Bon 2013!

Amb aquesta cançó us vull desitjar un bon 2013.

"Oblidem el passat,
No pensem el futur
i deixem que el demà comence ara"

"Vivim, vivim somiant"

Nadal al cim amb amics i Julius Evola

PM no havia sentit a parlar mai de Julius Evola fins que es va asseure en una pedra incòmoda a recer del vent fred que bufava dalt del cim.

Va escoltar el text, mentre en seguia la lectura amb la còpia que li havien fet arribar.

“Diuen que Nadal és il·lusió. Mes no n’hi ha prou que sigui Nadal. En aquests temps plens de dificultats, necessitem un antídot que ens obri una porta a l’alegria i a la il·lusió”

Totalment d’acord  amb aquest primer paràgraf: Nadal no és raó suficient per a res. En tot cas, pot servir per enganyar-nos amb una teranyina de falsa felicitat. Manca quelcom més que un 25 de desembre cada any al calendari per saber que tenim el dret a ser feliços i l’obligació d’intentar-ho cada dia. PM va mirar al seu voltant i en un moment es va omplir de raons per ser feliç: els amics amb qui estava, la muntanya i, sobretot... ELL! Sí, ell era, és, una raó suficient per a ser feliç! De fet ningú no en té cap altra que un mateix. Cadascú no és una raó més per ser feliç; és LA raó!

Mentrestant la lectura del text havia continuat i va poder sentir com el lector proclamava amb veu forta i clara:

“Segons Évola, «la muntanya ensenya el silenci, aparta de la xerrameca i s’endú les paraules inútils.»

Aquell matí de Nadal al cim no hi havia gaire silenci, tanmateix valia la pena perquè eren paraules sàvies qui el trencaven, perquè allò que es deia estava escrit des del cor d’algú que està enamorat de la muntanya i, sobretot, dels valors que s’hi poden aprendre.

“Som al cim, escriu Evola, la mirada es fa cíclica i solar, desapareix el record de les petites preocupacions, dels petits homes de la petita lluita de la vida (...) Aquest és l’antídot que necessitem en aquests temps plens de dificultats. Aquesta és la poció que ens ha d’obrir la porta de l’alegria i de la il·lusió”

Acabada la lectura del text, PM va celebrar el Nadal envoltat d’amics i va veure amb goig com any rere any la colla anava creixent. El glop de cava que va fer després de brindar, va ser com un elixir amb gust a alegria. 

Si ens veiessis...

Bon Nadal, però que sigui Nadal cada dia!

Si els veiessis...
Si ens veiessis...

Mots ben travats_10

Potser estar viu és això: atrapar instants que moren (L'elegància de l'eriçó - Muriel Barbery)

Que ningú no et salvi la vida

Ostres, m’ha deixat amb la boca oberta! 

Que ningú no et salvi la vida és un llibre totalment absorbent, impossible de deixar-lo fins que no l’acabes. 217 pàgines llegides d’una tirada! Un dels millors llibres que he llegit últimament, sense cap dubte.

La novel·la està estructura en quatre parts perfectament equilibrades com si fossin les potes d’una taula que no pot bellugar-se gens perquè allò que s’hi ha deixat al damunt és d’una fragilitat extrema.

Segurament que a algun lector li decebrà el final perquè... acaba com acaba (és que no vull donar pistes, ni una!), però aquest final inesperat encara la fa més gran a la novel·la. Què carai, quan la literatura té aquesta capacitat de sorprendre és més fascinant encara!

En Víctor va salvar la vida a l’Enzo. Ara en Víctor li’n demana comptes. Vint anys després, algú llegirà una carta amb una petició molt concreta. Un altre favor.

Més enllà de l’argument, la novel·la parla de la vida i la mort, de l’amistat, de l’amor, de la culpa, de la compassió, de situacions límit, de cruïlles on has de triar (el dret i el deure de triar constantment!)...

A més, és un llibre ple d’aquelles frases impactants, que tenen molt de suc, que diuen “coses”, encara que a cadascú li diguin coses diferents. Ja m’enteneu.

Un home existeix perquè existeixen els altres és la primera frase del llibre. I partir d’aquí ja no podreu parar de llegir.

Llegiu-lo, de veritat!

Per cert, si un dia algú us salva la vida, què estareu disposats a fer per recompensar-li?

* Sempre havia dit que valia més penedir-se del que s’havia fet que del que no s’havia arribat a fer.

* La vida sempre es torna una cosa inesperada.

* L'atzar no és pas un joc amb regles definides i moltes vegades es disfressa de destí

- Canviaries alguna cosa de la teva vida?
- Del que ja he viscut vols dir? El problema és que si canvies una sola cosa, moltes de les que no canviaries desapareixen; la vida no és una suma, és una equació.

* Tots dos escolten el silenci de l’altre.

* Què devia permetre que dues persones continuessin juntes després de tant de temps? L’amor? La por? Es tocaven en algun punt, l’amor i la por?

El disc de la Marató - 2012

Com cada any, la tradicional entrada sobre el disc de la Marató.

