Ara mateix he
acabat Brúixoles que busquen somriures perduts i tinc ganes de fer-ne una
entrada, però no sé gaire què dir-ne. Millor dit, no en vull dir gaire res. Ja
sabeu que la meva intenció no és fer ressenyes sinó que em conformo que
escrivint allò que escric dels llibres hi hagi algú que vulgui llegir-lo.
Massa sovint
confonem sensibilitat amb carrincloneria. Sobretot els homes. Alguns. La
majoria. Quina llàstima! I l’Albert Espinosa és un home sensible, que no
carrincló. I a mi m’agrada que sigui així. Potser qui escriu aquesta entrada s’hi
sent reflectit. I qui escriu aquesta entrada reivindica el dret dels homes a
ser sensibles i, sobretot, sobretot, a mostrar-ho sense por, sense tabús, sense
tòpics que diuen que els homes...Em sembla que mai havia escrit una entrada sobre un llibre sense parlar gairebé gens del llibre. Però, avui, ara, que l’acabo d’acabar (i no diré allò de “valgui la redundància”) m’ha sortit així. És una entrada escrita a raig!!!
En tot cas, que no hi falti l’imperatiu amb valor de suggerència: Llegiu-lo!
“El dolor uneix molt. Després d’un temps en aquest món, diria que és el que més uneix.”
“El dolor uneix molt. Després d’un temps en aquest món, diria que és el que més uneix.”
“I els mons
personals solen ser tan personals que necessites que l’exterior no els esquitxi.”
“En aquest món hi
ha gent especialista a destrossar somnis.”
“Sempre he cregut
que els indicis dels malentesos comencen amb un fet inesperat, una emoció que
no se sap ubicar...”
"De vegades a la vida les peces només es col·loquen quan estem preparats per entendre-les."
[Hi ha més frases que ressonen quan les has llegides, però millor que les descobriu vosaltres; cadascú les seves]
