divendres, 23 de desembre del 2011

Quan somrius

Una cançó per aquest Nadal.


Qui havia de dir que avui estaries esperant
que ens trobéssim junts al teu costat.


Ara que sobren les paraules,
ara que el vent bufa tan fort,
avui que no fa falta veure't ni tan sols parlar
per saber que estàs al meu costat.

És Nadal al meu cor
quan somrius content de veure'm,
quan la nit es fa més freda,
quan t'abraçes al meu cos.
I les llums de colors
m'il·lluminen nit i dia.
Les encens amb el somriure
quan em parles amb el cor

És Nadal al teu cor
quan somric content de veure't,
quan la nit es fa mes neta,
quan m'abraço al teu cos.
I les llums de colors
m'i·lluminen nit i dia.
Les encén el teu somriure
quan et parlo amb el cor.

diumenge, 18 de desembre del 2011

Lliçó de vida

A vegades, les circumstàncies ens posen al davant dels nassos autèntiques lliçons de vida.

Aquesta tarda n’he viscut una. He descobert que la felicitat s'amaga en els gestos més senzills i entranyables.

La capacitat d’estimar no hi entén de discapacitats.
La capacitat per a la tendresa no hi entén de discapacitats.
La capacitat de ser feliç no hi entén de discapacitats.
La capacitat de lluitar no hi entén de discapacitats.
La capacitat d’esforçar-se no hi entén de discapacitats.

També he descobert que hi ha persones que viuen abnegadament pels altres i que farien qualsevol cosa per al benestar dels més febles, dels més indefensos, dels més vulnerables.

Un agraïment sentit i sincer a les persones que m’ho heu fet veure i, sobretot, viure-ho.

Gràcies a la Montse. I també a la seva germana. I, sobretot, gràcies a la Montse i a l’Àngel. Que sigueu moooolt feliços! Una abraçada!

dimarts, 13 de desembre del 2011

A la cafeteria

[Ja vaig dir que en el conte “El petó”, K, el personatge dels meus contes, moria per sempre. Avui publico en el bloc el primer conte protagonitzat pel nou personatge; es diu PM. El primer conte que protagonitza es diu “A la cafeteria”. Dono la benvinguda a aquest NOU personatge]


Tot i que la cafeteria no era gaire gran i hi havia força gent, van trobar un racó en el qual podrien parlar apartats del tragí dels cambrers i del neguit de clients impacients.

Devien parlar de tot i de res. De molt i de poc.

Devien fer estones de silenci. D’un silenci potser incòmode, potser màgic.

Devien mirar-se els ulls i devien desviar la mirada per tal que es perdés en un punt qualsevol del bar.

Potser fins i tot van mirar una estona d’un partit de futbol de resultat intranscendent.

PM no recorda gaire res d’aquell vespre. Però sap que quan la boca del metro se’l va empassar, somreia i els ulls li brillaven.

En un dels passadissos del metro va sentir un músic que interpretava una bella cançó:


 

De vez en cuando la vida
nos besa en la boca
y a colores se despliega
como un atlas,
nos pasea por las calles
en volandas,
y nos sentimos en buenas manos;
se hace de nuestra medida,
toma nuestro paso
y saca un conejo de la vieja chistera
y uno es feliz como un niño
cuando sale de la escuela.

De vez en cuando la vida
toma conmigo café
y está tan bonita que
da gusto verla.
Se suelta el pelo y me invita
a salir con ella a escena.

De vez en cuando la vida
se nos brinda en cueros
y nos regala un sueño
tan escurridizo
que hay que andarlo de puntillas
por no romper el hechizo.

De vez en cuando la vida
afina con el pincel:
se nos eriza la piel
y faltan palabras
para nombrar lo que ofrece
a los que saben usarla.

De vez en cuando la vida
nos gasta una broma
y nos despertamos
sin saber qué pasa,
chupando un palo sentados
sobre una calabaza.

diumenge, 11 de desembre del 2011

El disc de la Marató - 2011

El CD de la Marató d’aquest any és molt gran. Està ple de bones cançons. De molt bona música i lletres estupendes. En destaco aquestes, tot i que no són les úniques que hi podria haver.

- “Em dónes força”. És una versió de You raise me up de Josh Groban. La canta Sergio Dalma i l’escolania de Montserrat: una combinació excel•lent que fan que la cançó que sigui preciosa.



Jo vull sentir
la força que tu em dónes
i que estem junts
fins que es faci de nit
Sóc tan fort
quan dintre meu et sento...
Em dónes força,
per sempre et vull amb mi.

- “Tot el que tinc”. En Joan Masdéu fa una magnífica versió de Livin’ thing, una cançó dels anys 70 que el cantant català ha recuperat per aquest CD.



Si et deixes caure el corrent s’endurà
l’esperança
Ho has d’oblidar, que el malson s’ha acabat
i aixecar-te.
I tu i les teves ganes.

 - “Per sempre més”. M’ha sorprès agradablement l’Anna Torroja cantant en català. La que va ser la veu de Mecano fa un esforç en aquest CD per cantar en català i se’n surt amb molt bona nota. Fa una versió d’una cançó del grup Alphaville. No us perdeu la lletra: és molt maca.




No t’ho demano,però ja m’ho has donat,
la música ja sona
Som matinada, som com un esquitx,
Som una nota que ja s’ha repetit.
Som un toll d’aigua, som un desig.

- “Em quedo al teu costat”. Teràpia de Shock s’han donat a conèixer per la seva participació musical a la sèrie de TV3 “Polseres vermelles”. Aquí fan una gran versió en català de Por ti de El canto del Loco. M’agrada molt aquesta cançó! Bona música i bona lletra.



I per la teva escalfor.
I per tanta màgia em quedo al teu costat.
I per la teva escalfor.
I pel teu carisma em quedo amb tu.
Em quedo al teu costat.

Us poso, també, el vídeo de la versió original. Val moooolt la pena!


Por ti lucharé, por todo el cariño que has puesto conmigo


- “Brilla”. The Pepper Pots és un grup d’11 músics de Girona del qual en destaquen les tres veus femenines. Fan una música que val molt la pena. Aquí versionen Sunny de Bobby Hebb. La lletra és tan maca que no puc fer altra cosa que transcriure-la sencera! Em guardo per a mi una dedicatòria especial d’aquesta cançó. BRILLAAAA!!!!!



