dimecres, 27 de març del 2013

No puc deixar d'escoltar-la_02

L'entrada anterior l'he redactada aquest matí, tot i que al final no m'he decidit a publicar-la. Però l'he guardada a la carpeta dels "esborranys". Aquest vespre mentre conduïa, m'he quedat enganxat a aquesta altra cançó del mateix CD de versions de cançons de Els Pets. Una peça magistral de Feliu Ventura. A més plovia... He fet uns quants quilòmetres amb aquesta cançó al reproductor un cop i un altre. Quan he arribat a casa he decidit que en faria una entrada i que publicaria l'anterior. Així doncs, aquí la teniu. Disfruteu-la!




Està plovent i no tinc cap pressa,
està plovent i no tinc cap son;
no tinc paraigües, però m'és igual,
està plovent però em vull mullar.

La meva ment necessita aigua fresca,
i el pensament vull refrigerar;
no tinc paraigües, però m'és igual,
està plovent i em vull mullar.

No em doneu solucions, no vull raons,
no més problemes d'emocions.


Sento l'olor de terra mullada,
és el millor per refrescar el cap;
no tinc paraigües, però m'és igual,
està plovent i em vull mullar.


No tinc paraigües, però m'és igual.
Està plovent i em vull mullar.




No puc deixar d'escoltar-la_01


Alguna altra vegada ja he explicat que de tant hi ha una cançó que m'atrapa i que no puc deixar d'escoltar-la. Les raons... diverses. Cada moment és cada moment i cada cançó és cada cançó. Com que aquests dies m'ha tornat a passar, enceto una nova "secció" en el bloc en què hi penjaré el vídeo de la cançó. la lletra, una foto i una frase de la cançó com a peu de foto. No seran cançons qualssevol; només cançons que en un moment donat no pugui deixar d'escoltar. Les raons per les quals una cançó m'atrapi no les explicaré. Al cap i a la fi, potser ni jo mateix les sé.

La cançó que no puc deixar d'escoltar és aquesta fantàstica versió que fa l'Anna Roig i l'Ombra de ton chien de "Digue'm que m'estimes", una rumbeta de Els Pets que l'Anna transforma en una balada preciosa. Per mi, la millor versió que hi ha en aquest "Perversions" totalment recomanable.


Digue´m que m´estimes 
encara que sigui un somni, 
digue´m que em desitges 
i et prometo que et creuré. 
Digue´m que m´enyores 
i que no et passen les hores, 
digue´m que em somies 
cada nit des de fa temps. 
Saps que sé molt bé 
que un altre t´omple la vida 
i que no pot ser, 
que no vols mirar el passat; 
i ara que he tornat 
no pretenc trobar-te sola, 
tan sols tenir-te un cop més al costat. 
Digue´m que m´estimes, 
omple´m el cos de mentides 
només et demano un dia 
i demà ja hauré marxat. 
Sols amb tu podria 
suportar la melangia 
i guarir-me la ferida 
que m´ha quedat. 
Digue´m que m´estimes 
encara que no t´ho creguis, 
digue´m que em desitges 
i després me n´aniré. 
Digue´m que m´enyores 
i et sap greu quan te n´adones, 
digue´m que em somies 
enganya´m encara més. 
Saps que marxaré 
i no em tornaràs a veure, 
aquest cop pot ser 
l´últim que m´abraçaràs; 
i en aquest instant 
recordarem la nostra història, 
aquell amor que amb el temps s´ha esborrat. 
Digue´m que m´estimes 
omple´m el cos de mentides, 
només et demano un dia 
i demà ja hauré marxat. 
Sols amb tu podria 
suportar la melangia 
i guarir-me la ferida 
que m´ha quedat.


Digue'm que m'enyores
i et sap greu quan te n'adones.

dilluns, 25 de març del 2013

Germans, gairebé bessons


Un problema que ha de ser solucionat en molt poc temps. Tres persones molt interessades a resoldre’l. Tres maneres diferents de fer-ho. Tothom tira pel seu cantó. Conseqüència: a cadascun d’ells la solució que han trobat els provocarà que la seva vida canviï del tot. Del TOOOOT!!!

