dilluns, 28 d’abril del 2014

Petons de diumenge

Va viure sempre al poble que la veure néixer. Es va casar amb el seu primer amor i fins i tot va ser feliç. Va dedicar tota la seva vida a criar i pujar els quatre fills que va tenir...

No sembla que qui hagi viscut així pugui ser la protagonista d’una novel·la. Però la Sílvia Soler sap convertir la  vida de la Valèria en una vida digna de ser novel·lada. De fet, la Valèria és una de les moltes dones que van viure durant el franquisme i que haurien pogut protagonitzar aquesta història.

Per tant, torno a parlar d’un llibre en què el més important no és el que s’explica sinó el com ho fa: converses amb la protagonista (fins al final del llibre no sabrem qui és que hi parla i el perquè), fragments del diari escrit per la Valèria, converses amb els seus fills, cartes d’una amiga que viu lluny i a qui, a ella sí!, li passen moltes coses... peces d’un puzle que encaixen a la perfecció. 

Tot plegat explicat amb molta simplicitat, però també tendresa. Amb fragments i capítols que són una autèntica meravella. Que maco el que dedica a la seva filla Martina! (“La mare i jo no tenim por de la veritat. La mare i jo parlem de la seva mort, de quan no hi sigui, i això la tranquil·litza. Li he dit que em fa por que, quan ella no hi sigui, tothom creurà que jo seré la roca que sostindrà la família. L’he advertida que jo no podré consolar-los que només he après a consolar-me a mi mateix i amb prou feines. (...) Això del càncer és una autèntica merda... sort que has tingut una vida tan plena, que has estimat tant, que t’han estimat tant. Ben mirat, què més vols?)

M’ha agradat el que explica i el com. M’ha agradat la sensibilitat que conté. M’ha agradat llegir-lo. A vosaltres també us agradaria. 



- El viure, però, va aclarint els dubtes i els misteris, sovint amb cruesa.

- La vida està plena de coses incomprensibles que tothom accepta.

- La memòria traeix el record centenars de vegades, en petits detalls 
o fins i tot en sentiments que, passat el temps, volem maquillar.

- És terrible estar esperant que passi allò que més tems que passi.

dimecres, 23 d’abril del 2014

Els d'aquest Sant Jordi


Els dies sense fam – Delphine de Vigan

Per l’autora:
Perquè vaig llegir  Res no s'oposa a la nit i em va encantar. I perquè té molt talent. I perquè torna a ser un llibre que explica una vivència personal i segur que em tornarà a commoure.

Per la contraportada:
Perquè diu coses com “Tres mesos per intentar esbrinar els motius que l’han portat fins a aquest punt, enterrats en el més profund d’una infantesa en la qual mai no va poder plorar”.

Per les crítiques:
Llibre valent, que afronta sense masses embuts la malaltia i també l’esperança de qui s’hi enfronta lluitant , amb dubtes, però finalment amb la convicció que la vida val la pena malgrat a voltes no ho sembli. http://www.eixdiari.cat/

Els dies sense fam és un testimoni escruixidor i demolidor que posa de manifest, un cop més, el pes que tenen les accions dels adults sobre els nostres infants. Haver-lo llegit després de conèixer la història familiar de l'autora crec que l'omple de matisos i el fa més ric als ulls del lector.
És un cant a l'optimisme, l'autora se'n surt i amb nota, després de lluitar contra una malaltia que se't menja a poc a poc i després de vèncer els dimonis familiars. Hauria de ser lectura en els instituts i jo el regalaria als caps de publicitat d'algunes marques que aquests dies envairan els anuncis de la campanya de Nadal.  http://lespolsadallibres.blogspot.com.es


Ànima – Wajdi Mouawad

Per l’autor:
Perquè és l’autor d'Incendis una obra de teatre fantàstica amb una història i un text que em va encantar i commoure. I perquè també va escriure Litoral un altre gran text convertit en obra de teatre. I perquè tinc ganes de llegir-lo en prosa després d’haver arribat a ell per les adaptacions que s’han fet de les seves novel•les al teatre.

Per la portada:
Perquè diu coses com “Sol i abandonat per l’esperança, s’embarca en una odissea furiosa a través d’Amèrica (...) Els records infernals que carrega, submergits dins dels replecs de la seva infància, es desperten de nord a sud, amb el contacte de la humanitat dels uns i de la bestialitat dels altres.”