Brilla, i és que ahir plovia al meu teulat.
Brilla, sé que el teu somriure em va curar.
Se n’ha anat la foscor, tot s’ha tornat claror.
Brilla tan fort que no sé com dir-ho.
I estic convençut que és per tu.
Brilla, gràcies per l’aroma i tanta llum.
Brilla, gràcies per l’amor que tu m’has dut,
i em vols donar tot el que tens.
I em sento fort i sóc valent.
I estic convençut que és per tu.
Brilla, gràcies per mostrar-me la veritat.
Brilla, gràcies pel regal del teu costat.
La vida m’ha canviat totalment.
Vam prendre’ns les mans des d’aquell moment.
I estic convençut que és per tu.
Brilla, gràcies per tants somriures que m'has fet.
Brilla, brilla amb tanta gràcia el teu reflex.
Ets l’espurna del foc que ara em crema per dins,
i el més dolç i complet desig.
Estic convençut que és per tu.

- “L’aire és ple d’amor”. Una rumbeta que interpreta La pegatina i que atrapa des dels primers acords. Optimisme que desborda per tot arreu.



L’aire és ple d’amor,
allà on miris ho veuràs.
(...)
I no sé si em passo de voltes.
No sé si és exagerat.
Però és això en tot el que vull creure,
i ho puc veure quan t’estic mirant.

- “Més que paraules”. Preciosa balada que interpreta una veu que per a mi ha estat un descobriment més que agradable: Andrea Motis. La versió original és More han words del grup de rock Extreme.



Més enllà de les paraules
és on m'has de dur.

Poso, també, el vídeo de la versió original perquè és fantàstica.



- “Sentir l’eternitat”. Una altra veu que desconeixia i que m’ha seduït: la de la mallorquina Nia. Interpreta una peça brillant de John Hammond.i que canta Whitney Houston. Una altra lletra preciosa.



Com cada matí surto del llit
pensant en donar el millor de mi.
Seré molt fort
Ja no estic sol.
El meu destí l’ha fet venir.
(...)
I és que ara sé
que el moment ja m’ha arribat.

I també la versió de Whitney Houston
 

dissabte, 10 de desembre del 2011

Redemption song (Cançó de llibertat)

Vells pirates em van robar
I em van vendre a un vaixell mercant,
Minuts després em van treure
Del forat més cruel, trist i humiliant.
Però les meves mans es van fer fortes
De la mà del totpoderós.
Formo part d’aquesta generació
Que es va aixecar triomfalment.
Ajuda’m a cantar cançons de llibertat.
Això és tot el que tinc:
Cançons de redempció, cançons de llibertat,
Cançons de redempció, cançons de llibertat.
Només nosaltres ens podem alliberar
De la poderosa esclavitud mental.
No temis l’energia atòmica
Doncs ells el temps no podran aturar.
Quant de temps més mataran els nostres profetes
Mentre mirem cap a l’altre costat.
És hora ja d’escriure el llibre.
És hora ja d’escriure la nostra part.
Ajuda’m a cantar cançons de llibertat.
Això és tot el que tinc.
Cançons de redempció, cançons de llibertat.

(Adaptació feta per Natxo Tarrés de la
lletra Redemption song de Bob Marley)

divendres, 9 de desembre del 2011

Seré feliç

Una declaració d'intencions ben explícita. Cal afegir res més?

dimecres, 7 de desembre del 2011

a C. D. M.

Avui sí. Avui... Finalment!


Ara que m’has donat la mà
I note el fred dels nervis entre els teus dits
Perdona’m si no puc parlar
Però és que el cor em roba l’aire del pit
Ara que m’has donat la mà finalment
Voldria córrer als cims i després volar
Tota la nit
Voldria córrer als cims i després volar
Tota la nit despert.

Ara que t’he donat la mà
I encaixa suau com els estels en la nit
M’agradaria dibuixar
Una finestra per obrir el demà
Ara que t’he donat la mà finalment
Voldria córrer als cims i després volar
Tota la nit
Voldria córrer als cims i després volar
Tota la nit despert

Ara que ens hem donat la mà
Hem construït sobre un llenguatge proscrit
Les mil paraules que faran
De la remor de moltes veus un sol crit
Ara que ens hem donat la mà finalment
Voldria córrer als cims i després volar
Tota la nit
Voldria córrer als cims i després volar
Tota la nit despert
.
No digues res
Només acosta’t i dóna’m mà

El petó

Els que seguiu de fa temps el bloc, sabeu que hi ha alguns contes que protagonitza un personatge que es diu K. El primer va ser “Una butaca buida”. Avui penjo l’últim d’aquest personatge. El conte es diu “El petó”. Amb la mort de K. moren moltes altres coses. Descansin en Pau!

Com sempre que va a casa els seus pares, K. repassa el diari mentre bada per la finestra. Ella ho sap. I per això ha baixat amb el seu cotxe i ha trencat cap al carrer de l’esquerra, carrer en "diagonal" a la casa dels seus pares. És un carrer on els diumenges no hi ha gaire aparcament, i tot i que hi ha un pàrquing a prop que no es veu des de la finestra, ella ha pensat que allà era on havia d’aparcar. Ha aparcat el cotxe i n’han baixat ella i la seva parella. Han anat a comprar alguna cosa per dinar i en tornar, abans de pujar al cotxe, ella s’ha acostat al seu nou amor i allà, al mig del carrer, i just en aquell, moment ha tingut ganes de fer-li un petó. Sabia que K. els veia.


Com era aquell petó? Us proposo dos finals pel conte. Trieu el que us agradi més i el que més verídic us sembli:


1. Ha set un petó dolç, tendre. Un petó d’afecte, d’amor. Un petó espontani.

2. Ha set un petó fet per fer mal. Un petó preparat des de feia estona. Un petó fet pensant en l’espectador i no en qui el rebia. Un petó d’exhibicionista. Un petó patètic. Un petó de teatre. Un petó de “cartró-pedra”, de decorat. Un petó amb els llavis xops de verí. Però ella ja hauria de saber que el verí pres en dosis elevades acaba matant.


A K. li ha fet mal aquest petó. Objectiu acomplert. Com que encara guardava el seu número de telèfon mòbil s’ha pogut desfogar. Ella ha rebut uns quants sms que la deuen haver fet disfrutar al comprovar que havia aconseguit el que volia. Però al cap d’una estona i sense saber ben bé per què, K ha somrigut, ha aixecat el cap i s’ha dit: Jo no em quedo aquí encallat; jo haig d’anar més lluny, més lluny...


