PM no havia sentit a parlar mai de Julius Evola fins que es
va asseure en una pedra incòmoda a recer del vent fred que bufava dalt del cim.
Va escoltar el text, mentre en seguia la lectura amb la
còpia que li havien fet arribar.
“Diuen que Nadal és il·lusió. Mes no n’hi ha prou que sigui Nadal. En aquests
temps plens de dificultats, necessitem un antídot que ens obri una porta a
l’alegria i a la il·lusió”
Totalment d’acord
amb aquest primer paràgraf: Nadal no és raó suficient per a res. En tot
cas, pot servir per enganyar-nos amb una teranyina de falsa felicitat. Manca
quelcom més que un 25 de desembre cada any al calendari per saber que tenim
el dret a ser feliços i l’obligació d’intentar-ho cada dia. PM va mirar al seu
voltant i en un moment es va omplir de raons per ser feliç: els amics amb qui
estava, la muntanya i, sobretot... ELL! Sí, ell era, és, una raó suficient per
a ser feliç! De fet ningú no en té cap altra que un mateix. Cadascú no és una
raó més per ser feliç; és LA raó!
Mentrestant la lectura del text havia continuat i va
poder sentir com el lector proclamava amb veu forta i clara:
“Segons Évola, «la muntanya ensenya el silenci, aparta de
la xerrameca i s’endú les paraules inútils.»
Aquell matí de Nadal al cim no hi havia gaire silenci,
tanmateix valia la pena perquè eren paraules sàvies qui el trencaven, perquè
allò que es deia estava escrit des del cor d’algú que està enamorat de la
muntanya i, sobretot, dels valors que s’hi poden aprendre.
“Som al cim, escriu Evola, la mirada es fa cíclica i
solar, desapareix el record de les petites preocupacions, dels petits homes de
la petita lluita de la vida (...) Aquest és l’antídot que necessitem en aquests
temps plens de dificultats. Aquesta és la poció que ens ha d’obrir la porta de
l’alegria i de la il·lusió”
Acabada la lectura del
text, PM va celebrar el Nadal envoltat d’amics i va veure amb goig com any rere
any la colla anava creixent. El glop de cava que va fer després de brindar, va
ser com un elixir amb gust a alegria.
Que ningú no et salvi la vida és un llibre totalment
absorbent, impossible de deixar-lo fins que no l’acabes. 217 pàgines llegides d’una
tirada! Un dels millors llibres que he llegit últimament, sense cap dubte.
La novel·la està
estructura en quatre parts perfectament equilibrades com si fossin les potes d’una
taula que no pot bellugar-se gens perquè allò que s’hi ha deixat al damunt és d’una
fragilitat extrema.
Segurament que a algun
lector li decebrà el final perquè... acaba com acaba (és que no vull donar
pistes, ni una!), però aquest final inesperat encara la fa més gran a la
novel·la. Què carai, quan la literatura té aquesta capacitat de sorprendre és
més fascinant encara!
En Víctor va
salvar la vida a l’Enzo. Ara en Víctor li’n demana comptes. Vint anys després, algú
llegirà una carta amb una petició molt concreta. Un altre favor.
Més enllà de l’argument,
la novel·la parla de la vida i la mort, de l’amistat, de l’amor, de la culpa,
de la compassió, de situacions límit, de cruïlles on has de triar (el dret i el
deure de triar constantment!)...
A més, és un
llibre ple d’aquelles frases impactants, que tenen molt de suc, que diuen “coses”,
encara que a cadascú li diguin coses diferents. Ja m’enteneu.
Un home existeix
perquè existeixen els altres és la primera frase del llibre. I partir d’aquí ja
no podreu parar de llegir.
Llegiu-lo, de
veritat!
Per cert, si un dia
algú us salva la vida, què estareu disposats a fer per recompensar-li?
* Sempre havia dit
que valia més penedir-se del que s’havia fet que del que no s’havia arribat a
fer.
* La vida sempre es
torna una cosa inesperada.
* L'atzar no és pas
un joc amb regles definides i moltes vegades es disfressa de destí
- Canviaries
alguna cosa de la teva vida?
- Del que ja he viscut vols dir? El problema és
que si canvies una sola cosa, moltes de les que no canviaries desapareixen; la
vida no és una suma, és una equació.
* Tots dos escolten
el silenci de l’altre.
* Què devia
permetre que dues persones continuessin juntes després de tant de temps? L’amor?
La por? Es tocaven en algun punt, l’amor i la por?
