Sobre l'amor

Estic llegint El vals lent de les tortugues. És la segona novel•la que es publica en català de Katherine Pancol. El que vull fer ara és, només, transcriure-us algunes frases que he llegit en aquest llibre i que parlen d’allò tan universal que en diem amor. Ja n’he transcrit una en l’apartat Mots ben travats d’aquest mateix bloc, però n’hi ha d’altres que també paguen la pena. Aquests fragments m’han cridat l’atenció perquè, precisament, fugen de la visió més romàntica i ensucrada de l’amor.

–No pots fer-hi res! L’amor no truca abans d’entrar! Es presenta, s’imposa, arrossega tots els obstacles. I per com la conec, no ha sigut vostè qui se li ha llençat al coll!
–No, no.
–Fins i tot ha reculat tant com ha pogut!
–I encara reculo!
–Vagi amb compte, però. Perquè, quan fas miques segons què, no ho recuperes amb un recollidor!
–Sóc jo qui acabaré feta miques, si això continua.
–Au, va! Això és més aviat una bonança, no ho transformi en mala maror!

(...)

–I tu el deixes fer?
–Què vols que faci? Que plori? Que el segueixi com un gosset? Això es feia a la teva època. Avui dia, la pietat ja no funciona. Tot és competició, fins i tot en l’amor. Cal tenir nervi, cada vegada més nervi, seguretat, aplom, i n’estic cruelment faltada.
–No t’hi amoïnis. N’aprendràs de nou...
–A més, ni tan sols estic segura d’estimar-lo. No estimo ningú. Fins i tot el meu fill m’és indiferent (...) Per tant, el meu marit...
–Qui et diu que l’hagis d’estimar? Ets tu qui estès feta antiga, maca!
–No el vas estimar mai, el pare?
–Quina pregunta més idiota! Era un marit, no ens platejàvem aquestes coses. Ens casàvem, vivíem junts, de vegades rèiem, d’altres vegades no rèiem, però no patíem per això. De tota manera, l’amor és un enganyabadocs que s’ha inventat per vendre llibres, diaris, cosmètics, entrades de cinema. En realitat és tot menys romàntic.