[Avui he vist a K. Ja és gran, un vellet venerable. Assegut en un banc prenia el poc sol que li quedava a la tarda. L’he vist absent, repassant la seva vida en imatges i a la boca se li dibuixava un somriure que més que sortir enfora semblava que anés cap a dins; un somriure fet per a ell mateix, sense cap altra pretensió]

dimarts, 6 de desembre del 2011

Encara no arriba el final

Acabo de llegir aquest text al facebook. M'ha encantat i me l'he fet meu. És per això que l'he "robat" i el penjo en el bloc:

Tal vez hoy yo me sienta débil. Pero mañana recomenzaré de nuevo, aún si es de una manera diferente. Tal vez yo no aprenda todas las lecciones necesarias. Pero tendré la conciencia que las verdaderas enseñanzas ya están grabadas en mi alma. Tal vez yo no sea exactamente quien me gustaría ser, pero pasaré a admirar quien soy.

Porque al final sabré que, aún con incontables dudas, soy capaz de construir una vida mejor. Porque al final no habrá ningún “tal vez”, pero sí la certeza de que mi vida valió la pena y que yo hice lo mejor que podía. Y si aún no me convencí de eso, es porque como dice aquel dicho : TODAVIA NO LLEGA EL FIN...

diumenge, 4 de desembre del 2011

Tant de bo!

Tant de bo aquell dia no hagués engegat l’ordinador.

Tant de bo aquell dia el Barça no hagués fet cap gol.

Tant de bo aquell dia no hagués despenjat el telèfon.

Tant de bo aquell dia no hagués obert la porta.

Tant de bo aquell dia... i l’altre... i l’altre... i l’altre... Tant de bo!!!!

Però ara toca mirar endavant i deixat el passat ben lluny. La vida ens posa a lloc i ens acaba donant allò que ens mereixem!

dijous, 1 de desembre del 2011

Petjades a la sorra

El primer que va fer K quan va arribar a la platja, va ser treure’s les sabates i els mitjons. El sol tot just es llevava i a la platja no hi havia ningú més.

K va anar fins arran de l’aigua, deixant que li mullés els peus i començà a caminar. Passejà poc a poc, molt a poc a poc, i durant una bona estona, molta estona.

De sobte, va voler mirar el camí que havia recorregut. Es va girar per mirar les petjades, però no va veure res: l’aigua havia esborrat totes les marques. Ja no quedava res del camí fet.

Aleshores K va fer una inspiració profunda i una expiració lenta, va aixecar el cap, va mirar l’horitzó i es va posar a caminar amb pas ferm: encara quedava molt camí per fer!



He mirat enrere i m'he vist molt lluny
anant descalç, sentint-me perdut
fent petjades a la sorra.
(...)
He mirat enrere i m'he vist a prop
buscant pedres dins el meu cor
fent petjades a la sorra.
(...)
Mentrestant, jo potser seguiré
fent el camí més llarg
llençant pedres a la mar.

(Petjades a la sorra – Pep Sala)

diumenge, 27 de novembre del 2011

Som part de l'oceà

Vaig sentir una bonica història, l’altre dia –em diu Morrie. Tanca els ulls un moment i s’espera.

–Molt bé. La història tracta d’una petita onada que avança per l’oceà, passant-s’ho fenomenal. Gaudeix del vent i de l’aire fresc –fins que descobreix que les onades que van al seu davant s’estrellen contra la platja.

“–Déu meu, és terrible! –diu l’onada–. Mira què em passarà!

“Aleshores ve una altra onada. Veu la primera onada amb aire sorrut i li pregunta: “Per què estàs tan trista?”

“La primera onada diu: Però ¿que no ho veus? Ens estrellarem totes! Totes nosaltres, onades, ens convertirem en no res! ¿No és terrible?”

“La segona onada li diu: “No, ets tu , qui no ha entès res. A més d’una onada, ets part de l’oceà!”

(Els dimarts amb Morrie – Mitch Albom)

dimecres, 23 de novembre del 2011

Tota una vida

Va estar tota una vida adormit; ara es despertaria.

Va estar tota una vida plorant; ara riuria.

Va estar tota una vida a l’ombra; ara li tocaria el sol.

Va estar tota una vida en silenci; ara es faria sentir.

Va estar tota una vida quiet; ara es mouria.

Va estar tota una vida moribund; ara... VIURIA!!!!


M'han dit les veus assenyades
que és inútil el cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.
De vegades veig encara... vida, vida! (Lluís Llach)

dijous, 17 de novembre del 2011

Si no fos...

Si no fos difícil, seria fàcil.

Si no fos gran, seria petit.

Si no fos dur, seria tou.

Si no fos nou, seria antic.

Si no fos blanc, seria negre.

Si no fos fals, seria cert.

Si no fos complicat, seria senzill.

Si no fos fosc, seria clar.

Si no fos llarg, seria curt.

Si no fos lluny, seria a prop.

Si no fos aviat, seria tard.

Si no fos igual, seria diferent.

Si no fos lent, seria ràpid.

Si no fos passiu, seria actiu.

Si no fos elàstic, seria rígid.

Si no fos d’ahir, seria d’avui i... de demà!

divendres, 11 de novembre del 2011

L'au Fènix

L’au Fènix és una au mitològica, semblant a una àguila. L’au era consumida pel foc cada 500 anys, però sempre resorgia de les seves cendres.

Resorgir i tornar a començar a viure: aquesta és la idea amb la qual em quedo d’aquesta història. Això és la vida: lluitar! Potser caiem, i potser massa sovint, però es tracta de tornar-se a aixecar amb el cap ben alt i tornar a començar, sense oblidar allò que hem viscut perquè així serem més savis i el bagatge ens farà més rics.

Después de tanto frío y tanto invierno
De tanto árbol caído y tanto fuego
Con las rodillas rotas
Desperdiciada y sola
Se abraza al clavo ardiente del dolor
Pero se levanta
Reconstruyendo su figura desgarbada
Siempre se levanta
Se levanta
De las cenizas nace el vuelo de sus alas
Fénix vuelve al mundo
Vuelve renovada
Vuelve para el verbo y el amor

Fénix - Pedro Guerra


Tu sorties de les cendres
però no te'n vas adonar
t'enlairaves cap el sostre
jo tancava els ulls per no mirar.
El teu cos pinta una història
d'un ocell blanc i negre desgastat
fins a on arriba la memòria
pot ser com abans, pot ser com abans.
Alliberat com un au Fènix
sense passar comptes amb la gravetat
l'horitzó mai no s'acaba
al teu davant.

(...)

Entre onades i tempestes
sortint de les brases reforçat
desplegues les teves ales
com aquell que torna triomfant.

L’au Fènix – Pep Sala

Sóc un home nou, ressorgit de les seves cendres. Amb les meves ales d’àguila volaré cel enllà. Sukkwan Island – David Vann

dilluns, 7 de novembre del 2011

Noches de boda

Noches de boda és una de les millors cançons de Sabina. Amb la col•laboració de la veu de Chavela Vargas, la cançó és un compendi de desitjos que Sabina voldria que es complissin per a tothom.