Com cada any, la
tradicional entrada sobre el disc de la Marató.
Una opinió ben personal,
totalment subjectiva i gens experta sobre les cançons que més m’han agradat del
CD. Malgrat tot, ja sabeu que el més important en aquest CD no és si és bo o
dolent sinó el que implica el fet de comprar-lo: una petita contribució a una
malaltia que, jo diria, directament o indirectament, segueix afectant a
gairebé tothom.
Les tres que
m’han agradat més són les versions que fan Menaix a Truà i Glaucs, la que fa
Alejandro Sanz i la que canta Miguel Bosé, Vírgina Martínez i l’Orfeó Català.
- Els Menaix a Truà
i en Jofre Bardagí (cantant de Glaucs) fan una molt bona versió del conegut
himne del Liverpool You'll never walk alone que quan es veu a la TV cantat pels seguidors abans de
començar un partit impressiona. Al camp ha de ser una passada. La lletra és fantàstica!!
Quan caminis cap a un somni
alça el cap ben alt.
I no tinguis por, cap
neguit.
-M’agrada molt, -molt eh!- la
cançó d’Alejandro Sanz. Ell mateix canta una cançó del seu últim disc, que per
aquesta ocasió ha traduït –fantàsticament bé- en Serrat al català. És una cançó “típica”
d’Alejandro Sanz, però li atorgo el mèrit de fer-ho en català i que és una molt
bona lletra. Si a més la seva veu us agrada... Gairebé diria que la cançó m’agrada
bastant més en català que l'original en castellà. Molt bona aportació!
Ara t’ensenyo on va dur-me
la vida
i les ferides que em va
deixar l’amor.
Ara no vull crits, ni
drames,
sols una conversa
tranquil·la entre els dos.
- La tercera cançó que
prefereixo d’aquest CD és una versió que d’una peça de Lax’n Busto. Miguel
Bosé, Vírginia Martínez –la cantant de La porta dels Somnis- i l’Orfeó Català
han fet una magnífica versió de Tornarem. La lletra és molt maca i amb aquesta
combinació de veus tan atrevida –Miguel Bosé, Orfeó Català...- queda genial.
Rere els núvols hi ah un sol tan gran
que mai ningú no pot amagar.
Rere els dubtes hi ah la
veritat.
- També m’agrada la cançó de
The Alan Parson Project que fan els de La Casa Azul. Una cançó amb un ritme que
enganxa i amb una lletra que també s’ha d’escoltar. Bona aportació!
Segueix el teu camí
endavant, no deixis de somiar.
- Una altra cançó fantàstica és
la versió amb tocs clars de flamenc que fa Miguel Poveda de la conegudíssima
cançó de Violeta Parra Gracias a la vida. Saber que Violeta Parra es suïcidava un
any després de compondre aquest cant a la vida fa que, si més no, la cançó no
et deixi indiferent.
Gràcies a la vida
Que tot m’ho regala.
- I també vull destacar el Rap Som guerrers que Porta ha creat especialment per aquest CD. Com s’adiu a l’estil del Rap, la
lletra directa, sense concessions, t’arriba de dret a l’estómac.
Som guerrers, no estem fets
per abandonar.
Si estem junts no hi ha res
que ens pugui aturar
Si caiem ens hem d’aixecar,
no queda un altre remei,
Nosaltres no ens rendirem
sense lluitar.
- Una altra cançó interessant
en aquest CD és la festiva , però potser excessivament repetitiva, Som persones
de The Killers i que versiona Txarango. Per cert, som persones o titelles?
Sovint xiula mentre
camina pel carrer o bé sol taral·lejar una cançó entre els passadissos del
supermercat mentre empeny el carro ple de productes de marca blanca en oferta.
Quan aquell dia va
entrar a l’oficina del banc rescatat on treballa, un company de feina li va dir
amb un somriure que “deus estar molt content que de bon matí ja xiulis”; però
no es va adonar que PM xiulava una melodia trista.
Quan PM va trucar per
reservar les entrades es va sorprendre
que no fossin numerades.
A l’arribar al teatre es va trobar tancades les portes
que donen accés a platea. Al vestíbul, unes quantes cadires, un sofà, una taula
i alguna tauleta de nit. Era allí on es representava l’obra. Ja no quedaven gaires
llocs buits i es va asseure en una cadira just al davant d’una columna i va
pensar que potser no ho veuria gaire bé.
