divendres, 23 d’agost del 2013

Micromicrorelats: Serrera (2a part, i última)

[Fa uns mesos vaig fer tres micromicrorelats sobre una suposada excursió al Pic Serrera. Ara n’he fet tres més, per això he volgut mantenir el mateix títol que els de l’altra vegada. 
Ah, i ja ho sabeu: qualsevol semblança amb la realitat...]

U: Caminar vs menjar.
Com que ja coneixien un bon restaurant van decidir de tornar a provar de pujar el mateix cim de feia uns mesos. Quan s’ho van plantejar no es van recordar que en plenes vacances d’agost a la butxaca ja gairebé només hi queda “calderilla”.

Potser aquell restaurant de menú barat també faria el fet. De seguida van trobar la justificació que els servia per no reconèixer que la cartera era massa buida i la VISA ja no permetia més alegries: si es menja gaire per sopar, dorms malament i al matí no “tires”.

Dos: A l’hotel.
Van triar un altre hotel perquè van saber que en el de l’altra vegada els donaven per morts per culpa d’un allau. Si els haguessin vist aparèixer a la recepció ja de fosc en Patxi hagués pogut tenir un cobriment de cor que a la seva edat hagués estat irreversible. 

Tres: Que valents!
Quan estaven a punt de començar a caminar es van trobar uns coneguts que havien fet nit a l’autocaravana allà mateix. Eren quarts de nou i tot just esmorzaven. Els van dir que quan acabessin d’esmorzar, recollir i endreçar també volien fer el cim, tot xino-xano. Els cinc experts excursionistes van pensar que ja no es veurien més i els van desitjar que l’excursió els anés molt bé. Van pronosticar, entre ells, que difícilment farien cim –“se’ls farà tard... ja tenen una edat... no fan gaire pinta de...”–.

Quan pujant cap al coll van veure que una parella els estava a punt d’atrapar no es van imaginar que poguessin ser ells. Però ho eren. De cop i volta, la cursa que algú s’havia plantejat per fer cim va quedar anul·lada sense que fes falta que ningú digués res. No podia ser que una dona els guanyés a tots. I menys si havia sortit mitja hora després que ells. 
Quan el matrimoni va ser a la seva alçada, tots cinc van dissimular: un parell van fer veure que feien fotos; un altre va dir que havia perdut les ulleres i mirava per terra com aquell que busca alguna cosa i un altre, que s’ho va creure, l’ajudava; el que quedava va amagar-se rere una roca perquè va decidir de cop i volta que per fer l’últim tram era millor treure del ventre allò que hi sobrava.

Un cop a dalt, algú dels cinc va recordar una frase que els havien dit a ells una vegada per allà “a prop” i la va repetir a la parella

   Que valents!

El matrimoni no va entendre res.

dimecres, 21 d’agost del 2013

El bolígrafo de gel verde

De llibres, en el bloc, només parlo d’aquells que m’han atrapat i que tinc ganes de recomanar-vos. Dit d’una altra manera, només explico alguna cosa dels llibres que llegeixo i que no em deixen indiferent, però sempre per raons positives.

Amb aquest, El bolígrafo de gel verde, m’ha passat una cosa curiosa: m’ha atrapat molt, però hi ha alguna cosa que fa que no el recomanaria; m’ha agradat, però m’ha decebut alhora; m’ha encantat, però no deixa de ser un llibre més, un de tants. Contradictori, ho sé; però no ho sé dir d’una altra manera. Tampoc no ho voldria dir de cap altra manera. És per això, per aquesta contradicció que ara intentaré explicar a la meva manera –més original que convincent–, que parlo d’aquest llibre en el bloc.

A la portada, el títol: El bolígrafo de gel verde. Un boli, protagonista d’un llibre? Sí, més o menys sí. Més aviat menys que més; però protagonista al cap i a la fi. ¿Contradictori, també, el que acabo de dir? No, però les coses no són mai ni blanques ni negres del tot. Mai

A la contraportada, una frase: Esta novela no ha sido galardonada con ningún premio literario conocido; ni siquiera con uno desconocido. M’agrada que un llibre s’anunciï no pel que ha guanyat sinó pel que no ha guanyat. Original. Diferent. Això sol ja fa que el llibre em cridi l’atenció. Només aquesta frase ja fa que el llibre es mereixi cert crèdit per part meva.