És una lletra “intensa” on cada vers és una frase que ens convida a anar endavant, a estar bé, a ser feliços. I és també una invitació a viure el moment amb la màxima intensitat possible (“que cada cena sea tu última cena”). Sabina vol que tot allò que ens és bo hi sigui cada dia. Teòricament, la nit de noces és una nit especial; per tant, Sabina vol que, per a tothom, cada nit, i cada dia, sigui com aquesta nit tan desitjada. I així amb altres coses, senzilles, però que ens poden fer feliços (“que te aproveche mirar lo que miras”, “que no te cierren el bar de la esquina”...).

Ens convida a prendre’s la vida amb tranquil•litat (“que el calendario no venga con prisas”).

També voldria que les paraules, raonades, sentides i volgudes fossin més fortes que la violència verbal o física (“que el diccionario detenga las balas”).

Voldria que allò que volem, que desitgem, sigui més fort que el poder; potser ens sembla que no podem, però si ho volem, potser pot arribar a ser (“que gane el quiero la guerra del puedo”).

Li agradaria que els que esperen alguna cosa no se’ls faci massa llarga l’espera (“que los que esperan no cuenten las horas”).

Espera que els que maten, i hi ha moltes maneres de matar, es morin de por, que la por se’ls mengi (“que los que matan se mueran de miedo”).

I una idea que m’agrada molt: que el cor, l’amor, els sentiments, mai no passin de moda (“que el corazón no pase de moda”) en aquest món cada cop més insensible i amb gent que converteix l’amor en un joc nociu i de regles massa complicades .

També desitja que la veritat no tingui cap complexe i siguem capaços d’expressar allò que sentim, allò que pensem, sense mentides, sense pors (“que las mentiras no tengan complejos”).

Vol que no ens faci mal la desemparança, l’abandonament (”que no se ocupe de ti el desemparo”).

En un món de covards, voldria que l’actitud de covardia no valgués la pena (“que ser cobarde no valga la pena”).

I, finalment, ens fa saber allò que ja hauríem de saber: no hi ha amor sense espines, sense mals moments, sense dificultats, sense obstacles i que no ens deixem enganyar per contes de fades, que són només això: contes. (“que no te vendan amor sin espinas, que no te duerman con cuentos de hadas”).

En resum: un cant a la vida! Una gran cançó amb moltes idees que no es poden desaprofitar. Fem-les nostres!

dilluns, 31 d’octubre del 2011

A les golfes

Va pensar que aquell era un bon moment per pujar a les golfes d’aquella casa on havia viscut tota la vida fins feia uns anys. Feia molt de temps que no hi anava. Molts anys. L’última vegada que hi havia estat era un nen i la seva mare s’havia enfadat molt: “aquí no hi has de fer res”, li havia dit.

Aquell vespre de tardor ja feia anys que la seva mare havia mort i va voler pujar a les golfes.

Quan va obrir la porta una bafarada d’humitat li va colpejar la cara. Va buscar l’interruptor de la llum i una bombeta nua de pocs watts va mal il•luminar l’estança.

El primer que va veure van ser tot d’objectes plens de pols: llibres vells, plats, una bicicleta, roba... Estava tot mal posat i desendreçat. Va pensar que devia ser que les golfes són precisament per això: per deixar-ho tot de qualsevol manera i esperar que el temps les ompli d’oblits.

Però K no havia oblidat. No havia volgut oblidar res del que havia viscut en aquella casa i sabia que era el record podia ser encara més viu. Però estava decidit que això ara no li fes mal.

Al fons de tot va veure un armari. El va obrir i hi va trobar el que buscava: els àlbums de fotos que havia anat regalant als seus pares.

Se’ls va mirar tots. Desenes de fotos. Records i més records li van anar venint al cap. Bons records i de no tan bons. Però les fotos eren un testimoni d’allò que havia viscut: excursions pel Pirineu, concerts, festes d’aniversari... Com ja s’imaginava, el que va veure li va fer mal. Els bons records, els bons moments, se li van fer presents; dolorosament presents. I, per molt estrany que pugui semblar, eren, precisament, aquests bons records els que ara li feien mal. Va sentir sobre seu un pes massa feixuc que l’oprimia i que el feia sentir-se cada cop més petit.

No va tardar a començar a fer allò pel que havia pujat aquell dia a les golfes. Va fer una pila amb els àlbums de fotos i es va treure l’encenedor de la butxaca. Les flames van envoltar ràpidament els àlbums i les cendres aviat es van escampar per l’estança degut a un cop de vent que va entrar per la finestra amb el vidre trencat.

K va anar cap a la porta i es va mirar amb llàgrimes als ulls les cendres escampades arreu. Sabia que cremar les fotos era només un gest, potser inútil, perquè els records el duia encara gravats a la memòria; però  aquelles fotos ja no serien mai més testimoni dels bons moments viscuts.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Mientras duermes

Què deu passar al món mentre dormim?

Viviu en un bloc de pisos? Hi ha un conserge? Què en sap de vosaltres? Què fa mentre vosaltres no sou a l’edifici? Us fa sospitar res de la seva manera de comportar-se? Ja us en fieu?

Quan us lleveu teniu alguna motivació?

Sou feliços? De què depèn la vostra felicitat?

Rebeu cartes anònimes? Missatges al mòbil que no sabeu de qui són? Algun correu electrònic anònim?

Mireu mai sota al llit abans d’anar a dormir? No creieu que potser hi hauríeu de mirar?

Què deu passar al món mentre dormim?

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Sísif

Explica la mitologia grega que Sísif va ser castigat a pujar una pedra dalt d’una muntanya. Sempre li passava que quan estava a punt de deixar-la dalt del cim, la pedra rodolava pendent avall. Era, doncs, una feina feixuga i, alhora, inacabable.

Ismael Serrano fa servir aquesta imatge per parlar de l’amor. Diu que l’amor és com aquesta pedra que Sísif empenyia. Ve a dir que l’amor requereix i, sobretot, mereix un esforç constant.

Deu tenir raó, el cantautor: com si fos la pedra de Sísif, mai no hem de donar per fet que tenim l’amor ben consolidat dalt del cim; la pedra pot rodolar en el moment menys impensat.




divendres, 7 d’octubre del 2011

Dormir (o no)

Va posar el despertador perquè toqués com cada dia a les 7 del matí; però aquell dia no hagués calgut: la melodia de Manu Guix versionant LLuís Llach –“obrir el finestrons i esperar un nou dia...”– que li sona cada dia com alarma del mòbil, el va trobar despert.