Una opinió ben personal, totalment subjectiva i gens experta sobre les cançons que més m’han agradat del CD. Malgrat tot, ja sabeu que el més important en aquest CD no és si és bo o dolent sinó el que implica el fet de comprar-lo: una petita contribució a una malaltia que, jo diria, directament o indirectament, segueix afectant a gairebé tothom.

Les tres que m’han agradat més són les versions que fan Menaix a Truà i Glaucs, la que fa Alejandro Sanz i la que canta Miguel Bosé, Vírgina Martínez i l’Orfeó Català.

- Els Menaix a Truà i en Jofre Bardagí (cantant de Glaucs) fan una molt bona versió del conegut himne del Liverpool You'll never walk alone que quan es veu a la TV cantat pels seguidors abans de començar un partit impressiona. Al camp ha de ser una passada. La lletra és fantàstica!!

Quan caminis cap a un somni 

alça el cap ben alt.

I no tinguis por, cap neguit.

-M’agrada molt, -molt eh!- la cançó d’Alejandro Sanz. Ell mateix canta una cançó del seu últim disc, que per aquesta ocasió ha traduït –fantàsticament bé-  en Serrat al català. És una cançó “típica” d’Alejandro Sanz, però li atorgo el mèrit de fer-ho en català i que és una molt bona lletra. Si a més la seva veu us agrada... Gairebé diria que la cançó m’agrada bastant més en català que l'original en castellà. Molt bona aportació!

Ara t’ensenyo on va dur-me la vida

i les ferides que em va deixar l’amor.

Ara no vull crits, ni drames,

sols una conversa tranquil·la entre els dos.

- La tercera cançó que prefereixo d’aquest CD és una versió que d’una peça de Lax’n Busto. Miguel Bosé, Vírginia Martínez –la cantant de La porta dels Somnis- i l’Orfeó Català han fet una magnífica versió de Tornarem. La lletra és molt maca i amb aquesta combinació de veus tan atrevida –Miguel Bosé, Orfeó Català...- queda genial.

Rere els núvols hi ah un sol tan gran

que mai ningú no pot amagar.

Rere els dubtes hi ah la veritat.

- També m’agrada la cançó de The Alan Parson Project que fan els de La Casa Azul. Una cançó amb un ritme que enganxa i amb una lletra que també s’ha d’escoltar. Bona aportació!

Segueix el teu camí endavant, no deixis de somiar.

- Una altra cançó fantàstica és la versió amb tocs clars de flamenc que fa Miguel Poveda de la conegudíssima cançó de Violeta Parra Gracias a la vida. Saber que Violeta Parra es suïcidava un any després de compondre aquest cant a la vida fa que, si més no, la cançó no et deixi indiferent.

Gràcies a la vida

Que tot m’ho regala.

- I també vull destacar el Rap Som guerrers que Porta ha creat especialment per aquest CD. Com s’adiu a l’estil del Rap, la lletra directa, sense concessions, t’arriba de dret a l’estómac.

Som guerrers, no estem fets per abandonar.

Si estem junts no hi ha res que ens pugui aturar

Si caiem ens hem d’aixecar, no queda un altre remei,

Nosaltres no ens rendirem sense lluitar.

                                                                                                                                                                                                                                                         - Una altra cançó interessant en aquest CD és la festiva , però potser excessivament repetitiva, Som persones de The Killers i que versiona Txarango. Per cert, som persones o titelles?

No hi ha missatges que no rebis.

Deixa que el cor sempre et bategui.

Xiulant

Sovint xiula mentre camina pel carrer o bé sol taral·lejar una cançó entre els passadissos del supermercat mentre empeny el carro ple de productes de marca blanca en oferta.

Quan aquell dia va entrar a l’oficina del banc rescatat on treballa, un company de feina li va dir amb un somriure que “deus estar molt content que de bon matí ja xiulis”; però no es va adonar que PM xiulava una melodia trista.

Habitacions tancades

Deixareu de llegir un llibre que té frases com aquestes?

* El dia que jo expliqui tot el que recordo, els morts es regiraran a les seves tombes.

* Restar muda era la seva única defensa contra allò que no coneixia.

* Li va semblar que li veia un secret amagat al fons dels ulls i es va fer el propòsit ferm de no aturar-se fins a saber què era.

* Que els records acumulin pols.

* Els morts tenen molt de temps i una paciència infinita.

*  - Canviarà alguna cosa la veritat?

   - El passat es pot canviar.

*   - Al cel sigui. 

      - Sí, sí, i que no se’n mogui.

* Crec que mai hauríem hagut de deixar de mirar aquestes fotos, mare. Contenen una veritat capaç de canviar-ho tot.

* Hi ha coses que les mares no volem entendre, encara que en siguem capaces.

* Deixa créixer un silenci que és un misteri. Un silenci farcit de paraules que mai no es diran.

* Finalment, els principis han guanyat la batalla al desig.

* Sap que la manera com ara el turmenten aquestes paraules maleïdes és només un aperitiu de la seva vida.

  

* Un cementiri no és un bon lloc per retrobar-se. Sobretot quan ets el mort.

Llegiu Habitacions tancades. Us atraparà, enganxarà, i així ajudareu a Violeta Lax a obrir les portes que s'han tancat. 

