Taillon

El Taillon és un cim situat al Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut que fa frontera entre Espanya i França. Des del meu punt de vista té diversos encants que en recomanen la seva ascensió: és un 3000 i s’ha de passar per la “Brecha de Roland”, un magnífic pas entre Espanya i França que la llegenda explica que el va provocar Durandart, l’espasa de Roland, quan aquest la va llençar enlaire en veure’s acorralat i mort pels infidels perquè no volia que l’espasa caigués a mans dels perseguidors. A més, el cim és un dels 3000 més assequibles: no presenta cap dificultat tècnica i amb poc més de 3h hi arribes. Ara bé, no et “regalen” mai cap cim i els poc més de 1000m de desnivell també s’han de fer. Si a tot això hi afegim una magnífica companyia fa que el llarg viatge (més de 400 Km) des de Vic valgui la pena. I molt!

Compartir hores i quilòmetres dóna per a parlar una mica de tot i no gaire de res, per riure, per a estones de silenci (què deu pensar cadascú en aquestes estones?)... Sigui com sigui, els quilòmetres mica en mica es van fent, encara que als de Bourg Madame se’ls acudeixi tallar el carrer principal de sortida del poble per un suposat mercat. Diria que va ser més difícil sortir d’aquest poble que fer cim!

Hores plàcides de cotxe per arribar finalment a Bereges, poble al peu del Tourmalet, mític port del Tour de França, i on teníem programat establir-hi el camp base (hehehehe).

Llevar-se l’endemà a quarts de 6 i trobar l’esmorzar a punt és una manera de començar bé el dia. El menú, més típic impossible: croissant, suc de taronja, torradetes amb melmelada i un líquid negre que els francesos es pensen que és cafè.

Una estona més de cotxe i... coll de Tentes. Inici de l’excursió! Són les 7 del matí i Déu n’hi do la gent que ja hi ha. Des d’on es deixa el cotxe ja es veu el cim. A més el camí està perfectament fressat i , encara que vulguis, no et pots perdre. A partir d’aquí ja no queda altra cosa que caminar amb el ritme que sigui, però constant i, ara sí, amb més estones de silenci que no pas de xerrera, admirant els paisatges i gaudint d’allò que has vingut a fer: un pas rere un altre per anar vencent el desnivell. Primer s'ha de caminar per una pista asfaltada que està tallada al trànsit per culpa dels despreniments, després s'ha d'agafar un desviament cap a l’esquerra que passa per sota el cim i que et fa guanyar alçada de manera lenta, però progressiva. En poca estona s’arriba a una zona on s’ha de remuntar un rierol amb l’ajuda d’unes cadenes. I després d’una pujada força intensa es veu el refugi ben a prop, situat en una zona espectacular al peu de la “Brecha de Roland”. Una aturada al refugi per agafar forces perquè la pujada fins a la “Brecha” es veu dura. Millor no mirar-la gaire i no donar-hi massa voltes. A pas de bou segur que es fa bé! A més, arribar a la “Brecha” paga la pena: amunt doncs! Un cop a la Brecha, les fotos de rigor i continuem sense entretenir-nos gaire. Pel cantó espanyol s’ha de fer un camí que va pujant suau, cap “El Dedo”, fins arribar a la falda del cim. Una dura i llargueta pujada et porta fins a dalt. Cim!!!!!

Fotos de rigor, esmorzar (fruita, barretes energètiques...) i, el que a mi m’agrada més: admirar les vistes. Impressionants!!! Caminar, pujar a un cim, val la pena només per això! Muntanyes i més muntanyes per a cada cantó... Fantàstic paisatge!!!

També és interessant escoltar les converses de la gent.  Hi havia algú que des del cim veia l’Aneto i fins i tot la glacera que no l’havia permès passar un dia que hi havia anat. Una petita confusió sense importància: era el Vignemale. ;)

Ja només queda baixar. Pel camí ens vàrem trobar molta gent que tot just pujava. Fins i tot, famílies amb nens petits que s’acostaven fins al refugi a les hores de més calor. I com que hi ha gent per tot, no  hi podia faltar un personatge que amb el paraigües estès per tapar el nen de mesos que duia darrere l’esquena enfilava el camí com aquell que va a fer un gelat a plaça.

El camí de tornada es fa llarg perquè són molts quilòmetres, però la satisfacció d’haver fet el cim i, sobretot, el fet d’haver-nos passat tan bé fan que ja parlem del 3000 de l’any que ve.

