Vaig sentir una bonica història, l’altre dia –em diu Morrie. Tanca els ulls un moment i s’espera.
–Molt bé. La història tracta d’una petita onada que avança per l’oceà, passant-s’ho fenomenal. Gaudeix del vent i de l’aire fresc –fins que descobreix que les onades que van al seu davant s’estrellen contra la platja.
“–Déu meu, és terrible! –diu l’onada–. Mira què em passarà!
“Aleshores ve una altra onada. Veu la primera onada amb aire sorrut i li pregunta: “Per què estàs tan trista?”
“La primera onada diu: Però ¿que no ho veus? Ens estrellarem totes! Totes nosaltres, onades, ens convertirem en no res! ¿No és terrible?”
“La segona onada li diu: “No, ets tu , qui no ha entès res. A més d’una onada, ets part de l’oceà!”
Va estar tota una vida adormit; ara es despertaria.
Va estar tota una vida plorant; ara riuria.
Va estar tota una vida a l’ombra; ara li tocaria el sol.
Va estar tota una vida en silenci; ara es faria sentir.
Va estar tota una vida quiet; ara es mouria.
Va estar tota una vida moribund; ara... VIURIA!!!!
M'han dit les veus assenyades que és inútil el cansar-me; però a mi un somni mai no em cansa, i malgrat la meva barba sóc infant en la mirada. De vegades veig encara... vida, vida! (Lluís Llach)
L’au Fènix és una au mitològica, semblant a una àguila. L’au era consumida pel foc cada 500 anys, però sempre resorgia de les seves cendres.
Resorgir i tornar a començar a viure: aquesta és la idea amb la qual em quedo d’aquesta història. Això és la vida: lluitar! Potser caiem, i potser massa sovint, però es tracta de tornar-se a aixecar amb el cap ben alt i tornar a començar, sense oblidar allò que hem viscut perquè així serem més savis i el bagatge ens farà més rics.
Después de tanto frío y tanto invierno De tanto árbol caído y tanto fuego Con las rodillas rotas Desperdiciada y sola Se abraza al clavo ardiente del dolor Pero se levanta Reconstruyendo su figura desgarbada Siempre se levanta Se levanta De las cenizas nace el vuelo de sus alas Fénix vuelve al mundo
Vuelve renovada
Vuelve para el verbo y el amor
Fénix - Pedro Guerra
Tu sorties de les cendres però no te'n vas adonar t'enlairaves cap el sostre jo tancava els ulls per no mirar. El teu cos pinta una història d'un ocell blanc i negre desgastat fins a on arriba la memòria pot ser com abans, pot ser com abans. Alliberat com un au Fènix sense passar comptes amb la gravetat l'horitzó mai no s'acaba al teu davant.
(...)
Entre onades i tempestes sortint de les brases reforçat desplegues les teves ales com aquell que torna triomfant.
L’au Fènix – Pep Sala
Sóc un home nou, ressorgit de les seves cendres. Amb les meves ales d’àguila volaré cel enllà. Sukkwan Island – David Vann
Noches de boda és una de les millors cançons de Sabina. Amb la col•laboració de la veu de Chavela Vargas, la cançó és un compendi de desitjos que Sabina voldria que es complissin per a tothom.
És una lletra “intensa” on cada vers és una frase que ens convida a anar endavant, a estar bé, a ser feliços. I és també una invitació a viure el moment amb la màxima intensitat possible (“que cada cena sea tu última cena”). Sabina vol que tot allò que ens és bo hi sigui cada dia. Teòricament, la nit de noces és una nit especial; per tant, Sabina vol que, per a tothom, cada nit, i cada dia, sigui com aquesta nit tan desitjada. I així amb altres coses, senzilles, però que ens poden fer feliços (“que te aproveche mirar lo que miras”, “que no te cierren el bar de la esquina”...).
Ens convida a prendre’s la vida amb tranquil•litat (“que el calendario no venga con prisas”).
També voldria que les paraules, raonades, sentides i volgudes fossin més fortes que la violència verbal o física (“que el diccionario detenga las balas”).
Voldria que allò que volem, que desitgem, sigui més fort que el poder; potser ens sembla que no podem, però si ho volem, potser pot arribar a ser (“que gane el quiero la guerra del puedo”).
Li agradaria que els que esperen alguna cosa no se’ls faci massa llarga l’espera (“que los que esperan no cuenten las horas”).
Espera que els que maten, i hi ha moltes maneres de matar, es morin de por, que la por se’ls mengi (“que los que matan se mueran de miedo”).
I una idea que m’agrada molt: que el cor, l’amor, els sentiments, mai no passin de moda (“que el corazón no pase de moda”) en aquest món cada cop més insensible i amb gent que converteix l’amor en un joc nociu i de regles massa complicades .
També desitja que la veritat no tingui cap complexe i siguem capaços d’expressar allò que sentim, allò que pensem, sense mentides, sense pors (“que las mentiras no tengan complejos”).
Vol que no ens faci mal la desemparança, l’abandonament (”que no se ocupe de ti el desemparo”).
En un món de covards, voldria que l’actitud de covardia no valgués la pena (“que ser cobarde no valga la pena”).
I, finalment, ens fa saber allò que ja hauríem de saber: no hi ha amor sense espines, sense mals moments, sense dificultats, sense obstacles i que no ens deixem enganyar per contes de fades, que són només això: contes. (“que no te vendan amor sin espinas, que no te duerman con cuentos de hadas”).
En resum: un cant a la vida! Una gran cançó amb moltes idees que no es poden desaprofitar. Fem-les nostres!