Sé de un lugar

Quan PM va trucar per reservar les entrades  es va sorprendre que no fossin numerades. 

A l’arribar al teatre es va trobar tancades les portes que donen accés a platea. Al vestíbul, unes quantes cadires, un sofà, una taula i alguna tauleta de nit. Era allí on es representava l’obra. Ja no quedaven gaires llocs buits i es va asseure en una cadira just al davant d’una columna i va pensar que potser no ho veuria gaire bé. 

Al cap d’una estona va començar l’obra. Un monòleg del protagonista que de seguida es va convertir en un diàleg amb un interlocutor sorgit d’un lloc inesperat. I a partir d’aquí, una lluita dialèctica sense treva entre els dos personatges. 

Gairebé de manera instantània, PM es va quedar atrapat pel text i per la interpretació genial dels actors. A més l’obra tenia un encant especial: actors i públic formaven part d’un tot en què l’espai que ocupaven una i altres era totalment compartit. Aquella columna davant seu no feia gens de nosa.

La fascinació de PM per allò que deien, feien i, sobretot, sentien els personatges creixia al mateix ritme que el duel entre ells dos.

Al final de l’obra, PM va veure que ALGÚ del públic tenia llàgrimes als ulls. Que just en aquell moment es tombés l’ampolla de cervesa que li havien regalat amb l’entrada i i que se’n vessés per terra va ser el de menys.

[Un avís mooooolt important: Si teniu intenció d'anar a veure l'obra SOBRETOT (!!!!) no mireu aquest video. Us espatllaré TOTAAAALMENT l'obra i res no em sabria més greu. Si sabeu segur que no hi anireu, no us el perdeu!]

7

- Els set dies de la setmana

- Les set notes musicals

- Els set colors de l’arc de Sant Martí

- Els set xacres

- Els set pecats capitals

- Les set meravelles del món

- Les set vides d’un gat.

Per cert, sabeu:

- Quants nans van viure amb la Blancaneus?

- Quants sagraments hi ha segons la religió catòlica?

- Quants dies va tardar Déu per crear el món?

- Quants pastors d’Israel hi ha segons el judaisme?

- Quants cels hi ha segons l’Islam?

- Quants llibres té la sèrie de Harry Potter?

- Quant sumen les cares opostes d’un dau?

Prou preguntes, que ja en porto 7. Vaig a mirar la peli “els set magnífics” i beuré 7up, he agafat... set!

Tots Sants

Ens volen a tots iguals.

Ens volen a tots com xaiets.

Ens volen a tots amb el cap cot.

Ens volen a tots com una massa amorfa.

Ens volen a tots sense criteri.

Ens volen a tots adormits.

Ens volen a tots... sants.

Lo imposible

És la pel·lícula de moda d’aquestes últimes setmanes: rècord de recaptació el dia de l’estrena, cues a les taquilles, sales plenes... però realment, s’ho val.

Quan s’asseu a la butaca del cinema, tothom ja sap com acabarà. El guió és el de menys. Però, en canvi, la pel·lícula atrapa i et manté enganxat al seient i atén a la pantalla des del primer moment fins a l’últim.

El tractament acurat de la història, basada en fets reals, és el mèrit més gran de Lo imposible.  Unes imatges impactants, una fotografia excel·lent, el tractament de la llum, els sons i els silencis, el que expressen els personatges tan sols amb la mirada i els gestos... la converteixen en una pel·lícula emotiva i imprescindible!

A vegades, allò que pot semblar impossible... s’esdevé!

Absències

Avui fa justament 25 anys vaig escriure una carta a algú que marxava. No recordo si mai vaig enviar aquesta carta. Podria ser que no. Tant és. El que sí recordo perfectament és que en aquesta carta hi incloïa aquest fragment d’un poema de Miquel Martí Pol que va publicar el 1985 en el recull “Llibre d’absències” i que va escriure arran de la mort de la seva primera dona.

I si de sobte algú tanca la porta

i tot és trist i hostil, què podem fer

sinó esperar en silenci que la vida

reprengui el curs de sempre, poderosa,

i ens alliberi d’aquest fosc domini?

Sincerament, encara recordo el cop de porta com si fos ara! 

Però amb el temps he après que per la nostra vida va passant molta gent. D’aquestes persones, algunes hi són una temporada i se’n van; d’altres es queden amb nosaltres per sempre més (no cal que sigui estant físicament al nostre costat). Però qui segur que sempre és amb nosaltres és un mateix. És per això que és tan important estar-hi bé.

Living in the moment

Si la vida és d'un sol acte
per què hi posem totes aquestes trampes?
Les posem just en el nostre camí
quan només volem ser lliures

No malgastaré els meus dies
inventant-me tot tipus de maneres
de preocupar-me de totes les coses
que mai no em passaran

Així, doncs, simplement deixo estar les coses que sé que no sé
i sé que això només ho faré
vivint el moment
vivint la nostra vida
d'una manera fàcil i relaxada
amb pau mental
amb pau al cor
pau a l'ànima
a tot arreu on vaig, em sento com a casa
vivint el moment

Em perdono certes coses que he fet.
Deixo el meu passat en el passat
i ara m'ho passo millor.
Deixo estar els pensaments
que no em fan fort
i crec que això pot ser el mateix per a tothom.