Camí de l'óssa

El Camí de l’óssa és una travessa circular que comença i acaba al poble andorrà d’Encamp. La distància total que s’ha de recórrer és de 36,1Km i el desnivell, de 1789m. Tot i que es recomana fer la llarga caminada en 2 etapes, amb una certa preparació física també es pot fer en una sola jornada.
El recorregut passa per paratges d’una bellesa extraordinària com la vall del Madriu, declarada Patrimoni de la Humanitat, i per zones d’alta muntanya amb unes vistes espectaculars del Pirineu central. La ruta arriba molt a prop del pic de Pessons i l’Alt del Griu, que, si es vol, es poden incloure dins del recorregut de la travessa.
Al llarg del recorregut hi ha quatre refugis no guardats que es poden utilitzar en cas de preferir fer la travessa en dues jornades. En aquest cas, el més utilitzat és el refugi de l’Illa, punt on hi ha el primer dels check point on s’ha de marcar la targeta de la ruta. Fins a aquest punt haurem fet, aproximadament, 1.200 metres de desnivell. Després del refugi comença la zona més exigent de la travessa: les Crestes de Gargantillar i la pujada fins a la carena de la collada dels Pessons. El desnivell és d’uns 400 metres, que s’han de superar en un tram relativament curt; això vol dir que la pujada és sostinguda i forta i és on es comença a notar el cansament acumulat a les cames. Com sempre que es fa muntanya, la recompensa són les vistes i el paisatge que es pot contemplar i admirar. Aquesta, “tan sols” aquesta, és la grandesa de “perdre’s” per la muntanya: la bellesa del paisatge. No hi ha dubte que qui no valora aquestes vistes, troba inútil l’esforç que cal fer per a arribar a aquestes cotes més altes.
A dalt de la collada dels Pessons s’hi troba el segon punt de control per a marcar la targeta de la ruta. A partir d’aquí comença el llarg descens. Per a mi, aquí és molt important no pensar que com ja es baixa la feina ja està feta. Si es percep l’inici de la baixada com l‘inici del final de la travessa (i perdoneu el joc de paraules), psicològicament es pot pagar car. Encara que siguin de cara avall, queden hores, llargues, de caminada. És evident que altra vegada la bellesa del paisatge és el millor aliat per tirar endavant i caminar i caminar. Permeteu-me una mica de broma: hi ha un altre al•licient, que a partir d’aquí, et fa avançar i és que ja estem més lluny de la meitat del recorregut i, per tant, ja no queda altre remei que mirar endavant. Mirar enrere només serveix per inflar el pit d’orgull de veure el que ja s’ha fet. Descalçar-se les botes, llençar el pals i la motxilla al riu no serveix de res: com sigui s’han de fer les hores que encara queden. Saber que és impossible abandonar és un repte per a les cames i els peus; però també per al cap.
Sigui com sigui, aproximadament després d’onze hores de caminar i de fer la tavessa en una sola jornada, s’arriba altra vegada a Encamp. L’estona és aproximada i depèn, evidentment, de la preparació física de cadascú. En tot cas, la satisfacció no passa per la quantitat d’hores de més o de menys invertides sinó pel regust dolç que et queda d’haver estat capaç de superar un repte important.
La travessa està perfectament ressenyada a la pàgina web del camí (www.camidelossa.com) i molt ben senyalitzada en tot el recorregut o bé per les marques vermelles i blanques pròpies del GR 11 i el GR 7 o bé per les marques circulars de color vermell pròpies del camí de l’óssa.
Des d’aquí un agraïment sentit als companys de ruta: l’Esteve i en Jordi. És obvi que a la muntanya l’esforç físic és individual, però l’ajuda moral i psicològica esdevé bàsica en una caminada d’aquestes característiques.
I una última cosa, i em permeto la llicència de parlar també en nom de l’Esteve i en Jordi perquè sé segur que hi estan d’acord, el nostre reconeixement més sincer a en Lluís, qui va idear i realitzar la travessa i que molt amablement el dia abans de la caminada ens va detallar tots els aspectes sobre el camí que havíem de tenir en compte per tal de poder tenir un “bon camí”. Gràcies Lluís!

