Tinc un munt de cançons que m'encanten, que m'emocionen, que són, per mi, especials. Però cap no serà mai com Itaca. Fa molts anys, molts, que és la MEVA cançó!
Sobre aquesta cançó, una vegada vaig escriure això que m'ha semblat que podria compartir amb els qui em llegiu.
Ítaca és una illa de Grècia. Era la pàtria d’Ulisses, un heroi grec que era el rei d’aquesta illa. Ulisses va participar a la guerra de Troia. Quan va acabar la guerra, Ulisses va tornar cap a al seva pàtria (Ítaca). El viatge de retorn va estar ple d’aventures i entrebancs i va durar deu anys.
Kavafis, un poeta grec, de finals del XIX i començaments del XX, inspirat en aquesta història va escriure un poema que Carles Riba (un poeta català) va traduir. Llach el va musicar i hi va afegir alguna altra part.
Sempre m’ha agradat molt aquesta cançó, des d’adolescent!!
Kavafis, Llach, ens conviden a fer-nos savis. A aprendre de la vida. A aprendre “coses” de les experiències que ens brinda la vida. A fer bagatge. A adonar-nos que de tot en podem treure un profit i que tot el que ens passa serveix per créixer, per aprendre. Hem de voler que aquest camí sigui llarg (potser no en el sentit de molts anys) sinó llarg en quant a ple de “coses” perquè aprendrem, creixerem... I hem de voler aprendre dels que saben, dels que ja han fet camí (i no cal que sigui de gent mes gran que nosaltres)
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben
Ulisses, malgrat els inconvenients, sempre va saber, sempre va voler, arribar fins a Ítaca. Hem de tenir projectes, aspiracions (després amb l’edat es fonen, però jo l’escoltava d’adolescent!), hem de tenir una Ítaca!! Una meta, un “alguna cosa” per a què lluitar... Però, no s’ha de forçar quant més anys duri, més savis serem, més haurem après. I quan arribem al nostre objectiu, si ens decep (que sol passar!!), com que serem Savis entendrem bé on hem arribat, què hem aconseguit i sabrem valorar-bé on haurem arribat, sabrem valorar bé el que haurem après...
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.
Tot això ho escoltava i ho “aprenia” d’adolescent. Ho escoltava i ho aprenia sol. I pensava que la vida no m'hauria de guanyar, que hauria de ser savi i aprendre de les dificultats, de la solitud, dels complexes... El sentit de tenir objectius, de tenir quelcom per què lluitar, amb paciència, volent aprendre de les experiències viscudes. Jo he procurat aprendre de tot el que he viscut. Han passat els anys, però la cançó em continua agradant.