Bon 2013!

Amb aquesta cançó us vull desitjar un bon 2013.

"Oblidem el passat,
No pensem el futur
i deixem que el demà comence ara"

"Vivim, vivim somiant"

Nadal al cim amb amics i Julius Evola

PM no havia sentit a parlar mai de Julius Evola fins que es va asseure en una pedra incòmoda a recer del vent fred que bufava dalt del cim.

Va escoltar el text, mentre en seguia la lectura amb la còpia que li havien fet arribar.

“Diuen que Nadal és il·lusió. Mes no n’hi ha prou que sigui Nadal. En aquests temps plens de dificultats, necessitem un antídot que ens obri una porta a l’alegria i a la il·lusió”

Totalment d’acord  amb aquest primer paràgraf: Nadal no és raó suficient per a res. En tot cas, pot servir per enganyar-nos amb una teranyina de falsa felicitat. Manca quelcom més que un 25 de desembre cada any al calendari per saber que tenim el dret a ser feliços i l’obligació d’intentar-ho cada dia. PM va mirar al seu voltant i en un moment es va omplir de raons per ser feliç: els amics amb qui estava, la muntanya i, sobretot... ELL! Sí, ell era, és, una raó suficient per a ser feliç! De fet ningú no en té cap altra que un mateix. Cadascú no és una raó més per ser feliç; és LA raó!

Mentrestant la lectura del text havia continuat i va poder sentir com el lector proclamava amb veu forta i clara:

“Segons Évola, «la muntanya ensenya el silenci, aparta de la xerrameca i s’endú les paraules inútils.»

Aquell matí de Nadal al cim no hi havia gaire silenci, tanmateix valia la pena perquè eren paraules sàvies qui el trencaven, perquè allò que es deia estava escrit des del cor d’algú que està enamorat de la muntanya i, sobretot, dels valors que s’hi poden aprendre.

“Som al cim, escriu Evola, la mirada es fa cíclica i solar, desapareix el record de les petites preocupacions, dels petits homes de la petita lluita de la vida (...) Aquest és l’antídot que necessitem en aquests temps plens de dificultats. Aquesta és la poció que ens ha d’obrir la porta de l’alegria i de la il·lusió”

Acabada la lectura del text, PM va celebrar el Nadal envoltat d’amics i va veure amb goig com any rere any la colla anava creixent. El glop de cava que va fer després de brindar, va ser com un elixir amb gust a alegria. 

Si ens veiessis...

Bon Nadal, però que sigui Nadal cada dia!

Si els veiessis...
Si ens veiessis...

Mots ben travats_10

Potser estar viu és això: atrapar instants que moren (L'elegància de l'eriçó - Muriel Barbery)

Que ningú no et salvi la vida

Ostres, m’ha deixat amb la boca oberta! 

Que ningú no et salvi la vida és un llibre totalment absorbent, impossible de deixar-lo fins que no l’acabes. 217 pàgines llegides d’una tirada! Un dels millors llibres que he llegit últimament, sense cap dubte.

La novel·la està estructura en quatre parts perfectament equilibrades com si fossin les potes d’una taula que no pot bellugar-se gens perquè allò que s’hi ha deixat al damunt és d’una fragilitat extrema.

Segurament que a algun lector li decebrà el final perquè... acaba com acaba (és que no vull donar pistes, ni una!), però aquest final inesperat encara la fa més gran a la novel·la. Què carai, quan la literatura té aquesta capacitat de sorprendre és més fascinant encara!

En Víctor va salvar la vida a l’Enzo. Ara en Víctor li’n demana comptes. Vint anys després, algú llegirà una carta amb una petició molt concreta. Un altre favor.

Més enllà de l’argument, la novel·la parla de la vida i la mort, de l’amistat, de l’amor, de la culpa, de la compassió, de situacions límit, de cruïlles on has de triar (el dret i el deure de triar constantment!)...

A més, és un llibre ple d’aquelles frases impactants, que tenen molt de suc, que diuen “coses”, encara que a cadascú li diguin coses diferents. Ja m’enteneu.

Un home existeix perquè existeixen els altres és la primera frase del llibre. I partir d’aquí ja no podreu parar de llegir.

Llegiu-lo, de veritat!

Per cert, si un dia algú us salva la vida, què estareu disposats a fer per recompensar-li?