"El camino hacia la cima es, como el viaje hacia uno mismo, una ruta en solitario." (Alessandro Gogna)

L'Olla de Núria

Una de les excursions més boniques que es poden fer pel Pirineu gironí és l’Olla de Núria. Consisteix a fer els cims que envolten la Vall de Núria. N’hi ha diferents versions. La més llarga i autèntica comença al Puigmal i acaba al Torreneules. Una volta espectacular per la seva bellesa i llargada. Una “olla” més petita i més assequible, encara que també s’ha d’estar ben preparat, és la que comença al Puigmal i acaba al Pic de la Fossa del Gegant. Cal precisar, a més, que per pujar fins al Puigmal abans has hagut d’arribar a Núria amb el cremallera o a peu des de Queralbs. Una altra possibilitat és començar l’excursió a Fontalba. Començar a Fontalba (2074m) té l’avantatge que arribar al Puigmal (2910m) és un pèl més assequible que des de Núria (1960m). El desnivell no és tan important. Però té un inconvenient important: quan arribes a Núria ja força cansat encara has d’anar fins a Fontalba a buscar el cotxe. Sigui com sigui, l’olla és una excursió preciosa i que té un valor important fer-la.

L’altre dia vaig voler repetir aquesta ruta (fins al Pic de la Fossa del Gegant), que m’havia encantat quan l’havia feta. Vaig sortir de Fontalba cap al Puigmal a 3/4 de 7 del matí. Vaig continuar per la carena i vaig pujar els cims del Puigmal Petit de Segre (2812m.) i el Puigmal de Segre (2848m.). Després, cap al Puig del Coll de Finestrelles (2741m.). L’ascensió al Finestrelles (2829m.) se’m va fer més dura del compte (ai que els anys passen!). La baixada cap al coll d’Eina (2684m.), passant pel Puig de Núria (2794m.) i el Puig del Coll d’Eina (2775m.) se’m va fer llarga i dura per culpa d’un dolor a la part externa del genoll que, per precaució em va obligar a abandonar aquí i baixar des del coll cap a Núria i deixar el cims d’Eina, del Noufonts i del Noucreus per un altre dia. Físicament no estava prou fresc i el dolor era massa fort com per pretendre continuar. Des del coll d’Eina fins a Núria hi ha 4,5 Km que se’m va fer eterns. Esperava estar-hi una hora i n’hi vaig estar una i mitja. Vaig fer gairebé tota la baixada coix. Quan estàs mig lesionat i no pots fer anar les cames com voldries, la impotència que se sent acaba cansant més que la pròpia caminada. Quan s’arriba a Núria es té la satisfacció d’haver “arribat” i em vaig prendre una bona estona de descans per refer forces. Però com deia abans, encara quedava anar fins a Fontalba. És un tros de l’excursió que jo en dic “trampa”. De Núria a Fontalba el camí és molt bonic i gairebé es pot considerar un passeig, però quan portes hores caminant i la cama i, a aquestes alçades, també l’esquena et fan anar a poc a poc, aquest tros de la ruta, ahir, no s’acabava mai més i es va allargar més del compte. A ¾ de 3, vuit hores després d’haver sortit, tornava a ser al lloc de partida. Moltes hores pel tros fet, però això no és l’important. El que compte és l’esforç de superació i, per a mi, també la prudència. A la muntanya l’important és arribar fins allà on el cos et permet. Els cims no es mouen del lloc i sempre s’hi pot tornar.

Muntanyes

A més dels llibres i la música, també m'agrada anar a caminar. Disfruto trepitjant els camins i cims, normalment, del Pirineu. L'esforç que suposa la pujada queda plenament recompensat per la bellesa del paisatge i la tranquil·litat de la qual se sol gaudir. Cap cim va cara avall! Tots suposen un esforç que val la pena de fer.

L'altre dia vaig anar al Coma d'Or. És un cim assequible i de bon fer. Jo feia temps que no anava a caminar i el vaig poder gaudir sense massa entrebancs. Tanmateix, tinc la impressió que hi ha altres èpoques de l'any que encara és millor per anar-hi. Una, la primavera; l'altra, l'hivern. A la primavera perquè es veu que les faldes de la muntanya queden cobertes de ginesta (d'aquí el nom de Coma d'Or). Diuen que l'espectacle és fabulós. L'altre bon moment deu ser a l'hivern. La suau pujada fins el cim ha de ser espectacular plena de neu. Ganes de tornar-hi!

L'últim cim que he fet és el Pic de la dona, a la zona de Vallter. Aquest ja el coneixia. També es un cim assequible i de bon fer. La idea era fer també el Bastiments, però el fort vent ens ho va impedir.

Gairebé sempre vaig a fer aquestes excursions amb l'Esteve. Un bon amic, lector i col·laborador d'aquest blog.