Al cap d’una estona va
començar l’obra. Un monòleg del protagonista que de seguida es va convertir en
un diàleg amb un interlocutor sorgit d’un lloc inesperat. I a partir d’aquí,
una lluita dialèctica sense treva entre els dos personatges.
Gairebé de manera instantània,
PM es va quedar atrapat pel text i per la interpretació genial dels actors. A
més l’obra tenia un encant especial: actors i públic formaven part d’un tot en
què l’espai que ocupaven una i altres era totalment compartit. Aquella columna
davant seu no feia gens de nosa.
La fascinació de PM per
allò que deien, feien i, sobretot, sentien els personatges creixia al mateix
ritme que el duel entre ells dos.
Al final de l’obra, PM
va veure que ALGÚ del públic tenia llàgrimes als ulls. Que just en aquell moment es tombés l’ampolla
de cervesa que li havien regalat amb l’entrada i i que se’n vessés per terra va
ser el de menys.
[Un avís mooooolt important: Si teniu intenció d'anar a veure l'obra SOBRETOT (!!!!) no mireu aquest video. Us espatllaré TOTAAAALMENT l'obra i res no em sabria més greu. Si sabeu segur que no hi anireu, no us el perdeu!]
És la pel·lícula
de moda d’aquestes últimes setmanes: rècord de recaptació el dia de l’estrena,
cues a les taquilles, sales plenes... però realment, s’ho val.
Quan s’asseu a la
butaca del cinema, tothom ja sap com acabarà. El guió és el de menys. Però, en
canvi, la pel·lícula atrapa i et manté enganxat al seient i atén a la pantalla
des del primer moment fins a l’últim.
El tractament
acurat de la història, basada en fets reals, és el mèrit més gran de Lo
imposible. Unes imatges impactants, una
fotografia excel·lent, el tractament de la llum, els sons i els silencis, el que expressen els personatges tan sols amb la mirada i els
gestos... la converteixen en una pel·lícula emotiva i imprescindible!
A vegades, allò
que pot semblar impossible... s’esdevé!
Avui fa justament
25 anys vaig escriure una carta a algú que marxava. No recordo si mai vaig
enviar aquesta carta. Podria ser que no. Tant és. El que sí recordo perfectament és que en aquesta carta hi incloïa aquest fragment d’un poema de
Miquel Martí Pol que va publicar el 1985 en el recull “Llibre d’absències” i
que va escriure arran de la mort de la seva primera dona.
I si de sobte
algú tanca la porta
i tot és trist i
hostil, què podem fer
sinó esperar en
silenci que la vida
reprengui el
curs de sempre, poderosa,
i ens alliberi d’aquest
fosc domini?
Sincerament,
encara recordo el cop de porta com si fos ara!
Però amb el temps he après que
per la nostra vida va passant molta gent. D’aquestes persones, algunes hi són
una temporada i se’n van; d’altres es queden amb nosaltres per sempre més (no
cal que sigui estant físicament al nostre costat). Però qui segur que sempre
és amb nosaltres és un mateix. És per això que és tan important estar-hi bé.
Si la vida és d'un sol acte
per què hi posem totes aquestes trampes?
Les posem just en el nostre camí
quan només volem ser lliures
No malgastaré els meus dies
inventant-me tot tipus de maneres
de preocupar-me de totes les coses
que mai no em passaran
Així, doncs, simplement deixo estar les coses que sé que no sé
i sé que això només ho faré
vivint el moment
vivint la nostra vida
d'una manera fàcil i relaxada
amb pau mental
amb pau al cor
pau a l'ànima
a tot arreu on vaig, em sento com a casa
vivint el moment
Em perdono certes coses que he fet.
Deixo el meu passat en el passat
i ara m'ho passo millor.
Deixo estar els pensaments
que no em fan fort
i crec que això pot ser el mateix per a tothom.
Si m'adormo
sé que tu seràs el que sempre em recordarà
de viure el moment
viure la meva vida
d'una manera fàcil i relaxada
amb pau mental
amb pau al cor
tinc pau a l'ànima
a tot arreu on vaig, em sento com a casa
vivint el moment
No puc caminar per la vida de cara cap enrera
Ho he intentat
Vaig intentar-ho més d'un cop per assegurar-me'n
I el futur que havia estat buscant em va ser denegat
Però em vaig girar i vaig deixar de fer-me mal
vivint el moment
vivint la meva vida
d'una manera fàcil i relaxada
amb pau mental
amb pau al cor
tinc pau a l'ànima
a tot arreu on vaig, em sento com a casa
vivint el moment
Visc el moment
visc la meva vida
prenent-m'ho en calma
amb pau mental
tinc pau al cor
tinc pau a l'ànima.
