Omara Portuondo

Vaig “conèixer” Omara Portuondo arran del primer CD “Cuba le canta a Serrat”. En aquest CD, cantants cubans feien versions de cançons de Serrat. És un disc excel•lent. Més tard se’n va fer un altre per poder incloure tots els cantants i grups que havien hagut de quedar exclosos en el primer. I és que la música cubana és d’una enorme riquesa: més enllà de la típica salsa, hi ha molts altres estils i grups que fan que Cuba sigui una illa en la qual la música es viu d’una manera especial.

La veu d’Omara Portuondo em va agradar i vaig voler conèixer-la i escoltar-la una mica més.

És una cantant veterana: aquest 2010 farà 80 anys. Però sembla que els últims anys, a nivell professional, viu allò que se’n diu “una segona joventut”; sobretot des de l’any 1996 quan va participar en la pel•lícula “Buena vista social club”. En aquesta peli, que tinc ganes de veure, Portuondo i Ibrahim Ferrer canten una cançó meravellosa, Silencio, que diu que si les flors coneguessin la seva tristesa també plorarien. Quan s’acaba la cançó, a Omara Portuondo se li escapen unes llàgrimes, que li eixuga Ibrahim Ferrer. Es l’escena preferida del director de la pel•lícula. Escena de la peli (4' 47'')

De l’extensíssima discografia de la cantant cubana, en vull destacar, avui, el treball que fa poc temps va publicar amb la cantant brasilera Maria Bethânia. Fa de molt bon escoltar i hi ha estones que “entra” molt i molt bé. Són 12 cançons maquíssimes, interpretades algunes en castellà i d’altres en portuguès, que amb la conjunció de les dues veus sonen fantàstiques.

Mireu aquest enllaç de la cançó d'aquest CD Tal vez. Déu n’hi do, la vitalitat d’Omara Portuondo... tenint en compte l’edat que té!

I la cançó Para cantarle a mi amor, també d’aquest CD, és preciosa.

Una veu per escoltar i admirar!

Yo no quiero que las flores sepan
los tormentos que me da la vida.
Si supieran lo que estoy sufriendo
por mis penas llorarían también.
                                                    (Fragment de Silencio)

Pero tal vez
si tu hubieras hablado mi amor
te tendría aquí a mi lado
y serías feliz.
                                                    (Fragment de Tal vez)

Para cantarle a mi amor
nace esta canción serena.
En el mar cayó la luna
y el agua se hizo de plata.
                                            (Fragment de Para cantarle a mi amor)

"5.000 años"

A l'entrada sobre Pedro Guerra, algú parlava de la cançó 5.000 años. Efectivament, és molt maca. I la història que la va inspirar, molt tendra:

L'any 2007, uns arqueòlegs van trobar, a Itàlia, uns esquelets d’uns 5.000 o 6.000 anys d’una parella  jove abraçada. Òbviament, és un fet que va sorprendre els mateixos arqueòlegs i que va suscitar tot de comentaris. Potser el més repetit, aquest: "L'amor pot arribar a ser etern". Jo no n'estic segur d'això, eh!

[La notícia, amb la foto]

A partir d’aquest fet, Pedro Guerra va fer aquesta cançó tan maca. Us en transcric un fragment. Si cliqueu a l’enllaç la podreu veure interpretada en directe amb la col•laboració de Quique González. Excel•lent!

5.000 años (versió en directe i editada en el CD "Vidas, en vivo")

5.000 años
y aún estoy por tus huesos abrazado a tus huesos
respirando tu olor

5.000 años
y aún me saben tus besos al sabor de los besos
que se dan con sabor
nos protegió la primavera con una sábana de flores
y en el otoño de hojas secas melancolía en los colores

5.000 años
y no pudo ni el tiempo a través de los tiempos
eludir la pasión
y nos encontrarán
y sabrán que alguien te amó
el devenir será testigo
de cómo al hilo del amor
viví una eternidad

Un home de paraula

Havia sentit a parlar d’Imma Monsó, però no n’havia llegit mai res. Fa uns dies, els de l’Avui li van fer una entrevista arran de la publicació del seu darrer llibre La tempesta. En aquest entrevista es parlava, també, del penúltim llibre de l’escriptora: Un home de paraula. Em va interessar el que es deia i l’he acabat de llegit ara fa pocs dies. És un bon llibre. No és un llibre extraordinari ni magnífic, però, en canvi, recomano que el llegiu.

El que fa que Un home de paraula sigui un llibre recomanable no és la manera com està escrit sinó el tema. Monsó parla dels sentiments que té i del que sent després de la mort de la seva parella, després d’haver-hi conviscut durant setze anys. Pena i sentit de l’humor, enyorança i il•lusió, desig de no oblidar i ganes de viure el futur amb determinació... totes aquestes coses i moltes d’altres l’autora les explica amb una gran sensibilitat, que no cursileria.

