diumenge, 28 d’octubre del 2012

Lo imposible


És la pel·lícula de moda d’aquestes últimes setmanes: rècord de recaptació el dia de l’estrena, cues a les taquilles, sales plenes... però realment, s’ho val.

Quan s’asseu a la butaca del cinema, tothom ja sap com acabarà. El guió és el de menys. Però, en canvi, la pel·lícula atrapa i et manté enganxat al seient i atén a la pantalla des del primer moment fins a l’últim.

El tractament acurat de la història, basada en fets reals, és el mèrit més gran de Lo imposible.  Unes imatges impactants, una fotografia excel·lent, el tractament de la llum, els sons i els silencis, el que expressen els personatges tan sols amb la mirada i els gestos... la converteixen en una pel·lícula emotiva i imprescindible!




A vegades, allò que pot semblar impossible... s’esdevé!

dijous, 25 d’octubre del 2012

Absències


Avui fa justament 25 anys vaig escriure una carta a algú que marxava. No recordo si mai vaig enviar aquesta carta. Podria ser que no. Tant és. El que sí recordo perfectament és que en aquesta carta hi incloïa aquest fragment d’un poema de Miquel Martí Pol que va publicar el 1985 en el recull “Llibre d’absències” i que va escriure arran de la mort de la seva primera dona.

I si de sobte algú tanca la porta
i tot és trist i hostil, què podem fer
sinó esperar en silenci que la vida
reprengui el curs de sempre, poderosa,
i ens alliberi d’aquest fosc domini?

Sincerament, encara recordo el cop de porta com si fos ara! 

Però amb el temps he après que per la nostra vida va passant molta gent. D’aquestes persones, algunes hi són una temporada i se’n van; d’altres es queden amb nosaltres per sempre més (no cal que sigui estant físicament al nostre costat). Però qui segur que sempre és amb nosaltres és un mateix. És per això que és tan important estar-hi bé.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Living in the moment


Si la vida és d'un sol acte
per què hi posem totes aquestes trampes?
Les posem just en el nostre camí
quan només volem ser lliures

No malgastaré els meus dies
inventant-me tot tipus de maneres
de preocupar-me de totes les coses
que mai no em passaran

Així, doncs, simplement deixo estar les coses que sé que no sé
i sé que això només ho faré
vivint el moment
vivint la nostra vida
d'una manera fàcil i relaxada
amb pau mental
amb pau al cor
pau a l'ànima
a tot arreu on vaig, em sento com a casa
vivint el moment

Em perdono certes coses que he fet.
Deixo el meu passat en el passat
i ara m'ho passo millor.
Deixo estar els pensaments
que no em fan fort
i crec que això pot ser el mateix per a tothom.

Si m'adormo
sé que tu seràs el que sempre em recordarà
de viure el moment
viure la meva vida
d'una manera fàcil i relaxada
amb pau mental
amb pau al cor
tinc pau a l'ànima
a tot arreu on vaig, em sento com a casa
vivint el moment

No puc caminar per la vida de cara cap enrera
Ho he intentat
Vaig intentar-ho més d'un cop per assegurar-me'n
I el futur que havia estat buscant em va ser denegat
Però em vaig girar i vaig deixar de fer-me mal
vivint el moment
vivint la meva vida
d'una manera fàcil i relaxada
amb pau mental
amb pau al cor
tinc pau a l'ànima
a tot arreu on vaig, em sento com a casa
vivint el moment
Visc el moment
visc la meva vida
prenent-m'ho en calma
amb pau mental
tinc pau al cor
tinc pau a l'ànima.
Oh, a tot arreu on vaig, em sento com a casa.

                                                            (Living in the moment - Jason Mraz)




dimarts, 9 d’octubre del 2012

Neus Català


Ahir, l’Albert Om va ser “El Convidat” de la Neus Català, una senyora de 97 anys que és l’única supervivent catalana del camp d’extermini de Ravensbrück.

El programa va ser fantàstic. Impagable!!

La Neus és un testimoniatge magnífic de coratge, d’esperit de superació, de lluita, de conviccions profundes, d’intel·ligència, de ganes de viure... Va ser un programa de pell de gallina i de llàgrimes als ulls.

Però avui és millor que jo no digui gaire res. Deixo que sigui la Neus qui s’expliqui:

- L’ocell torna al niu per morir. De veritat, eh! Els ocells tornen al niu per morir. Doncs jo he vingut cap aquí al meu niu.

- No em pensava que duraria tant. Diuen que “mala hierba nunca muere”.

- La majoria dels nazis ja deuen ser morts i vostè encara és viva.
 -Oh!! Encara es conserven. També eren "mala hierba", aquells sí.

- La vida és bonica i vaig lluitar a mort per conservar la vida. És d’aquelles contradiccions que té la vida, però és així.

- Oi que el seu pare de petita li va dir: “Neus, tu no abaixis mai els ulls per ningú”.
-
- Ho ha complert?
- I tant. Em va costar molts cops, però no vaig plorar mai davant d’un nazi.

- Com s’ho va fer vostè per resistir?
- Tenia uns ideals

- Quin sentiment té: ràbia, odi, venjança...?
- No. Justícia.

- Et fan sofrir cada segon, cada segon, cada segon... No et deixen la ment tranquil·la mentre estàs amb ells.

- Si el cervell no el fas treballar et tornes tonto.

- Jo no sóc una excepció. Sóc un testimoni.
  
- Tot el que ha fet a la vida ha valgut la pena?
- I tant! I tant! Potser no vaig fer tan bé com ho havia de fer, però ho he fet amb la intenció de no fer mal, de fer bé. De tirar endavant el carro. Si no fèiem res, no hauríem pogut avançar.

- Vam lluitar. No vam guanyar, però sí que hem guanyat perquè el món d’avui no és el món d’abans. Que sempre s’avança si es fa alguna cosa. Molta gent es pensa que lluitar és agafar una arma. No és això.
Què és lluitar?
Lluitar és unir-se per a una idea.
I quina és la idea que ha mogut la seva vida?
La justícia, la democràcia, la pau.

Des de l'estiu, tinc al prestatge dels pendents "Un cel de plom", el llibre que Carme Martí va escriure per deixar constància d'aquest testimoniatge. Avui acabo el que tinc entre mans i demà mateix el començo. Ja no puc esperar més!!


Per a la Neus, cada dia és una victòria; 
una batalla guanyada a la vida. (Albert Om)