dimecres, 25 de novembre del 2009

ITACA

Tinc un munt de cançons que m'encanten, que m'emocionen, que són, per mi, especials. Però cap no serà mai com Itaca. Fa molts anys, molts, que és la MEVA cançó!

Sobre aquesta cançó, una vegada vaig escriure això que m'ha semblat que podria compartir amb els qui em llegiu.

Ítaca és una illa de Grècia. Era la pàtria d’Ulisses, un heroi grec que era el rei d’aquesta illa. Ulisses va participar a la guerra de Troia. Quan va acabar la guerra, Ulisses va tornar cap a al seva pàtria (Ítaca). El viatge de retorn va estar ple d’aventures i entrebancs i va durar deu anys.

Kavafis, un poeta grec, de finals del XIX i començaments del XX, inspirat en aquesta història va escriure un poema que Carles Riba (un poeta català) va traduir. Llach el va musicar i hi va afegir alguna altra part.

Sempre m’ha agradat molt aquesta cançó, des d’adolescent!!

Kavafis, Llach, ens conviden a fer-nos savis. A aprendre de la vida. A aprendre “coses” de les experiències que ens brinda la vida. A fer bagatge. A adonar-nos que de tot en podem treure un profit i que tot el que ens passa serveix per créixer, per aprendre. Hem de voler que aquest camí sigui llarg (potser no en el sentit de molts anys) sinó llarg en quant a ple de “coses” perquè aprendrem, creixerem... I hem de voler aprendre dels que saben, dels que ja han fet camí (i no cal que sigui de gent mes gran que nosaltres)

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben


Ulisses, malgrat els inconvenients, sempre va saber, sempre va voler, arribar fins a Ítaca. Hem de tenir projectes, aspiracions (després amb l’edat es fonen, però jo l’escoltava d’adolescent!), hem de tenir una Ítaca!! Una meta, un “alguna cosa” per a què lluitar... Però, no s’ha de forçar quant més anys duri, més savis serem, més haurem après. I quan arribem al nostre objectiu, si ens decep (que sol passar!!), com que serem Savis entendrem bé on hem arribat, què hem aconseguit i sabrem valorar-bé on haurem arribat, sabrem valorar bé el que haurem après...


Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.


Tot això ho escoltava i ho “aprenia” d’adolescent. Ho escoltava i ho aprenia sol. I pensava que la vida no m'hauria de guanyar, que hauria de ser savi i aprendre de les dificultats, de la solitud, dels complexes... El sentit de tenir objectius, de tenir quelcom per què lluitar, amb paciència, volent aprendre de les experiències viscudes. Jo he procurat aprendre de tot el que he viscut. Han passat els anys, però la cançó em continua agradant.

dimarts, 24 de novembre del 2009

Caín

Fa uns dies us parlava de Saramago. Llavors la meva intenció no era fer referència a la seva obra sinó que em vaig fixar en algunes opinions seves sobre la religió i la fe a partir d'una entrevista que vaig llegir al diari i que li van fer arran de la publicació del seu darrer llibre: Caín. Ja us vaig dir que el llibre feia bona pinta i que tenia ganes de llegir-lo.
Bé, ja he llegit Caín. Ho diré curt i ràpid: si voleu passar bones estones, llegiu-lo!
Deu ser que la ironia de Saramago s'acosta al meu sentit de l'humor (devem coincidir en això; en res més ja que, per exemple, ell és més gran que jo: en té 87 i jo encara no, jejeje), però hi vaig riure i somriure molt llegint la història de Caín.
Pobre home aquest en Caín! Al cap i a la fi, no va fer gaire res: només va matar el seu germà i ja va ser castigat durament per Déu. Quina injustícia! Saramago ens presenta un Déu totalment injust amb la humanitat a qui no demostra que estimi gaire. És un Déu que comet molts errors i que no fa un bon ús de les seves, suposades, virtuts. Bé, no us explicaré el llibre, però te fragments i diàlegs d'una ionia i humor fantàstics. En transcric algun exemple, certament triat a l'atzar. Poso aquests, però n'hi podria haver molts més; no vol dir que aquests siguin els millors:
" Les serps no parlen, com a màxim xiulen, va dir el senyor, La del meu somni parlava, I què més et va dir, si es pot saber, va preguntar el senyor, esforçant-se per imprimir a les seves paraules un to burleta que no s'adeia gens amb la dignitat celestial de la seva indumentària, La serp va dir que no ens moriríem, Ah, vaja, la ironia del senyor era cada vegada més evident, pel que sembla, aquesta serp es creu que en sap més que jo".
"Clama al cel la falta de previsió del senyor, que si realment no volia que se li mengessin el fruit en qüestió ho hauria tingut ben fàcil, simplement podia no haver plantat aquell arbre, o haver-lo plantat en un altre lloc, o encerclar-lo amb una tanca de filferro".
"Quina mena de senyor és aquest que ordena a un pare que mati el seu propi fill, És el senyor que tenim  (...) I si aquest senyor tingués un fill, també el faria matar, pregunta isaac, Això ens ho dirà el futur".

