La lluerna

Aquella dona semblava que acabés de sortir d’un conte on hi fes el paper de bruixa. El bosc era tan espès que la llum de la lluna moria a les capçades dels arbres més alts.  Malgrat la foscor, la dona caminava de pressa; coneixia bé cada racó d’aquell bosc. Rondinava en veu alta, eren paraules inintel·ligibles; pràcticament només sons guturals.

A la vora del camí, va veure una mica de llum. Una llum brillant de color verd. Es va ajupir mentre renegava per culpa del mal d’ossos i constatava un cop més que els anys passen de pressa i que en el seu cos ja no en quedava res d’aquella bellesa i vigoria que havia tingut.

Es va haver d’acostar molt a la llum per adonar-se que era una lluerna. La va agafar d’una revolada. La cuca de llum estava esporuguida i tremolava de por.

-   Dóna’m la teva llum o moriràs aixafada ara mateix.

-   Encara que volgués no et podria donar la meva llum. És impossible.

-   Jo vull brillar, vull ser tan bonica com tu.

-   No miris fora teu. Mira’t ben endins i veuràs com en el teu interior encara hi ha molta llum. De res no et serveix envejar la llum dels altres. Valora allò que ets, allò que tens i converteixo en llum per a tu i als altres.

La dona es va mirar una estona la lluerna sense dir res i la va deixar suament a terra. L’expressió sorruda del seu rostre s’havia endolcit i els ulls ja li brillaven una mica.

[La idea d’aquest conte, l’he tret d’aquest altre del qual us deixo el vídeo]

No dejes de brillar. Continúa siendo tu mismo. Continúa y sigue dando lo mejor de ti. Sigue haciendo lo mejor. No permitas que te lastimen. No permitas que te hieran. 

Sigue brillando y no podrán tocarte porque tu luz seguirá intacta. Tu esencia permanecerá pase lo que pase. Sé siempre auténtico aunque tu luz 
moleste a los predadores.