Un llibre on es palesa que tots ens necessitem i que els esforços per a un mateix objectiu sumen en lloc de restar. Si més no, hauria de ser així.

Potser no és un gran llibre (tot i que va ser premi Llibreter 2012 i aquests solen encertar), però val la pena llegir-lo: passareu una bona estona.

“... com es detesta de vegades a qui s’estima només perquè no fa el que voldríem.”

dijous, 21 de març del 2013

A ritme de tango


Feia més de tres anys que en els seus prestatges plens de CDs n’hi havia un que no era seu. Un de tangos. Li havien deixat, però no havia tingut temps de tornar-lo. A vegades, com diu la cançó d’en Serrat, “el temps no deixa gaire temps”. Aquell llunyà novembre del 2009, no havia tingut més temps. El rellotge impecable havia marcat l’hora del comiat. Però mai no hi ha res definitiu. Això és el que ara sap PM.

Un correu, ple d’ironia. Una trucada, gairebé nomes riallades. I una frase feta: roda el món i torna al Born.

Aquella vegada va encertar la porta principal de l’església que presideix el barri antic de la ciutat.  Ni un ni dos. Una. Cap petó. Però una abraçada sentida va servir per il·lustrar un retrobament merescut.

Feia fred, però van preferir asseure’s a la terrassa del bar encara que cap dels dos ja no gastava tabac. Primera cervesa. Conversa divertida i distesa sobre anècdotes que havien viscut.  També es van posar al dia sobre els canvis que hi havia hagut a la feina. PM ja no treballava en aquella oficina freda del banc  rescatat ni ella en aquell edifici modern de l’altra punta de la ciutat que acollia els despatxos d’un Departament endeutat de la Generalitat. Un cambrer malcarat els va fer fora de la terrassa perquè era hora de tancar. Però quedaven més bars oberts.

Aquest cop es van estimar més entrar a dins. Un racó d’un bar de decoració barroca on poder continuar la conversa. Segona cervesa. Havia de ser “Estrella”, però el cambrer va decidir que seria “Stella”.  Encara que el gust era molt diferent, les copes es van buidar de seguida i van ser testimoni de com la conversa els portava a discorre sobre les vicissituds de l’amistat, de l’amor i del pas temps. De la vida, al cap i a la fi. Conclusió, cap; però acord en gairebé en tot.

Tercera cervesa. Ara ja, més riures que paraules. Al cap i a la fi, tres anys es resumeixen ràpid perquè allò important que ens passa és menys del que ens pensem. Devia ser hora de tancar perquè al bar hi quedaven molt pocs clients i el cambrer ja intentava fer quadrar la caixa i no servia cap més beguda. Van entendre que era hora d’acabar el retrobament. Qui sap si mai més es tornarien a veure. Potser d’aquí uns anys...

La Ronda litoral va expulsar a PM de la ciutat més ràpid del que no es pensava, mentre un taxi amb la llumeta vermella “d’ocupat” encesa enfilava la Via Laietana.

Quan va PM va arribar a casa es va adonar que a la butxaca de l’abric encara hi duia el CD que hauria hagut de tornar-li. Demà li trucaria per trobar un dia per poder-li tornar.


"La vida es un tango y la tienes que mirar de frente, de frente y erguidos cual bailarines, pero flexibles a los movimientos del camino, si viene un fuerte aire es mejor balancearse, como un junco que se deja abrazar por el aire. Bailemos pues al ritmo de la vida ¿le concedes este baile?"

diumenge, 17 de març del 2013

El buen amor


Joan Garriga és psicoterapeuta especialista en gestalt i PNL que fa poc ha publicat un llibre que es diu El buen amor en la pareja. Fa uns dies li van fer una entrevista per a  La contra de La Vanguardia i hi deixa anar unes quantes perles que valen molt la pena. Us transcric uns quants fragments de l’entrevista:

¿Necesitamos pareja?
Anhelamos un vínculo que nos reporte pertenencia, intimidad, sexualidad y crecimiento

¿Y la pareja nos lo da?
Sí, pero hoy queremos que la pareja sirva al yo… y eso lo complica todo             

¿Mejor solo que mal acompañado?
Sí…, ¡pero casi todo el mundo prefiere “mal acompañado”! Solemos preferir algún vínculo…, ¡aunque sea de mal amor!

¿Qué hacer para tener buen amor?
Hay cuatro etapas. Primera enamoramiento: “Me mueves mucho…, pero te veo poco”.
Segunda relación: “Ya te veo mejor, ¡y aun así te elijo para caminar juntos!”.

Tercera
Compromiso. “Estamos creando algo más importante  que nuestras familias de origen y parejas anteriores”.

¿Y cuarta?
Entrega. “¡Te quiero a ti y a lo que a ti te dirige!”. Este ya es un amor muy desarrollado…

¿Por qué?
Es el deseo espontáneo de que el otro sea feliz. ¡Eres feliz en la plenitud del otro!

Palabras mayores ¿no?
¡Sí! Entre tanto importa que sepamos esto: nadie, ¡nadie!, puede hacerte feliz. Y que nadie, ¡nadie!, puede hacerte infeliz.

¿Entonces?
Tu felicidad sólo depende de tu conexión íntima con tu ser interior.

[…]

Deme algún ejemplo de mal amor.
“Sin ti no podría vivir”, le decimos a nuestra pareja, como si fuésemos niños. ¡Mal amor! Buen amor: “Sin ti también me iría bien”… pero como adulto, elijo estar contigo. “Te quiero por ti mismo”, decimos, ¡y no es bueno!: el buen amor consiste en “te quiero… a pesar de ti mismo”, es decir, el buen amor acepta las sombras del otro, acoge y lima las asperezas de los egos que se encuentran.

Siga, siga…
“Quiero pareja”: ¡mal amor! Abandona la demanda… ¡actúa!: “Mejor me preparo para ser pareja”. Encuentra tu modo de ser buen compañero… y lo demás vendrá solo.

[…]

¿Toda pareja es una relación de poder?
¡No! Es cooperar, es que uno y uno sean más que dos. Mal amor: “Te lo doy todo”.

¿Por qué?
Dar mucho puede originar en el otro un sentimiento de deuda, y empequeñecerlo. Ya no hay igualdad. ¡Da lo que el otro pueda devolver sin que tenga que perder la dignidad!

¿Y si una parte pide: “Dame más”?
Puede que esté anclada en un guión de insatisfacción que se nutre de demanda: le des lo que le des, ¡será siempre insuficiente!

diumenge, 10 de març del 2013

Nos sobran los motivos

Només Sabina pot dir-ho així! Avui, que parli ell...

Este adiós, no maquilla un "hasta luego",
este nunca, no esconde un "ojalá",
estas cenizas, no juegan con fuego,
este ciego, no mira para atrás.


Este notario firma lo que escribo,
esta letra no la protestaré,
ahórrate el acuse de recibo,
estas vísperas, son las de después.


A este ruido, tan huérfano de padre
no voy a permitirle que taladre
un corazón, podrido de latir,
este pez ya no muere por tu boca,
este loco se va con otra loca,
estos ojos no lloran más por ti.






divendres, 8 de març del 2013

Portes


PM va tancar per sempre la porta amb dues voltes de clau.

Mai més no hi tornaria a entrar. Amb el cop de porta deixava enrere uns anys que no havien estat gens fàcils; però que eren plens de vivències que, n’estava segur, acabarien essent només positives.


                  *     *     *

PM va obrir la porta amb les noves claus i va entrar a casa seva. Es va deixar caure al sofà, va respirar profundament i va demanar a l’univers que aquell fos un veritable començar.

*     *     *

Amb aquell cop de porta no es tancava només un pis. Es tancaven altres ferides que costarien de cicatritzar; però era fort i s’ho tornaria a demostrar un cop més.

*     *     *

Amb aquella porta que obria, segur que se n’obririen d’altres que ara ni tan sols podia imaginar.