Si m'adormo
sé que tu seràs el que sempre em recordarà
de viure el moment
viure la meva vida
d'una manera fàcil i relaxada
amb pau mental
amb pau al cor
tinc pau a l'ànima
a tot arreu on vaig, em sento com a casa
vivint el moment

No puc caminar per la vida de cara cap enrera
Ho he intentat
Vaig intentar-ho més d'un cop per assegurar-me'n
I el futur que havia estat buscant em va ser denegat
Però em vaig girar i vaig deixar de fer-me mal
vivint el moment
vivint la meva vida
d'una manera fàcil i relaxada
amb pau mental
amb pau al cor
tinc pau a l'ànima
a tot arreu on vaig, em sento com a casa
vivint el moment
Visc el moment
visc la meva vida
prenent-m'ho en calma
amb pau mental
tinc pau al cor
tinc pau a l'ànima.
Oh, a tot arreu on vaig, em sento com a casa.

                                                            (Living in the moment - Jason Mraz)

Neus Català

Ahir, l’Albert Om va ser “El Convidat” de la Neus Català, una senyora de 97 anys que és l’única supervivent catalana del camp d’extermini de Ravensbrück.

El programa va ser fantàstic. Impagable!!

La Neus és un testimoniatge magnífic de coratge, d’esperit de superació, de lluita, de conviccions profundes, d’intel·ligència, de ganes de viure... Va ser un programa de pell de gallina i de llàgrimes als ulls.

Però avui és millor que jo no digui gaire res. Deixo que sigui la Neus qui s’expliqui:

- L’ocell torna al niu per morir. De veritat, eh! Els ocells tornen al niu per morir. Doncs jo he vingut cap aquí al meu niu.

- No em pensava que duraria tant. Diuen que “mala hierba nunca muere”.

- La majoria dels nazis ja deuen ser morts i vostè encara és viva.

 -Oh!! Encara es conserven. També eren "mala hierba", aquells sí.

- La vida és bonica i vaig lluitar a mort per conservar la vida. És d’aquelles contradiccions que té la vida, però és així.

- Oi que el seu pare de petita li va dir: “Neus, tu no abaixis mai els ulls per ningú”.

- Sí

- Ho ha complert?

- I tant. Em va costar molts cops, però no vaig plorar mai davant d’un nazi.

- Com s’ho va fer vostè per resistir?

- Tenia uns ideals

- Quin sentiment té: ràbia, odi, venjança...?

- No. Justícia.

- Et fan sofrir cada segon, cada segon, cada segon... No et deixen la ment tranquil·la mentre estàs amb ells.

- Si el cervell no el fas treballar et tornes tonto.

- Jo no sóc una excepció. Sóc un testimoni.

  

- Tot el que ha fet a la vida ha valgut la pena?

- I tant! I tant! Potser no vaig fer tan bé com ho havia de fer, però ho he fet amb la intenció de no fer mal, de fer bé. De tirar endavant el carro. Si no fèiem res, no hauríem pogut avançar.

- Vam lluitar. No vam guanyar, però sí que hem guanyat perquè el món d’avui no és el món d’abans. Que sempre s’avança si es fa alguna cosa. Molta gent es pensa que lluitar és agafar una arma. No és això.

- Què és lluitar?

- Lluitar és unir-se per a una idea.

- I quina és la idea que ha mogut la seva vida?

- La justícia, la democràcia, la pau.

Des de l'estiu, tinc al prestatge dels pendents "Un cel de plom", el llibre que Carme Martí va escriure per deixar constància d'aquest testimoniatge. Avui acabo el que tinc entre mans i demà mateix el començo. Ja no puc esperar més!!

Per a la Neus, cada dia és una victòria; 

una batalla guanyada a la vida. (Albert Om)

I una merda!

- Et sents culpable de no saps ben bé què.
- I una merda! - va contestar PM.

[La intervenció del primer interlocutor és una frase lleument modificada que apareix a Jo confesso de Jaume Cabré, pàgina 731. Aquesta frase em va inspirar aquest conte tan breu]

Mots ben travats_09

"He entès que la felicitat no és viure una petita vida sense embolics, sense cometre errors, no moure's. La felicitat és acceptar la lluita, l'esforç, el dubte i avançar, avançar saltant cada obstacle."
                                                                  (Els ulls grocs del cocodril - Katherine Pancol) 

11 de setembre

Venim de nord,

venim del sud,

de terra endins,

de mar enllà,

i no ens mena cap bandera 

que no es digui... LLIBERTAT!!!!!

                                          (Venim del nord, venim del sud - Lluís Llach)

Sentit comú

En la novel·la L’home duplicat de Saramago hi ha un fragment que transcric a sota en el qual “el sentit comú” es transforma en un personatge i manté un diàleg  interessant, viu, irònic.. amb el protagonista.

M’agrada aquest diàleg per la seva originalitat, per la seva ironia, pel que diu i com ho diu.  

Potser tots plegats hem d’aprendre que allò que en diem “sentit comú” és quelcom inexistent o tan ple de febleses que no paga la pena de fer-li cas!!!

