Avui fa justament
25 anys vaig escriure una carta a algú que marxava. No recordo si mai vaig
enviar aquesta carta. Podria ser que no. Tant és. El que sí recordo perfectament és que en aquesta carta hi incloïa aquest fragment d’un poema de
Miquel Martí Pol que va publicar el 1985 en el recull “Llibre d’absències” i
que va escriure arran de la mort de la seva primera dona.
I si de sobte
algú tanca la porta
i tot és trist i
hostil, què podem fer
sinó esperar en
silenci que la vida
reprengui el
curs de sempre, poderosa,
i ens alliberi d’aquest
fosc domini?
Sincerament,
encara recordo el cop de porta com si fos ara!
Però amb el temps he après que
per la nostra vida va passant molta gent. D’aquestes persones, algunes hi són
una temporada i se’n van; d’altres es queden amb nosaltres per sempre més (no
cal que sigui estant físicament al nostre costat). Però qui segur que sempre
és amb nosaltres és un mateix. És per això que és tan important estar-hi bé.
Amb el teu permís, t'hi poso banda sonora :-)
ResponEliminahttp://www.youtube.com/watch?v=kJ4s3G7hgR4
moving on, moving on...
seguint endavant...
Sí, hi ha absències que no són mai absències del tot... Potser (segur!) que al principi ens ho sembla... Però molts cops hi ha gent que ha deixat el nostre cor tan ple, que necessitaríem 100 vides per esgotar tot el que ens han deixat... Quedem-nos amb això. I continuem endavant!!
Un bon buit va deixar aquesta absència en tu, penso.
ResponEliminaPerò llegint el teu escrit m'adono que potser hagi donat peu ha millorar en molts aspectes que ni tan sols contemplaves en el moment de tancar la porta.
Mai abssent. Esteve.
Quim, aquesta entrada m'ha emocionat. També jo recordo la meva pròpia absència com si fos ara, i puc imaginar-me una mica els teus sentiments. Però el pas dels anys han fet que aquesta absència s'hagi tornat a convertir en una presència, molt més intensa que abans i que jo no voldria perdre mai més.
ResponEliminaUna abraçada!!!
Teresa, totalment d'acord amb tu. Quines paraules tan sàvies! Gràcies! La "banda sonora" genial! He posat el vídeo a la pàgina principal del bloc. Merci!!!
ResponEliminaEsteve, efectivament el buit va ser molt, molt, gran; però amb el tems aquest buit s'ha omplert amb escreix.
M. Teresa, és ben cert: l'absència s'ha convertit en presència; en una presència intensa i d'una valor incalculable per a mi.
Amor de germans . A la vida es prenen decisions que de vegades no agraden a tothom i per païr-ho es necessita temps. Beneït temps que ens fa comprendre les coses inaceptables i ens fa amics del respecte. Felicitats a tots dos per haver arribat a aquest punt!!
ResponEliminaA la vida tots prenem decisions i és impossible que agradin a tothom. Ni tant sols ens ho hem de plantejar. Hem de prendre les decisions sempre pensant en el que pot ser millor per a cadascú en cada moment. Ens podem equivocar, però mai fracassar.
ResponEliminaEl temps ajuda, sense dubte; però sóc dels que penso que al temps l'hem d'ajudar també!
Moltes, moltes, gràcies anònim.