final del partit. Ara tocava el de sempre: repassar i valorar alineacions...

A PM se li ha encongit el cor quan ha sentit  aquella enteresa i no ha pogut, ni ha volgut, reprimir les llàgrimes. Un cop més la sensibilitat li ha causat una mala passada. L’ha tornat a trair. En Pou serè, tranquil... i ell plorant per algú que ni coneix ni coneixia. Les llàgrimes, vives, indiscretes... l’han tocat tant que s’ha aixecat d’una revolada, ha agafat el telèfon i m’ha trucat. M’ha explicat què li havia passat i m’ha demanat que en fes un conte.

I aquí el teniu. Un conte que no he pensat gens. Un conte fet a raig. Un conte de  poca qualitat  –és clar!-, però fet amb tant de cor! Un cor no tan gran com el de PM perquè el seu és capaç d’estimar molt encara que no sempre sàpiga expressar-ho ni canalitzar-ho com deuria. Un conte que acabo d’escriure just en el moment que en Pou agraeix l’abraçada que els de l’equip d’en Puyal, de Catalunya Ràdio, li han enviat. Els dos periodistes que es disputen l’audiència d’aquest país quant als partits de futbol abraçant-se des de la distància per allò que ho transcendeix tot i va més allà de tot.

Mentre PM espera impacient el final del partit per sentir l’homenatge de Joan Maria Pou a la Tati, cal que avui, més que mai, com diuen sempre els de RAC1: Fot-li Pou!!!!

Deures

Alguns ja fa temps que ho pensem, que ho diem -amb la boca petita, això sí!- i que ho portem a la pràctica.

Aquest article el va escriure Enric Prats, Professor de Pedagogia de la Universitat de Barcelona i el va publicar dins el blog de la Fundació Jaume Bofill al web El diari de l'educació

Els deures a casa han tingut tradicionalment bona premsa entre una bona part del conjunt del professorat i també de les famílies. Completar i reforçar la feina feta a l’escola i adquirir hàbits de disciplina i esforç han estat els arguments esgrimits per defensar-los. De tota manera, en els darrers temps han sorgit algunes veus crítiques sobre la conveniència dels deures a casa.

És cert que el temps a l’escola sembla insuficient per acabar uns programes massa carregats de continguts d’aprenentatge, especialment per part d’alumnes amb més dificultats, i que la prolongació a casa pot ser útil per alguns nois i noies. Però en un sistema educatiu més orientat a superar exàmens o revàlides, com el que vindrà amb la nova llei d’educació, que no pas a educar de debò, els deures responen a la creença que més feina ajuda a millorar els aprenentatges (mireu aquest article, en anglès, que explica la inquietud de molts pares i mares xinesos sobre aquesta qüestió) .

Això suposa pensar el sistema educatiu d’una altra manera i repensar els continguts i les metodologies didàctiques, però també convé revisar el paper de les famílies en l’educació escolar.

A partir d’una certa edat, els deures signifiquen un cert trasbals a casa, sobretot en termes d’organització del temps (extraescolars, encàrrecs domèstics, caps de setmana, etc.), però també genera inquietuds quant a la capacitat de pares i mares per ajudar els fills i filles. La sofisticació i la complexitat d’alguns continguts d’aprenentatge, com també la manca d’entrenament dels pares i mares en les rutines escolars, no són ben gestionades pels mateixos nois i noies, que com més grans més inconvenients hi acaben posant.

En aquest sentit, la crítica més incisiva discuteix la poca utilitat dels deures i el seu caràcter sovint reiteratiu o poc original. Escriure, o encara pitjor, reescriure llistes llargues d’oracions, o repetir exercicis i més exercicis idèntics als que s’han fet a l’escola, són alguns dels exemples que converteixen els deures a casa en una tasca avorrida i inútil, dos antídots contra la motivació i l’interès per aprendre.

Precisament, alguns d’aquests arguments han generat una forta oposició de famílies a França, que fins i tot va derivar fa un parell d’anys en una “vaga de deures”, sota l’eslògan “Ce soir, pas des devoirs” .