Aquella nit, K no havia dormit gens. Ni un minut. Ni un segon. Havia aclucat els ulls una estona, però no havia agafat el son.

Aquella nit no era per dormir.

Aquella era una nit per plorar i per riure.

Per fer l’amor i per deixar-se emportar per la ràbia.

Per besar i per mossegar.

Per acariciar i per esgarrapar.

Per fumar i per estossegar.

Per parlar i per callar.

Per escoltar música i per sentir el silenci.

Per preguntar i per respondre.

Per demanar i per donar.

Quan a les vuit del matí van començar a entrar els primers clients al banc, a K li pesaven els ulls i li feia mal el cap, però no li sabia gens de greu: la nit havia valgut la pena!



Com aquests meus ulls, que sovint obliden
que encara hi ha llum per a adreçar la vida.

(...)

He d'esborrar les nits de ràbia i de feblesa.
He d'esborrar el pensar que sempre ens toca perdre,

(...)

Per això m'aixeco ara que puc encara.

                                             (Vida - Lluís Llach)

Vendrán días en que el peso
que hoy te abruma se hará liviano.

Vendrán días en que ese peso
ya no será carga sino bagaje.

Vendrán días, han de venir.


                                             (Vendrán días - Manolo García)

dimecres, 28 de setembre del 2011

Jo i ningú

Per aquest camí, a vegades costerut i a vegades de cara avall, que és la nostra vida, anem trobant persones que ens acompanyen durant una època, més o menys llarga i més o menys plàcida. Algunes d’aquestes persones tan sols en les creuem i les perdem per sempre a la que el camí gira cap a una altra banda. Altres romanen sempre més en nosaltres.

Però a qui mai perdem de vista i ens acompanya sempre més és “un mateix”; per això és tan important acceptar-nos, comprendre’ns, estimar-nos. Ho sé segur: primer ens hem d’acceptar i estimar a nosaltres mateixos; després podrem fer-ho amb els altres.

Això ho explica molt bé aquesta cançó de Els pets. És una balada amb una lletra fantàstica! Es comenta sola. No dic res més.

 

Jo i ningú
amagats i diminuts
fem volar coloms a fons perdut
a glops de vermut.

Jo i ningú
desvetllats com de costum
resistim la nit i els seus ensurts
sense encendre el llum.

Esquinçats
per tots els anys
de conviure plegats
pactem instants
de calma i són dolços
     però és un minut
i tornem al joc caduc
d'oblidar els instants de plenitud
en un pols absurd.

Jo i ningú
dissenyats per viure junts
un dia d'aquests farem les paus
sempre jo i ningú.

Un dia d'aquests farem les paus,
sempre jo i ningú.

diumenge, 25 de setembre del 2011

Sobre la vulnerabilitat

Aquest dissabte passat van fer un programa extarordianri a Catalunya Ràdio sobre la vulnerabilitat. És allò que diem de les casualitats: sembla fet expresament per a mi aquest programa tenint en compte on passo ara.
N'he transcrit uns quants fragments. L'entrada m'ha quedat força llarga, però val molt la pena, de veritat! Al final de l'entrada teniu l'enllaç per si voleu escoltar tot el programa.

És la por a la desconnexió, a no ser acceptats pel altres, el que fa que ens tapem els ulls davant les nostre febleses. Adormim els sentiment de vulnerabilitat, l’amaguem. Ens allunyem d’aquest nucli de la por i la vergonya. Un nucli que també pot ser un bon punt de partida cap a l’amor i el sentiment de pertinença.


La vulnerabilitat atrau la tendresa dels altres.

En els homes encara els és més difícil acceptar la vulnerabilitat que en les dones. Els homes han estat educats per ser forts. Els homes ara comencen a plorar. Fins ara no ploraven o sigui que els era molt difícil acceptar que eren vulnerables, i en són moltíssim.

Lo bo és que l’emotivitat surti i no tenir por.


La por a mostrar la vulnerabilitat i els nostres sentiments surt d’una por més profunda que és la por a ser rebutjats, a no ser acceptats.


Si un té l’autoestima ben posada no necessita de l’apreciació ni de l’admiració de l’altre sinó que un se sent bé amb el que està fent i amb lo que és. L’autoestima és el pilar bàsic del que estem parlant. La por al rebuig i a la de no ser acceptats és a la base de moltes altres pors i una d’elles la de mostrar els meus sentiments, la meva vulnerabilitat. Si tinc una bona autoestima i sóc capaç, aleshores, d’obrir-me a l’altre i de mostrar la meva vulnerabilitat, l’energia de l’amor flueix molt millor. Quan som capaços de mostrar la vulnerabilitat, les emocions i els sentiments positius també afloren més i millor.


Si les altres persones et valoren, t’estimen, et comprenen és molt més fàcil resistir tots els cops dolents que et poden anar venint de l’exterior.


Podem tenir una fusió de sentiments que són com un volcà, però si aprenem amb la introversió la reflexió la meditació a anar cap a dintre també podem calmar el foc interior que a vegades irromp en sentiments descontrolats.


Si acceptéssim més aquesta vulnerabilitat que tots tenim, jo crec que tindríem una societat amb més tendresa, amb més escolta, amb més delicadesa, amb més sensibilitat


Hi ha una altra vulnerabilitat que és en els relacions més íntimes, més properes, que fa que et puguis sentir ferit per com actua l’altre, pel que et diu, pel que no et diu... i aleshores és una vulnerabilitat que et fa patir molt i aquí hem d’aprendre a protegir-nos.


De quina manera podem treballar la vulnerabilitat de tal manera que el que facin les altres persones no em senti ferida? Hi ha diferents mètodes: Primer, que el que un fa a l’altre, de fet, s’ho fa a si mateix; per tant si l’altre actua malament jo ho considero segons el meu judici i no començar a jutjar, a rebutjar, perquè tot això fa menys mal. No repetir a dintre perquè m’ha fet això, perquè no m’ho ha fet, perquè m’ha dit això, perquè no m’ha dit... no repetir a dintre com un martell que una vegada i una altra va ficant el dit a la ferida. Segon: no consumir allò que no et va bé. L’altre diu unes paraules, tu decideixes si les consumeixes o no i això requereix de control interior, de fins a quin punt jo deixo que el que fan els altres entri i m’afecti i travessi el meu cor. Ells ens passen una pilota i nosaltres tenim la possibilitat d’agafar-la a o no aquesta pilota.


És com un bumerang: si jo faig mal, el mal em retornarà. I el mateix amb la bondat i amb l’amor.


