Jo i ningú

Per aquest camí, a vegades costerut i a vegades de cara avall, que és la nostra vida, anem trobant persones que ens acompanyen durant una època, més o menys llarga i més o menys plàcida. Algunes d’aquestes persones tan sols en les creuem i les perdem per sempre a la que el camí gira cap a una altra banda. Altres romanen sempre més en nosaltres.

Però a qui mai perdem de vista i ens acompanya sempre més és “un mateix”; per això és tan important acceptar-nos, comprendre’ns, estimar-nos. Ho sé segur: primer ens hem d’acceptar i estimar a nosaltres mateixos; després podrem fer-ho amb els altres.

Això ho explica molt bé aquesta cançó de Els pets. És una balada amb una lletra fantàstica! Es comenta sola. No dic res més.

 

Jo i ningú

amagats i diminuts

fem volar coloms a fons perdut

a glops de vermut.

Jo i ningú

desvetllats com de costum

resistim la nit i els seus ensurts

sense encendre el llum.

Esquinçats

per tots els anys

de conviure plegats

pactem instants

de calma i són dolços

     però és un minut

i tornem al joc caduc

d'oblidar els instants de plenitud

en un pols absurd.

Jo i ningú

dissenyats per viure junts

un dia d'aquests farem les paus

sempre jo i ningú.

Un dia d'aquests farem les paus,

sempre jo i ningú.