Oh, a tot arreu on vaig, em sento com a casa.
Ahir, l’Albert Om
va ser “El Convidat” de la Neus Català, una senyora de 97 anys que és l’única
supervivent catalana del camp d’extermini de Ravensbrück.
La Neus és un testimoniatge magnífic de coratge, d’esperit de
superació, de lluita, de conviccions profundes, d’intel·ligència, de ganes de
viure... Va ser un programa de pell de gallina i de llàgrimes als ulls.
Però avui és
millor que jo no digui gaire res. Deixo que sigui la Neus qui s’expliqui:
- L’ocell
torna al niu per morir. De veritat, eh! Els ocells tornen al niu per morir. Doncs
jo he vingut cap aquí al meu niu.
- No em pensava que duraria tant. Diuen que “mala hierba nunca muere”.
- La majoria dels nazis ja deuen ser morts i vostè encara és viva.
-Oh!! Encara es conserven. També eren "mala hierba", aquells sí.
- La vida és bonica i vaig lluitar a mort per conservar la vida. És d’aquelles
contradiccions que té la vida, però és així.
- Oi que el seu pare de petita li va dir: “Neus, tu no abaixis mai els ulls
per ningú”.
- Sí
- Ho ha complert?
- I tant. Em va costar molts cops, però no vaig plorar mai davant d’un nazi.
- Com s’ho va fer vostè per resistir?
- Tenia uns ideals
- Quin sentiment té: ràbia, odi, venjança...?
- No. Justícia.
- Et fan sofrir cada segon, cada segon, cada segon... No et deixen la ment
tranquil·la mentre estàs amb ells.
- Si el cervell no el fas treballar et tornes tonto.
- Jo no sóc una excepció. Sóc un testimoni.
- Tot el que ha fet a la vida ha valgut la pena?
- I tant! I tant! Potser no vaig fer tan bé com ho havia de fer, però
ho he fet amb la intenció de no fer mal, de fer bé. De tirar endavant el carro. Si no fèiem res, no hauríem pogut avançar.
- Vam lluitar. No vam guanyar, però sí que hem guanyat perquè el món d’avui
no és el món d’abans. Que sempre s’avança si es fa alguna cosa. Molta gent es pensa
que lluitar és agafar una arma. No és això.
- Què és lluitar?
- Lluitar és unir-se per a una idea.
- I quina és la idea que ha mogut la seva vida?
- La justícia, la democràcia, la pau.
Des de l'estiu, tinc al prestatge dels pendents "Un cel de plom", el llibre que Carme Martí va escriure per deixar constància d'aquest testimoniatge. Avui acabo el que tinc entre mans i demà mateix el començo. Ja no puc esperar més!!
- Et sents culpable de no saps ben bé què. - I una merda! - va contestar PM.
[La intervenció del primer interlocutor és una frase lleument modificada que apareix a Jo confesso de Jaume Cabré, pàgina 731. Aquesta frase em va inspirar aquest conte tan breu]
"He entès que la felicitat no és viure una petita vida sense embolics, sense cometre errors, no moure's. La felicitat és acceptar la lluita, l'esforç, el dubte i avançar, avançar saltant cada obstacle." (Els ulls grocs del cocodril - Katherine Pancol)
En la novel·la L’home
duplicat de Saramago hi ha un fragment que transcric a sota en el qual “el
sentit comú” es transforma en un personatge i manté un diàleg interessant, viu, irònic.. amb el protagonista.
M’agrada aquest
diàleg per la seva originalitat, per la seva ironia, pel que diu i com ho diu.
Potser tots
plegats hem d’aprendre que allò que en diem “sentit comú” és quelcom inexistent
o tan ple de febleses que no paga la pena de fer-li cas!!!
- Haig
de confessar que no esperava tant de tu, t’has portat molt bé, com un home.
- Sóc un home.
- No negaré que ho siguis, però normalment sempre havia vist superposar-se les
teves flaqueses a les teves forces.
- Així doncs, és un home tot aquell qui no està subjecte a flaqueses.
- També ho és aquell qui les aconsegueix dominar.
- En aquest cas, una dona que sigui capaç de vèncer les seves flaqueses
femenines és un home. És com un home.
- En sentit figurat, sí, es pot dir així.
- Doncs aleshores jo et dic que el sentit comú s’expressa com un masclista en
el més propi dels sentits.
