dilluns, 15 de novembre del 2010

Una butaca buida

Avui tinc un conte per a vosaltres. Es diu “Una butaca buida” i fa així:

Els llums de la sala s’han obert. El públic, dret, aplaudeix entusiasmat. El cantant saluda la gent i, emocionat, els dóna les gràcies per aquesta ovació llarga i sentida. Sembla que dóna el concert per acabat. Els ulls del cantant es creuen un moment amb els d’algú del públic (a qui a partir d’ara anomenarem K.) que, des de les primeres files, més que mirar-lo, l’admira; però tanmateix no aplaudeix. La sala és plena de gom a gom, però el cantant s’adona que al costat de K, hi ha l’única butaca buida de tota la platea. El posat del cos i la mirada denoten que el seu pensament ha quedat atrapat per alguna de les cançons que han sonat durant el concert. Si ara a K li demanessin en quins versos pensa, ni ell sabria dir-ho. Però versos i més versos ressonen en el seu cap emboirat.

El cantant recula un parell de passes fins al faristol on hi té els papers amb les lletres i els acords. D’entre tots el fulls, n’agafa un i s’acosta al micro. El cantant mira no se sap ben bé si la butaca buida o en K i llegeix:

CARTA DEL BANCO
Estimado Cliente
Por la presente sepa que esta institución ha bloqueado su cuenta de caricias y de besos, a partir del recibo de esta carta, cheques de afecto al portador, que usted endose, no serán atendidos en ninguna ventanilla de cuerpos y de almas.
Quedara sin efecto cualquier letra que se presente al cobro de unos labios, también aprovechamos esta nota para comunicarle, téngalo presente, que su hipoteca de amor esta vencida y se le cobraran los intereses de soledad que consta en el contrato.
Las inversiones que hicimos en la bolsa han fracasado, todas por completo, cuando hicimos del hombre nuestro aval, y hasta los versos, la poesía y los libros se han hundido al escribirlas con letras protestadas. Lamentamos sin dudas estas medidas pero, a partir de ahora la sonrisa de un niño y la esperanza dejaran de cotizar en el mercado y dejaremos con carácter de inmediato de pagar intereses por los sueños.
La situación ya se hacía insostenible, estará usted de acuerdo en que inversiones como una noche de luna o una puesta de sol, eran muy caras y no daban beneficios y nos les digo nada si se hablaba de traer al Principito a que nos diera una conferencia sobre “zorros y rosas”, por no hablarle a usted de lo que ha sido el empeño de algunos de inversiones en la paz, en los hombres y el futuro , total que tiene usted números rojos en su cuenta y en su pobre corazón desesperado
Sin embargo no todo está perdido, ponemos en su conocimiento que nuestros asesores aconsejan entrar en el mercado de los odios, de guerras y egoísmo, donde el crédito es prácticamente infinito y sin medida.
En fin, que muy atentamente y siempre a su servicio.”

La gent, que ha emmudit de cop així que ha sentit el començament de la carta, torna a aplaudir. Des de l’escenari el cantant veu que un parell de llàgrimes s’escolen cara avall de K. Agafa el full, en fa un avió de paper i li llença. El fràgil avió va a parar directe a les seves mans.

K surt de la sala, camina a poc a poc, amb les mans a les butxaques com una vegada que va ser un primer dia d’una història que va viure no fa gaire. Surt a fora i es mira la lluna. Encén un cigarret. El fum que surt del cigarret encès dibuixa unes “S” allargassades que, a poc a poc, es perden en l’aire fred de la tardor.

[El text "Carta del banco" es d'Ismael Serrano]

2 comentaris:

  1. ULL!!!! amb aquest conte en K pot fer molt mal a la persona que no es trobava a la butaca.... Té final el conte???
    L.P.

    ResponElimina
  2. Lourdes,
    Això és un conte. Els contes són històries inventades.
    En K no pot fer mal: és un personatge. En tot cas el narrador, (aquest sí sóc jo) no ha escrit cap conte per a fer mal. No sé quin mal puc fer ni com! Al narrador tan sols li agrada, de tant en tant, explicar algun retall dels seus pensaments. I això és el que ha tornat a fer aquest cop.
    Jo no sé si mai cap cantant ha fet cap avió de paper per un espectador, no sé si mai ningú del públic ha tingut un parell de llàgrimes en un concert, no sé si mai ningú quan ha sortit d'un concert s'ha mirat la lluna i ha encès un cigarret. Ni tan sols sé si mai en cap concert ha quedat cap butaca buida i el cantant se n'ha adonat.
    Insiteixo: és una història inventada. Per tant és impossible que la persona que no es trobava a la butaca pugui tenir mal perquè vés a saber si això ha passat mai.
    El que sí sé és que el text d'Ismael Serrano és preciós. I que si a algú li passa que li bloquegin el compte de carícies i petons ho deu passar malament. El narrador ja diu que no se sap ben bé a qui es dirigeix quan llegeix la carta del banc. A K? A la butaca buida? Als dos alhora? Tan fa... és literatura, ficció.
    Em demanes si el conte té final: tots els contes tenen final. Aquest acaba com acaba i punt. Una altra cosa és si em demanes si la realitat, la vida, té final. Això no ho sé. Els contes, sí. És clar que el final no és sempre "fueron felices y comerieron perdices". En aquest cas jo més aviat diria que K de feliç no n'està gaire; si no, com expliques que tingui llàgrimes quan escolta el text del cantant?
    La literatura pemet crear, inventar, recrear, reiventar... Això és el que he fet.

    ResponElimina