- Haig de confessar que no esperava tant de tu, t’has portat molt bé, com un home.

- Sóc un home.

- No negaré que ho siguis, però normalment sempre havia vist superposar-se les teves flaqueses a les teves forces.

- Així doncs, és un home tot aquell qui no està subjecte a flaqueses.

- També ho és aquell qui les aconsegueix dominar.

- En aquest cas, una dona que sigui capaç de vèncer les seves flaqueses femenines és un home. És com un home.

- En sentit figurat, sí, es pot dir així.

- Doncs aleshores jo et dic que el sentit comú s’expressa com un masclista en el més propi dels sentits.

- No en tinc la culpa m’han fet així.

- No és bona excusa per a qui no fa res més en la vida que donar consells i opinions.

- No sempre m’equivoco.

- Aquesta modèstia sobtada t’escau.

- Seria millor de com sóc, més eficient, més útil, si  m’ajudéssiu.

- Qui?

- Tots vosaltres, homes, dones.

[Els que heu llegit Saramago ja sabeu que no puntua els diàlegs així com l’he transcrit. Jo ho he fet així per facilitar-ne la lectura]

Mots ben travats_08

"Los valientes son los que saben llorar con la cara descubierta" (Dani Martín)

Petits plaers

Ara que es van acabant les vacances i que sembla que tot va tornant a la "normalitat", serà qüestió de saber assaborir els petits plaers que ens ofereix la vida per anar descobrint cada dia petits moments d'estricta felicitat.

Res no m'agrada tant

Res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante, llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,

me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme

cloc els ulls i... me'l fot.

                                                                       Vicent Andrés Estellés

["petits moments d'estricta felicitat" és una expressió plagiada del títol d'un CD de Menaix a truà que es diu "petits moments d'estricta simpatia"]

Petits moments d'estricta simpatia

cicatritzen aquella buidor.

No pensis que sa vida és mentida.

Es dia té més sentit si hi poses il·lusió.

(Encara hi ets a temps - Menaix a truà)

Sou llum

Aquests darrers mesos he conegut gent que són... LLUM. 

Per a tots ells (la majoria dels quals no la llegiran mai), aquesta entrada tan senzilla; però, segurament, una de les més sentides del bloc:

Per a tu Cristina perquè ets llum.

Per a tu Marta perquè ets llum.

Per a tu Francesc perquè ets llum.

Per a vosaltres Sergi, Ester i Jordi perquè sou llum.

Per a vosaltres Sílvia i Ester perquè sou llum.

Per a vosaltres Gabriel i Constantí perquè sou llum.

Per a vosaltres Anna, Marga, David i Carles perquè sou llum.

Per a tu Mar perquè ets llum.

Somos luz, somos luz, somos...

Mots ben travats 07

"Digues de què tens por exactament. Quan es té por, s’ha de mirar aquesta por a la cara i donar-li un nom. Altrament t’aixafa i t’arrossega com una onada gegantina" 

(Els ulls grocs del cocodril – Katherine Pancol)

Aquella carta del tarot...

Diuen les males llengües que no hi casualitats sinó que hi ha causalitats. Aquell dia ALGÚ va agafar les cartes del tarot Osho Zen i es va fer una tirada per consultar sobre les seves relacions, una tirada que ofereix una "mirada ràpida sobre la teva relació amb l'altre, ja sigui el teu cap, amant, amic, germà, pare...". A la tercera carta, que és la de “les energies compostes”, li va sortir la de l’“amigabilitat". Quan ALGÚ va agafar el llibret per saber ben bé què volia dir aquesta carta, hi va llegir el següent.

“Las ramas de estos dos árboles en flor están entrelazadas, y los pétalos que caen se mezclan en el suelo formando un tapiz de bellos colores. Es como si el cielo y la tierra estuvieran unidos por el amor. Pero ambos permanecen como individuos, cada uno enraizado en el suelo, con su propia conexión con la tierra. De esta forma representan la esencia de los verdaderos amigos, maduros, a gusto el uno con el otro, naturales. En su relación no existe prisa ni necesidad de ningún tipo ni deseos de cambiar al otro en algo diferente. Esta carta indica una buena disposición de tu parte para entrar en una amistad de esta clase. Entretanto puede que te des cuenta de que ya no te interesa más meterte en todo tipo de dramas y romances en los cuales los otros están ocupados. Esto no es una pérdida, es el nacimiento de una cualidad mayor y más amorosa, fruto de la experiencia de la plenitud. Es el nacimiento de un amor que es verdaderamente incondicional, sin expectativas ni demandas.

Primero medita, sé dichoso; luego, el amor sucederá por sí mismo. Luego, estar con otros es hermoso, y también lo es estar solo. Por tanto, asimismo, es simple. No dependas de otro y no haces que otros dependan de ti. En este caso siempre existe una amistad, una amigabilidad. Nunca acaba en una relación; siempre en un “relacionarse”. Te relacionas pero no creas un matrimonio. El matrimonio surge del miedo, el relacionarse surge del amor. Te relacionas mientras las cosas se dan bien, compartes; y si ves que ha llegado el momento de partir porque los caminos se separan en una encrucijada, dices adiós con mucha gratitud por lo que el otro ha significado para ti, por todos los gozos y todos los placeres y todos los hermosos momentos que has compartido con él, sin sufrimiento, sin dolor; simplemente te separas.” (Osho, the White lotus, cap. 10)

A mesura que anava llegint, la cara d’ ALGÚ s’anava transmutant en un gest d’incredulitat. Com podia que hagués sortit aquesta carta? Era això el que feia dies intentava explicar-li? Sí, ho devia de ser. Ara ho entenia. Ara sabia què li havia volgut dir. I en llegir-ho, ALGÚ fins i tot hi estava d’acord i entenia que la relació havia de ser així. 

Al cap d'unes hores, PM va poder comprovar que entre la teoria i la pràctica a vegades encara hi ha un solc massa profund.

Taillon

El Taillon és un cim situat al Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut que fa frontera entre Espanya i França. Des del meu punt de vista té diversos encants que en recomanen la seva ascensió: és un 3000 i s’ha de passar per la “Brecha de Roland”, un magnífic pas entre Espanya i França que la llegenda explica que el va provocar Durandart, l’espasa de Roland, quan aquest la va llençar enlaire en veure’s acorralat i mort pels infidels perquè no volia que l’espasa caigués a mans dels perseguidors. A més, el cim és un dels 3000 més assequibles: no presenta cap dificultat tècnica i amb poc més de 3h hi arribes. Ara bé, no et “regalen” mai cap cim i els poc més de 1000m de desnivell també s’han de fer. Si a tot això hi afegim una magnífica companyia fa que el llarg viatge (més de 400 Km) des de Vic valgui la pena. I molt!

Compartir hores i quilòmetres dóna per a parlar una mica de tot i no gaire de res, per riure, per a estones de silenci (què deu pensar cadascú en aquestes estones?)... Sigui com sigui, els quilòmetres mica en mica es van fent, encara que als de Bourg Madame se’ls acudeixi tallar el carrer principal de sortida del poble per un suposat mercat. Diria que va ser més difícil sortir d’aquest poble que fer cim!

Hores plàcides de cotxe per arribar finalment a Bereges, poble al peu del Tourmalet, mític port del Tour de França, i on teníem programat establir-hi el camp base (hehehehe).

Llevar-se l’endemà a quarts de 6 i trobar l’esmorzar a punt és una manera de començar bé el dia. El menú, més típic impossible: croissant, suc de taronja, torradetes amb melmelada i un líquid negre que els francesos es pensen que és cafè.

Una estona més de cotxe i... coll de Tentes. Inici de l’excursió! Són les 7 del matí i Déu n’hi do la gent que ja hi ha. Des d’on es deixa el cotxe ja es veu el cim. A més el camí està perfectament fressat i , encara que vulguis, no et pots perdre. A partir d’aquí ja no queda altra cosa que caminar amb el ritme que sigui, però constant i, ara sí, amb més estones de silenci que no pas de xerrera, admirant els paisatges i gaudint d’allò que has vingut a fer: un pas rere un altre per anar vencent el desnivell. Primer s'ha de caminar per una pista asfaltada que està tallada al trànsit per culpa dels despreniments, després s'ha d'agafar un desviament cap a l’esquerra que passa per sota el cim i que et fa guanyar alçada de manera lenta, però progressiva. En poca estona s’arriba a una zona on s’ha de remuntar un rierol amb l’ajuda d’unes cadenes. I després d’una pujada força intensa es veu el refugi ben a prop, situat en una zona espectacular al peu de la “Brecha de Roland”. Una aturada al refugi per agafar forces perquè la pujada fins a la “Brecha” es veu dura. Millor no mirar-la gaire i no donar-hi massa voltes. A pas de bou segur que es fa bé! A més, arribar a la “Brecha” paga la pena: amunt doncs! Un cop a la Brecha, les fotos de rigor i continuem sense entretenir-nos gaire. Pel cantó espanyol s’ha de fer un camí que va pujant suau, cap “El Dedo”, fins arribar a la falda del cim. Una dura i llargueta pujada et porta fins a dalt. Cim!!!!!

Fotos de rigor, esmorzar (fruita, barretes energètiques...) i, el que a mi m’agrada més: admirar les vistes. Impressionants!!! Caminar, pujar a un cim, val la pena només per això! Muntanyes i més muntanyes per a cada cantó... Fantàstic paisatge!!!

També és interessant escoltar les converses de la gent.  Hi havia algú que des del cim veia l’Aneto i fins i tot la glacera que no l’havia permès passar un dia que hi havia anat. Una petita confusió sense importància: era el Vignemale. ;)

Ja només queda baixar. Pel camí ens vàrem trobar molta gent que tot just pujava. Fins i tot, famílies amb nens petits que s’acostaven fins al refugi a les hores de més calor. I com que hi ha gent per tot, no  hi podia faltar un personatge que amb el paraigües estès per tapar el nen de mesos que duia darrere l’esquena enfilava el camí com aquell que va a fer un gelat a plaça.