- No en tinc la culpa m’han fet així.
- No és bona excusa per a qui no fa res més en la vida que donar consells i
opinions.
- No sempre m’equivoco.
- Aquesta modèstia sobtada t’escau.
- Seria millor de com sóc, més eficient, més útil, si m’ajudéssiu.
- Qui?
- Tots
vosaltres, homes, dones.
[Els que heu llegit Saramago ja sabeu que no puntua
els diàlegs així com l’he transcrit. Jo ho he fet així per facilitar-ne la
lectura]
Ara que es van acabant les vacances i que sembla que tot va tornant a la "normalitat", serà qüestió de saber assaborir els petits plaers que ens ofereix la vida per anar descobrint cada dia petits moments d'estricta felicitat.
Res no m'agrada tant
Res no m'agrada tant com enramar-me d'oli cru el pimentó torrat, tallat en tires.
cante, llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.
m'agrada molt el pimentó torrat, mes no massa torrat, que el desgracia, sinó amb aquella carn mollar que té en llevar-li la crosta socarrada.
l'expose dins el plat en tongades incitants, l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal i suque molt de pa, com fan els pobres, en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa, agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament, eucarísticament,
me'l mire en l'aire. de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme
cloc els ulls i... me'l fot.
Vicent Andrés Estellés
["petits moments d'estricta felicitat" és una expressió plagiada del títol d'un CD de Menaix a truà que es diu "petits moments d'estricta simpatia"]
"Digues
de què tens por exactament. Quan es té por, s’ha de mirar aquesta por a la cara
i donar-li un nom. Altrament t’aixafa i t’arrossega com una onada gegantina"
Diuen les males
llengües que no hi casualitats sinó que hi ha causalitats. Aquell dia ALGÚ va
agafar les cartes del tarot Osho Zen i es va fer una tirada per consultar sobre
les seves relacions, una tirada que ofereix una "mirada ràpida sobre la teva relació amb l'altre, ja sigui el teu cap, amant, amic, germà, pare...". A la tercera carta, que és la de “les energies compostes”, li va sortir la de l’“amigabilitat". Quan ALGÚ va agafar el llibret per
saber ben bé què volia dir aquesta carta, hi va llegir el següent.
“Las ramas de estos dos árboles en flor están entrelazadas,
y los pétalos que caen se mezclan en el suelo formando un tapiz de bellos colores.
Es como si el cielo y la tierra estuvieran unidos por el amor. Pero ambos
permanecen como individuos, cada uno enraizado en el suelo, con su propia
conexión con la tierra. De esta forma representan la esencia de los verdaderos
amigos, maduros, a gusto el uno con el otro, naturales. En su relación no
existe prisa ni necesidad de ningún tipo ni deseos de cambiar al otro en algo
diferente. Esta carta indica una buena disposición de tu parte para entrar en
una amistad de esta clase. Entretanto puede que te des cuenta de que ya no te
interesa más meterte en todo tipo de dramas y romances en los cuales los otros están
ocupados. Esto no es una pérdida, es el nacimiento de una cualidad mayor y más
amorosa, fruto de la experiencia de la plenitud. Es el nacimiento de un amor
que es verdaderamente incondicional, sin expectativas ni demandas.
Primero medita, sé dichoso; luego, el amor sucederá por sí
mismo. Luego, estar con otros es hermoso, y también lo es estar solo. Por tanto,
asimismo, es simple. No dependas de otro y no haces que otros dependan de ti. En
este caso siempre existe una amistad, una amigabilidad. Nunca acaba en una relación;
siempre en un “relacionarse”. Te relacionas pero no creas un matrimonio. El
matrimonio surge del miedo, el relacionarse surge del amor. Te relacionas
mientras las cosas se dan bien, compartes; y si ves que ha llegado el momento
de partir porque los caminos se separan en una encrucijada, dices adiós con
mucha gratitud por lo que el otro ha significado para ti, por todos los gozos y
todos los placeres y todos los hermosos momentos que has compartido con él, sin
sufrimiento, sin dolor; simplemente te separas.” (Osho, the White lotus, cap.
10)
A mesura que
anava llegint, la cara d’ ALGÚ s’anava transmutant en un gest d’incredulitat.
Com podia que hagués sortit aquesta carta? Era això el que feia dies intentava
explicar-li? Sí, ho devia de ser. Ara ho entenia. Ara sabia què li havia volgut
dir. I en llegir-ho, ALGÚ fins i tot hi estava d’acord i entenia que la
relació havia de ser així.
