Agafeu el
diccionari de sinònims i busqueu, per exemple, la paraula impactant; o bé pertorbador.
I totes les paraules que hi trobeu les podreu aplicar a Res no s’oposa a la
nit.
El llibre tracta sobre
la història real de la família de l’autora i es centra en la figura de la seva
mare Lucile a qui l’autora va trobar morta al llit després que aquesta se
suïcidés.
L’autora, que va
patir una anorèxia que relata en un altre llibre –Els dies sense fam, que ha anat
a parar sense dilacions al prestatge dels pendents–, escriu sobre una família –la
seva– plena de vida i de morts, d’il·lusions i de desenganys, de bogeria i de
bogeries, de dolors que no tenen antídot.
Delphine de Vigan és una gran autora
que explica una història colpidora i que, a més, és real!
“N’hi ha prou amb
la por per callar?”
“Encara mantinc
vius els sentiments per les meves filles, però no ho puc expressar. Ja no
expresso res. M’he tornat lletja, tant me fa, no m’interessa res tret d’arribar
per fi a l’hora d’adormir-me amb la medicació. El despertador és horrible, El
moment que passo de l’estat inconscient al conscient és com una fiblada.”
“Conservo el
record d’altres escenes de la Lucile, encara més violentes, que segurament no
escriuré mai.”
“Però novament,
atrapada per la ressaca del seu dolor i de la seva culpabilitat, la Lucile va
fer esclatar en mil bocins les primícies d’un després, els indicis d’una
reconstrucció possible.”
“Independentment
del que digui fanfarronegi, és dolorós reviure els records, fer ressorgir el
que es va diluir, el que es va esborrar, el que estava tapat. (...) L’escriptura
em despulla, em destrueix d’una en una les barreres de protecció, desfà en
silenci el meu propi perímetre de seguretat.”
“Durant anys
havia tingut vergonya de la meva mare davant dels altres, i m’avergonyia de
tenir vergonya.”
“Ara,, quan la
llegeixo, tinc la impressió que a la Lucile res no li va agradar tant com
beure, fumar i malmetre’s.”
“L’exasperació i
l’avorriment li havien deformat el rostre i la boca no es podia desfer d’una
ganyota de fàstic.”
“Per més que
creixéssim i féssim el nostre camí i construíssim la nostra vida i la nostra
pròpia família, no hi havia res a fer, veníem d’allà, d’aquella dona; el seu
dolor no ens seria mai aliè.”
“Vaig llegir la carta de la Lucile a la Manon, una
carta d’amor i d’esgotament.”