En realitat, la idea de fons és que l’existència dels deures a casa es manté més per creences i conviccions dels seus defensors que no pas per evidències i certeses que en demostrin la utilitat, com argumenta Alfie Kohn en el llibre El mito de los deberes (Editorial Kaleida). Hi ha altres referències a recerques que qüestionen la conveniència pedagògica dels deures.

Finalment, unes reflexions interessants, des de l’òptica legal i psicològica, les podeu trobar en aquest blog Amb els peus a terra.

En qualsevol cas, és indiscutible que convindria generar un diàleg per trobar un espai intermedi on puguin confluir els interessos de les famílies, els requeriments que expressi l’escola i sobretot les necessitats dels nois i les noies.

Diccionari

Diu la llegenda que a Finals del segle XX - Començaments del XXI, paraules com esforç, constància, autoritat, respecte, voluntat, responsabilitat, obligació, compromís... van desaparèixer del diccionari perquè ningú no les feia servir.

Es veu que quan unes dècades després les hi van voler incorporar ningú no va saber definir-les.

Res no s'oposa a la nit

Agafeu el diccionari de sinònims i busqueu, per exemple, la paraula impactant; o bé pertorbador. I totes les paraules que hi trobeu les podreu aplicar a Res no s’oposa a la nit.

El llibre tracta sobre la història real de la família de l’autora i es centra en la figura de la seva mare Lucile a qui l’autora va trobar morta al llit després que aquesta se suïcidés.

L’autora, que va patir una anorèxia que relata en un altre llibre –Els dies sense fam, que ha anat a parar sense dilacions al prestatge dels pendents–, escriu sobre una família –la seva– plena de vida i de morts, d’il·lusions i de desenganys, de bogeria i de bogeries, de dolors que no tenen antídot.

Delphine de Vigan és una gran autora que explica una història colpidora i que, a més, és real!

“N’hi ha prou amb la por per callar?”

“Encara mantinc vius els sentiments per les meves filles, però no ho puc expressar. Ja no expresso res. M’he tornat lletja, tant me fa, no m’interessa res tret d’arribar per fi a l’hora d’adormir-me amb la medicació. El despertador és horrible, El moment que passo de l’estat inconscient al conscient és com una fiblada.”

“Conservo el record d’altres escenes de la Lucile, encara més violentes, que segurament no escriuré mai.”

“Però novament, atrapada per la ressaca del seu dolor i de la seva culpabilitat, la Lucile va fer esclatar en mil bocins les primícies d’un després, els indicis d’una reconstrucció possible.”

“Independentment del que digui fanfarronegi, és dolorós reviure els records, fer ressorgir el que es va diluir, el que es va esborrar, el que estava tapat. (...) L’escriptura em despulla, em destrueix d’una en una les barreres de protecció, desfà en silenci el meu propi perímetre de seguretat.”

“Durant anys havia tingut vergonya de la meva mare davant dels altres, i m’avergonyia de tenir vergonya.”

“Ara,, quan la llegeixo, tinc la impressió que a la Lucile res no li va agradar tant com beure, fumar i malmetre’s.”

“L’exasperació i l’avorriment li havien deformat el rostre i la boca no es podia desfer d’una ganyota de fàstic.”

“Per més que creixéssim i féssim el nostre camí i construíssim la nostra vida i la nostra pròpia família, no hi havia res a fer, veníem d’allà, d’aquella dona; el seu dolor no ens seria mai aliè.”

“Vaig llegir la carta de la Lucile a la Manon, una carta d’amor i d’esgotament.”

Aforisme_02

No per explicar-ho més vegades, s'entén millor.

Bon 14!

Vull donar la benvinguda al 2014 i, alhora, desitjar-vos un bon any amb aquest conte de Jorbe Bucay.
Us convido, doncs, a viure amb intensitat cada instant d'aquest any que tot just comença.

"Así vamos anotando en la libreta cada momento que disfrutamos intensamente. 

Cuando alguien se muere, es nuestra costumbre abrir su libreta 

y sumar el tiempo de lo disfrutado, escribirlo sobre su tumba 

porque ese es, para nosotros, el único y verdadero tiempo vivido."