diumenge, 29 de maig del 2011

El valor de tenir valors

En la celebració de la lliga d’aquest any, els jugadors del Barça portaven una samarreta on es llegia: “El valor de tenir valors”. D’entrada ja sorprèn que en un món, el del futbol, en què la cultura sembla que hi estigui més aviat renyida, hi hagi frases, idees, pensaments... que diguin “alguna cosa” interessant, lluny dels tòpics tan típics d’aquest món tan ple, massa sovint, de paraules buides.

No hi ha dubte que avui al dia, tenir segons quins valors és un valor per si mateix. El valor d’apreciar la feina ben feta; el valor d’apreciar l’esforç, el treball, la constància; el valor d’apreciar el treball en equip; el valor d’apreciar la feina feta des la generositat, l’honestedat, el rigor...; el valor d’apreciar el respecte als altres (adversaris, rivals, però mai enemics)... Tot això, avui al dia, no és gens habitual i menys en un món, el de l’esport professional, on el culte al diner, a la fama fàcil i ràpida hi són prioritaris.

En canvi, el Barça actual representa tot això. I això fet des del coratge, la prudència, el respecte... en una temporada en què s’han hagut d’aguantar insinuacions, provocacions, crispació, denúncies... Aquest equip hauria de ser un model per a tots; però, especialment, per als joves que tenen el seu futur personal i professional per a construir.

I ahir, en la final de la Champions, hi va haver una mostra més, i ja en són moltes, de tot això.

En Carles Puyol, capità d’aquest fantàstic equip, va cedir el moment més esperat per a qualsevol capità, el d’aixecar la copa de campions, a l’Eric Abidal, que aquest any ha hagut de ser operat d’un tumor al fetge. Té molt de mèrit que en aquests moments d’eufòria, algú tingui la fantàstica iniciativa de poder regalar un gest tan maco, tan agraït, a una persona que seguríssim que s’ho mereixia.

Amb gent així, amb jugadors així, amb un equip així, això del futbol es desbanalitza bastant i l’esport pren una dimensió fins ara desconeguda i impossible de pensar que podia existir.

Actualment el Barça és un EQUIP i això es nota! VISCA EL BARÇA!

dijous, 26 de maig del 2011

Ningú es mor d'amor

Ja he explicat algun altre cop que a vegades se m’enganxa una cançó i no puc deixar d’escoltar-la. Ningú es mor d’amor he arribat a sentir-la 15 o 20 vegades seguides (i no exagero!), un cop rere un altre. No em demaneu el perquè. No el sé.

La trobo preciosa aquesta cançó (la lletra, la melodia...) i la interpretació que en fan en Litus (veu, quina veu!, i guitarra) i en Joan Eloi Vila (guitarra; que bé la toca!) és una meravella. Una autèntica joia per a l’oïda.

Espero que us agradi, encara que sigui una miqueta menys que a mi.



I com si fos de broma vam dedicar-nos a trencar-nos el cor.

dimecres, 25 de maig del 2011

Sisa

Ja vaig dir ahir que en l’acròstic hi ha un vers que és el títol d’una cançó de Jaume Sisa.
En Sisa és un cantant que sovint s’ha etiquetat d’excèntric. Certament, té aquella mica de geni i de boig que fa difícil saber on acaba una cosa i on comença l’altra. Però sota aquesta aparença s’hi amaga un artista que té cançons molt maques i interessants.
El més conegut de Sisa és l’espectacle La nit de Sant Joan que ja fa trenta anys va representar Dagoll Dagom. L’espectacle tenia cançons divertides, però també aquets balada, La clau de foc, que m’agrada molt. La lletra és molt maca. En aquest vídeo la canta la Carme Cuesta, que en fa una molt bona interpretació.




Jo no sé pas on és la clau del foc
S’ha fet tan curta i suau aquesta nit.
Ha estat un somni sense haver dormit.

Distant i càlid s’ha esvaït l’amor.
Vaig recollint les cendres del festí.
Resta present un eco indefinit.
Com un murmuri del què aquí has vist.

Comença el dia i una nova llum
Esbargirà records nascut del fum.
Un fil perdut et mou el sentiment
Són coses que sempre han estat pendents.
Paraules tendres, veus intemporals
Es manifesten de forma ideal,
Aquesta nit per a tu.

Però si et creguessis que el món és rodó,
Que l’aigua mulla i el sol fa escalfor,
Aquest moments no haurien existit.
Si és cert o no, mai no ho sabria dir.
Quan els desitjos es tornen reals,
I l’increïble és allò tan normal.

dimarts, 24 de maig del 2011

Acròstic, de baix a dalt

Miro per entendre
I no veig res
Una foscor ho entela tot
Qualsevol nit pot sortir el sol

(El darrer vers està manllevat del títol d’una cançó de Jaume Sisa)

dilluns, 23 de maig del 2011

Decàleg sobre les elecccions

La política no m’interessa gaire, per no dir gens; però m'he atrevit a fer el meu decàleg particular de conclusions després dels resultats d’ahir:

1. Una bona notícia per la democràcia: Les CUP han augmentat molt a tot Catalunya.

2. Una mala notícia per la democràcia: La Plataforma per Catalunya ha augmentat molt a tot Catalunya.

3. En els pobles petits no seria millor que hi haguessin llistes obertes? Qui vulgui treballar realment pel poble que s’apunti en una llista. Els ciutadans ja farem creuetes i triarem la gent. Que en un poble ens coneixem tots, coi!

4. L’alcalde de la capital de Catalunya serà del mateix partit que el del President del govern. És bo això per Catalunya?

5. ERC va tocar el cel no fa pas gaire temps. Les lluites internes l’han fet tocar l’infern. Alguna conclusió sobre l’efecte de les lluites de poder dins del propi partit?