* Sempre havia dit que valia més penedir-se del que s’havia fet que del que no s’havia arribat a fer.

* La vida sempre es torna una cosa inesperada.

* L'atzar no és pas un joc amb regles definides i moltes vegades es disfressa de destí

- Canviaries alguna cosa de la teva vida?
- Del que ja he viscut vols dir? El problema és que si canvies una sola cosa, moltes de les que no canviaries desapareixen; la vida no és una suma, és una equació.

* Tots dos escolten el silenci de l’altre.

* Què devia permetre que dues persones continuessin juntes després de tant de temps? L’amor? La por? Es tocaven en algun punt, l’amor i la por?

El disc de la Marató - 2012

Com cada any, la tradicional entrada sobre el disc de la Marató.

Una opinió ben personal, totalment subjectiva i gens experta sobre les cançons que més m’han agradat del CD. Malgrat tot, ja sabeu que el més important en aquest CD no és si és bo o dolent sinó el que implica el fet de comprar-lo: una petita contribució a una malaltia que, jo diria, directament o indirectament, segueix afectant a gairebé tothom.

Les tres que m’han agradat més són les versions que fan Menaix a Truà i Glaucs, la que fa Alejandro Sanz i la que canta Miguel Bosé, Vírgina Martínez i l’Orfeó Català.

- Els Menaix a Truà i en Jofre Bardagí (cantant de Glaucs) fan una molt bona versió del conegut himne del Liverpool You'll never walk alone que quan es veu a la TV cantat pels seguidors abans de començar un partit impressiona. Al camp ha de ser una passada. La lletra és fantàstica!!

Quan caminis cap a un somni 

alça el cap ben alt.

I no tinguis por, cap neguit.

-M’agrada molt, -molt eh!- la cançó d’Alejandro Sanz. Ell mateix canta una cançó del seu últim disc, que per aquesta ocasió ha traduït –fantàsticament bé-  en Serrat al català. És una cançó “típica” d’Alejandro Sanz, però li atorgo el mèrit de fer-ho en català i que és una molt bona lletra. Si a més la seva veu us agrada... Gairebé diria que la cançó m’agrada bastant més en català que l'original en castellà. Molt bona aportació!

Ara t’ensenyo on va dur-me la vida

i les ferides que em va deixar l’amor.

Ara no vull crits, ni drames,

sols una conversa tranquil·la entre els dos.

- La tercera cançó que prefereixo d’aquest CD és una versió que d’una peça de Lax’n Busto. Miguel Bosé, Vírginia Martínez –la cantant de La porta dels Somnis- i l’Orfeó Català han fet una magnífica versió de Tornarem. La lletra és molt maca i amb aquesta combinació de veus tan atrevida –Miguel Bosé, Orfeó Català...- queda genial.

Rere els núvols hi ah un sol tan gran

que mai ningú no pot amagar.

Rere els dubtes hi ah la veritat.

- També m’agrada la cançó de The Alan Parson Project que fan els de La Casa Azul. Una cançó amb un ritme que enganxa i amb una lletra que també s’ha d’escoltar. Bona aportació!

Segueix el teu camí endavant, no deixis de somiar.

- Una altra cançó fantàstica és la versió amb tocs clars de flamenc que fa Miguel Poveda de la conegudíssima cançó de Violeta Parra Gracias a la vida. Saber que Violeta Parra es suïcidava un any després de compondre aquest cant a la vida fa que, si més no, la cançó no et deixi indiferent.

Gràcies a la vida

Que tot m’ho regala.

- I també vull destacar el Rap Som guerrers que Porta ha creat especialment per aquest CD. Com s’adiu a l’estil del Rap, la lletra directa, sense concessions, t’arriba de dret a l’estómac.

Som guerrers, no estem fets per abandonar.

Si estem junts no hi ha res que ens pugui aturar

Si caiem ens hem d’aixecar, no queda un altre remei,

Nosaltres no ens rendirem sense lluitar.

                                                                                                                                                                                                                                                         - Una altra cançó interessant en aquest CD és la festiva , però potser excessivament repetitiva, Som persones de The Killers i que versiona Txarango. Per cert, som persones o titelles?

No hi ha missatges que no rebis.

Deixa que el cor sempre et bategui.