La revolta permanent

La revolta permanentés el títol d’una pel•lícula que el 2005 es va fer sobre Lluís Llach i, més concretament, sobre els fets que van ocórrer a Vitòria el març de 1976 i que va motivar que Llach composés una de les seves obres més ambicioses: Campanades a morts.
El març de 1976, quatre mesos després de la mort de Franco, una de les empreses més importants de Vitòria va declarar una vaga indefinida. La vaga es va estendre a altres empreses de la ciutat fins que la protesta de la classe obrera va ser generalitzada. La protesta tan sols reclamava una millora en les condicions laborals. El que va començar essent una reivindicació dels obrers es va acabar convertint en un assumpte, sobretot, polític. Els fets van acabar amb un final tràgic i lamentable: la mort de cinc joves i centenars de ferits a mans de la policia espanyola amb el beneplàcit del govern d’aleshores, presidit per Arias Navarro (aquell personatge fosc que, amb els ulls plorosos, va anunciar davant les pantalles de l’única televisió del moment la mort del dictador). Al govern d’aleshores hi havia ministres com Martín Villa (que també va ser ministre del primer govern democràtic presidit per Adolfo Suarez) i Fraga Iribarne (durant 15 anys, president de la comunitat autònoma de Galícia). Dos personatges sinistres que van ser dos dels caps més visibles de la transició cap a la democràcia a Espanya. Certament, amb tipus com aquests la transició a Espanya va ser més lenta del que hauria estat desitjable.
El 3 de març de 1976 es va convocar una assemblea de treballadors a l’església de San Francisco a Vitòria. La policia va rodejar l’església amb la intenció d’evacuar-la i evitar així la reunió i les reivindicacions dels obrers. Per a desallotjar-la, a dins hi havia unes deu mil persones, van tirar pots de fum i gasos lacrimògens. Quan la gent anava sortint, els colpejaven amb les porres, els trepitjaven... La gent que sortia es va poder anar defensant a cops de pedra. La policia es va refugiar a les furgonetes i van disparar. El resultat: cinc morts (de 17 anys el més jove i de 32 el més gran).
Aquella mateixa nit, Llach va començar a compondre Campanades a morts. En aquell moment, li va arribar la notícia que eren tres els morts pels fets de l’església de San Francisco; per això, a la cançó hi diu “els tres fills que han perdut les tres campanes negres”. És un cant ple de ràbia; però, com diu Llach a La revolta permanent, no havia de ser d’impotència. Ans al contrari, volia ser un crit d’ànim a no deixar-se vèncer pel dolor i el desànim. No podia ser que el pas cap a la democràcia quedés en un no-res per culpa de governants encara feixistes. Mireu si n’eren de sinistres i miserables aquests dos ministres, que l’endemà dels fets van anar a Vitòria a visitar els ferits. I és molt greu, que mai, mai, han reconegut els fets. A la pel•lícula, Martín Villa afirma que el problema va ser que hi havia poca policia (quina barra!). I Fraga, en unes declaracions a la televisió, va dir que “l’actuació no havia estat excessiva” (desgraciat!).
El 2006 es va commemorar el 30è aniversari d’aquest fets amb una interpretació de Llach de Campanades a morts acompanyat per l’Orquestra Simfònica de Bilbao i l’Orfeó Donostiarra al pavelló de Vitòria. Amb el vídeo d’aquesta interpretació, i del qual en teniu un fragment al final d’aquets escrit, acaba la pel•lícula La revolta permanent. Doncs bé, aquest mateix dia en una manifestació de protesta per aquests fets va acabar amb noves detencions i ferits ara ja a mans de la policia autònoma basca. Andoni Txasco, portaveu de l’Associació de Víctimes del 3 de març, que 30 anys enrere havia quedat gairebé cec, ara va ser detingut i els cops de la policia li van trencar el nas. 30 anys després!
Abans de començar el recital, Llach va dir als milers d’assistents que omplien el pavelló de Vitòria: “Les perseguirán nuestras memorias para siempre.”
La pel•lícula acaba amb aquestes paraules de Llach que es poden aplicar a tantes i tantes situacions de la vida, a totes!: “Només podem construir el futur des de l’aprenentatge de les lliçons, dels errors”.
Veure com Llach canta, crida, allò d'“Assassins!” fa posar la pell de gallina, de veritat! La mirada de Llach plena de ràbia, la seva veu profunda.... Pèls de punta!
No us perdeu el vídeo, dura quasi 10 minuts, però val la pena.