dijous, 30 de setembre del 2010

Garganta con arena

Cacho Castaña és un reconegut compositor i intèrpret de tangos argentí . Ha composat i gravat moltíssimes cançons. Per a mi, en destaca una que és “Garganta con arena”. És un tango preciós, del qual se n’ha fet moltes versions.

Avui en voldria destacar un parell: la que en fa Manu Guix i la que recentment ha publicat “El Cigala”, cantant de flamenc, que fa poc ha editat un CD de tangos que és una autèntica delícia i que mereix ser escoltat. Us el recomano. També la Beth en té una molt bona versió d'aquest tango.

És un tango dedicat a Roberto Goyeneche, un altre cantant de tangos. La lletra diu coses tan maques com:
Tu voz,
de duendes y fantasmas,
respira con el asma
de un viejo bandoneón.
(…)
Ya ves,
a mí y a Buenos Aires
nos falta siempre el aire
cuando no está tu voz.


El tango és un gènere musical que quan està ben cantat emociona quasi sempre. Sembla que els bons cantants de tangos interpretin més amb el cor que amb les cordes vocals. La cançó sembla que surti de molt endins i arriba a qui l’escolta al meu profund del seu cor. El tango és una cançó de sentiment, de cor. Escolteu aquestes dues versions; us agradaran.



dijous, 23 de setembre del 2010

"El dulce sabor de una mujer exquisita"

Per Internet solen circular uns correus que la gent es reenvia i que corren i corren per la xarxa. Segurament a vegades no se’n fa gaire cas d’aquests correus (almenys a mi em passa) i, també segurament, n’hi ha que no valen gaire la pena. Però fa uns mesos vaig tenir la sort de rebre aquest que copio en aquesta entrada. És un text molt maco que vull compartir amb vosaltres. El text el vaig rebre com si fos escrit pel gran escriptor colombià Gabriel García Márquez; però sembla ser que, realment, el text és d’un autor anònim. Sigui com sigui, el text val la pena:

EL DULCE SABOR DE UNA MUJER EXQUISITA
Si aún no ha pasado el bisturí por tu piel,
si no tienes implantes de silicona en alguna parte de tu cuerpo,
si los rollitos no te generan trauma,
si nunca has sufrido de anorexia o bulimia,
si tu estatura no afecta tu desarrollo personal,
si cuando vas a la playa prefieres divertirte en el mar y no estar sobre una toalla durante horas o tapada ocultando tu cuerpo,
si crees que la fidelidad sí es posible y la practicas,
si sabes cómo se prepara un arroz,
si puedes preparar un almuerzo completo con postre,
si no te levantas a las 4:00 a.m. para llegar de primera al gimnasio,
si puedes salir con ropa de gimnasia tranquila a la calle un domingo, sin
una gota de maquillaje en el rostro...
ESTÁS EN VÍA DE EXTINCIÓN... ¡Eres una mujer exquisita!
Una mujer exquisita no es aquélla que más hombres tiene a sus pies; sino aquélla que tiene uno sólo que la hace realmente feliz.
Una mujer hermosa no es la más joven, ni la más flaca, ni la que tiene el cutis más terso o el cabello más llamativo; es aquélla que con tan sólo una franca y abierta sonrisa, con una simple caricia y un buen consejo puede alegrarte la vida.
Una mujer valiosa no es aquélla que tiene más títulos, ni más cargos académicos.

Una mujer exquisita no es la más ardiente (aunque si me preguntan a mí,
todas las mujeres son muy ardientes... y los que estamos fuera de foco
somos los hombres); sino la que vibra al hacer el amor solamente con el
hombre que ama.

Una mujer interesante no es aquélla que se siente halagada al ser admirada por su belleza y elegancia; es aquella mujer firme de carácter que puede decir NO.

Y un HOMBRE... UN HOMBRE EXQUISITO es aquél que valora a una mujer así.
Que se siente orgulloso de tenerla como compañera...
Que sabe tocarla como un músico virtuosísimo toca su amado instrumento...
Que lucha a su lado compartiendo todos sus roles, desde lavar platos y tender la ropa, hasta devolverle los masajes y cuidados que ella le prodigó antes...

¡Qué tontos hemos sido -y somos- cuando valoramos el "regalo" solamente por la vistosidad de su empaque...!

dijous, 2 de setembre del 2010

Quizás sea el mar

No us costarà imaginar-vos aquesta escena perquè és molt coneguda i, sobretot, tòpica: una posta de sol i una parella d’enamorats mirant el mar asseguts a la platja o en unes roques.

Tanmateix, la poesia, la literatura, a part de farcir-nos d’imatges tòpiques també pot servir pel contrari: desfer aquests tòpics, jugar-hi i donar-hi la volta. Això és el que fa Dani Flaco en aquesta cançó.

“Quizás sea el mar” és una de les millors cançons d’aquest autor i cantant d’Hospitalet. Una balada fantàstica amb una lletra extraordinària. Dani Flaco trenca el tòpic, en fa mil bocins i el capgira de dalt a baix. La proposta és meravellosa: no són els dos amants els qui es queden embadalits mirant el mar sinó que és el mar el qui s’asseu a contemplar l’escena plena de tendresa que protagonitzen els dos amants. La lletra està plena de metàfores d’una gran bellesa: una estrella que aprèn a ser fugaç i que se’n va a veure la parella d’enamorats per aprendre el verb “acariciar”, una perla que fuig de la seva ostra per convertir-se en arracada, la lluna reflectida en els cabells de la noia i que es mor de gelos...

Fantàstica cançó!



"Del dolç batec de la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que ens cura quan fa por la solitud." (Lluís Llach)