Ai pobra, ventafocs! Tan malament que la tractaven la seva madrastra i les seves germanastres i tan feliç que es pensava que seria amb el seu príncep blau. Però res més lluny de la realitat. Una nit, de no fa gaire, la vaig trobar en un racó d’una barra d’un bar, agafada a un got ple d’alcohol, amb la cara estrafeta de pena i dolor. No gosava acostar-m’hi, però amb la mirada em va reclamar que li fes una estona de companyia. Li costava trobar les paraules que buscava dins el seu cap tèrbol, però al final va aconseguir explicar-me com li havia anat la vida amb el seu príncep.
Ja us ho podeu imaginar: un desastre. El príncep no era un príncep dels que ens dibuixen en els contes. Els contes, em va dir, són un engany; sempre acaben en el moment en què, precisament, haurien de començar: en aquell moment en què la vida real comença de veritat.
Un cop casada amb el seu príncep, la seva vida res no es va assemblar a la d’una princesa. Ben aviat va descobrir que aquell jove tan bell i esplèndid tenia més de granota que de príncep blau. Per això, de seguida que va poder, va buscar la seva felicitat lluny de palau. I, segons explica, la va trobar. Va viure moments plens de màgia, de complicitat i de plaer als braços d’un passavolant que buscava sobreviure amb el que podia pels pobles del voltant del castell on ella vivia pràcticament segrestada. Quan podia s’escapava, fugia del seu marit que bevia en excés, i gaudia, amb el cor accelerat, de la companyia del seu nou amic en una habitació d’un hotel qualsevol. Quan estava amb ell semblava que el temps passés més de pressa que mai. I, com quan era una ventafocs, quan tocaven les dotze marxava corrents. No en tenia cap ganes, però havia de tornar a casa on l’esperava el seu marit, mig begut i enfadat. Rebria alguna plantofada i algun insult humiliant, però del fons del cor li sortiria un somriure perquè sabia que demà tornaria a sortir el sol i tornaria a refugiar-se en els braços del passavolant, la seva raó de viure i el seu bàlsam més plàcid.
Però... ai pobra ventafocs! D’un dia per l’altre, el passavolant no va tornar mai més! Encara no sap per què, i, de fet, no vol ni saber-ho. Només sap que té el cor ple de pena i que la vida de conte és una farsa.
Quan va acabar d’explicar-me la seva història, no vaig saber què dir-li. Vaig demanar un parell de cerveses i vàrem beure junts.
L’altre dia, de casualitat, vaig saber que aquesta història també l’havia explicada a uns músics fantàstics.
II
Resulta que aquest capellà s’ha destacat, des de fa molts anys, per ajudar els més necessitats del barri de la Trinitat de Barcelona. Té una fundació per poder ajudar aquesta gent i cada any s’organitza un festival per recaptar fons perquè pugui continuar amb la seva tasca. Fa uns dies es va publicar la seva biografia, escrita pel periodista Francesc Buxeda. En el llibre es veu que hi explica que el pare Manel va ajudar a avortar una noia de només quinze anys per evitar que morís dessagnada. Sembla ser que aquest fet pot provocar que l’església catòlica l’excomuniqui, quelcom més propi de l’Edat Mitjana que del segle XXI. 
Però no va ser l’argument el que més em va agradar de la pel•lícula sinó els dibuixos de Mariscal i, sobretot, el color i la llum. Javier Mariscal aconsegueix fantàsticament bé retratar les ciutats de l’Havana i Nova York, escenaris principals de la pel•lícula. Però sobretot els seus dibuixos reflecteixen perfectament l’ambient de les ciutats, dels clubs de jazz de l’Havana, dels locals més luxosos de Nova York... El retrat dels personatges, dels seus sentiments... també és fantàstic. I tot amb un traç aparentment senzill i simple. I sensacional l’ús del color: una autèntica meravella pels sentits!
