L'únic que ens pertany

Fa quatre dies Pep Guardiola, el millor entrenador del Barça de tota la història, destapava la caixa dels trons i feia unes declaracions duríssimes sobre Tito Vilanova, entre d'altres. Tito Vilanova el contestava amb fermesa i claredat. Lluita d'EGOs. Poca prudència i  molt d'afany de protagonisme per ambdues parts. Ningú no estava disposat que pogués semblar que es deixava trepitjar per l’altre.

Guardiola, que mentre va ser entrenador del Barça va rebre moltíssimes provocacions per part de l’entrenador de l’equip rival, José Mourinho, i va callar gairebé sempre  (només una vegada va fer una roda de premsa clara i contundent parlant d’aquest senyor), va sorprendre tothom  i va fer unes declaracions contundents sobre els dirigents i equip tècnic del Barça actual. Ell que sempre parlava de mirar primer per la Institució, ell que sempre deia que les persones se’n van però que el club es queda, ell que sempre deia que... bla... bla... bla...  Es va oblidar de tot això i va llençar un munt de dards enverinats que van ferir segur a qui els va rebre. Aquells que tant l'idolatraven van saber que Guardiola també sap ferir encara que hagin estat ex-companys i, fins i tot, amics! Per fi algú a qui crèiem un déu es treia la màscara i es mostrava persona. 

Una altra prova que aquell a qui teòricament estimes és qui realment t'importa i qui no et deixa mai indiferent. Indiferència respecte a Mourinho, però amor i odi cap al Barça. Una mescla explosiva que va provocar que la prudència i el "saber estar" de Guardiola es desfés com un terrós de sucre. Altra vegada una prova fefaent que la ratlla entre l'amor i l'odi sovint és massa prima i que la traspassem fàcilment. Deu ser que de qualsevol cosa en diem "estimar". 

Pep Guardiola i Tito Vilanova van intercanviar-se acusacions sobre si s’havien vist mentre Tito era a Nueva York per tractar-se del càncer. Quantes vegades s’havien vist,  per culpa de qui no s’havien vist més... Patètic!

Aquests dies els mitjans de comunicació ja parlaven de si Pep Guardiola i Tito Vilanova s’abraçarien o només encaixarien les mans el proper dimecres quan Barça i Bayern han de jugar un partit AMISTÓS. Com seria l’abraçada, si cordial o freda, qui aniria a buscar a qui per fer-la si la feien... Patètic! Les abraçades no poden ser fredes i s’han de fer amb el cor! 

I de cop la vida ens dona una altra lliçó: no hi haurà abraçada el dimecres que ve perquè Tito ha de deixar la banqueta del Barça perquè el càncer se li ha reproduït. Tantes expectatives i especulacions i  ben bé per res! Ai les expectatives! Potser algun dia aprendrem a viure sense?  

Algun dia ens adonarem que més enllà de les lluites d'EGOS, dels estúpids afanys de protagonisme, de les enveges i de les ganes de fotre "cops de colze" a l'altre hi ha alguna cosa més important: la VIDA. De fet, l’únic que ens pertany.

Paraules

Aquella nit no va dormir gens. Com les parets d'un pantà que rebenten per l’excessiva pressió de l’aigua, aquella nit va buidar-se del tot. No va veure res, però va sentir molt i no només paraules. Les paraules van ser molt importants aquell dia, però al cap dels anys ja no les recorda.

Ara PM sap que les paraules un cop dites ja només pertanyen a qui les ha sentides, que és qui les interpreta i qui en fa el que vol, hi juga i les rebrega i les llença a les escombraries o les mima i les guarda en una capseta per sempre. Paraules.

Al matí, més paraules. Algú altre va sentir paraules. No se les acabava de creure. No se les volia creure o potser és que no se les havia de creure.