A l’interior, frases i més frases d’aquelles que estan formades per mots ben travats. Moltes frases,  paràgrafs sencers d’aquells que es fan llegir dues vegades, d’aquelles que si llegeixes el llibre en companyia li dius a qui sigui que està enfeinat amb les seves coses: “Mira, mira...  que t’ho llegeixo...” I li llegeixes aquella frase que a tu tant t’ha ressonat i que a l’altre el deixa més aviat indiferent. Què hi farem! Hi ha coses que no es poden compartir perquè parlen d’alguna cosa que està molt endins, allà on només en prou feines un mateix s’hi arriba i encara no sempre.

Algunes d'aquestes frases. Poquetes:

- A veces, sólo es necesario que algo cambie, para bien o para mal es secundario

- Abriría la puerta para encontrarse a la rutina sentada en la mesa como ese invitado que nunca acaba de irse.

- Nos miramos tanto que en ese momento nos conocimos, nos acabábamos de ver por dentro.

- Él aportó su semen y ella todo lo demás: las caricias, el amor, la educación y la venda para que no fuera consciente de lo que pasaba en su ausencia.

- Durante unos segundos que se me antojaron minutos nadie dijo nada: los niños dejaron de llorar, los ancianos no se atrevieron a toser, incluso me pareció ver a Cristo bajar la cabeza avergonzado.

– Te quiero, pero…–
Un "te quiero" real, pero con miedo.
Un "pero" también real que lo paró todo.              

- Hay relaciones especiales con personas y también hay relaciones con personas especiales. No hay diferencias, ambas te dejan huella, ambas te dejan un recuerdo para toda la vida”.

- "Parasiempre", cuando no sabíamos lo que duraba un "parasiempre".


Així doncs, què no m’ha agradat d’aquest llibre?
- El  final. Tant de sucre, tanta mel, després de tanta amargor... no m’ha convençut. Gens

- El missatge que s’hi amaga. De fet no s’hi amaga, hi és ben explícit: canviant l’escenari dels fets canvien els fets encara que sigui amb els mateixos personatges. No va així això

- Tampoc no penso que la resposta estigui sempre en el canell esquerre. Calen més coses per a trobar respostes adequades. Bastantes coses més!.

Malgrat “tot” o precisament gràcies a “tot” això, quan al setembre aquest autor, Eloy Moreno, publiqui el segon llibre, Lo que encontré bajo el sofá, la novel·la anirà a parar al prestatge dels llibres pendents.

En resum:
No us el recomano de manera entusiasta, però si el llegiu us atrapàrà


Blowing in the wind



Anys 60. Bob Dyland. 21 anys. Per a mi, una de les millors lletres que s'hagi escrit mai per a una cançó.

Per quants carrers l'home haurà de passar
abans que se'l vulgui escoltar?
Digue'm quants mars li caldrà travessar
abans de poder descansar?
Fins quan les bombes hauran d'esclatar
abans que no en quedi cap?

Això, amic meu,
tan sols ho sap el vent.
Escolta la resposta
dins del vent.

Quants cops haurà l'home de mirar amunt,
per tal de poder veure el cel?
Quantes orelles haurà de tenir
abans de sentir plorar al món?
Quantes morts veurà al seu costat
per saber que ha mort massa gent?

Això, amic meu,
tan sols ho sap el vent.
Escolta la resposta
dins del vent.

Fins quan una roca podrà resistir
abans que se l'endugui el mar?
Quan temps un poble haurà de patir
per manca de llibertat?
Fins quan seguirà l'home girant el cap
per tal de no veure-hi clar?

