Aquella dona semblava
que acabés de sortir d’un conte on hi fes el paper de bruixa. El bosc era tan
espès que la llum de la lluna moria a les capçades dels arbres més alts. Malgrat la foscor, la dona caminava de
pressa; coneixia bé cada racó d’aquell bosc. Rondinava en veu alta, eren
paraules inintel·ligibles; pràcticament només sons guturals.
A la vora del
camí, va veure una mica de llum. Una llum brillant de color verd. Es va ajupir
mentre renegava per culpa del mal d’ossos i constatava un cop més que els anys
passen de pressa i que en el seu cos ja no en quedava res d’aquella bellesa i
vigoria que havia tingut.
Es va haver
d’acostar molt a la llum per adonar-se que era una lluerna. La va agafar d’una
revolada. La cuca de llum estava esporuguida i tremolava de por.
- Dóna’m
la teva llum o moriràs aixafada ara mateix.
- Encara
que volgués no et podria donar la meva llum. És impossible.
- Jo
vull brillar, vull ser tan bonica com tu.
- No
miris fora teu. Mira’t ben endins i veuràs com en el teu interior encara hi ha molta
llum. De res no et serveix envejar la llum dels altres. Valora allò que ets, allò que
tens i converteixo en llum per a tu i als altres.
La dona es va
mirar una estona la lluerna sense dir res i la va deixar suament a terra.
L’expressió sorruda del seu rostre s’havia endolcit i els ulls ja li brillaven
una mica.
[La idea d’aquest
conte, l’he tret d’aquest altre del qual us deixo el vídeo]
No dejes de brillar. Continúa siendo tu mismo. Continúa y sigue dando lo mejor de ti. Sigue haciendo lo mejor. No permitas que te lastimen. No permitas que te hieran.
Sigue brillando y no podrán tocarte porque tu luz seguirá intacta. Tu esencia permanecerá pase lo que pase. Sé siempre auténtico aunque tu luz
moleste a los predadores.
moleste a los predadores.