En fi... no us vull cansar. Val més que llegiu el llibre. Per cert, les cites estan copiades textualment i he procurat no fer cap errada i és que una de les característiques de l'estil de Saramago és aquesta manera de puntuar els textos.

Llegir fa venir ganes de llegir: L'any 2000 Saramago va publicar "L'Evangeli segons Jesucrist". Tinc ganes de llegir-lo!

dimarts, 17 de novembre del 2009

Muntanyes

A més dels llibres i la música, també m'agrada anar a caminar. Disfruto trepitjant els camins i cims, normalment, del Pirineu. L'esforç que suposa la pujada queda plenament recompensat per la bellesa del paisatge i la tranquil·litat de la qual se sol gaudir. Cap cim va cara avall! Tots suposen un esforç que val la pena de fer.
L'altre dia vaig anar al Coma d'Or. És un cim assequible i de bon fer. Jo feia temps que no anava a caminar i el vaig poder gaudir sense massa entrebancs. Tanmateix, tinc la impressió que hi ha altres èpoques de l'any que encara és millor per anar-hi. Una, la primavera; l'altra, l'hivern. A la primavera perquè es veu que les faldes de la muntanya queden cobertes de ginesta (d'aquí el nom de Coma d'Or). Diuen que l'espectacle és fabulós. L'altre bon moment deu ser a l'hivern. La suau pujada fins el cim ha de ser espectacular plena de neu. Ganes de tornar-hi!
L'últim cim que he fet és el Pic de la dona, a la zona de Vallter. Aquest ja el coneixia. També es un cim assequible i de bon fer. La idea era fer també el Bastiments, però el fort vent ens ho va impedir.
Gairebé sempre vaig a fer aquestes excursions amb l'Esteve. Un bon amic, lector i col·laborador d'aquest blog.

dimecres, 11 de novembre del 2009

Concha Buika

Concha Buika és una cantant nascuda a Mallorca, però d'origen Guineà. Penso que té una molt bona veu i que interpreta cançons de soul, jazz i boleros amb una brillant mestria.
Fa poc, ha tret un CD que és un autèntica joia. Fixeu-vos-hi bé: Concha Buika interpreta cançons de la gran Chavela Vargas; al piano, Chucho Valdés (fill del veterà pianista Bebo Valdés que va editar "Lágrimas negras" amb "El Cigala"); i a la producció i a la guitarra flamenca, Javier Limón (el productor espanyol de moda en aquest moments i que ha produït treballs, entre d'altres, d'Ana Belén, Andrés Calamaro, Luz Casal i El Cigala, com l'esmentat "Lágrimas negras").
El CD, que es diu El último trago, és un fantàstic homenatge a Chavela Vargas. A la presentació del CD, Pedro Almodóvar diu: "No concibo un homenaje más certero a Chavela que el que le hace la cantante afro mallorquina «en el último trago», que es como decir en el último suspiro."
Un àlbum de 12 cançons que parlen d'amor i de desamor que us recomano. Escolteu-lo i deixeu-vos seduir per la veu de Concha Buika.

"Tómate esta botella conmigo, en el último trago me besas, esperemos que no haya testigos por si acaso nos diera vergüenza".

Fa pocs dies li feien l'entrevista de La contra de La vanguardia. Hi ha unes quantes frases que són autèntiques perles:
"Si lo que necesitas es una historia maravillosa, fabrícala, píntala, cántala, cuéntala."
"Separarnos fue la mejor manera de querdarnos juntos para siempre."
"Lo importante es estar en paz, abrir la boca sólo para decir lo que piensas realmente."
I aquesta, que m'agrada molt:
"Y al hablarnos desde ahí descubrimos que aunque no seamos iguales, somos lo mismo"