Això, amic meu,
tan sols ho sap el vent.
Escolta la resposta
dins del vent.

divendres, 16 d’agost del 2013

No puc deixar d'escoltar-la_04

Des d'ahir al vespre, aquesta.
Una vegada i una altra i una altra i...
Per què? No ho sé ben bé. Se m'acut que potser la lletra, que potser la melodia, que potser la veu, que potser tot plegat o que potser res de tot això. No en tinc ni idea. Només sé que m'agrada molt i que no puc deixar d'escoltar-la. Tot avui.



Ya ves, a veces me canso de ser hombre y también 
me agota escuchar que todo va bien, 
y ver tristes hombres mirando al sur, 
y no existir si no me miras tú. 

Ya ves, a veces me canso de perderte y saber 
que estamos solos y no va a volver 
Guevara para darme la razón 
de no verte tendida en mi colchón. 

Y mientras tanto, 
estrépito de andamios, 
pateras y naufragios, 
desvelan nuestro sueño. 

Y mientras tanto, 
si hoy se cae la habana, 
¿el día de mañana 
quién será nuestro dueño? 

Así yo canto para recordar 
que sigues a mi lado, 
que aún sueñas despierta porque así 
vencemos el cansancio. 

Así yo canto para recordar 
que aún seguimos vivos, 
si no ves más allá de tu horizonte 
estaremos perdidos. 

Ya ves, a veces me canso de ser libre, de ser 
libre para venderme y caer 
muerto donde mi libertad prefiera, 
siempre al otro lado de tu frontera. 

Ya ves, a veces me canso de mí y de no tener 
valor para buscarte y cometer 
todo delito que este amor exija. 
"Quieta ahí, tus labios o la vida". 

Y mientras tanto, 
estrépito de andamios, 
pateras y naufragios, 
desvelan nuestro sueño. 

Y mientras tanto, 
si arde Lacandona 
si Marcos abandona, 
¿quién será nuestro dueño? 

Así yo canto para recordar 
que sigues a mi lado, 
que aún sueñas despierta porque así 
vencemos el cansancio. 

Así yo canto para recordar 
que aún seguimos vivos, 
si no ves más allá de tu horizonte 
estaremos perdidos.


Si no ves más allá de tu horizonte...

dimarts, 13 d’agost del 2013

1979

1979 és una cançó de Joan Dausà (músic, actor, locutor, animador infantil...) que té un disc fantàstic que es diu "Jo mai mai".

1979 no és la cançó més coneguda del disc, però, per a mi, és una de les més maques. I des d'ahir, que en conec el significat, encara m'agrada més.

Joan Dausà va quedar orfe de mare quan ell només tenia 20 dies i li dedica aquesta cançó. És cert que és una cançó trista, melancòlica, però... taaaant maca!

A més, m'agrada molt el que Joan Dausà diu en en una entrevista:

"... 1979 està dedicada a la meva mare que va morir quan jo tenia vint dies de vida. Vaig tenir la sort de tenir una segona mare, per tant aquesta cançó no neix d'un trauma sinó d'un agraïment a algú que va permetre que jo visqués"

Agraïment sentit a qui t'ha "permès viure"! Agrair des del cor i, sobretot, agrair "malgrat les circumstàncies". Gens fàcil, però fantàstic i, diria, necessari, alhora.

És una cançó maquíssima amb una lletra de "pell de gallina". D'acompanyament musical, tan sols un piano tímid que en prou feines gosa sonar i sembla, més que res, un testimoni privilegiat de l'emoció que es desprèn de la lletra.

Amb por va deixar aquest món
complint un acord pactat amb la mort:
viuria per tenir el nadó,
omplir-lo a petons
i abraçar-lo suau i fort. 

Per ell va cosir un llençol
que parla de contes de petits herois.
D'acord. Un pacte amb la mort,
arriba el moment de marxar amb el vent.
Que el sol em cuidi el petit
i la lluna aprengui aquella cançó de bressol
que cantaria jo per ell cada nit
però sé que està escrit.
D'acord.

Jo sóc el petit heroi que ha cuidat el sol
i dorm a la nit amb cançons de bressol.
I tinc un pacte amb el vent que em parla de tu
i em diu que estàs bé.
I sé que sents la cançó des d'aquell racó
on s'abracen la vida i la mort.