Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants

Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants és un llibre preciós del francès Mathias Enard. Tracta de l’encàrrec que rep Miquel Àngel, l’extraordinari artista del Renaixement, de construir un pont sobre el Corn d’Or, a l’actual Istanbul (Turquia). Però més enllà de l’argument, el llibre val molt la pena per com està escrit. Amb una gran mestria, l’autor ens transporta directament al segle XVI, a aquella època tan esplèndida artísticament i cultural. Les descripcions són fantàstiques i sembla talment que et passeges agafadet de la mà de l’escriptor i acompanyat de Miquel Àngel pels carrers de la ciutat principal de l’imperi otomà d’aleshores.

En copio un capítol sencer. És el capítol on apareix la idea que dóna títol al llibre i és una autèntica delícia.

La teva embriaguesa em sembla tan dolça que m’atordeix.
Respires suaument. Estàs viu. M’agradaria esmunyir-me al teu costat del món, veure els teus somnis per dins. Somies un amor blanc, fràgil, allà baix, tan lluny? Una infància, un palau perdut? Sé que jo no hi tinc un lloc. Que cap de nosaltres no hi tindrà un lloc. Ets tancat com una petxina. Tot i així, et seria fàcil obrir-te, una escletxa minúscula on la vida penetraria. Endevino el teu destí. Restaràs en la llum, et lloaran, seràs ric. El teu nom immens com una fortalesa ens amagarà en la seva ombra. La gent oblidarà el que has vist aquí. Aquests instants desapareixeran. Tu mateix oblidaràs la meva veu, el cos que has desitjat, els estremiments i les vacil•lacions que experimentaves. M’agradaria tant que conservessis alguna cosa. Que t’emportessis una part de mi. Que el meu país llunyà es transmetés, no pas com un record vague, com una imatge, sinó com l’energia d’una estrella, la seva vibració dins la fosca. Com una veritat. Sé que els homes són nens que amaguen la desesperació en la còlera, la por en l’amor, que responen el buit construint castells i temples. S’aferren a relats, que empenyen davant seu com estendards; cadascun fa seva una història per vincular-se a la multitud que la comparteix. Se’ls conquereix parlant-los de batalles, de reis, d’elefants i d’éssers meravellosos; parlant-los de la felicitat que trobaran després de la mort, dels àngels que aletegen al seu voltant, dels dimonis que els amenacen, i d’amor, de l’amor, aquesta promesa d’oblit i de sacietat. Parla’ls de tot això i t’estimaran; faran de tu l’igual d’un Déu. Però tu sabràs, perquè ets aquí estirat al meu costat, tu, el franc pudent que l’atzar m’ha posat entre les mans, sabràs que tot això no és més que un vel perfumat que amaga l’etern dolor de la nit.