Ara PM sap que hi ha paraules que val més no creure-se-les i que cal considerar-les. Hi ha paraules que val més fer veure que no hi són i deixar-les marxar com si fossin bombolles de sabó que explotaran suaument al cap de poc de ser creades. Paraules.

Més paraules al cap d’una estona. Ara eren dues persones qui les sentien just en aquell llit on ningú no havia dormit aquella nit. Un per “molts anys” que va sonar tristíssim. Unes abraçades que van ser més sentides que mai. Llàgrimes el dia que es feia més gran. Aquell dia tots es feien una mica més grans.

Ara PM sap que hi ha paraules que fan créixer, que són com vitamines, encara que a vegades siguin tan amargues com un cafè sense sucre. Paraules.

Després, molts silencis. Moltes paraules que s’han quedat just a la comissura dels llavis, sense atrevir-se a sortir. Paraules que PM s’ha empassat i li han cremat l’estómac com un àcid corrosiu. Però paraules que s’han acabat desfent just a la boca de l’estómac, allà on hi ha els sentiments i on més mal poden fer si s’hi queden per sempre.

Ara, que ja fa uns anys, PM sap que hi ha paraules que encara no s’han dit, però que ja no es diran mai. No cal. Paraules.

Mots ben travats_14

A vegades penso que el cor de les persones és com un pou molt fondo. Ningú no sap què hi ha al fons. Només t’ho pots imaginar per les coses que de tant en tant pugen surant fins a la superfície.

                                                          Haruki Murakami - El salze cec i la dona adormida

Micromicrorelats: Silencis

U: A la feina

Quan va entrar a sala on se solia reunir el Consell Assessor (què diantres devia voler dir “Consell Assessor”?) es va trobar tres taules que formaven una gran U. Al voltant, gent asseguda. Homes i dones seriosos que amb la mirada amenaçaven qualsevol gest de cordialitat, qualsevol somriure.  

Es va asseure a l’única cadira que quedava lliure i va mal dissimular un badall abans de sentir el President que demanava silenci. No li va costar gens aconseguir un silenci sepulcral i va poder començar el seu discurs. Un discurs ple de paraules buides. Plenitud  i buidor compartint el mateix espai: una atmosfera carregada de fingiment.

Quan es va obrir el torn de rèpliques, ell, un cop més, va preferir tornar a callar.

Dos: En aquell racó

Va acudir puntual a la cita en aquell racó de la ciutat oblidat de tothom. No li agradava fer tard i aquesta vegada, a més, tenia certa impaciència per saber què hi anava a fer.

De seguida es va recordar del que hi feia sempre: escoltar i... callar. Aquell cop també ho va fer. Hi ha gent a qui els agrada que el seu interlocutor calli. Així es pensen que tenen raó.

Tres: A l’hora d’esmorzar

Prenien llet de civada tenyida amb unes gotes de cafè endolcit amb sucre morè i uns cereals per esmorzar. No feia ni deu minuts que s’havien llevat i ja estava xerrant pel descosits. Se’n va adonar i va callar de cop. Ella va somriure, se’l va mirar i li va tornar a dir que no es creia que no li agradés parlar.

Thought of you

Em despertaria amb els primers acords

i em mouria al ritme de la balada

fins que apareguessis d’un aparent no-res;

d’un impossible no-enlloc.

M’aixecaria una i altra vegada.

Embriagat  per la teva dansa 

voldria agafar-te per fer-te ballar al compàs de la música

encara que t’esvaïssis com el fum.

Procuraria  retenir-te encara que fossis

com aigua que s’escola entre els dits.

Voldríem anar compassats 

-coreografia gairebé impossible-.

Alleugeriria el pes d’allò que ja és passat

perquè el son fos més lleuger.

Ressorgiries com l’au fènix i tornaries a alçar el vol.

I finalment,

voldries retenir-me, però potser fóra tard.

Quan tu despertis amb els primers acords,

siguis fum, aigua o ocell, crida’m, que encara et sentiré.