Moltes vegades la persona que fa mal o que actua des d’una agressivitat de la paraula, fins i tot de l’acció, és perquè es maltracta a si mateix; és una persona amb una carència d’afectivitat, d’amor, incapaç de mostrar la seva vulnerabilitat perquè l’ha amagat i el que necessitem nosaltres és més compassió i amor que no por, però ens fa por i des de la por ens sentim més dolguts.


La vulnerabilitat ve quan veiem que no manem sobre la nostra vida.

L'ofici de viure: acceptar la vulnerabilitat

divendres, 23 de setembre del 2011

Haikú de tardor

I
Guardarem records
d’un altre estiu que ha passat
accelerat, viu.

II
Un color més gris
taparà el cel i potser
refredarà cors.

III
D’hora es farà fosc,
encendrem llums de colors
per veure-hi més clar.

[Amb aquests tres haikús sobre la tardor acabo el cicle de haikús que he dedicat a les estacions. No havia escrit mai cap poesia i probablement tampoc no hauria hagut de fer-ho ara. M’he passat d’agosarat, però m’ha agradat fer-ho. Aquest n’ha estat el resultat Prometo que no tornaré més a ser tan atrevit!]

dilluns, 19 de setembre del 2011

La cara oculta

Una dona. Dues. I encara una tercera. Tres dones. Un home. Només un.

Una casa gran que guarda un secret, un amagatall.

Uns missatges al mòbil. Recels. Suspicàcies.

Una prova d’amor. Una prova definitiva. Del tot definitiva!

Un armari. Uns miralls.

Aigua que es mou. Uns sorolls estranys. Fantasmes?

Una clau. Un pany. Obrim?

Agafeu aquests ingredients, barregeu-los bé i deixeu-los macerar més d’1h i mitja. El resultat, una pel•lícula molt bona:  La cara oculta.

divendres, 16 de setembre del 2011

Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants

Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants és un llibre preciós del francès Mathias Enard. Tracta de l’encàrrec que rep Miquel Àngel, l’extraordinari artista del Renaixement, de construir un pont sobre el Corn d’Or, a l’actual Istanbul (Turquia). Però més enllà de l’argument, el llibre val molt la pena per com està escrit. Amb una gran mestria, l’autor ens transporta directament al segle XVI, a aquella època tan esplèndida artísticament i cultural. Les descripcions són fantàstiques i sembla talment que et passeges agafadet de la mà de l’escriptor i acompanyat de Miquel Àngel pels carrers de la ciutat principal de l’imperi otomà d’aleshores.

En copio un capítol sencer. És el capítol on apareix la idea que dóna títol al llibre i és una autèntica delícia.

La teva embriaguesa em sembla tan dolça que m’atordeix.
Respires suaument. Estàs viu. M’agradaria esmunyir-me al teu costat del món, veure els teus somnis per dins. Somies un amor blanc, fràgil, allà baix, tan lluny? Una infància, un palau perdut? Sé que jo no hi tinc un lloc. Que cap de nosaltres no hi tindrà un lloc. Ets tancat com una petxina. Tot i així, et seria fàcil obrir-te, una escletxa minúscula on la vida penetraria. Endevino el teu destí. Restaràs en la llum, et lloaran, seràs ric. El teu nom immens com una fortalesa ens amagarà en la seva ombra. La gent oblidarà el que has vist aquí. Aquests instants desapareixeran. Tu mateix oblidaràs la meva veu, el cos que has desitjat, els estremiments i les vacil•lacions que experimentaves. M’agradaria tant que conservessis alguna cosa. Que t’emportessis una part de mi. Que el meu país llunyà es transmetés, no pas com un record vague, com una imatge, sinó com l’energia d’una estrella, la seva vibració dins la fosca. Com una veritat. Sé que els homes són nens que amaguen la desesperació en la còlera, la por en l’amor, que responen el buit construint castells i temples. S’aferren a relats, que empenyen davant seu com estendards; cadascun fa seva una història per vincular-se a la multitud que la comparteix. Se’ls conquereix parlant-los de batalles, de reis, d’elefants i d’éssers meravellosos; parlant-los de la felicitat que trobaran després de la mort, dels àngels que aletegen al seu voltant, dels dimonis que els amenacen, i d’amor, de l’amor, aquesta promesa d’oblit i de sacietat. Parla’ls de tot això i t’estimaran; faran de tu l’igual d’un Déu. Però tu sabràs, perquè ets aquí estirat al meu costat, tu, el franc pudent que l’atzar m’ha posat entre les mans, sabràs que tot això no és més que un vel perfumat que amaga l’etern dolor de la nit.

dimarts, 13 de setembre del 2011

Dedicada al fill (i V)

L’última entrada que dedico a aquesta sèrie de cançons que m’agraden dedicades als fills és una cançó que d’entre d’altres ha cantat Paco Ibañez, però la lletra és de José Agustín Goytisolo.

José Agustín Goytisolo va ser un poeta que va patir profundes i intenses depressions. Li va afectar molt la mort de la seva mare en un bombardeig de la guerra civil. La seva mare es deia Julia y José Agustín va posar aquest mateix nom a la seva filla. El poema està dedicat a totes dues. Al final les depressions el van vèncer i el poeta es va llençar al buit des del balcó de casa seva.

Palabras para Julia, es un poema preciós que a mi em fa posar la pell de gallina cada vegada que l’escolto o llegeixo. Fins i tot, com reconeix ell mateix, Ismael Serrano s’hi va inspirar quan va fer la cançó de la qual us parlava en l’entrada anterior. Diu en una entrevista: “Quise hacer una canción como Palabras para Julia, de Paco Ibáñez”.

Emociona llegir com Goytisolo li diu a la seva filla que la vida és bella, que no es rendeixi mai.... Que ho digui ell que va patir tant... impressiona!

La veritat és que prefereixo no dir gaire res més sobre el poema. El trobo tan gran que les meves paraules el tacarien. Millor que l’escolteu cantat per Paco Ibañez –quina veu! Quina gran versió d’aquest poema, només amb una guitarra i un contrabaix!–



PALABRAS PARA JULIA

Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.

Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.


Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.


Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.


La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.


Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.


Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.


Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.


Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.


Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.


Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.


La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.


Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.


Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.


Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

dijous, 8 de setembre del 2011

Dedicada al fill (IV)

Aquí faig trampa! Aquesta cançó, Ismael Serrano no la dedica a cap fill sinó al seu nebot. Però m’agrada tant que la incloc en aquesta sèrie d’entrades.

És una cançó amb una lletra preciosa. Ismael Serrano la dedica a un nen petit, però diu coses que ens les podria dir a nosaltres, als adults.