Al cap d'unes hores, PM va poder comprovar que entre la teoria i la pràctica a vegades encara hi ha un solc massa profund.
El Taillon és un
cim situat al Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut que fa frontera entre Espanya
i França. Des del meu punt de vista té diversos encants que en recomanen la seva
ascensió: és un 3000 i s’ha de passar per la “Brecha de Roland”, un magnífic
pas entre Espanya i França que la llegenda explica que el va provocar Durandart,
l’espasa de Roland, quan aquest la va llençar enlaire en veure’s acorralat i
mort pels infidels perquè no volia que l’espasa caigués a mans dels
perseguidors. A més, el cim és un dels 3000 més assequibles: no presenta cap
dificultat tècnica i amb poc més de 3h hi arribes. Ara bé, no et “regalen” mai
cap cim i els poc més de 1000m de desnivell també s’han de fer. Si a tot això hi
afegim una magnífica companyia fa que el llarg viatge (més de 400 Km) des de
Vic valgui la pena. I molt!
Compartir hores i
quilòmetres dóna per a parlar una mica de tot i no gaire de res, per riure, per
a estones de silenci (què deu pensar cadascú en aquestes estones?)... Sigui com
sigui, els quilòmetres mica en mica es van fent, encara que als de Bourg Madame se’ls
acudeixi tallar el carrer principal de sortida del poble per un suposat mercat.
Diria que va ser més difícil sortir d’aquest poble que fer cim!
Hores plàcides de
cotxe per arribar finalment a Bereges, poble al peu del Tourmalet, mític port
del Tour de França, i on teníem programat establir-hi el camp base (hehehehe).
Llevar-se l’endemà
a quarts de 6 i trobar l’esmorzar a punt és una manera de començar bé el dia. El
menú, més típic impossible: croissant, suc de taronja, torradetes amb melmelada
i un líquid negre que els francesos es pensen que és cafè.
Una estona més de
cotxe i... coll de Tentes. Inici de l’excursió! Són les 7 del matí i Déu n’hi do
la gent que ja hi ha. Des d’on es deixa el cotxe ja es veu el cim. A més el
camí està perfectament fressat i , encara que vulguis, no et pots perdre. A
partir d’aquí ja no queda altra cosa que caminar amb el ritme que sigui, però
constant i, ara sí, amb més estones de silenci que no pas de xerrera, admirant els paisatges i gaudint d’allò que has vingut a fer: un pas rere un altre per
anar vencent el desnivell. Primer s'ha de caminar per una pista asfaltada que
està tallada al trànsit per culpa dels despreniments, després s'ha d'agafar un desviament cap
a l’esquerra que passa per sota el cim i que et fa guanyar alçada de manera
lenta, però progressiva. En poca estona s’arriba a una zona on s’ha de remuntar
un rierol amb l’ajuda d’unes cadenes. I després d’una pujada força intensa es veu
el refugi ben a prop, situat en una zona espectacular al peu de la “Brecha de Roland”.
Una aturada al refugi per agafar forces perquè la pujada fins a la “Brecha” es
veu dura. Millor no mirar-la gaire i no donar-hi massa voltes. A pas de bou
segur que es fa bé! A més, arribar a la “Brecha” paga la pena: amunt doncs! Un
cop a la Brecha, les fotos de rigor i continuem sense entretenir-nos gaire. Pel
cantó espanyol s’ha de fer un camí que va pujant suau, cap “El Dedo”, fins arribar
a la falda del cim. Una dura i llargueta pujada et porta fins a dalt. Cim!!!!!
Fotos de rigor,
esmorzar (fruita, barretes energètiques...) i, el que a mi m’agrada més: admirar
les vistes. Impressionants!!! Caminar, pujar a un cim, val la pena només per això!
Muntanyes i més muntanyes per a cada cantó... Fantàstic paisatge!!!
També és
interessant escoltar les converses de la gent. Hi havia algú que des del cim veia l’Aneto i fins
i tot la glacera que no l’havia permès passar un dia que hi havia anat. Una petita
confusió sense importància: era el Vignemale. ;)
Ja només queda
baixar. Pel camí ens vàrem trobar molta gent que tot just pujava. Fins i tot, famílies
amb nens petits que s’acostaven fins al refugi a les hores de més calor. I com
que hi ha gent per tot, no hi podia
faltar un personatge que amb el paraigües estès per tapar el nen de mesos que
duia darrere l’esquena enfilava el camí com aquell que va a fer un gelat a plaça.
El camí de
tornada es fa llarg perquè són molts quilòmetres, però la satisfacció d’haver
fet el cim i, sobretot, el fet d’haver-nos passat tan bé fan que ja parlem del 3000 de
l’any que ve.
Quan PM va entrar
al restaurant es va adonar que la crisi feia estralls en aquell poble de
muntanya. Només una taula ocupada d’un menjador de més de vint.
A la taula
ocupada hi havia una parella d’uns cinquanta anys. Els dos comensals es miraven
la carta i la comentaven. Tu què demanaràs? Potser l’amanida catalana. Jo potser...
Un cop decidit el menú a PM li va semblar que parlaven de les bones vistes que
hi havia des de la finestra del restaurant. Una conversa banal, d’algú que ja no
sap què dir-se, però que aparentment són un model de família feliç. PM va
somriure. Irònicament, és clar.
La taula on va
seure PM estava parada per a quatre persones, però la cambrera de seguida va
treure els tres plats i els tres coberts que sobraven. Més valia un client que
res, devia pensar la cambrera.
PM també va
inspeccionar minuciosament la carta, tot i que no la va poder comentar amb
ningú. No li calia. Arribava cansat de l’excursió que havia fet després de
pujar dos cims i no tenia ganes de parlar, encara sentia el silenci del qual
havia gaudit en les seves ascensions. Va demanar qualsevol cosa per menjar.
Tenia més set que gana i el vi amb gasosa es va convertir en el seu millor
aliat.
Al cap d’una
estona va entrar una altra família al menjador. Una taula per a set, varen
demanar a la responsable del menjador. I un per un van anar passant davant de
PM mentre li desitjaven amb educació un “que aprofiti”. Una família educada,
que tenia molt present que hi ha formes que s’han de guardar. No li va ser
difícil a PM saber l’estructura d’aquella família: un matrimoni jove amb un nen
d’uns tres anys i els pares i sogres respectius. Un model de família. Tots molt
ben avinguts. Ja passa això: el matrimoni entre dos joves fa que els pares de
cadascun d’ells s’avinguin d’allò més; i, sobretot, si hi ha un nét pel mig. I,
és clar, l’avinença és tan gran que anar un dia a l’estiu a un poble turístic de
muntanya tots junts és gairebé obligat. PM va somriure. Irònicament, és clar.
Encara no havia
tingut temps de demanar les postres que una tercera família va entrar al restaurant:
un parella amb els seus tres fills. PM en va calcular l’edat: 11,7 i 4. Nen,
nen i nena. L’accent de Barcelona els va delatar. Venien de la capital, calçats
amb botes de muntanya per fer els tres-cents metres que hi havia entre l’aparcament
i la porta del restaurant. No se sap mai si aquests pobles estan asfaltats devien
pensar el dia abans en el seu pis de la zona de Pedralbes. Però no hi havia
dubte que eren també una família ideal. Els nens es van asseure a la taula, van
treure el plat del tovalló, se’l van posar a la falda no fos cas que es
taquessin aquella roba esportiva tan cara i es van mirar la carta. El fill gran
li va llegir a la més petita. Ja se sap, en una família nombrosa hi ha tanta feina
que tothom ha de col·laborar. PM va somriure. Irònicament, és clar.
PM es va menjar les
postres distret amb algun contacte del whatsApp o repassant les últimes
xafarderies del facebook. Però abans de pagar, va aixecar la vista i va obrir
bé les orelles. A la taula de dos, ja no es deien res i cadascú es menjava un
gelat amb una desídia que glaçava. No semblava que s’ho haguessin passat gaire
bé. A la taula de set, un dels avis discutia acaloradament amb l’altre sobre
algun tema polític, mentre les iaies no sabien on mirar i els joves feien cara
de circumstàncies. I a la taula de cinc, els dos nens es pegaven mentre el pare
intentava imposar-se en va i la mare cridava a la nena que voltava pel menjador
que tornés a seure. Evidentment, quan més cridava, la nena més lluny anava.
PM es va aixecar,
va pensar en allò que diuen que les aparences enganyen i va somriure.
Irònicament, és clar.
Sóc l’administrador
d’una pàgina del facebook que es diu “Refugi de cançons”. En aquesta pàgina hi
penjo vídeos de cançons que m’agraden i també totes les propostes que els
seguidors de la pàgina em fan. El mes de desembre la Mireia em va demanar que
pengés una cançó de La iaia. Era un grup que no coneixia i em va encantar.
