No us costarà imaginar-vos aquesta escena perquè és molt coneguda i, sobretot, tòpica: una posta de sol i una parella d’enamorats mirant el mar asseguts a la platja o en unes roques.
Tanmateix, la poesia, la literatura, a part de farcir-nos d’imatges tòpiques també pot servir pel contrari: desfer aquests tòpics, jugar-hi i donar-hi la volta. Això és el que fa Dani Flaco en aquesta cançó.
“Quizás sea el mar” és una de les millors cançons d’aquest autor i cantant d’Hospitalet. Una balada fantàstica amb una lletra extraordinària. Dani Flaco trenca el tòpic, en fa mil bocins i el capgira de dalt a baix. La proposta és meravellosa: no són els dos amants els qui es queden embadalits mirant el mar sinó que és el mar el qui s’asseu a contemplar l’escena plena de tendresa que protagonitzen els dos amants. La lletra està plena de metàfores d’una gran bellesa: una estrella que aprèn a ser fugaç i que se’n va a veure la parella d’enamorats per aprendre el verb “acariciar”, una perla que fuig de la seva ostra per convertir-se en arracada, la lluna reflectida en els cabells de la noia i que es mor de gelos...
Fantàstica cançó!
"Del dolç batec de la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que ens cura quan fa por la solitud." (Lluís Llach)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada