Males llengües

Diuen les males llengües que PM té un bloc on, de tant en tant, hi escriu alguna cosa.

Diuen les males llengües que PM va  presentar el seu bloc als Premis Blocs Catalunya.

Diuen les males llengües que PM va superar el primer filtre: el de la votació popular.

Diuen les males llengües que PM es va apuntar a la gala pensant que “potser guanyo, tu!”; però que també va pensar que no hi tenia res a fer perquè “hi ha un bloc sobre el càncer que agradarà més perquè aquest tema ja se sap...".

Diuen les males llengües que PM el dia abans va anar a la barberia a arreglar-se la llarga cabellera que té i la barba espessíssima que sol lluir.

Diuen les males llengües que PM es va comprar roba (sabates i caçadora) per anar ben mudat a la gala.

Diuen les males llengües que PM fins i tot va rentar el cotxe, no fos cas que hagués d’aparcar a la zona VIP de l’aparcament de l’auditori de Granollers.

Diuen les males llengües que PM al matí va conduir fins al Gironès i va anar a caminar fins al castell de Sant Miquel per fer-se passar els nervis i que havent dinat es va mig adormir mirant un concert d’Ismael Serrano mentre un gat se’l mirava amb cara de no entendre res.

Diuen les males llengües que PM dues hores abans de la gala ja era a Granollers i va comprar un llibre que es diu Perduda de Gillian Flynn en una llibreria que també era finalista als Premis Blocs. (El títol del llibre acabaria essent una premonició sobre el resultat final tant per l’establiment com pel client).

Diuen les males llengües que PM està content d’haver-hi participat encara que no hagi guanyat i que està molt satisfet del seu bloc. Es veu que li agrada el que hi publica. També diuen que no ho hauria d’explicar que el seu bloc li agrada perquè és “considerar-se" massa i això no està gens ben vist.  

Diuen les males llengües que PM no es tornarà a presentar més. No vol que li passi com a Madrid amb la seva candidatura olímpica Madrid 2000-no-sé-quants.

Diuen les males llengües que PM no vol dir a ningú quin és el seu bloc. Si algun dia ho descobreixo, us ho diré! 

Premis Blocs Catalunya 2013

S’ha acabat “l’aventura” de participar en els Premis Blocs Catalunya. No he guanyat el premi, però he guanyat altres coses que no són tan tangibles com un guardó.

M’ha servit per viure una experiència carregada d’il·lusions i de nervis. M’ha servit per saber que hi ha gent que segueix el bloc i que, a sobre, li agrada! M’ha servit per adonar-me que tinc amics que em llegeixen i valoren positivament el que hi escric! M'ha servit...

Ha valgut molt la pena!!

Així doncs... continuaré retallant pensaments i els seguiré compartint amb vosaltres. 

Gràcies gent!!!!!

Vitamines

Unes quantes vitamines per a una tardor que tot just comença:

VITAMINA A, d'Alegria i d'Acontentament.

VITAMINA B, de Bellesa i de Bondat.

VITAMINA C, de Coratge i de Confiança.

VITAMINA D, de Diversió i de Donar.

VITAMINA E, d'Entusiasme i d'Esforç.

En podeu prendre tantes dosis com vulgueu. No té efectes secundaris nocius; només, de positius

Lliures? Lliures!

L’Albert Casals és un jove de qui molta gent n’hem sentit parlar perquè ha escrit un parell de llibres (El món sobre rodes i Sense fronteres) i ha estat  protagonista d’un documental (Un món petit) perquè ha viatjat per mig món en cadira de rodes i gairebé sense diners després d’haver superat una leucèmia.

En aquesta entrada vull parlar-vos d’una idea del seu llibre “El món sobre rodes” que em va agradar molt i que l’explica amb un desvergonyiment, propi de l’edat, que quasi fa feredat de tan òbvia que sembla quan la llegeixes.

Diu que si fem una cosa és perquè volem, i, si no la fem, és perquè no. Explica que el no puc perquè... és sempre una excusa. Té tota la raó, oi? La qüestió no és si podem o no sinó si volem o no. L’única trava és el preu que estem disposats a pagar per fer una cosa i no una altra. I aquest preu cadascú se l’imposa. 

Potser si tots entenguéssim això així, ja no ens semblaria que la llibertat és una quimera. Som lliures i triem, constantment triem i decidim què fem. En el fons ningú no ens impedeix res ni ningú ens obliga a res. Que no vulguem pagar segons quin preu per exercir la nostra llibertat ens pot semblar lògic, sensat i, fins i tot, coherent; però aquest preu ens l’autoimposem i el tria cadascú. Diu l’Albert Casals: A mi m’encantaria volar, però de moment encara no estic disposat a acceptar les conseqüències que hauria d’afrontar quan arribés el moment d’estavellar-me contra el terra. No té res de dolent que no vulgui morir esclafat a canvi de volar: és la meva opció. Per tant, no té res de dramàtic que vulgui volar i no ho faci.

Quan vaig llegir i comentar aquesta idea amb adolescents em deien: “nosaltres no podem decidir sí demà venim a classe o no; hem de ser-hi”. Jo els vaig convidar a que l’endemà no vinguessin si estaven disposats a pagar el preu que això suposaria (poc preu, per cert: una trucada a casa, potser una "bronca"... poca cosa més). L’endemà van venir tots. Jo també vaig anar a treballar.

En tot cas, llegir el llibre amb adolescents és fantàstic perquè els arriba una altra manera de veure el món que és com un aire fresc que entra per la finestra per ventilar habitacions massa tancades.

Mots ben travats_15 [Especial Diada]

"I si és difícil avançar
no descanses, ni claudiques, ni t'entregues,
i al final venceràs.
La victòria està en no regalar-se a un amo
ni rendir-se a l'opressor" 

(País de carretera - Feliu Ventura)