El que s’explica és bastant típic i conegut: una història d’amor entranyable que sembla destinada a fracassar, però que cap dels dos mai dóna per perduda del tot. El jove pianista i la cantant es trobaran i s’allunyaran l’un de l’altre diverses vegades per diferents circumstàncies i motius, però com diu el lema de la promoció de la pel•lícula, “l’amor és una cançó que mai no s’oblida”.
Però no va ser l’argument el que més em va agradar de la pel•lícula sinó els dibuixos de Mariscal i, sobretot, el color i la llum. Javier Mariscal aconsegueix fantàsticament bé retratar les ciutats de l’Havana i Nova York, escenaris principals de la pel•lícula. Però sobretot els seus dibuixos reflecteixen perfectament l’ambient de les ciutats, dels clubs de jazz de l’Havana, dels locals més luxosos de Nova York... El retrat dels personatges, dels seus sentiments... també és fantàstic. I tot amb un traç aparentment senzill i simple. I sensacional l’ús del color: una autèntica meravella pels sentits!
Una pel•lícula diferent, sorprenent... una autèntica joia!
Cullons nen ara si que veig que entens de cinema, aquesta no és una peli comuna per anar a veure un diumenge a la tarda,jajaja....ja m'entens.
ResponElimina