El camí de tornada es fa llarg perquè són molts quilòmetres, però la satisfacció d’haver fet el cim i, sobretot, el fet d’haver-nos passat tan bé fan que ja parlem del 3000 de l’any que ve.

Quatre taules

Quan PM va entrar al restaurant es va adonar que la crisi feia estralls en aquell poble de muntanya. Només una taula ocupada d’un menjador de més de vint.

A la taula ocupada hi havia una parella d’uns cinquanta anys. Els dos comensals es miraven la carta i la comentaven. Tu què demanaràs? Potser l’amanida catalana. Jo potser... Un cop decidit el menú a PM li va semblar que parlaven de les bones vistes que hi havia des de la finestra del restaurant. Una conversa banal, d’algú que ja no sap què dir-se, però que aparentment són un model de família feliç. PM va somriure. Irònicament, és clar.

La taula on va seure PM estava parada per a quatre persones, però la cambrera de seguida va treure els tres plats i els tres coberts que sobraven. Més valia un client que res, devia pensar la cambrera.

PM també va inspeccionar minuciosament la carta, tot i que no la va poder comentar amb ningú. No li calia. Arribava cansat de l’excursió que havia fet després de pujar dos cims i no tenia ganes de parlar, encara sentia el silenci del qual havia gaudit en les seves ascensions. Va demanar qualsevol cosa per menjar. Tenia més set que gana i el vi amb gasosa es va convertir en el seu millor aliat.

Al cap d’una estona va entrar una altra família al menjador. Una taula per a set, varen demanar a la responsable del menjador. I un per un van anar passant davant de PM mentre li desitjaven amb educació un “que aprofiti”. Una família educada, que tenia molt present que hi ha formes que s’han de guardar. No li va ser difícil a PM saber l’estructura d’aquella família: un matrimoni jove amb un nen d’uns tres anys i els pares i sogres respectius. Un model de família. Tots molt ben avinguts. Ja passa això: el matrimoni entre dos joves fa que els pares de cadascun d’ells s’avinguin d’allò més; i, sobretot, si hi ha un nét pel mig. I, és clar, l’avinença és tan gran que anar un dia a l’estiu a un poble turístic de muntanya tots junts és gairebé obligat. PM va somriure. Irònicament, és clar.

Encara no havia tingut temps de demanar les postres que una tercera família va entrar al restaurant: un parella amb els seus tres fills. PM en va calcular l’edat: 11,7 i 4. Nen, nen i nena. L’accent de Barcelona els va delatar. Venien de la capital, calçats amb botes de muntanya per fer els tres-cents metres que hi havia entre l’aparcament i la porta del restaurant. No se sap mai si aquests pobles estan asfaltats devien pensar el dia abans en el seu pis de la zona de Pedralbes. Però no hi havia dubte que eren també una família ideal. Els nens es van asseure a la taula, van treure el plat del tovalló, se’l van posar a la falda no fos cas que es taquessin aquella roba esportiva tan cara i es van mirar la carta. El fill gran li va llegir a la més petita. Ja se sap, en una família nombrosa hi ha tanta feina que tothom ha de col·laborar. PM va somriure. Irònicament, és clar.

PM es va menjar les postres distret amb algun contacte del whatsApp o repassant les últimes xafarderies del facebook. Però abans de pagar, va aixecar la vista i va obrir bé les orelles. A la taula de dos, ja no es deien res i cadascú es menjava un gelat amb una desídia que glaçava. No semblava que s’ho haguessin passat gaire bé. A la taula de set, un dels avis discutia acaloradament amb l’altre sobre algun tema polític, mentre les iaies no sabien on mirar i els joves feien cara de circumstàncies. I a la taula de cinc, els dos nens es pegaven mentre el pare intentava imposar-se en va i la mare cridava a la nena que voltava pel menjador que tornés a seure. Evidentment, quan més cridava, la nena més lluny anava.

PM es va aixecar, va pensar en allò que diuen que les aparences enganyen i va somriure. Irònicament, és clar.

Crec

Com que avui és el meu Sant, em regalo aquesta lletra, fragment d'una cançó de Joan Masdéu:

Crec en mi i en el meu pas
i en la pols del meu camí
Crec en les nits d'estiu al ras
i en els hiverns que han de venir

Tinc fe cega en tants moments d'atacs febrils
Sóc quasi fidel 
al bon costum de confiar en nous abrils 

(...)


Crec no deure res 
Crec en la mà d'uns pocs amics als mals moments

Crec en el que veig
Crec en vós si vós creieu en mi
I en un passeig pel teu cos
sota els llençols d'un nou matí 

Crec en poder-me aixecar
i en tornar a enganxar-me els dits

El meu vaixell

Quants cops, per Déu!!!, he escoltat seguit avui aquesta cançó? 20? 30? Potser més. El perquè serà un retall que guardaré secret amb mi per sempre.

No hi ets

i no hi ha res:

només records teus dalt del cel.

Jo navego

agafat al timó,

dins un mar

que s'ha fet dels meus plors.

Vaig viatjant

a dalt del meu vaixell,

ell aguanta els cops que fa el vent

quan bufa del nord.

Hi ha tormenta,

el mar està embogit.

