Philippe Claudel

Tot el que he llegit d’ell m’ha encantat, m’ha enamorat. Em refereixo a Philippe Claudel. Un autor francès magnífic. Té tres llibres traduïts al català i són fantàstics. El millor, per a mi, Les ànimes grises. Una obra mestra. No és l’argument el millor d’aquesta obra sinó que fascina per la manera com l’autor aconsegueix fer un retrat psicològic dels personatges principals. Allò que han viscut els personatges, Claudel ho plantifica davant del lector amb una cruesa vivíssima. Un vell policia retirat,no només de la feina sinó pràcticament de la tasca gens fàcil de viure, fa memòria d’uns fets ocorreguts en un petit poble fa uns anys i que ell creu que no es van aclarir de forma adequada. Certament, el color gris predomina en tota la novel•la. L’atmosfera es carrega d’aquest color i acaba gairebé ofegant el lector : un poble gris, trist, molt gris i molt trist, on hi ha ocorregut uns fets grisos, molt grisos, que no s’han aclarit mai i protagonitzats per uns personatges grisos, molt grisos, massa grisos per poder dir que són dignes d’alguna cosa. Un retrat del que som tots plegats? Esperem que no!
És un llibre que admiro.

El segon, La néta del senyor Linh, tracta d’un refugiat qualsevol d’un país qualsevol i d’una guerra qualsevol que fuig acompanyat de... Millor que ho descobriu vosaltres. El protagonista és un home senzill, un “bon home”, a qui la guerra ha destrossat. És un llibre curt que es llegeix molt bé i que no deixa indiferent. Del tot recomanable!

I el darrer que he llegit és L’informe de Brodeck. Diria que s’assembla a Les ànimes grises pel que fa al tipus de personatges, que Claudel domina tan bé. Personatges altra vegada grisos, sense cap toc de color a les seves vides. Un llibre magnífic que explica molt bé la por que ens pot arribar a fer allò que ens és desconegut i més si descobrim que allò que no coneixem és una persona que, per altra banda, ho sap tot de nosaltres i que és capaç de retratar-nos amb tanta sinceritat i clarividència que no es pot suportar pel fet de ser massa evident.

“Vaig caure a terra. Vaig caure. Encara caic. Ara només visc en aquella caiguda. Sempre.” (Les ànimes grises)

“L’home gran és diu Linh. És l’únic que sap que es diu així, perquè tots els que ho sabien van morir al seu voltant.” (La néta del senyor Linh)

“Sé fins a quin punt la por pot transformar un home. Abans no ho sabia, però ho vaig aprendre.” (L’informe de Brodeck)

Llegiu Claudel!

José Saramago

Una de les primeres entrades del bloc parlava de "Caín", un dels llibres de Saramago. Ahir aquest escriptor va morir a Lazarote als 87 anys.
Ha mort un gran escriptor, Premi Nobel de literatura el 1998.
Deia en l'entrada sobre el seu llibre "Caín" que tenia ganes de llegir el seu llibre L'evangeli segos Jesucrist. Ara sí, serà el proper llibre que llegiré. És un llibre "irreverent", com Caín, que li va propiciar una crítica duríssima dels partits de dreta portuguesos que va fer que s'exiliés voluntàriament a les illes Canàries.
Que Saramago, ateu declarat, també descansi en pau!

"El primer que cal fer amb el foli en blanc és tacar-lo amb la primera paraula, i després, si cal, rebutjar-la." José Saramago

Joan Margarit

No llegeixo gaire poesia. No és un gènere que prefereixi. Però, en canvi, hi ha autors que m'agraden força. Un d'ells és Joan Margarit. És uns dels poetes més coneguts i reconeguts de l’actualitat en llengua catalana.
Un dels seus poemes més bonics és Els ulls del retrovisor, on parla a la seva filla Joana, disminuïda psíquica i física.

ELS ULLS DEL RETROVISOR
Ja estem acostumats els dos, Joana,
que aquesta lentitud,
quan recolzes les crosses i vas baixant del cotxe,
desperti les botzines i el seu insult abstracte.
Em fa feliç la teva companyia
i el somriure d'un cos que està molt lluny
del que sempre s'ha dit de la bellesa,
la penosa bellesa, tan distant.
L'he canviat per la seducció
de la tendresa que il•lumina
el buit deixat per la raó al teu rostre.
I, quan em miro en el retrovisor,
no veig uns ulls senzills de reconèixer,
perquè hi brilla l'amor que hi han deixat
tantes mirades, i la llum, i l'ombra
del que he vist, i la pau que reflecteix
la teva lentitud, que és dins de mi.
És tan gran la riquesa que no sembla
que aquests ulls del mirall puguin ser els meus.

Mireu aquest vídeo en què el mateix poeta recita aquests versos fantàstics. Emociona!

Al alba

El 27 de setembre de 1975, el règim franquista, amb el dictador ja pràcticament agonitzant, va realitzar els últims afusellaments. Es va assassinar dos membres d’ETA i tres del FRAP (“Frente revolucionario Antifascista y Patriota”, una organització terrorista que volia enderrocar la dictadura franquista). Tot i les nombroses personalitats que van demanar a Franco que no cometés la barbàrie, el vell dictador va executar la pena de mort a què van ser condemnats joves d’entre 21 i 33 anys.
Les mostres de protesta i d’impotència van ser nombroses i les reaccions molt diverses.
Luis Eduardo Aute va compondre la cançó “Al Alba”. Tot i que els afusellament es van fer al matí, en principi, s’havien de fer a l’alba. Per poder passar la censura, Aute va convertir aquesta cançó d’homenatge als afusellats en una bonica cançó d’amor.
Al alba és una cançó molt maca que han versionat diferents cantants i grups (Rosa León, Joan Isaac...) Però dues de les més impressionats són la que van fer José Mercé i la del grup Menaix a truà, que és una fantàstica versió en català de Juanjo Muñoz
Us poso dos vídeos.
El primer és d'una versió "a capella" del mateix Aute.
Pèls de punta!


El segon és la versió de José Marcé en una actuació en directe.
Quant de sentiment!


M'agraden aquests versos. La traducció en català és de la versió dels Menaix
"Si et digués amor meu, que em fa por la matinada; què són aquelles estrelles, fereixen com amanenaces."

"Crec que després de la nit vindrà la nit més llarga."

Es farà de dia, però després dels afusellaments, tot serà encara fosc com una nit que no acabarà mai. Metàfora d'un dolor etern.