divendres, 31 de desembre del 2010

La nit del 31

Us faig arribar un altre conte protagonitzat per K. Es diu “La nit del 31”.

Aquesta nit de 31 de desembre, K. estarà sol. Serà la primera vegada que viurà un canvi d’any tot sol. Però serà així perquè ell ho vol així. Estarà sol, però no s’hi sentirà i això és el que realment l’importa.

“Allò que toca fer en cada moment” diu que aquesta nit s’ha d’estar amb gent amb qui compartir el moment en què s’acaba un any i en comença un altre. Aquesta nit s’ha d’estar envoltat d’amics i coneguts i celebrar que les campanes han tocat 12 vegades. S’han de menjar 12 grans raïm al ritme dels tocs de campana, beure cava i repartir abraçades i petons a tot aquell que estigui a prop celebrant aquest ritual tan assenyalat en el calendari.

Ell no ho farà. No ho vol fer. Prefereix viure aquesta nit com una més. No hi haurà raïm ni abraçades. Segurament no es podrà estar d’un bon tall de coca amb llonganissa i una copa de cava perquè li agrada i no vol renunciar a aquest petit plaer; però no abraçarà ningú ni cridarà “Bon any nou!”.

Tanmateix, no viurà aquesta nit amb melancolia ni amb tristesa. Ni molt menys.

Pocs minuts després de les 12 de la nit, es posarà algun DVD d’algun concert dels seus cantants preferits i el disfrutarà mentre anirà buidant la copa de cava fresc.

Més aviat d’hora que tard, se n’anirà a dormir. I quan l’endemà es desperti s’adonarà d’allò que ja sap: el sol ha tornat a sortir, continua fent fred i, com que és festa, els carrers són buits –matí de son i de ressaca–.

K agafarà la motxilla i, aquesta vegada, a més de la cantimplora d’aigua hi posarà una espelma d’aquestes que aquests dies venen la gent de Mans Unides. Una d’aquestes espelmes “solidàries” que al comprar-les ens pensem que som molt i molt solidaris –Ai, que fàcil és netejar-nos així la consciència pensant que, amb gestos com aquests, som més solidaris. Que malament entenem què és la solidaritat!–

Amb la motxilla a l’esquena agafarà el cotxe i disfrutarà conduint per alguna carretera comarcal buida. Deixarà el cotxe en algun poblet més o menys lluny d’on viu. Travessarà el bosc i s’enfilarà per algun corriol fins arribar a alguna ermita abandonada.

S’asseurà sota una alzina o un roure i farà un glop d’aigua. Tancarà els ulls i escoltarà el silenci. Potser se li escaparà alguna llàgrima si recorda coses que ha viscut el 2010, però també algun somriure si sap veure amb esperança allò que potser li depara el 2011.

Agafarà l’espelma, l’encendrà a recer del vent i la deixarà prop de la porta de l’ermita. A sota hi deixarà un paper escrit a mà per ell mateix. No sé què dirà aquest full. Ningú no ho sabrà mai. La pluja que caurà algun dia esborrarà la tinta i desfarà el paper. La terra humida s’emportarà l’escrit per sempre.

5 comentaris:

  1. M'hagués agradat acompanyar-te, però entenc que aquesta vegada no pogués ser.Per cert si veus ha K desitja-li lo millor.

    ResponElimina
  2. Ja veus que aquest cop havia de fer l'excursió sol. Per cert, he vist K i et puc dir que està bé, content, animat, amb ganes de tenir un bon 2011.

    ResponElimina
  3. a veure si ara me'n surto....k., comentar-te que ben segur engegaràs l'any amb energies renovades, estic convençuda i espero i desitjo noves il.lusions. Desitjo la flama d'aquesta espelma contribueixi a afiançar il.lusions, nous projectes.
    Ben segur els duras a terme. Una abraçada i fins aviat, des de terrassa

    ResponElimina
  4. Energies renovades per a una il·lusió: estar bé amb mi mateix, cada cop més feliç.

    ResponElimina
  5. Veus quim, així ha de ser feliç amb un mateix posicionat en el present per aconseguir la màxima en un futur.
    Enhorabona per anar-ho aconseguint

    ResponElimina