Per les crítiques:
Quin mal que fa l’Ànima de Wajdi Mouawad. L’obra vessa de dolor, horror, cruesa i devastació, però està narrada amb tantíssima sensibilitat que trasbalsa com un malson gravat amb foc a la memòria.  http://www.nuvol.com

No és un llibre de suspens, és un llibre important i seriós que explica una història colpidora que et fa encongir l’estómac i et manté en tensió al llarg de totes les seves pàgines
La seva lectura ràpida, absorbent, reflexiva, captivadora i seductora també et fa adonar que al món sempre trobem persones bones en els moments que més les necessitem (potser ens troben). Els personatges que el protagonista es trobarà són excepcionals davant la solitud i la recerca d’identitat de Wahhch.
Respirareu emocions diverses, veureu les  clarors i foscors i els límits humans que, de manera inexorable, us acostaran a un final que us deixarà emmudits i gairebé sense respiració. http://llibrerialaltell.wordpress.com

L’he acabat fa cinc minuts: Ànima, de Wajdi Mouawad. Bestial, immensa, rodona. Us l’heu de llegir. Si us reserveu per a Sant Jordi, aquesta és la primera candidata.  http://lilladeserta.wordpress.com


Quan jo tenia cinc anys em vaig matar – Howard Buten

Per l’autor:
Perquè no em sonava de res i quan en vaig buscar informació vaig descobrir  que és psicòleg, pallasso i violinista. I perquè es dedica a tractar a nens amb autisme en una clínica que ell mateix va fundar a París el 1997. I perquè també és escriptor. I perquè vaig saber que quan va publicar aquesta novel•la l’any 1981 a EEUU gairebé ningú no el va llegir i quan al cap d’uns anys es va publicar a França es va convertit en un best-seller. I perquè aquesta història em va recordar la de la peli-reportatge Seaerching for sugar man.

Per la contraportada:
Perquè diu coses com “En Burt té vuit anys, però el seu petit cor ja ha viscut grans sentiments. Massa grans. Massa forts. Ara viu en un Centre d’Internament Infantil pel que va fer a la Jessica. Sol, contra l’estupidesa dels adults que converteixen els seus sonis en símptomes clínics i el seu amor en un delicte. Sol , en una fortalesa d silenci. Qui el traurà d’aquí? Pura emoció en una prosa meravellosa."

Per les crítiques:
Con un impactante y violento título se nos presenta Cuando yo tenía cinco años, me maté, una interesante novela que, os lo puedo asegurar, no dejará indiferente a nadie. http://hechizodelibros.blogspot.com.es

La novel•la és tan senzilla com ho són els infants a l’hora de justificar allò que no saben d’on ve. En Burt es refugia en un univers on els llums del carrer mai es veu com s’encenen i els caramels, abans d’esmorzar fan mal de panxa, i Buten ensenya així com el prisma dels nens és tan vàlid com qualsevol.
Malgrat el títol esfereïdor que dóna nom a l’obra, la història d’en Burt resulta un relat agredolç que culmina amb un esclat de tendresa. http://racoperllegir.wordpress.com/2014/01/14/quan-jo-tenia-cinc-anys-em-vaig-matar/

diumenge, 20 d’abril del 2014

Dels Manel (i III): Un directiu em va acomiadar

El directiu no va entendre que aquell treballador que feia més de vint anys que vivia gràcies a l’empresa però que no s’havia mogut mai del lloc i no havia pujat mai cap graó en la cursa que ell sol s’havia imaginat  cap a càrrecs que ell mateix s’havia inventat, s’atrevís a denunciar i a queixar-se d’una situació que aparentment tothom veia. Ningú no es plantejava mai res i ara ¿sortia ell i davant de tothom, en una assemblea de treballadors que només havia de servir per desitjar-se bones vacances, demanava explicacions sobre el seu càrrec? ¿Ell li pretenia desmuntar-li la paradeta que tant li havia costat de muntar? Pobre xicot, va pensar, que innocent! Li havia posat fàcil. Molt fàcil. El va acomiadar.  Decisió fulminant. Ja s’espavilaria per treure els diners de sota les pedres per poder-li pagar la indemnització. Podria fer servir aquella subvenció que la Generalitat s’havia compromès a pagar per enèsima vegada el mes que ve. Al cap i a la fi ell portava els comptes de l’empresa i ningú no li demanava mai explicacions.

Quan l’Enric va saber que estava acomiadat, va pujar fins aquell despatx tan amagat de tothom, va respirar a fons i va entrar sense trucar la porta. El directiu va fer un gest ràpid per amagar la  pantalla de l’ordinador mentre el maleïa perquè estava a punt de passar-se aquell nivell del Candy Crush que tant li costava. Què deu voler aquest ara? L’Enric es va adonar que el directiu el mirava espantat. Hagués pogut ser un bon moment per dir-li tot el que pensava d’ell. Hagués pogut ser el moment. El seu moment. Però no ho va fer. Només se’l va mirar i va tornar a marxar per on havia vingut. Hi ha silencis molt més potents que cap paraula.



Un cop a la setena planta vaig saludar a la secretaria
I hauria pogut fotre amb el peu la porta avall,
Cridar: “he sentit que hem de parlar, doncs parla!”
O dir: “em sap greu, però t’equivoques i del tot,
no has calculat que estic molt boig! En guàrdia, en guàrdia!”

Quan vaig fer d’home respectable
Que entén que són coses que passen...
I un directiu, un directiu, em va acomiadar.
I un directiu, un directiu, em va acomiadar.

I hauria pogut portar un barret ben divertit,
Reptar-lo a un duel i requerir l’espasa.
O estirar-me dels cabells com posseït,
Notar-lo ben acollonit, mirant-me, mirant-me.

Quan acceptava i assentia
El senyor obedient que porto a dintre...
I un directiu, un directiu, em va acomiadar.
I un directiu, un directiu, em va acomiadar.

Jo l’obeïa i em va acomiadar!
I em va acomiadar, i em va acomiadar, i em va acomiadar!

I aquest va ser el punt i final
D’aquest vell conte al•lucinat
Que ensenyarà potser als petits
I distraurà, esperem, als grans.
I aquí s’acaba la funció,
El directiu i el nostre heroi
Us saluden, us saluden.

dimarts, 15 d’abril del 2014

Dels Manel (II): Boomerang

No n’havia vist mai cap i quan va desembolicar el paquet que els seu tiet vingut de lluny els havia regalat no sabia ni què era.  La cara que va posar el va delatar i a en Xavi li va faltar temps per acostar-se al seu cosí i prendre-li d’una revolada carregada de menyspreu l’estrany objecte que els havien regalat.

En Xavi els va explicar què era com si en fos un expert i van demanar als grans si podien anar a baix al carrer a provar-lo.

Ell va ser el primer, però el boomerang no va tornar. L’enginy va topar amb un arbre del parc i va caure a plom.

L’Ignasi tampoc no se’n va sortir. Aquella andròmina va descriure una paràbola estranya fins que va ensopegar amb la capçada d’un arbre més aviat menut que ja no volia créixer més.

En Xavi es va mirar la Vanessa assaborint amb molta parsimònia el moment en què ell podria demostrar-li que podia aconseguir el que es proposés. Va escopir la clofolla de la pipa que gairebé mastegava i es va aixecar del banc on seia. Amb l’arrogància que li permetien els seus catorze  anys acabats de fer va dir que ja els ensenyaria ell com l’havien de llençar. “Cop de canell sec”, els va assegurar i hi va afegir un insult que a ell i a l’Ignasi encara els ressona a les orelles.

Però el boomerang llençat per en Xavi es va encallar per sempre en l’arbre més alt del parc.

Aquell dia, en Xavi hagués pogut aprendre que hi ha coses que no tornen mai més; però només tenia catorze anys i es pensava que es menjaria el món.

Al cap dels anys sabria que tard o d’hora només queda una veritat.



Va arribar el tiet amb barba llarga, els avis feien dinar especial,
i va dir "nens, esteu morenos", i va dir "almenys, heu crescut un pam".
I l'Ignasi i jo li escoltàvem mil aventures de països llunyans
i estaven bé, i eren distretes, però era difícil treure's del cap
el fer volar per damunt del barri aquell regal estrany.
Per fi a baix, vam situar-nos a una distància prudencial
de les senyores que es bronzejaven i dels cotxes aparcats,
vam estudiar els corrents de l'aire, vam assecar-nos la suor de les mans.
Però el boomerang s'encallava entre les branques i no tornava mai.
Però el boomerang reclamava la perícia d'un professional.

I van baixar els altres amb la Vanessa -ai la Vanessa, com li deu 'nar?-,
menjaven pipes amb arrogància, se'n fotien des del banc,
fins que avorrit d'aquell espectacle va venir el Xavi, que era més gran,
"deixeu-me un tir, feu-vos enrere, deixeu-me un tir, colla de matats,
que això és canell, que això el que vol és un bon joc de braç!".
I, senyors, tan bo és insistir com saber-se retirar
i, no sé l'Ignasi, però, en el meu cas, puc reconèixer que em va
fer mal veure en els ulls de la Vanessa que la cosa es posava interessant.
Però el boomerang va encallar-se entre les branques i no va tornar
mai. Però el boomerang reclamava la perícia d'un professional.

