“El dia 1 de gener del 2011 vaig anar a una ermita enmig del bosc. Allà vaig encendre una espelma i en un paper hi vaig escriure alguna cosa que mai ningú no ha sabut què deia. El primer dia de l’any 2012, m’agradaria que algú tornés a anar al mateix lloc i que tornés a fer el mateix que jo vaig fer. És un favor que et demano, benvolgut narrador de les meves històries durant aquest temps. Jo, des d’on estigui, ho miraré content de saber que la flama que vaig encendre l’any passat es renova amb nous anhels i il•lusions. Sempre teu, K”
Òbviament, no podia decebre a K. i li he fet cas. Aquest any hi anat el nou personatge, PM. I aquest n’és el conte:
Encara que sigui 1 de gener i ahir anés a dormir tard, PM s’ha llevat d’hora i amb la son encara enganxada als ulls, ha convidat a CDM a sortir del llit malgrat el fred i li ha xiuxiuejat a cau d’orella si el volia acompanyar.
A la motxilla hi ha posat un parell d’espelmes. PM ha conduït el cotxe traçant els revolts a poc a poc, mentre escoltaven com Feliu Ventura i Lluís Llach cantaven “Que no s’apague la llum”.
Han enfilat el corriol cap a l’ermita. No feia gens de fred i el sol els escalfava el cos i el cor, malgrat la boira que es veia a la Plana de Vic. Han arribat a l’ermita, han encès les dues espelmes i han deixat un paper a sota de cadascuna. Ni PM sap què deia el paper de CDM, ni CDM sap què deia el de PM.
Al voltant només se sentia silenci i, de tant en tant, el cant dolç i tímid d’un pit-roig. Han meditat una estona. No s’ho han dit, però deuen haver repassat el 2011 –amb tot allò de bo i de dolent que han viscut– i deuen haver visualitzat un 2012 ple de llum – “Oblidem el passat, no pensem el futur i deixem que el demà comenci ara”–. Un glop d’aigua, una mica de fruita i un petó han posat punt i final a l’estada en aquest lloc que tan sedueix quan s’hi arriba.
Segur que ara tots dos esperen que el 2012 sigui un any ple de llum. Saben que s’ho mereixen i que només depèn d’ells aconseguir-ho.
Primer de tot dir-vos que per a mi K no a mort mai és a nivell personal immortal, una altra cosa és que s'hagués de eliminar del conte per raons òbvies ,de les quals només l'autor coneix, dit això crec que el nou personatge aportarà als lectors més dinamisme, més frescor en els seus relats i sobretot les dosis d'optimisme necessàries que en alguns moments de les seves aventures anteriors brillaven per la seva absència, sigui com sigui aquest que escriu continuarà llegint els contes, abans els de K i ara els de PM.
ResponEliminaGràcies, fidel lector, per continuar llegint les històries que pugui protagonitzar PM.
ResponEliminaCertament, com bé dius, "raons obvies" han fet que K. morís; tanmateix els contes que ha protagonitzat ("una butaca buida", "tot ple", "la nit del 31", "a les golfes", "dormir (o no),"el petó")restaran aquí al bloc per sempre més. No penso renegar d'aquetes històries que, amb més bona voluntat que he encert, he creat.
De monent PM ha protagonitzat dos contes ("a la cafeteria" i "que no s'apagui la llum"). Són contes plens d'il·lusió, d'esperança, buits de llàgrimes. Tant de bo que TOTS els contes de PM siguin així!
En tot cas jo continuaré retallant pensaments en forma de conte o no per anar explicant allò que el viatge a Ítaca em vagi aportant ("tingues sempre al cor la idea d'Ítaca")
Gràcies per fer-me partícep d'aquest conte... Començar l'any així, un somni fet realitat...
ResponEliminaA vegades hi ha contes que s'acosten mooooolt a la realitat. Potser aquest va ser el cas?
ResponElimina