Primavera, estiu, etcètera

Si no teniu temps per llegir, no la comenceu perquè quan ho feu ja no la podreu deixar.

Primavera, estiu, etcètera és una novel·la àgil (els trets dialectals no hi són cap inconvenient) i viva que, senzillament, enganxa.

Aparentment, quan la comences a llegir pot semblar una novel·la sense massa pretensions, simple, però res més lluny de la realitat.

Així, per exemple, l’estructura és un exercici literari molt interessant. Malgrat el títol de la novel·la, l’acció transcorre a la tardor i a l’hivern, si bé és cert que també es recorden coses que passaven a la primavera i a l’estiu. El present i el record del passat s’hi combinen de manera magistral. El nom del darrer capítol sí s’adiu amb el títol del llibre. Permeteu-me una contradicció: és un capítol fantàstic que podria no ser-hi i, en canvi, alhora, hi és imprescindible. Si llegiu la novel·la, podreu saber el perquè.

A més, els personatges estan dibuixats amb gran mestria. Queden perfectament ben retratats amb els diàlegs i amb quatre pinzellades més que  afegeix l’autora. L’Èlia és un personatge molt entranyable potser perquè hi acabem descobrint un punt d’ingenuïtat que l’ha portada a ser on és. En Bernat, el pare, la tieta... no són els protagonistes de la novel·la, però tampoc no són, en cap cas, personatges secundaris.

I el final... magnífic! Obert? Evidentment. Voleu dir que hi ha novel·les amb el final tancat?

Una molt bona novel·la que us farà  riure, que us farà pensar... que us farà disfrutar!