Criden les veles,

se'm menja la nit.

Jo tremolo,

no sé navegar.

L'horitzó

és la meva presó.

Però segueixo dempeus

a dalt del meu vaixell,

ell aguanta els cops que fa el vent

quan bufa del nord.

I em portarà

cap a un altre port.

I després, després de tot,

quan surti el sol

i es calmi el cel

i vegi gavines volar se m'emporten mar enllà.

Hi ha el teu rostre a l'horitzó

i un silenci em farà callar.

M'adonaré que encara queden

molts mars per travessar.

Jo i el meu vaixell,

ell aguanta els cops que fa el vent

quan bufa del nord.

I em portarà cap a un altre port.

Contigo

Que maca.
Que maco.
Que macos.

La cançó.
Aquell moment.
Aquells dos.

Yo no quiero...

Lo que yo quiero...

La iaia

Sóc l’administrador d’una pàgina del facebook que es diu “Refugi de cançons”. En aquesta pàgina hi penjo vídeos de cançons que m’agraden i també totes les propostes que els seguidors de la pàgina em fan. El mes de desembre la Mireia em va demanar que pengés una cançó de La iaia. Era un grup que no coneixia i em va encantar. Gràcies Mireia!!!

Evidentment, vaig comprar el CD  – sóc dels que encara compren música –  i des d'aleshores l'escolto sovint. En directe els he vist només un cop, però en un marc incomparable: el monestir de Sant Pere de Casserres. Va ser un concert fantàstic  – amb una versió de pell de gallina d'Ella cus– i en el qual vaig acabar de descobrir encara més el grup.

No sóc crític musical i per tant no faré cap comentari sobre la seva música. Millor que ho faci Carles B Fagen amb aquestes paraules: No et matis buscant referents a la seva música ni col·locant estúpides etiquetes de gènere:  La iaia només sona a La iaia. I quan un grup aconsegueix això i, de retruc, enfila un llarg reguitzell de cançons taral·lejables, és que estem viatjant al cor del pop.

Diria que m’agrada tot de “La iaia”: la música, les lletres –que maca la d'El meu vaixell – i el seu directe ja que amb només tres components i alguns instruments musicals –guitarra, bateria, contrabaix, baix, làmines,  teclats i flauta travessera – aconsegueixen uns arranjaments musicals que, diria,  s’acosten al virtuosisme. En resum: són bons, molt, bons; tenen talent, molt talent.

I també m’encanta la impressió de bon rotllo i de bondat molt fonda que transmeten.


A més, La iaia és molt jove i té un futur esplèndid per endavant. Llarga vida a La iaia!!

“En aquesta ciutat vas ensenyar el que és plorar, a anar endavant.” (L'última nit)

“Les ones van esborrant passes que vas deixant.” (La platja)

“I enmig d’un petó m’has dit que era jo el que et protegia quan tot va pitjor.” (Explosió)

“I en silencia cus, amaga els forats de tants anys estripats.” (Ella cus)

“Jo i el meu vaixell, sort que aguanta els cops que fa el vent quan bufa del nord. I em portarà cap a un altre port.” (El meu vaixell)

Dubte

Dubte és una obra de teatre que es pot veure aquests dies al Poliorama dins el marc del Festival Grec. És genial! Els actors són molt i molt bons: Rosa Maria Sardà –que bé que ho fa!-, Ramon Madaula –gran interpretació!-, Mar Ulldemolins –em va encantar- i Nora Navas –premi Goya 2011 a la millor actriu pel seu paper a Pa Negre i que a l’obra hi té poca presència, però en té prou per fer un gran paper- I tots quatre dirigits per Sílvia Munt. Un luxe de cartell!

Ara bé, el que no té preu és el text. Un text que parla del dubte, de la veritat, del que sabem o no del cert, del que es pot arribar a saber o del que no se sabrà mai...

I ara, permeteu-me que recomani l’obra a un col·lectiu, malauradament, massa extens:

Gent de poble xafardera i mesquina correu al teatre a veure-la! Ompliu autocars, aneu tots junts rambla avall i entreu al Poliorama! Arribeu-hi una estoneta abans que tingueu temps de llegir el programa de mà. Podreu veure que la Sílvia Munt diu que l’obra parla “sobre la naturalesa mateixa de la veritat, les mil cares de la veritat que sovint es construeixen sobre la còmoda base dels prejudicis”. S’entén oi?

Després asseieu-vos còmodament a la butaca i disposeu-vos a disfrutar de 90 minuts d’excel·lent teatre. Quan l’obra acabi, si heu entès alguna cosa, com a mínim... dubtareu!!!!

“La veritat té mil cares”

“Un ha de ser un mateix i ha d’entendre l’ésser humà. L’ésser humà és incommensurable, és polièdric i és molt complicat. En el moment que deixes de tenir idees preconcebudes, en el moment que deixes la intolerància en una banda, en el moment que comences a dubtar, a somriure, a no creure que tot el que fas és la veritat, potser comences a ser una mica savi, potser, no vol dir que ho siguis eh!”

(Sílvia Munt, directora de l’obra, en una  entrevista a Catalunya Ràdio el 4 de juliol de 2012)