Gràcies Mireia!!!
Evidentment, vaig comprar el CD
– sóc dels que encara compren música
– i des d'aleshores l'escolto sovint. En directe els he vist només un cop, però en un marc incomparable: el monestir de Sant Pere de Casserres. Va ser un concert fantàstic
– amb una versió de pell de gallina d'Ella cus– i en el qual vaig acabar de descobrir encara més el grup.
No sóc crític
musical i per tant no faré cap comentari sobre la seva música. Millor que ho
faci Carles B Fagen amb aquestes paraules: No et matis buscant referents a la
seva música ni col·locant estúpides etiquetes de gènere: La iaia només sona a La iaia. I quan un grup aconsegueix
això i, de retruc, enfila un llarg reguitzell de cançons taral·lejables, és que
estem viatjant al cor del pop.
Diria que m’agrada
tot de “La iaia”: la música, les lletres –que maca la d'El meu vaixell
– i el
seu directe ja que amb només tres components i alguns instruments musicals –guitarra,
bateria, contrabaix, baix, làmines, teclats
i flauta travessera
– aconsegueixen uns arranjaments musicals que, diria, s’acosten al virtuosisme. En resum: són bons,
molt, bons; tenen talent, molt talent.
I també m’encanta la impressió de bon rotllo i de bondat molt fonda que transmeten.
A més, La iaia és molt jove i té un futur esplèndid per endavant. Llarga vida a La iaia!!
“En aquesta
ciutat vas ensenyar el que és plorar, a anar endavant.” (L'última nit)
“Les ones van esborrant
passes que vas deixant.” (La platja)
“I enmig d’un
petó m’has dit que era jo el que et protegia quan tot va pitjor.” (Explosió)
“I en silencia
cus, amaga els forats de tants anys estripats.” (Ella cus)
“Jo i el meu
vaixell, sort que aguanta els cops que fa el vent quan bufa del nord. I em
portarà cap a un altre port.” (El meu vaixell)
Dubte és una obra
de teatre que es pot veure aquests dies al Poliorama dins el marc del Festival
Grec. És genial! Els actors són molt i molt bons: Rosa Maria Sardà –que bé que
ho fa!-, Ramon Madaula –gran interpretació!-, Mar Ulldemolins –em va encantar-
i Nora Navas –premi Goya 2011 a la millor actriu pel seu paper a Pa Negre i que
a l’obra hi té poca presència, però en té prou per fer un gran paper- I tots
quatre dirigits per Sílvia Munt. Un luxe de cartell!
Ara bé, el que no
té preu és el text. Un text que parla del dubte, de la veritat, del que sabem o
no del cert, del que es pot arribar a saber o del que no se sabrà mai...
I ara, permeteu-me
que recomani l’obra a un col·lectiu, malauradament, massa extens:
Gent de poble
xafardera i mesquina correu al teatre a veure-la! Ompliu autocars, aneu tots
junts rambla avall i entreu al Poliorama! Arribeu-hi una estoneta abans que
tingueu temps de llegir el programa de mà. Podreu veure que la Sílvia Munt diu
que l’obra parla “sobre la naturalesa mateixa de la veritat, les mil cares de
la veritat que sovint es construeixen sobre la còmoda base dels prejudicis”. S’entén
oi?
Després asseieu-vos
còmodament a la butaca i disposeu-vos a disfrutar de 90 minuts d’excel·lent
teatre. Quan l’obra acabi, si heu entès alguna cosa, com a mínim... dubtareu!!!!
“La veritat té
mil cares”
“Un ha de ser un
mateix i ha d’entendre l’ésser humà. L’ésser humà és incommensurable, és
polièdric i és molt complicat. En el moment que deixes de tenir idees preconcebudes,
en el moment que deixes la intolerància en una banda, en el moment que comences
a dubtar, a somriure, a no creure que tot el que fas és la veritat, potser
comences a ser una mica savi, potser, no vol dir que ho siguis eh!”
(Sílvia Munt,
directora de l’obra, en una
entrevista a Catalunya Ràdio el 4 de juliol de
2012)
"No vull dir que menystinguis les normes de la teva comunitat. Jo no em
passejo despullat, per exemple. No em salto els semàfors en vermell. Les
petites coses, les puc respectar. Però les grans qüestions –com pensem, què
valorem– les has d’escollir tu mateix. No pots deixar que ningú –o cap
societat– les decideixi per tu." (Els dimarts amb Morrie - Mitch Albom)