No sé si algunes coses es poden curar. En el fons, explicar potser no és un remei tan segur com això. Potser, al contrari, explicar només serveix per mantenir les ferides obertes, com es mantenen les brases d'un foc perquè el nostre desig, quan ho necessitem, pugui revifar-se amb més força"
Primer. El títol.
La pedra de paciència o Sangué sabur és, segons la mitologia persa, una pedra
màgica a qui se li expliquen les desgràcies, patiments, dolors.... La pedra
escolta i absorbeix aquest patiment i es va inflant fins que esclata en mil
bocins.
Segon. L’argument.
Un home. Mal ferit a la guerra ja només pot jeure al llit esperant la mort.
Respiració feble, lenta i adormida.
Una dona. A punt de quedar-se vídua ja només li queda vetllar el cos
exànime del seu marit i repassar el que ha viscut amb la família, amb ell... El mateix home. Moribund, ni parla ni mira ni es mou.
La mateixa dona. Viva, ben viva. Tan viva com ressentida. Parla molt. Monòleg
en veu alta que ningú no deu sentir. Sembla que la dona ha confós el seu marit
moribund amb la “pedra de paciència”.
Tercer. L’atmosfera.
Una habitació tancada, fosca, com un confessionari. Olor a mort i a
ressentiment.
Quart. L’estil
Frases despullades, sense res que hi sobri.
Frases curtes que tallen el ritme de la lectura com un ganivet tallaria
aquell aire irrespirable.
Cinquè. Conclusió.
Una
novel·la dura i impactant que és impossible que us deixi indiferents. Llegiu-la!
Avui em sento afortunat ja que m'ha caigut a les mans per cAUsalitat aquest poema tan maco de Francesc Garriga. M'ha agradat molt i el vull compartir amb vosaltres.
escric: el temps s'escapa. i el temps no fuig. no sóc ahir, sóc sempre avui sóc jo qui el deixa enrere. i amb sang. comença amb mi i acaba amb mi. m'enganya, em sedueix, m'obsessiona però li guio els dies podré escapar-me amb ell quan calgui, sense pors? aquesta és l'única resposta que podria estimar tot i que fos mentida. Del poemari Tornar és lluny, Premi Carles Riba 2012 Publicat per Proa
L'entrada anterior l'he redactada aquest matí, tot i que al final no m'he decidit a publicar-la. Però l'he guardada a la carpeta dels "esborranys". Aquest vespre mentre conduïa, m'he quedat enganxat a aquesta altra cançó del mateix CD de versions de cançons de Els Pets. Una peça magistral de Feliu Ventura. A més plovia... He fet uns quants quilòmetres amb aquesta cançó al reproductor un cop i un altre. Quan he arribat a casa he decidit que en faria una entrada i que publicaria l'anterior. Així doncs, aquí la teniu. Disfruteu-la!
Alguna altra vegada ja he explicat que de tant hi ha una cançó que m'atrapa i que no puc deixar d'escoltar-la. Les raons... diverses. Cada moment és cada moment i cada cançó és cada cançó. Com que aquests dies m'ha tornat a passar, enceto una nova "secció" en el bloc en què hi penjaré el vídeo de la cançó. la lletra, una foto i una frase de la cançó com a peu de foto. No seran cançons qualssevol; només cançons que en un moment donat no pugui deixar d'escoltar. Les raons per les quals una cançó m'atrapi no les explicaré. Al cap i a la fi, potser ni jo mateix les sé.
La cançó que no puc deixar d'escoltar és aquesta fantàstica versió que fa l'Anna Roig i l'Ombra de ton chien de "Digue'm que m'estimes", una rumbeta de Els Pets que l'Anna transforma en una balada preciosa. Per mi, la millor versió que hi ha en aquest "Perversions" totalment recomanable.
