Té
la virtut de posar-me de mal humor.
Té la virtut de provocar estranyesa per allò que ja és conegut.
Té la virtut de fer encallar els meus pensaments en allò que ja és sabut
Té la virtut d’aconseguir que una tonteria esdevingui mal de cap.
Té la virtut de desequilibrar-me.
Té la virtut de convertir un no-ningú en algú important.
Si
aquestes virtuts les tingués algú de fora de mi, m’espantaria d’haver-li atorgat
tant de poder. Però només jo tinc tant de mèrit. Mèrit absurd, però mèrit al cap
i a la fi. Val més això que res. O no?
Llavors ja era fort i no perdia mai la calma (Ja era fort - Manel)