Però parlo de temps, crec que era el juliol en què es va fondre l'Indurain
i vam maleir el danès i les rampes d'Hautacam.
Els anys, en fi, ens han fet com homes i, malgrat que ningú ha procreat,
vaig pensant alternatives, per si mai es dóna el cas.
I en aquest món entre els meus forts no hi haurà mai els detalls
però m'esforçaré i una cosa m'abstindré de regalar,
que la infantesa serà divertida, màgica, lliure, d'acord, acceptat,
però no hi ha tant temps per perdre i, tard o d'hora, només queda una veritat:
El boomerang s'encallava entre les branques i no tornava mai.
El boomerang reclamava la perícia d'un professional.

"Ei Vanesa si sents això una abraçada molt gran"

diumenge, 13 d’abril del 2014

Dels Manel (I): Nit freda per ser abril

[L'altre dia, mentre taral·larejava les cançons de Manel en el concert que van fer a l'Stroika de Manresa em va venir al cap una idea: triar una cançó de cadascun del CD del grup i fer-ne una versió en forma de conte. La idea era fer-ne micromicrorelats i publicar-los tots tres en una mateixa entrada (sempre publico els micromicrorelats de tres en tres); però m'han quedat un pèl més llargs del que em pensava i per això els publicaré de manera successiva però en entrades diferents. Al final del conte, la lletra i un vídeo de la cançó.
Aquí teniu el primer. Un contre basat en  la cançó Nit freda per ser abril del seu primer CD]

Amb el pas dels anys, aquella inseguretat que se’l menjava viu i que el feia sentir-se ben petit ha anat desapareixent, però encara en queda alguna cosa. Avui, assegut a la barra d’aquell bar de mala mort, es recorda d’aquella carta que va traginar durant mesos a la carpeta entremig dels apunts de la carrera que estudiava. Una carta que mai no va donar a qui l’havia de llegir. Una carta que va estripar a trossets menuts i que va llençar per la finestra del tren just quan passava pel pont que salvava el llit d’un riu que aquell any en prou feines sabia què era l’aigua.

Manté aquella escena tan viva en la seva memòria que encara veu voleiar els trossets de paper que va llençar fa més de trenta anys, mentre es mira de reüll la dona que s’ha assegut al seu costat. A en Marcel li agradaria ser capaç d’encetar una conversa. Se li acut un “Hola. Com estàs?”. Però s’imagina un aspre “I tu què n’has de fer?”. Té comprovat que la terra no se l’empassaria. La terra mai no se l’ha empassat quan ho ha necessitat. Se li acut un “Fa fred avui”. Però una barra de bar no és un ascensor ni aquella dona és la veïna amb qui fa uns anys que només s’intercanvien frases sobre el temps. No pot ser, pensa, que aquesta vegada la por també el venci. Ja fa dies que coincideix en aquell bar amb aquella dona que ni sap com se diu. Sempre a la mateixa hora. Sempre les mateixes consumicions. Sap que hauria de llançar-se encara que no hi hagi xarxa. Sap que hauria d’arriscar-se a fracassar. Sap que fa trenta anys no hagués fracassat. Sap que ara ja no li hauria d’importar si fracassa o no.   

El que en Marcel mai no sabrà és que també fa uns trenta anys que la Maria va esperar que algú trobés les paraules encertades i vencés una timidesa que en el fons li agradava. Des de llavors, la Maria s’ha arriscat tantes vegades i ha fracassat tants cops que s’ha jurat no començar mai més una conversa amb un home per molt que el cor li ho demani. Té ganes de parlar amb aquell home que sap que se la mira de reüll, però no ho farà. Mai més no es llançarà  sense xarxa. 

Aquella nit quan la Maria surti del local, s’apujarà el coll de la jaqueta i pensarà que fa massa fred per ser abril. Maleirà el mal temps i es tancarà a casa durant una bona temporada.

Ni l’un ni l’altre tornaran mai més en aquell bar. Es pensen que canviant els hàbits canviarà allò que senten.



La Maria i el Marcel
de costat en una barra
es miren i fan glopets
a les respectives canyes

Ell vesteix tot de vermell
ella ha omplert un "crucigrama"

Ai Maria, Ai Marcel
qui s'acosta a parlar amb l'altre
qui s'arrisca a fracassar
qui salta ara sense xarxa

Ell la vol treure a ballar
ella se'l vol endur a casa

Et convidaria a vi
seria dolç, seria amable
si volguessis seure amb mi
quin moment més agradable

Tan que dir amb el meu pal
la nit seria tan llarga
i marxaríem els dos junts
d'aquesta ciutat tan rara
I tindríem fills ben forts
i una casa amb balconada

El Marcel allarga un braç
la Maria somriu a l'aire

Però l'estona ha anat passant
i no han trobat les paraules
ell demà serà capaç
ella demà estarà més guapa

És nit freda per ser abril,
no s'està enlloc com a casa

dijous, 10 d’abril del 2014

Aforisme_04

El passat es pot canviar.