Ens anima a viure, ens convida a l’esperança d’un món millor i ens obliga a estimar.

Escolteu-la: val molt la pena! Poesia pura!

Creerás que el tiempo pasa rápido,
que el buen recuerdo puede doler,
pero has venido a recordarnos
que no es tan malo crecer.

Verás que hay días con espinas
y que puede doler vivir,
pero recuerda que cada día
el mundo amanece en ti.

Vendrá el futuro a verte cualquiera de estos días.
Y tendrás en las manos lo que nunca tuvimos:
la esperanza de un mundo con los mares azules,
sin fieros huracanes o desbordados ríos.

No habrá hombres que mueran sin panes ni milagros.
Y en la pared de enfrente leerás que alguien ha escrito
un saludo de paz, un buenos días, un pájaro
con las alas abiertas para volar sin tino.

Cuando las sombras se alarguen
y te toquen con su manos
recuerda que siempre hay alguien,
alguien que te anda buscando
para pintar el futuro,
ya ves, alguien como tú
con quien compartir el vuelo
y emborracharte de luz.

Vendrá el presente a verte con hambre de futuro,
ese mañana incierto que algún día intuimos
que tú harás cercano, más humano y abierto,
más real, más igual, más justo y más limpio.

Será obligatorio escribir poesía
y la palabra amor, como si fuera vino,
tendremos que beberla obligatoriamente
con cada trozo de pan partido y compartido.

Quise escribirte una canción
para enseñarte a vivir,
eres un recién llegado
y yo ya soy tu aprendiz.



dilluns, 5 de setembre del 2011

Dedicada al fill (III)

L’altra cançó que Pedro Guerra té dedicada a un fill és “Cuando Pedro llegó”. Aquesta està dedicada al seu fill petit i la va compondre quan feia foc que havia nascut. També resumeix d’una manera meravellosa l’embaràs. Però el que m’agrada més és el que Pedro Guerra diu passa quan neix el nen. És molt bonic!

Hubo fiesta en las flores,
se inundaron los cauces
de todos los ríos
y al unísono todas las voces
hablaron de amor,


Se brindó en las tabernas,
se encendieron farolas
en pueblos perdidos
y las musas brindaron canciones
cuando Pedro llegó.

És una cançó preciosa tant per la lletra com per la senzilla però esplèndida melodia. No hi ha dubte que en aquesta cançó Pedro Guerra hi transmet perfectament una tendresa extraordinària. Diria que s’hi nota una persona gairebé trasbalsada pel magnífic esdeveniment que suposa el naixement d’un fill.

Tanqueu els ulls i escolteu-la. No us estranyi si us fa emocionar; sobretot si sou pares i recordeu aquest moment tan màgic que representa que neixi un fill.

dimecres, 3 d’agost del 2011

Dedicada al fill (II)

En Pedro Guerra té dues cançons dedicades als seus dos fills. Aquesta d’avui és la que va dedicar a la seva filla adolescent. Parla de la seva filla i de l’adolescència en general.

La sensibilitat de Pedro Guerra és fa palesa en aquesta cançó en la qual tracta amb molta tendresa aquesta etapa tan complicada d’entendre, d’acceptar....

Parla de la confusió en què solen viure els adolescents, de la rapidesa amb la qual volen viure, dels consells que no volen escoltar...

Una cançó molt maca!



Lara atravesando el túnel de la confusión
Lara que no sabe lo que es bueno y lo que no


Lara pretendiendo
ser más rápida que el viento
y escogiendo sólo aquello
que la vida nos regala con placer


Lara que se siente triste que se siente rara

Lara discutiendo
lo sencillo y lo complejo
ignorando los consejos
inventando por sí misma el devenir

dimarts, 26 de juliol del 2011

Dedicada al fill (I)

Hi ha alguns cantants dels que m’agraden que quan tenen un fill els dediquen una cançó. Avui enceto unes quantes entrades que dedicaré a aquestes cançons.

La primera és de “Els pets”. Quan en Lluís Gavaldà –cantant de "Els pets"– va tenir el seu fill, li va dedicar aquesta cançó que va publicar en el seu penúltim disc Com anar al cel i tornar. Com el seu nom indica és un “valset”.

Està escrita amb molta tendresa, però amb un punt d’ironia que la fa molt sincera. Sembla que Gavaldà no volia fer cap cançó dedicada al seu fill per por de ser carrincló, però no ho va poder evitar. Un cop escrita, li agradaria que el seu fill, quan sigui més gran, faci saber a la persona que estimi que el seu pare li va compondre una cançó. Orgull de pare!

divendres, 15 de juliol del 2011

Plorar

Plorar és bo. Cura. Ningú no hauria de dir mai a un nen que "els homes no ploren”.

–Patiu una infecció aguda de l’oïda interna, molt infreqüent. Els sinus se us han obstruït de mica en mica amb una rara combinació química. Permeteu-me una pregunta personal: ¿heu tingut una mort recent a la família, una desgràcia?

–Se’m va morir un amic, que era com un germà, sí.

–¿Vau plorar gens quan va morir?

–No. La veritat és que encara no he pogut plorar. No hi ha manera.

–Ja està entès doncs. Potser us semblarà estrany, però les llàgrimes no vessades durant tot aquest temps han acabat provocant-vos una infecció. (...) Mireu de plorar pel vostre amic.

(...)

A poc a poc, estremint-se amb tot el cos en Gabriel va arrencar a plorar. Primer una llàgrima va inundar-li l’ull dret i e va vesar, i després una altra va fer el mateix a l’ull esquerre. (...). El corrent de llàgrimes va augmentar. Se li va escapar un udol agut, que va enganxar-se a un lament. (...). Ara en Gabriel ja bramava a ple pulmó, plorava amb els ulls i amb tot el cos, que li tremolava amb més espasmes.

(...)

Van passar tres hores, no exagero, durant les quals en Gabriel va plorar amb tots els registres possibles. Va bramar com una criatura de bolquers que reclama el pit. Va plorar amb les llàgrimes de cocodril del nen que fa una marranada. Va plorar com un adolescent, somicant per les penes d’amor, i com un adult que s’empassa les llàgrimes i simula un refredat. Va plorar com es plora als cines, veient un drama en la foscor, i com es plora en un camp de futbol, a la vista de tothom, quan el teu equip perd uns final. Va plorar de ràbia, de pena, de dolor físic, buscant la compassió. Va plorar sense saber per què, de pur deprimit, i va plorar com un ploramiques, gairebé per gust, recreant-s’hi. Va plorar com un gos apallissat. Li va agafar el singlot de tant plorar. Va udolar, va lamentar-se, va gemegar. Li feia mal el pit, els músculs de la cara, les parpelles li cremaven. Quan volia reprendre l’alè, ploriquejava una estona.