6. El PP ha arrasat a gairebé tortes les eleccions per les autonomies “inventades” (totes excepte Catalunya, País Basc i Galícia; a Andalusia tampoc hi havia eleccions autonòmiques). Ja sabem qui guanyarà les properes generals. Quin perill per Catalunya!

7. El PSOE ha estat víctima de la crisi. Qui en té realment la culpa de la crisi econòmica?

8. En Joan Laporta és des d’avui regidor de l’Ajuntament de Barcelona i diputat del Parlament de Catalunya. També és presentarà a les eleccions generals? Diputat, també, a Madrid? A Barcelona es presentava conjuntament amb ERC. Heu vist les imatges d’ahir al nit al costat de Jordi Portabella? En Portabella, molt seriós, valorant negativament els resultats i en Laporta, al seu costat, somrient. Va llegir els resultats en clau individual (ja sóc dins!) i no va voler entendre que eren uns mal resultats pels partits de la coal·lició. Patètic! Quin afany de protagonisme! Va ser un bon president pel Barça, però ara fa llàstima!

9. Un dels meus millors amics és germà del futur alcalde de Girona. Això no serveix per res, però m’agrada dir-ho. Espero que sigui un bon alcalde pels gironins.

10. Quina llàstima que les acampades dels “indignats” acabarà en un no res. Ja ho veureu!

dijous, 19 de maig del 2011

Sin identidad

Si us agraden les pel•lícules de suspens, aneu a veure Sin identidad. Èxit de taquilla als Estats Units, està dirigida per un català, Jaume Collet-Serra.

El doctor Martin Harris té un accident de cotxe. Quan es desperta del coma ningú no el reconeix i algú altre li ha suplantat la identitat.

El més destacable és que és un exercici brillant de trama ben elaborada. A més, l’actor protagonista (Liam Neeson) hi fa un paper fantàstic.

La pel•lícula us atraparà de seguida i els esdeveniments s’aniran desencadenant  un rere l’altre a un ritme que no us permetrà perdre-us cap detall. Un dosi justa d’acció completa una pel•lícula rodona.

dilluns, 16 de maig del 2011

Des del cim

S’ha hagut de llevar d’hora, massa d’hora pel seu gust.

Ha hagut de conduir per una carretera estreta i plena de revolts tancats, unes esses que el feien guanyar alçada ràpidament.

Ha hagut de caminar durant hores, una forta pujada que no s’acabava mai.

Ha hagut de patir el vent intens habitual en aquell coll de muntanya, aquell vent que és el que més el molesta perquè es fica per tot arreu i augmenta molt la sensació de fred i l’esforç esdevé encara més feixuc.

Però tot això ha valgut la pena.

Ara que és dalt del cim, mira l’horitzó, cap a les muntanyes que té al davant. El silenci és absolut.

Però K el trenca de cop.

Crida molt fort. Un crit que li surt de ben endins i que sembla que l’alliberi d’alguna cosa.

Crida
crida ben fort
fins que tothom et senti
fins que la por se’n vagi del teu cos
                      (Miquel Abras, Crida)

dijous, 12 de maig del 2011

Drets

Fa temps que per la xarxa corre un text molt interessant. M'agrada perquè diu coses que fan pensar. Per això el vull compartir amb vosaltres:

1. Algunes vegades, Tens dret a ser el primer.
2. Tens dret a cometre errors.
3. Tens dret a tenir les seves pròpies opinions i creences.
4. Tens dret a canviar d'idea, opinió, o actuació.
5. Tens dret a expressar una crítica i a protestar per un tracte injust.
6. Tens dret a demanar un aclariment.
7. Tens dret a intentar canviar el que no et satisfà.
8. Tens dret a demanar ajuda o suport emocional.
9. Tens dret a sentir i expressar el dolor.
10. Tens dret a ignorar els consells dels altres.
11. Tens dret a rebre el reconeixement per un treball ben fet.
12. Tens dret a negar-te a una petició, a dir "no".
13. Tens dret a estar sol/a, encara quan els altres desitgin la teva companyia.
14. Tens dret a no justificar-te davant els altres.
15. Tens dret a no responsabilitzar-te dels problemes dels altres.
16. Tens dret a no anticipar-te als desitjos i necessitats dels altres i a no haver d'intuir-los.
17. Tens dret a no estar pendent de la bona voluntat dels altres, o de l'absència de males idees en les accions dels altres.
18. Tens dret a respondre, o a no fer-ho.
19. Tens dret a ser tractat amb dignitat.
20. Tens dret a tenir les teves pròpies necessitats i que siguin tan importants com les dels altres.
21. Tens dret a experimentar i expressar els teus propis sentiments, així com a ser el teu únic jutge.
22. Tens dret a detenir-te i pensar abans d'actuar.
23. Tens dret a demanar el que vols.
24. Tens dret a fer menys del que ets capaç de fer.
25. Tens dret a decidir què fer amb el teu cos, temps, i propietat.
26. Tens dret a rebutjar peticions sense sentir-te culpable o egoista.
27. Tens dret a parlar sobre el problema amb la persona involucrada i aclarir-lo, en casos que els drets de cadascun no estan del tot clars.
28. Tens dret a fer qualsevol cosa, mentre no vulneri els drets d'altra persona.

dilluns, 9 de maig del 2011

The river

The river és una de les cançons de Bruce Springsteen que m’agraden més. És una balada preciosa que comença amb una harmònica que fa posar els pèls de punta. Després, la veu de Bruce, greu, arrossegada, posada al servei de la balada, fa allò que falta perquè la cançó sigui boníssima. La lletra també és molt maca. És una bonica història que en algun moment va passar prop d’un riu.

Gran Bruce Springsteen! Fantàstica cançó!

No us perdeu el vídeo. Val molt la pena!