És esplèndida la metàfora de les primeres pàgines en les quals Imma Monsó explica que malgrat les recomanacions de no posar tots els ous en la mateixa cistella perquè si mai la cistella cau es trenquen tots, ella mai no havia “distribuït el seu cabal d’estimació” i la tardor del 2003 el cistell va esclatar en “mil trossos”.

Hi ha moltes frases i fragments en el llibre molt intersants. N’he triat alguns:

Diu Monsó: “Que l’amor duri és una cosa que sempre em provocarà estranyesa. Que resisteixi a la convivència, la rutina, la repetició, el tedi, els gestos ja coneguts, em resulta insòlit. Així ha estat en aquesta ocasió, i mai abans ho havia experimentat. D’aquí ve la perplexitat. I com a motor, la perplexitat és alegre, l’estranyesa és productiva, crea enigmes que has de desentrellar. I amb aquest motor vaig escrivint i esborrant, arrencant somriures de les tenebres, cosa que faig durant una estona cada dia, només una estona curta, perquè aquest és un llibre escrit a petites dosis, com si les tecles enrampessin. Un període curt, no més d’una hora sense haver de plegar. Crema.”

I també diu: “M’inspira, suposo, una gran estranyesa que ell no hi sigui, dins del cos. I també un respecte profund, com si qualsevol carícia pogués ser una violació: ell no pot rebutjar els meus petons i emprenyar-se (com feia sovint quan per culpa d’una carícia meva apassionada i maldestra li queia una anxova de la forquilla que estava a punt d’arribar-li a la boca)". Magnífica la senzillesa de la imatge i, en canvi, quantes coses que diu!

M’agrada la idea, original (o potser no tant?), de Monsó quan afirma que per emmascarar el sofriment d’una pèrdua el que cal és, precisament, no fer res. Ella decideix conviure constantment amb les coses de la seva parella absent de tal manera que se li fan quotidianes i així no li provoquen sofriment.

També és suggerent la manera com viu l’absència del seu pare la seva filla adoptada: “Pensa més en la sort d’haver-lo tingut que en la desgràcia d’haver-lo perdut”.

En fi, aquestes i moltes altres idees interessants, que són gairebé lliçons d’allò que en diem “vida” (encara que se’n parli, precisament, des d’una experiència de mort), les trobareu en aquest llibre preciós.

“No sé per què t’admires tant de ser feliç. Deixa d’admirar-te de ser feliç i dedica’t a ser feliç d’una punyetera vegada!”

Primeres cançons

Aquest matí d'any nou m'he llevat amb música. A vegades, no em ve al cap res concret per escoltar –ni grup ni estil– i aleshores miro i remeno fins que veig un CD que em ve de gust posar. Normalment, n'acabo escollint un que fa temps que no escolto. És el que m'ha passat aquest matí. I he triat El concert d’homenatge a Carles Sabater. Així doncs, com si fos el primer anunci de l’any, aquest ha estat el CD que ha tingut el privilegi de ser el primer del 2010.

És un CD en el qual diversos cantants i grups versionen cançons de Sau. Els que vàreu llegir l’entrada sobre el disc de la marató d’aquest any, ja haureu endevinat que la Marina Rossell no és que, precisament, es pugui dir que m’agradi. Però en canvi, en aquest CD hi ha una versió de “Viatge llarg” que canta amb Pep Sala –l’altre component de Sau– que m’agrada molt. La lletra és molt maca. Molt, eh! Parla del valor de l’amistat.

Aprofitant, a més, que avui és el primer dia de l’any, us vull desitjar que aquest 2010 no us faltin mai els AMICS! El camí és llarg –altra vegada la idea d'Ítaca–, però junts es fa més bé.

Que no hi hagi penes, ni dreceres, ni paranys
Que no et faltin bons amics, que tinguis la ment en pau.
Que trobis tendresa i amors a qui estimar
i aigües tranquil•les on tu puguis fondejar.

Si la vida és injusta i algun cop et fa dubtar,
no et falti la força mai per poder continuar.

Que el camí el sigui fàcil i no t'aturis mai,
la nit és un viatge llarg, però s'ha de poder arribar.

Que no hi hagi penes, ni promeses, ni enganys.
Que ningú et digui mai per on has de passar.

Si el vent et ve en contra quan els temps siguin durs,
que sempre hi hagi una mà on et pugis agafar.

Quan les nits siguin fredes, que et puguis abrigar.
Que no et faltin mai companys amb qui poder conversar.
Quan el camí s'acabi o creguis haver arribat,
sigui on sigui aquest lloc, jo t'estaré esperant.

La nit és un viatge llarg, però jo t'estaré esperant.

Viatge llarg