(Del llibre Maletes perdudes de Jordi Puntí)

dimecres, 13 de juliol del 2011

Esta boca es mía

Sovint, davant de segons quins fets i de segons quines opinions prefereixo el silenci perquè és sinònim d’indiferència. I la indiferència ja diu tant per si sola, que és la millor de les respostes. Però aleshores els ineptes, els cínics, els inflats de vanitat i carregats de pedanteria que es passegen donant copets a l’espatlla del primer que troben com si fossin amics de tota la vida i que volten, posem per cas, per un pavelló amb el cap ben alt quan els hauria de fer vergonya sortir de casa cada matí es pensen que qui calla atorga i ja els va bé que ningú digui res. Així s’imaginen que els altres som uns titelles. Tanmateix, els titelles són ells!

Esta boca es mía és una de les cançons de Sabina que més m’agrada. Una balada preciosa amb una lletra que diu moltes coses i que tothom pot fer-se seva.

En castellà quan algú no diu res es pot fer servir l’expressió: “se fue sin decir esta boca es mía”. Sabina, en canvi, ens convida a parlar. Ens diu que és bo que els altres sàpiguen que “aquesta boca és meva”; en definitiva, vol que opinem, que hi diguem la nostra. I això és el que faré, passat l’estiu –fer-ho ara podria perjudicar a algú i no ho vull de cap manera–, sobre una entitat esportiva d’una ciutat propera a on visc perquè, com a mínim, sàpiguen que aquest cop, el primer i l’últim, no penso callar.

De moment, avui, em faig més meva que mai la cançó de Sabina.



Y sal de ahí
para que sepan que
ESTA BOCA ES MIA. 

diumenge, 10 de juliol del 2011

Cesaria Evora

Cesaria Evora és una cantant de Cap Verd, un arxipèlag de deu illes de l’atlàntic nord de l’Àfrica. Són unes illes colonitzades pels portuguesos ja al segle XV que van aconseguir la independència el 1975.

A Cesaria Evora se la coneix com la “diva dels peus descalços” ja que sol actuar descalça com a homenatge al seu pobre país d’origen.

La seva música és essencialment melancòlica i recorda el fado portuguès i, fins i tot, el blues. És d’aquelles cantants que aconsegueix trametre’t els sentiments de la música encara que no s’entengui la llengua amb al qual compon les cançons.

Sobre les seves cançons ella mateixa diu: “Les meves cançons tracten de coses perdudes i nostàlgia, amor, política, immigració, i realitat” Nosaltres cantem sobre la nostra terra, sobre el sol, sobre la pluja que mai arriba, sobre la pobresa i problemes, i sobre com viu la gent a Cap Verd.”

Mireu el vídeo d’aquesta cançó seva . És una delícia, maquíssim!

dimarts, 28 de juny del 2011

La casa cantonera

Una atmosfera irrespirable. Un aire que de tan carregat gairebé es pot mastegar.

Pocs personatges. Només quatre. Dues germanes. Un marit. Una veïna.

Una mare que ha mort. Una casa. Un final.

Unes veritats que se saben ara, al cap del anys.

Molt de ressentiment. Massa coses callades. Massa coses tapades. Massa coses ignorades, però finalment sabudes.

Preguntes sense resposta. Preguntes que val més no fer-se. Respostes que val més no saber.

Una novel·la curta, però molt intensa.

Tot això i molt més és La casa cantonera, el segon llibre de Sílvia Alcàntara. Llegiu-lo!

- La culpa és com l’aigua podrida de la puja: ningú no la vol.

- Els records estimbats la portaven davant del mirall cada dia. Obria la ratlla enfonsada que li feia de boca. Qui ets? I somreia a la cara sense dents. Qui ets? El nas eixamplat per culpa d‘una ganyota. Qui ets? La mirada plena d’absències, de temps perdut. Ningú. No ets ningú! I es passava la pinta amb la calma d’un rellotge aturat.

- Es va mirar les parets. Quantes converses com aquella havien absorbit? Quantes s’havien amagat darrere la pintura d’aquell sostre que ara estava escrostonat i queia a trossos? Quantes havien regalimat pel gruix i s’havien quedat atrapades entremig del bastiment de la finestra mentre intentaven fugir? Potser si parava bé l’orella encara es podrien tornar a sentir.

- Costa tan poc de dir mentides quan t’escolten amb ganes de creure-se-les.
I amb les petites mentides de cada dia, es va anar fent gran. Li agradava tant creure-se-les!

- Ara ja havia après a mesurar la felicitat amb el temps que dura una abraçada.

- Sóc una dona dolenta, i Déu m’ha castigat. Tot esbandint el vestit de topos verd. Ja m’està bé, el que em passa. Amb el picador, l’estomacava amb fúria. I tant que m’està bé! I l’estenia de mala manera al damunt d’un filferro que travessava el cobert. No tinc perdó (...) I vinga plorar. Com si plorar servís per alguna cosa. Es premia el cap ben fort. Si ho pogués esborrar tot!

- De què estava fet aquell home?, d’una pasta que ja no en corria. D’això estava fet. I ella havia après a estimar-lo d’aquella manera que s’estima quan fa tant de temps que viu l’un al costat de l’altre. Però no n’hi havia prou. Ara ho sabia. Si ho hagués sabut abans! Si hagués sabut que estimar vol dir fondre’s, glatir, tremolar (...) I ara... ara ja era massa tard... Un somriure agre se li dibuixà a la boca resseca. Guaità el pendent dels anys; només s’hi podia veure la barreja d’una mica de veritat i moltes mentides.

- Aquella fiblada, que mai no havia volgut admetre que fos gelosia, la tornà a travessar. S’hi sentia lligada per una corda de neguit tan tensa, que vibrava segons la seva densitat. Fins feia ben poc, encara hauria jurat que ja havia après a estar-se amb ella mateixa. En aquell moment, ho dubtava. I obrí i tancà la boca sense que en sortís ni un so. Era com si mastegués cendra. El seu pensament corria com un riu sense sentit que no sap aturar-se.

- La crosta. La crosta s’estovava. Es desprenia. I queia. Queia i lliscava. I d’aquells llagrimals, fins ara embussats, li rajaven llàgrimes. Llàgrimes que li regalimaven dels ulls cap a terra, un terra xop de pluja, i s’hi barrejaven. Llàgrimes de tristesa, de dolor, de penediment. Llàgrimes per tots aquells anys de rancúnia, d’amor, i de mort.